“Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.”
He he he, el comentari té la seva mala llet. Ha estat una espècie de rara casualitat que, fa cosa de quatre dies, Catalunya ha estat també unànime, votant, indefectiblement —com diria el nostre admirat empordanès— el PSC, en massa. Ha estat una altra malaltia anomenada por col·lectiva que jo, que no sóc metge, no em sento prou capacitat per a analitzar.
S’agraeix moltíssim la recomanació d’en Pio Baroja.. N’estic convençut de que ha de ser un bon bàlsam per a segons quin altre tipus de mal. Recullo el consell lector amb alegria. Permeti’m la gosadia de fer-li el meu personal consell: està molt bé això de llegir però no permeteu que us porti a aquest estat d’”afrodisiacació” tan complet, gairebé narcotitzant, home. Què vos sou jove, encara! Una mica de disbauxa és perfectament compatible amb la lectura del mestre basc.
Ah! Per cert, que avui és l’aniversari de la meva senyora. Pensava que era de justícia comentar-ho: la pobra encara no fa un any que és aquí —és oriünda de Nova Zelanda— i ja parla català. Tot i que les classes de la Generalitat i la meva família, entre d’altres factors, l’han ajudat força, la major part del mèrit és totalment seu. A la feina —dóna classes d’anglès— ella és la “catalana”, ja que és la única professora—tots són angloparlants natius— que el sap i que no sap el castellà. És una situació tan interessant com perillosa: algun company de feina comença, imperceptiblement, a fer-li el buit. Què és això de refregar-nos pels morros que no estem tant adaptats al nou país com tu, que fa quatre dies que has arribat, com aquell qui diu?
Bé, perdona aquest incís personal —prometo no tornar-ho a fer, com a mínim no tan llarg— però avui és també una data molt especial per a mi.
Desitjo que us recupereu de la malaltia. Ah! i ja posats, que Catalunya és recuperi aviat també de la seva; cal ser optimistes.
Després de la presentació personal i familiar dels tres primers dies, avui Pla ja comença a tocar tots els temes, com el seu admirat Montaigne, cosa que fa tan atractiu aquest quadern.
Gràcies pel regal que ens feu als subscrits. Engegar un estri tan fred i distant com l’ordinador i trobar com a referència del dia un text d’en Pla, humanitza el treball. Us felicito per la idea,
Avui Josep, les teves primeres ratlles del dia són per la teva terra estimada.
Jo també comparteixo amb tu aquest pensament tant intens; també vull dir avui dia 14 de març però del 2008:
-Que bonic començar el dia i pensar; quina sort que tinc de viure a Catalunya!!
Ja veus, tant se val de quina generació siguem perquè també podem compartir els mateixos sentiments. Sóc feliç de que m’hagin parit a Catalunya, perquè ploro, ric, m’enprenyo i m’enamoro a la catalana.
Em sento viva com la meva pròpia terra que es troba dia a dia en constant moviment i això fa que en els moments difícils no ens rendim mai.
Querido amigo, ya empezamos con la onomástica literata, ya está usted poniéndose con la barbilla larga, la pupila afilada, la sonrisilla caliente. Pues claro que sí, la prosa de Eugeni d’Ors es una prosa violinista, de violinista con tortícolis. De Francisco Umbral —otro muerto vivo de la literatura—, aquel del que justísimamente dijo usted que con menos lirismo ya nos hubiéramos apañado, tiene una prosa sonajero, según Juan Marsé, el novelista de la nena Teresa que nunca nos enseñó las tetas, esas tetas pornográficas que usted alternaría con las lecturas del gran Pio Baroja, prosa de tacatá, sss, sss.
per un moment he pensat que quan estaveu paralant de la unanimitat que es viu a Catalunya, dient que ara quasi és completa, reconec que el cor m’ha fet un salt: per un moment he pensat que us referieu al resultat de les darreres eleccions espanyoles, però veig que no. Veig que us estaveu referint a la grip. Quin descans!
Estimado Señor Pla:en Madridi también da gusto vivir, y además estoy totalmente de acuerdo en el tema de la gripe.
Así que encuentra a D’Ors un poco afectado y “violinista”, en estos tiempos también los hay, como le ha dicho el señor de arriba, el genuino representatne de la porsa sonajero es Umbral q.e.p.d., y a mí personalmente hubo un tiempo que me gustó mucho, después me dejó de interesar y lo encontré repetitivo.
Baroja sin embargo me sigue interesando, con su pesimismo tan actual, y lo que le falta de concupiscencia le sobra de humanidad.
Por cierto en estos tiempos la concupiscencia sigue siendo el motor de acción, sobre todo de los varones. Fernando Fernán Gómez, q.e.p.d., llegó a decir que gran parte de sus proyectos como actor y director los llevó a cabo con el fin de seducir a alguna mujer (creo incluso que lo consiguió).
Enhorabuena por el blog, un placer leerle, es usted conteporáneo de mi bisabuelo, y entre el Ampurdán y la comarca de Alba de Tormes de 1918 no se crea que hay tanta diferencia.
Pla té molta raó, Ors era afectat i el problema de la seva afectació va més enllà d’Ors, malgrat que Pla va fer el que va poder, cent anys després no ens hem tret tante afectació del damunt
Voldria fer arribar una felicitació doble a la senyora de Florenci Salesas. Primerament, i òbvia, pel seu natalici (encara que fos ahir); que sigui per molts anys! En segon lloc, per haver comprès (i, per tant, respectat) la natura d´aquest nostre petit raconet de món, la qual cosa, pel que sembla, ja li ha comportat el buit d´alguns companys, com no podria ser d´una altra manera en un país malalt i amb problemes d´autoestima com és el nostre. Amb tot, l´actitud de la nostra veïna neozelandesa ens retorna part de la salut i autoestima perdudes. Així doncs, felicitats i mil gràcies!
Tal com et vaig prometre, amic Josep, et segueixo fidelment en el teu blog. Dilluns vinent, però, marxo a l´Argentina, on romandré disset dies. Dubto de poder-te seguir amb gaire puntualitat durant aquest temps, però esmerçaré tots els esforços per no perdre el contacte. M´emporto, això sí, el diari d´un altre geni per a “salpebrar” els llargs desplaçaments i les esperes: les “Memòries” de Lorenzo Da Ponte, llibretista de Mozart i Salieri entre d´altres; l´amic i company d´aventures de Casanova. Una lectura ben distreta i recomanable, i que fins ara no m´ha fet riure pas poc!
Quin gust, el gust de llegir! Trobar les paraules justes, senzilles i planes, maneres de dir que em són constituents, i que potser ja havia oblidat una mica, refugiat en altres llèngues. Quin gust tornar a l’ésser on verament sóc, a l’arrel, passant només la visata!
Moltes gràcies per la felicitació senyor Vivancos; la meva senyora també ha quedat encantada per les paraules que li heu dedicat.
Respecte a allò que dieu de si algú m’ha fet el buit, haig dir que en cap cas he notat cap cosa, ho admeto. A més, tampoc penso que jo vagi especialment per cap bon o mal camí, i trobo que està prou bé que cadascú vagi fent la seva. El més important és, per a mi, poder gaudir d’aquesta meravella, una vegada més, compartint-la amb altres lectors, amb tranquil·litat i bon humor.
De tota manera, li agraeixo que s’hagi pres la molèstia de fer-me un comentari tan amable.
Ah! i que tingueu un bon viatge a l’Argentina i unes bones lectures.
Un dels trets que més m’admiren de vos, és la vostra capacitat de tenir les antenes sempre en forma, disposades a detectar l’essència d’un conversa i, després, traslladar-la al paper. Tot i que és obvi que la base científica d’aquesta observació que us faig és molt inestable —com ho sé jo que aquests que vos seleccioneu, varen ser els comentaris més suggestius?— la síntesi que en feu, a mi, com a mínim, em dona molt que pensar.
Amic Pla, teniu el do de la profunditat natural, d’inspirar reflexions autènticament profundes sense recórrer a fer sentir al lector com un miserable ignorant. Dóna tota l’estona la sensació de que, mentre molts h van, vos en torneu, i ens estalvieu el pesadíssim tràngol de les disquisicions inútils i la prosa feixuga de l’especialista. Ignoro si sou un bon filòsof però el que us puc ben assegurar que a mi em sou molt més útil que molts que en són considerats d’alta volada: em feu pensar per mi mateix, no mireu de convencem que les paraules de tal o qual senyor —enmig d’una conversa de cafè— són o no encertades. Però, punyetero, les sabeu escollir molt bé per a fer-me barrinar una bona estona!
Si li hagués de comentar com va acabar més tard tot això del qual en parlen els vostres companys de tertúlia sobre Rússia, se’n farien creus de la seva pròpia lucidesa. Però, cal admetre-ho, seria un abús històric: Qui és ningú de l’any 2008 per a pretendre esmenar la plana a algú de 1908? Amb quin dret històric cap ser actual pot pretendre un acte de tal prepotència? Millor que callem tots plegats.
Per acabar: estic encantat de trobar-me amb el mot “cafarnaüm”. No em feu dir el perquè, però, per a mi, és com trobar-se amb un vell company que sempre tindré associat amb vos.
Estaré esperant que ens expliqui més coses amb delit.
Pla explica en quatre ratlles les discussions espesses del positivisme, el iusnaturalisme, la funció dels jutges i la finalitat de les lleis, si ha de pesar més el contingut de la llei (tradició continental) o l’empírica (tradició anglosaxona). Ni un bri de palla.
També mostra la seva ànima humanista sobre l’homosexualitat i el tractament dels presos “no se li haurà pas de donar dinar?” .
Finalment m’ha encantat el tarannà antidogmàtic, l’acceptació de que el món és imperfecte i que massa vegades, al voler evitar-ho, el remei és pitjor que la malaltia. Ho deixo aquí perquè hi ha moltes coses a dir sobre el fragment d’avui.
Aquest comentari d’ara mateix de J. Cardona em fa pensar que, quan s’acabi aquest blog l’any vinent, se’n podrien treure els més ben escrits, com aquest que us deia, i fer una edició crítica del Quadern gris. Passo la idea als senyors de Destino.
Hola Josep,
Avui tenies moltes ganes d’explicar coses. Saps, jo des de la meva finestra puc veure la posta de sol i com el cel queda pintat dels colors ataronjats que va deixant aquest astre merevallós que se’n va adormir.
Quin estat de pau i de tranquil.litat que gaudeixo en aquests moments en que es barreja l’afecte visual que veig des de la meva finestra i el plaer que em produeix la vista per llegir els teus pensaments d’avui.
Expliques amb tanta precisió les estances del Jutjat i dels personatges que l’envolten que jo també sembla que formi part d’aquest quadre.
M’has fet buscar moltes paraules al diccionari i espero que en pugui retenir unes quantes. Em sento tan ignorant que no sabia que un “pagell” era un peix -deu ser perquè soc de secà-, tampoc no sé que vols dir quan parles d’un “cafarnaüm” no l’he trobat en el meu diccionari.
De totes maneres avui ja m’has ensenyat molts adjectius; però el que m’ha impactat més són aquestes paraules amb les què has volgut acabar el relat d’avui :”¿Per què hi ha dones lletges i dones guapes? ¿Per què hi ha d’haver homes intel·ligents i homes estúpids? ¿No és una injustícia? Si apliquem la justícia a una situació així, no tindrem més remei que matar les dones guapes i els homes intel·ligents…”
nova feina, tertúlia interessant. I amb això de la justícia jo diria que la justícia es diferent per tothom, perquè per uns, unes dones són lletges i altres són guapes i per altres les lletges són guapes i les guapes són lletges. Així que no podem pas matar-les a totes. La justícia aquesta aleshores és injusta en si mateixa.
Amb motiu d’aquesta resurrecció del Quadern gris, he vist en la majoria de diaris (paper i Internet) que les fotos amb què il·lustren la notícia són d’un Pla madur o vell, el de la boina que s’ha convertit en un estereotip.
Pla no va ser jove? No era jove quan escrivia el Quadern? No s’equivoquen tota aquesta gent?
De nou, gràcies mestre per fer-nos veure com som, per reconciliar-nos amb el nostre llombrígol tant sovint ignorat.
Gràcies, mestre per aquest exercici de particularisme.
Vós us mereixeu un lloc ben especial en el nostre atles espiritual, potser en un llarg prefaci, tant generós com sou amb les paraules.
Perquè teniu la virtut de fer universal el nostre local, i d’odiar, com nosaltres odiem, els clauers de bola de billar ben visibles a les butxaques dels qui signen xecs com si fossin d’autògrafs. Vos no els heu vist, encara aquests, oi? Bé prou que són els mateixos!
Permeteu-nos, mestre, tractar-vos amb aquesta confiança ja que ens sou, encara, tant proper.
I continueu amb el vostre bloc, no ens deixessiu pas sense aquest pessic de saviesa Atles de partícules
arribarà un dia Josep, que els homes pintorescs seran un perill per la societat.
I saps que a Holanda, país de tulipes de canals i de bicicletes, hi ha llocs on els homes poden caure sobre les dones o bé les dones sobre els homes, però ho han de fer sense fer soroll?
L’agutzil deu ser un home pintoresc.
Cuando Pla emplea la expresión Dios Nuestro Señor, el muelle de mis labios comienza a estirarse hacia arriba, dominado por las abundantes sugestiones que me acechan a continuación. Pasa lo mismo cuando emplea el término señorita. En este caso, el muelle de mis labios empieza a estirarse hacia arriba tras la lectura de su primera sílaba. Las señoritas y Pla, qué gran mundo entre líneas.
Y hablando de señoritas, hoy sale en la entradilla un hombre encima de una mujer, o una mujer encima de un hombre, tanto monta. No, no, tanto monta, no. La actitud pasiva de la mujer, en este terreno, era la nota dominante de la época. Es Pla quien coloca a la mujer como agente activo, en un plano igualitario. Su natural modernidad.
… I arriba el senyor Gàlvez i ens taca aquesta plana. Però que no és el castellà una llengua parlada per 400 milions de persones? Que no hi ha milers de pàgines per deixar comentaris de tota mena en aquest idioma?
La lectura de los cuadernos es una corriente de aire fresco, la sublimación de lo cotidiano, de la sencillez tanto de espíritu como de lenguaje. Que alejados los políticos de este sentimiento.
La vinguda de la primavera en tres pinzellades: les orenetes, un home —o una dona— “caiguts” l’un damunt de l’altre (que “No, no tanto monta, no”, com molt bé diu el senyor Antonio) i una celebració del caràcter empordanès.
Tot i la bogeria d’hivern i arribada de primavera que ens està passant pel damunt, les orenetes també ens han vingut a visitar. Per molts anys, i que duri. També que per molts anys tinguem senyores i senyors, caient els uns pel damunt dels altres però, encara més, personatges que s’ho prenguin amb l’excel·lent sentit del fer i deixar fer del senyor Gich.
Per acabar, no hi pot haver millor manera de rubricar un comentari tan positiu com el vostre amb aquest moment de legítim orgull per la petita pàtria empordanesa. Malauradament no conec massa l’Empordà i no tinc altre remei que haver-me de refiar de les vostres paraules sobre el que ens dieu de la seva gent. Molt desitjo que aquest idíl·lic detall del caràcter del vostre país no s’hagi extingit del tot perquè, personalment, us haig de confessar que el tipus de personatge que descriviu a mi també em posa molt nerviós.
Tan de bo tingueu tots plegats una bona arribada de la primavera.
Penso que no és bo barrar el pas a ningú per que escrigui en la llengua que vulgui, tant si és castellà, anglès o eslovac. Per a mi els únics comentaris que poden embrutar són aquells en els quals es perd el respecte a les persones o cultures.
Personalment, estic encantat de que aquest quadern estigui obert a tothom de la manera en que ho fa, en la seva llengua original, que és la meva pròpia. Per a mi és un motiu d’orgull que hi hagi gent disposat llegir-lo des de l’òptica i circumstància que sigui: ja sigui per primera vegada, ja sigui per participar en el joc de compartir una lectura estimada des de fa molt de temps, ja sigui per competir, com a exercici d’escriptura o, simplement, per a compartir el gust per la lectura, la crítica o mil altres coses, per narcisisme, per pur entusiasme, per generositat o gasiveria. Tant és!. És fantàstic si això serveix per a acostar un clàssic que adoro —però, com tota obra humana, discutible— de la literatura catalana a qui vulgui, tingui la llengua materna que tingui. Si aquest algú escriu en català, no podrà ser més benvingut però si ho fa amb una llengua amb la que expressa millor els seus sentiments, també.
Hi ha moltes maneres de fer una cultura forta, moltes, i segur que, si ens posem a discutir, no acabaríem mai per a trobar-ne aigua clara de quines són negatives i quines positives. Però penso, fermament, que en aquest cas, l’insult, el menyspreu cap a algú que escriu en una altra llengua, és un error, una manera de fer sentir “fora del club” a algú que, a la seva manera, també estima la obra d’en Josep Pla.
Siguem ferms; siguem, fins i tot, orgullosos, d’acord, i tant que sí! Però si us plau, m’encantaria que no poséssim traves a qui s’acosta amb amabilitat, bona fe i cultura.
Jo vull aprendre de tothom, parli la llengua que parli. Si us plau, no em trenqueu aquesta il·lusió.
Estic d’ acord amb en Florenci Salesas. Aquest blog ha d’ estar obert a tothom i si algú castellanoparlant ens llegeix, crec que és per celebrar-ho.
Siguem molt de la terra, però a la vegada cosmopolites, com ho fou el Mestre.
aquest ambient ranci que descrius, de paperassa i funcionaris judicials, ja ho veuràs, amb els anys anirà desapareixent. Primer seran les ermilles, després les gires dels abrics, més endavant les plomes -substituides per uns estris extravagants, els ordinadors- i per acabar (per arribar a això potser caldran noranta anys!), es prohibiran els caliquenyos a la feina.
Senyor Joan Serra, no ens espatlleu aquest bolg que fins ara anàvem molt bé.
Senyor Antonio Galvez, no en feu cas i seguiu amb els vostres comentaris de cada dia.
Gràcies.
Bé. Molt bé. Us doni les més sinceres felicitacions. Seguiu pensant així i arribareu a un punt en què pensareu que el català ja no és necessari perquè tots ens entenem la mar de bé en castellà. Endavant cartinguts amics! i força al chiki-chiki d’Eurovisió.
Per cert, proveu a fer el mateix en pàgines espanyoles semblants a aquesta: comprovareu com us engeguen solemnement a la merda.
Em plau dir-vos que l’aportació del senyor Gálvez Alcaide ha estat, fins al moment, molt més enriquidora que no pas la vostra en aquesta plana. Si no us sembla bé, visiteu-ne una altra, que la Xarxa bé ho fa possible, no li sembla?
I quant a les valoracions de caire polític, deixem-les per a la ploma del mestre Pla. No convertim aquest espai tan entranyable en un cafarnaüm sense solta ni volta.
El fragment d’avui que comença amb les paraules “A l’Empordà -i a tot arreu probablement- el pintoresc produeix una gran fascinació…” em fa pensar en la figura de Salvador Dalí. Hi veig un retrat bastant aproximat al personatge i a la manera de fer del pintor ampurdanès. Era, com diu Pla, un home pintoresc.
Només voldria comentar-li que ni vostè ni jo no sabem fins a quin punt molts dels que participem en aquest fòrum estem treballant pel català. Potser no es pot ni imaginar, ni sap el que alguns de nosaltres hem hagut de passar —i continuarem passant— per la defensa de la nostra llengua. Per respecte per a totes aquestes persones que estan fent aquesta tasca —fent traduccions del català a altres llengües, fent de voluntaris de la llengua, de professors, preservant arxius, parlant-lo i escrivint-lo activament al carrer, a les botigues, a Internet, etc.— trobo que seria útil no confondre aquest fòrum sobre l’obra del mestre empordanès, amb els comentaris tan tristos —en totes direccions— que s’escriuen a llocs com el You Tube, entre d’altres fòrums.
No crec que ningú sigui tan ingenu com per no conèixer i haver patit la molta ignorància, odi i ràbia —fomentats per prejudicis de tota mena—, que hi ha per a tot arreu (i quan dic a tot arreu, vull dir a tot arreu, fins i tot dins el meu cap).
Jo només li demano que no l’encoratgem i que reservi segons quin tipus d’expressions per a aquells fòrums.
Si us plau, desitjaria que el meu comentari no s’entengués com una defensa del senyor Antonio (estic convençut de que és una persona adulta, que es pot defensar perfectament per ella mateixa) sinó per a fer-ho precisament del que vostè mateix pretén defensar. Tan sols crec, modestament, que el seu camí, així d’entrada, té avorrides i predibles conseqüències negatives i que, en canvi, respecte al camí que de moment està portant la resta dels que aquí escrivim és, senzillament, normal. Diguem-ne que no hi ha res que s’hagi dit aquí que m’hagi ofès, excepte el seu. Remetent-me al que li he dit al començament, no sap el que estem fent a casa, al carrer o a d’altres llocs. Segurament, si parlés amb alguns de nosaltres tindria la oportunitat de lamentar no haver-ho pensat més d’una vegada abans de deixar anar tan lapidàries afirmacions. No és més patriota qui belluga més fort la bandera, com deia el mestre Billy Wilder. Abans de dir covard a algú, compti fins a deu i pensi, si us plau.
M’acomiado de vostè tot dient que estaré encantadíssim el dia que aquí hi vegi algun comentari en txec, en aranès, en swahili (o el que sigui), com ho estic de que n’hi hagin en les dues llengües que fins ara hi ha aparegut. Aquell dia tindré l’incentiu de practicar les que mig esgarrapo i de consultar un diccionari per a les que no n’entenc ni un borrall.
Hola Josep,
Avui has començat amb el sentir de la naturalesa potser per treure ferro a les coses cotidianes que moltes vegades no entenem.
Dius que ets pobre però no saps que ric que ets en esperit. Molts hauriem d’aprendre de la teva riquesa espiritual que no es pot comprar amb diners.
Jo, un dia com avui et puc parlar de la desgràcia humana que assetja el Tibet i que els mitjans de comunicació n’han fet tant de ressò. Saps per què ara toca i fa anys que ho havien amagat? perquè a Pequin aquest any hi haurà els jocs olimpics.
Ja veus, amb què s’ha convertir la raça humana que no gaudeix de riquesa espiritual i que només busca el materialisme i els interessos creats.
Que trist. Els de la meva època encara no han après res dels de la teva ni de les anteriors; la història es repeteix però adaptada als seus temps.
Saps, Josep… jo prefereixo parlar de la naturalesa que també intenta sobreviure en el mon dels humans .
Voldria compartir aquest vers perquè en aquests moments és com amb sento ara.
“Espiell” (fragment):
“I si de sobte em desperto angoixat
això no vol pas dir que el món s’acabi.
Fa molt de temps que he après a comportar-me
i a respectar el desordre del progrés
que a poc a poc va destruint la terra.”
Molts d’anys i bons, senyor Pla. Mentre us llegia, a aquestes ja avançades hores de la nit, em preguntava com ho hauria dut, el fet que el dia de la nostra onomàstica coincideixi amb el Dimecres Sant, en temps de Quaresma encara.
M’he suposat que per a vos, persona austera i creient, no haurà de ser un gran inconvenient. A un servidor, en canvi, no em faria gens ni mica de gràcia; tanmateix, avui és temps de descreguts i no ens estam de dinar d’un parell (mallorquí) de panades de mè. I ja ho veurem que serà.
Molts d’anys, senyor Pla, i gràcies per les anotacions del vostre quadern, que tant ens ensenyen. I que demostren, sobretot, que noranta anys no són res per a la bona literatura: senzillament, com els bons vins, milloren d’any en any.
“L’àvia Marieta ha enviat un pa de pessic, en l’elaboració dels quals excel·leix”. Em penso que aquesta frase es converteix en un capítol sencer de El carrer Estret. Ara no el tinc i ho hauria de comprovar, però sempre que la llegeixo em ve al cap una parrafada que diu “L’àvia Marieta ho menja tot amb pa…” i va explicant que la tal Marieta menja pa amb les figues, amb la sopa… i al final acaba dient que menja pa amb el pa de pessic, que és el que surt aquí. Tres generacions més tard i la invocació a l’àvia Marieta és ben actual. Com ho és l’al·lusió al xaronisme dels escriptors barcelonins! Bon dia!
El metodisme de certes persones és quelcom que em té fascinat. De fet, sóc un metodista frustrat. Quan anava llegint la descripció que feu del vostre pare a mi m’anava agafant una mena d’enveja, doncs per a mi això representa un tipus d’ideal, d’una certa en la manera de distribuir el temps d’una forma ordenada i elegant. Sense deixar de ser el que sóc, no sabeu com m’agradaria de ser tan ordenat i primmirat. Per desgracia, no ho sóc i, a aquestes alçades de la vida, dubto molt que algun dia me’n surti. He tingut rampells d’ordre horari, de comprar-me una agenda, de decidir que fins i tot el meu oci estaria programat… però res, pura façana, la cosa no dura ni dos dies: com els que no poden deixar de fumar, jo no puc més que viure en un mon al qual tan el rellotge com el calendari em passen pel damunt com un cicló. Patètic.
Em sorprèn el que diu d’en Carner. Hauria de llegir la seva prosa, la qual desconec. Pel que fa a la poesia admeto que estic força d’acord, tot i que, com a mitjanament bo sitjetà, em surt tot allò de “Oh Sitges, cel i calitges, mar als peus clavells al niu, etc.” amb unes gotetes d’orgull local, sí. Per tant, poc puc dir si en Carner és xaró o no. Però quan vos expandiu aquest adjectiu fins a la resta d’escriptors barcelonins, no puc evitar de ensumar-hi un cert prejudici. M’explicaré:
N’estic convençut de que vos heu llegit molts més escriptors barcelonins del vostre temps que molts del que el llegim a vos i, per tant, dic això del prejudici amb una certa precaució, si és que aquesta acusació es pot fer d’aquesta manera en cap circumstància. Per tant, amb el vostre coneixement, li concedeixo que una part de “judici” hi és, i molt. Però m’agradaria saber d’on treu això del xaronisme dels escriptors barcelonins, així, apa, en general. Dona una mica la sensació de que heu trobat una manera ràpida i eficaç de classificar dins un calaix comfortable a tots els escriptors que hi puguin haver-hi a la ciutat, deixant-hi, això sí, aquell raconet del calaix especial per a posar-hi tots aquells que s’escapin a la regla, amunt els quals se’ls podrà posar l’etiqueta de “les excepcions”. Sincerament, em sorprèn de vos. Perquè aquesta sortida és, sense més dades per a recolzar aquesta afirmació tan contundent, altament dogmàtica. Això és el que sembla, sí senyor. I, és clar, aquestes afirmacions, una vegada s’han deixat anar damunt el paper, ja han quedat i, si ningú hi aporta més dades, pot acabar restant sedimentades dins dels cervellets de la gent que no estiguin disposats a comprovar si els escriptors barcelonins eren xarons o no perquè, no ens enganyem, comprovar les afirmacions que diuen les persones que escriuen tan brillantment com vos, fan mandra de comprovar a la major part dels mortals; que és el mateix que dir que fa mandra de pensar i descobrir món per un mateix.
Després d’aquesta —fàcil i còmoda, degut a la perspectiva i impunitat que dona el fet que no em pugueu rebatre, ai, las!— crítica, us haig de dir que aquest moment del vostre diari el trobo un dels més bells. El salt que fa de descriure al seu pare, el cafè i tot allò plegat per a posar-se a parlar d’en Carner; el canvi de to que feu, tan “passiu”, d’observador “zen” a la primera part a un altre de tan “actiu”, gairebé activista, de la segona el trobo genial. És més, tota la crítica que li faig de dogmàtic en tota la cosa del xaronisme —i que mantinc— l’humanitza. Bé, que estic encantat que el que parli i descrigui tot això sigui un ésser humà que fa les seves petites trampes, de les que potser ni ell se’n adona, així com jo faig les meves i el veí les que van amb la seva mena.
Mirarem de fer-li una ullada a la prosa d’en Carner… però també a alguns d’aquests barcelonins que dieu (molt sospito que n’admireu més d’un i, llavors, aquesta teoria encara li pot caure encara més per terra, amic Pla, he he he)
¡Los escritores del país! En esta ocasión le toca el turno a Josep Carner. También se lo carga, evidentemente. Uno puede estar de acuerdo o no con las críticas de Pla, pero en lo que todos deberíamos convenir es en lo admirable, saludable y sabrosamente que Pla nos las presenta. Siempre paladeando su escrito, uno termina sonriendo. En la de hoy, parece que Pla estaba poniendo por las nubes a Carner en sus primeras líneas. Sin embargo, ocurre que en estas primeras líneas incluye el término “retòrics”, que ya nos hace sospechar la aparición de la puntilla. El retoricismo, el barroquismo, la forma que se sale de madre, elementos abominables para un hombre como Pla, tan amigo de la tranquilidad, la austeridad, el pasar de puntillas… Y claro, ese retoricismo de Carner, que envuelve a la forma en papel celofán, para Pla es “la muntanya parint un ratinyol”, dado lo chiquito que queda contenido.
P.D. Parece que ayer se lió un poco la cosa. Las pasiones. Muchas gracias a todos.
Tot això que diu Pla de Josep Carner i que us sorprèn, amic Florenci, no és pas estrany. Josep Pla, ja ho llegirem més endavant al quadern, opina sistemàticament contra els altres escriptors catalans, com Verdaguer, V. Català, Rusiñol, etc. Ell mateix però, confessa que “amb una ploma a la mà esdevinc dionisíac i ofensiu”.
Gracias don Josep, su blog me lleva nuevamente a la amada Catalunya, donde pasé estaciones inolvidables, donde lo leí a Ud., donde concebimos a nuestra primogénita.
bona nit senyors i senyores,
avans de res felicitats joseps i josefines.
tants sols esmentar que disfruto amb la lectura d’en josep pla tant com dels vostres escrits, hi estigui o no d’acord.
però es tracta d’això, amb respecte i bona educació hom es lliure d’expresar la seva opinió i cal dons respectar-ho.
gràcies pels vostres comentaris, la seva lectura omplen les meves hores perdudes……………….
Senyor Antoni, n’estic convençut de que ens ho passarem molt bé, tant amb les pàgines sobre aquests escriptors com amb les que ens vindran sobre tants i tants personatges que no han fet tant de soroll.
Aprofito per a demanar disculpes pel meu comentari, més llarg que l’entrada del dia del mestre. Mare de déu, com m’he empatollat a aquella hora del matí! D’en Carner en critica la retòrica però de mi en podria criticar la pallissa adormida i inacabable! Quina vergonya…
Què hi farem!
Bona nit a tothom.
Per molts anys Josep, encara que sigui amb un dia de retard!
Quina enveja no poder provar aquest pa de pessic, on la materia prima si que era de primera qualitat.
Per desconeixença meva suposo que en Carner havia de ser un contemporani teu.
La descripció que en fas d’ell és tant fantàstica que tú realment et despulles i obres el teu cor deixant per la posteritat el teu sentiment vers ell. Quina sensibilitat alhora d’escriure el què realment sents sigui bo o dolent, tant és, ja que és el que realment sents; quina sinceritat.
Realment, les veritats ofenen però moltes vegades els altres volen que els diguin i volen sentir allò que ells pensen i volen ésser enganyats.(avui molta gent ho practica i podríem dir que és com un mobbing psicològic).
No hi ha cap llei que prohibeixi opinar el que un pensa, encara que el que es digui no agradi als altres; sempre hi quan hi hagi un respecte i un intercanvi d’idees encara que siguin oposades. Tot és enriquidor.
Segur que estaràs d’acord amb mí que aquest vers l’ha transmès una ploma amb molt de sentiment!.
AIGÜES DE PRIMAVERA
Aigües de primavera
que degoten pels jardins,
posades damunt les branques,
les gotes es tornen brins.
Al cor d’una trista fotxa
tremolen els cels divins.
S’acuita la neu a fondre’s
i baixa el torrent endins;
la fressa de les escumes,
com mou el fullam dels pins!
Com sotgen, les flors novelles!
Com dringuen aquests matins!
Amiga Anna Ramos,
gràcies pel poema de Carner que ens has transcrit. Molt escaient en aquests primers dies de primavera, quan convé tant que plogui. Hauria de ploure un mes seguit!
Recordo haver llegit no sé on que la masovera de Josep Pla deia: “El senyor Josep només està content quan plou”.
Anna, respecte a si Josep Carner i Josep Pla eren contemporanis, efectivament, ho eren. Carner va entrar al cos consular i va ser enviat al consulat de Gènova el 1921. Allà va fer gestions perquè Josep Pla entrés també al cos consular, cosa que no va prosperar i Pla va seguir fent de periodista per Europa.
Seguint amb la relació Carner-Pla, quan el 1925 va sortir publicat el primer llibre de Josep Pla, “Coses vistes”, Josep Carner va escriure que calia rebre l’aparició del llibre “amb vint-i-una canonades”. I diuen que Josep M. López-Picó, l’endemà, va entrar a la tertúlia dient: “bum, bum, bum…” fent un gest amb el braç, fins a vint-i-u.
Bon dia Antoni,
Ets molt amable amb les teves explicacions que m’has donat. Sempre és enriquidor aprende coses noves de persones que en sabem més tu. Pels teus comentaris em fa l’afecte que en saps un munt de coses d’En Pla i dels seus conteporanis; crec que deus tenir un gran vagatge dins el món de la literatura catalana.
Aprofitant l’avinentesa, em podries dir que és un “cafarnaüm” no l’he trobat al diccionari i el que he trobat a internet no em convenç. O si més no, que interpretes què vol dir En Pla quan parla d’un cafarnaüm judicial?
Gràcies.
Quina delícia, anar llegint-vos.
Aquests vostres micro mons, aquests contes petits dins la història, em provoquen tantes coses…
Si això no són càpsules vitamíniques contra la grip…
Voldria destacar el nivell dels vostres contertulians al bloc: seguir-los és molt interessant; n’hi ha alguns que ben bé fan crítica literària.
Bon dia Anna,
Moltes gràcies per les teves paraules. Sóc un simple aficionat a la literatura.
Al llibre de Salvador Alsius “Hem perdut l’oremus” hi ha l’explicació següent per al mot “cafarnaüm”: En el llenguatge popular un cafarnaüm és una situació caòtica.
Anna,
què vol dir en Pla amb això del cafarnaüm judicial?
El text del quadern diu: “…una taula plena de documents, de llibres i d’exemplars… Un autèntic cafarnaüm judicial.”
Jo crec que vol dir que la taula era un desordre caòtic de papers, piles de documents i escriptures, tal com es veu a vegades en els despatxos de persones que no són gaire ordenades.
No et sembla?
Potser estic equivocat, qui més en sàpiga que més hi digui.
Teniu raó Sr. Pla, la pressió dificulta moltes de les accions de les persones. Ens encarcara. I, encara que passin els anys, sembla estrany que no ho hagim entès!.
Ens queda tanta grip per endavant!
El professor i crític literari Xavier Pla ha escrit això al seu llibre “Josep Pla. Ficció autobiogràfica i veritat literària”:
El quadern gris és indiscutiblement un relat. Tot el llibre està sotmès a una intriga mínima que es va resolent gradualment. El narrador pateix, al llarg del llibre, una veritable transformació individual, moral, intel·lectual i sentimental.
Caram Josep! meu deixat clavat a la cadira amb aquestes quatre ràpides passades de pinzell: un costum del país, la història del Centre Republicà Tradicionalista, el diàleg del “Pan de los Pobres” i l’escena que us comenta en J. B. Coromina; tot plegat quatre moments de vida, des de guspires fugisseres —la frase dels enamorats—, a un escampall d’anys, i fins a un costum empordanès que vos heu observat i que, ai, com desitjaria que encara existís.
Empreu l’humor —hilarant, però flegmàtic, minimalista— magistralment, sí. Però sempre hi ha aquell “no se què” que deixa un pòsit de tristor: l’amargor del pas del temps. El temps passa i no s’atura i vos en capteu les conseqüències, sense dramatismes, sense èpica —“…quant serem vellets, vellets…”— però el lector la nota. Hi tant que la nota!
Riure i reflexió, tot alhora. La vostra mirada és profunda i còmica a la vegada i, a més, comuniqueu el que veu amb les paraules justes. Quina enveja!
Comparteixo amb Tanmateix? el gust per la lectura dels altres lectors.
Gràcies a tots per l’esforç que s’està fent.
Hola Josep,
Quantes coses expliques avui, tens raó quan parles de l’avi Massot que “encara que no anés a missa, era la persona més entenimada i de més criteri i que no tenia pas pèls a la llengua..”Avui hi haurien d’haver més avis Massots perquè tenim un món molt revolucionat governat per gent que té poder i supossem amb un nivell intel.lectual molt elevat i amb força estudis; haurien d’aprendre a ser més propers i tenir més sentit comú.
Jo, en un dia com avui però del 2008 et podria explicar per ex. que fa poc hem sortit d’unes eleccions en què com sempre, els governants van més perduts que mai; que tenim problemes d’aigua perquè no plou; que el Barça fa poques hores va perdre davant del València i no pot passar a la final de la Copa; que…
Però amb quedo amb què avui dia 21 de març la Unesco va proclamar el DIA MUNDIAL DE LA POESIA . I des d’aquí vull retre un petit homenatge a un poeta que fa poc ens va deixar, amb un poema d’amor que sempre va bé.
JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.
He llegit com va acabar la conversa d’ahir i crec que puc afegir una mica d’informació a la pregunta que feies:
Cafarnaüm va ser una ciutat de Galilea a la qual Jesús hi va fer alguns miracles. Molt més tard va ser devastada per un terrible terratrèmol, una inundació o qualsevol cataclisme d’aquestos. Des llavors la ciutat ha estat en ruïnes.
Potser per les seves abundoses mencions a la Bíblia, aquestes ruïnes devien de ser més populars que altres de gregues, romanes o perses entre la població catòlica d’aquell temps. Només et puc dir que el meu avi feia servir l’expressió “allò va ser un cafarnaüm!” moltes vegades i era molt divertit. El meu avi va viure entre 1895 i 1975 —poc abans que morís aquell general, pobre home—, per tant, contemporani d’en Pla.
Bona nit Florenci Saleses,
És la primera vegada que escric en un blog i la veritat no sabia com fer-ho. Realment estic acollonida perquè no em pensava que pugues intercanviar directament les meves idees amb els demés. Per les intervencions que anava veient (perquè també m’he les llegeixo) he anat deduïnt que la majoria domineu el tema i per això només he intentat centrar-me en el meu diàleg amb el Sr. Pla. Haig de dir-te que fa 15 anys em van regalar el quadern gris i vaig pensar -quin pal, i no el vaig llegir- . El destí ha volgut que per coses de l’atzar estigués parlant amb el Sr. Pla i seguint’el amb delit, via internet. Per a mi cada dia és un descobriment i no vull pas saber com acaba.
Quan amb l’Antoni li vaig demanar que volia dir “cafarnaüm” era precissament perquè havia llegit que era una ciutat de Galilea i per això no vaig entendre que volia dir en el context del quadern.
Gràcies a tots dos per tan bones apreciacions.
quina sort que teniu a l’Empordà. Ara els únic sons que es senten pel carrer són les botzines dels cotxes que gràcies al Sr. Ford i al Sr. Benz amb les seves tècniques de producció han abaratit tant els costos que n’hi han massa.
Josep, si tens la sort de conèixer aquest dos senyors, fes-t’hi amic que són el futur. De veritat que se del que parlo….
L’observació sobre el Centre Republicà Tradicionalista és fina, fina, i tendra. La del miracles del Pan de los pobres és àcida tot i el candor aparent. El conjunt, familiar, humà, va eixamplant i perfilant el mosaic.
Jo, per part meva, et donc la meva benvinguda. I cadascú té la seva manera d’aportar alguna cosa. Jo no he pogut evitar de posar cullerada, per la cosa de l’avi. El demés, ja no ho tinc tant clar, només són suposicions.
Tot plegat és un gran plaer.
Bon dia a tots,
Voldria deixar dues preguntes a l’aire ara que començo a entendre com va això. Com és que a l’any 1925 el Sr. Pla va treure a la llum el seu primer llibre “Coses vistes”, no va acabar abans el quadern gris? què va passar? potser perquè en aquella època el fet de tenir 21 anys encara se’l considerava massa jove per fer publicacions?.
I segona; segons començo a entreveure, per què la relació Pla i Carner no era bona ? M’hagués agradat que no hagues estat així.
Bona mona! -segur que En Pla ho hagués celebrat amb un pastisset més senzill-.
Hola Anna,
he arribat ara de comprar la mona per als nostres néts i em trobo amb el teu comentari. Espero que altres participans d’aquest blog et contestin les preguntes. Jo, de passada, et puc dir que una primera redacció del Quadern gris és dels anys 1918 i 1919 i que va quedar desada al calaix fins que per allà els anys 50 en Pla va decidir refer-la per publicar-la a l’editorial Selecta. La mort, el 1962, de l’editor Cruzet, d’aquella editorial, va motivar que no es publiqués. A partir d’aquesta data i fins el 1966 en Pla va fer l’última redacció de l’obra i ja sap tothom que l’editorial Destino la va publicar com a volum primer de l’Obra Completa.
Pel que fa a la segona pregunta teva, jo tinc entès que la relació entre Pla i Carner va ser bona en tot moment.
Trobaràs molta informació a les biografies de Josep Pla que s’han anat publicant d’experts com Cristina Badosa, Marina Gustà, Xavier Pla, Lluís Bonada, Xavier Febrés i d’altres.
He estat uns dies sense poder llegir “El quadern gris”. Avui m’ho he empassat tot, comentaris inclosos. He trobat genial la definició que fa Josep Pla sobre Carner: “la muntanya parint un ratinyol”. (Ho comenta també l’Antonio Gálvez.) Potser el nostre admirat Pla es passa una mica. He llegit bastant l’obra de Carner, i penso que la ploma a vegades se li resisteix, no és un Pla o un Segarra, no, no ho és. La mirada sobre les coses, sobre la vida és molt diferent en aquests dos escriptors.
I que tomba i que gira amb el caràcter dels empordanesos… Ja en tindreu, mestre, de material per rumiar-hi! I val més que us hi afanyeu, perquè ben aviat us costarà identificar-los: cada vegada son més barrejats.
Però tant li fot, perquè mentre hi bufi la tramuntana, tants com n’hi arribaran, tants n’hi quedaran, de tocats. I alguns ja n’hi venen.
Perquè, sabeu? hi ha d’altres vents que bufen, arreu. Però això ja ho veureu vós mateix quan sigueu més viatjat. I a fe que us hi haureu d’avesar, a viatjar, mal que preferiu el pa de pessic de l’àvia al d’altri.
Mentrestant, Josep, rebeu una forta abraçada. I no us escoltéssiu pas a en Gori! partícula elemental atles particular
El discurs del senyor Gori és espaterrant, sí. Però l’home, certament, té la seva part de raó. Se m’acut tot de coses per a dir-li però haig d’admetre que les seves paraules no són tot demagògia. No només és un punt de vista molt respectable sinó que vos, Pla, l’exposeu amb tanta netedat que, amb certes modificacions —l’adjectiu “bonica” fa que el pobre Gori quedi com un carrincló de botigueta— podria ser emprat com a arma de defensa d’aquest tipus de gust per la lectura, tan lliure com qualsevol altre.
Jo, en això, em sento tan impedit emocionalment com vos. Adaptat als nostres dies, el discurset és podria aplicar a tota aquesta faramalla fantàstica a l’estil El Senyor dels Anells. Em sap greu, a mi no m’entra; literalment, m’assassina. Ho trobo com una espècie de sub-Homer que no aguanto; que em provoca urticària i tot. Sí, ja entenc que és una metàfora del nostre món i tota la pesca com diuen els seus amants. Vos ens dieu que cal respectar-ho, i teniu raó. Què en sabem nosaltres, gent incompleta, que la nostra imaginació no dona per a més… Oi?
El savi ha de ser, per força, aquell que pot gaudir d’una cosa i de l’altra, i treure’n profit. Quina enveja!
El que dieu de l’Empordà es pot extendre a tota una manera catalana de fer. De tota manera començo a estar impacient que arribeu a Barcelona.
Bé, vos aneu fent: ja ens podem donar per servits de tot el que comenteu, sigui el que sigui i sobre el que sigui.
Apa, me’n vaig. Desitjo que tots plegats tingueu una bona mona.
Adéu-siau!
Gràcies Antoni,
En Pla és un mestre però renoi, tu en saps un munt i llavors dius que només ets un aficcionat a la literatura??? M’atreviria a mal pensar i segur que a les postades de casa teva algun premi que altre hi tens penjat i no precissament de tir al plat!
Deixem-ho en l’anonimat, la senzillesa diu molt de les persones.
Per a mi en Pla és tot un descobriment com també ho són dels amants de la bona lectura que participen en aquest bloc.
Una entradilla de contrastes. La dicotomía literatura superficial, literatura de calidad, tan efervescente y visible hoy en el sector editorial a favor de lo superficial, claro es. Pero qué rabiosamente actual es Josep Pla. Por los servicios prestados a la vida, los huesos de Pla deberían yacer en un cementerio de personas ilustres, o siquiera, a cubierto, con unas tejas por encima (ya, ya, una vez muertos, como si nos quieren tirar en un zarzal). Se me ha ido el santo al cielo. Disculpen. Quiero decir que Pla, con su entradilla tan simpática de hoy, marca el sentir generalizado de la mercadotecnia editorial actual: publicar libros gordos sin nada, tan sin nada que no moleste su lectura, por ejemplo, durante los farragosos trayectos en autobús, en metro, en ferrocarril. Todo el mundo sabe que, para Pla, la literatura superficial es la literatura idealista, que aquí aparece, para que subrayemos una sonrisa planiana, con personajes sentimentalmente afectados, tan exageradamente delicados que no pueden coger las cosas si no es con un papel de fumar, dentro de un marco mínimamente romántico, con esa luna vaga que quiere y no puede iluminar el conjunto. Los contrastes. Resulta que el amigo Gori, el aficionado a la literatura idealista, es muy alto y gordo, tan alto y gordo que en cada comida puede permitirse el atrevimiento de beberse, sin desfallecer, un litro de vinazo de diecisiete grados. Y es que los partidarios de la literatura superficial, como por ejemplo casi todos los editores actuales, suelen ser gente muy bestia, muy primaria, muy pusilánime en realidad, muy bien peinada y recta en las apariencias de la calle.
Crec que, tot aprofitant la conversa amb el seu amic Gori, Josep Pla ens explica quin tipus de literatura li agrada i l’interessa.
És oportú aquí el pròleg que encapçala l’obra completa de Pla escrit per Joan Fuster, un fragment del qual us copio:
¿La literatura -la literatura que sí que l’interessa, a ell? ” És el reflex d’una societat determinada en un determinat moment.” La definició, Josep Pla l’ha apresa en De Sanctis, i se n’ha fet un axioma. No podria haver-ne trobada una altra que s’ajustés millor al seu treball. De lluny o de prop, directament o indirectament, tots els seus escrits tenen per tema o per intenció la realitat que el rodeja: la societat de què forma part.
JOAN FUSTER
Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla
Obra completa. Volum I
Edicions Destino, 1966
Quin plaer llegir aquestes boniques descripcions de l´ambient que es vivia en aquell temps.
Com diu l´Anna Ramos el diccionari fa fum de fent-lo servir.
Bona nit Josep,
En aquests moments el pensament que tinc al cap és que gràcies a Deu que ja s’han acabat les mones; mona amunt mona avall. Jo si que pateixo un cafarnaüm digestiu. Ja veus m’encanta la paraula que m’has ensenyat, serveix per moltes coses -semblo una nena petita amb sabatetes noves.
Veig que t’agrada la literatura dels grans mestres. Ja que parles d’en Rousseau m’agradaria saber que en penses de la seva filosofia. Veig que era molt promiscu en el terreny sexual. Renoi als 16 anys ja és una joguina sexual. També m’he quedat sorpresa que la situació preferida de Rousseau són els trios i que ell prefereix un paper passiu.
Josep, veig que ets de mentalitat molt oberta i que llegir els grans filòsofs també et deuen haver influjenciat en la teva vida personal. M’explicaràs algun dia, tu que ets persona tan sensible i descriptiva, la teva relació amb les dones? o serà un apartat que no el voldràs transcriure en el teu quadern?
Senzillament et puc dir que els de la teva època o anterior no queden curts en aquests afers, i que llavors diguin del jovent d’ara!
Bé et continuaré seguint i esperant que m’espera el proper dia.
En aquesta nit d’insomni i malsons, vos aneu i m’engegueu aquestes descàrregues voltaiques: el Pla llepafils d’olors, l’ostentació de sinceritat, les rellotgeries i la barrallada monumental contra Verdaguer. No ajudeu pas a agafar la son, no.
Amb el mossèn sou tan devastador com tendre. És molt curiós. L’aneu demolint alhora que us arronseu d’espatlles: “Què hi farem”, sembleu dir. Com a vos, l’Atlàntida em sembla una obra bellíssima però distant. El meu fragment favorit és l’apèndix final —una mena d’eco refistolat de Las Coplas por la Muerte de su Padre de Manrique— a on, per les escletxes de les pedres dels campanars caiguts, s’escola una mica d’humanitat a on agafar-s’hi i compartir un viu sentiment de pèrdua irreparable. Aquest tros em fa pensar: no és també aquesta nostàlgia planyívola, al capdavall, molt nostra? El català — “…aquesta classe de pagesos, d’aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç…”—, amb totes les seves misèries, tampoc és de pedra i, potser per això, treballa (o treballava) i mira de no pensar en la ferida que porta a dins. És clar que tot això expressat amb aquesta “ensulsiada de verbalisme”… També és cert que tota generalització s’esmicola tan aviat mirem als ulls de la gent, no? bah, no em feu gaire cas.
Au vinga, què tingueu un bon dia tots plegats.
casualment aquests dies he acabat les “Confessions” de Rousseau i n’he quedat força content. Aquest debat entre realisme i literatura “bonica”, “de diumenge a la tarda”, “de sentiments excepcionals” sempre existirà. Perquè sempre hi haurà diverses menes de persones. A mi, així a l’engròs, m’agraden coses de totes dues menes.
Au, bon vent!
ara em sortiu amb les xemeneies fumoses! Us en podria contar deu mil, d’anècdotes de xemeneies…però vaig curt de temps. Només una cosa: Verdaguer -i no arrufeu el nas- s’ensuma en la vostra prosa…encara que només sigui un Verdaguer passat pel sedàs.
Benvolguts comentaristes,
Desde el primer dia em vaig enganxar al blog i tinc com una necesitat llegir-lo. No nomes el Quadern gris, que fa anys vaig llegir, sino també els comentaris que hi deixeu.
Per mi son tan valuosos com la mateixa obra de Pla.
Perdoneu-me mestre pero al pais hi heu deixat molts alumnes aventatjats!
L´enhorabona a tots.
En el fragment final d’avui, Pla torna a marcar distàncies amb la literatura anterior a l’època que li ha tocat viure, (romanticisme, modernisme, noucentisme…) i ens remarca quin és l’estil que ara pertoca, segons la seva opinió.
Podem estar-hi d’acord o no, aquesta és la qüestió. Això sí, he d’admetre que la manera d’expressar-ho per part de Pla és molt brillant. Quin goig tenir un escriptor que se sap explicar tan bé!
El fet de poder llegir un autor com ell m’omple de satisfacció.
I com em conec aquesta necessitat d’aire pur! I quina felicitat trobar-te els teus propis pensaments desordenats tan ben exposats en boca d’un altre… Es gairebè una sensació…mística!
estic d’acors amb Ramon Erra. Verdaguer és el creador del català literari modern. Tots som deutors de mossèn Cinto i Pla també. Altra cosa és el contingut.
Bona nit Josep,
En aquests moments de tranquil.litat i de recolliment davant la fosca negre nit i després de la moguda jornada que la majoria dels mortals suportem, començant el dia amb el brunzit del rellotge que et recorda que has d’anar a primera hora a “toc de pitu” que has de córrer per a tot, rellotge amunt i rellotge a vall on ets més cap cap cor; amb deixes un bri de placidesa davant el que m’has argumentat avui.M’he quedat bocabadada davant la distribució de la teva casa del carrer del sol; talment podria dir que també has estudiat arquitectura.
Permet la meva gosadia de canviar-te l’escenari en què “el foc porta molt de desordre i fa molta brutícia”. Deixa’t portar pel caliu del foc que tot ho encen i escalfa els sentits i estova els cors. Mira els colors de la seva flamarada i comparteix’el amb aquella persona que et sents propera o perquè no, amb un bon llibre tot assaborint una copeta de bon vi que et fa desvatllar tots els sentits.
La grandeza de las pequeñas cosas, tan pequeñas que para muchos son indescriptibles. Pero ahí está Pla para sacar la radiografía de lo que apenas alcanza a verse. Así, del topetazo del olor de las iglesias, que sentimos pero apenas vemos, Pla nos ofrece su pormenorizada luz. Así, de la incongruencia de una relojería que, como todas, exhibe relojes que marcan distintas horas durante la misma fracción de tiempo, que todos vemos pero que apenas sentimos, Pla nos ofrece su pormenorizada luz. La grandeza de las pequeñas cosas. Puesto que Pla sabe como nadie sacar agua de las piedras. Y Verdaguer, otro escritor del país al que Pla se carga con esa indomeñable ironía tan sabrosa. Es que Verdaguer, a día de hoy para la literatura, cumple tan sólo con una función decorativa. Ya que es un enorme palacio con esas enormes chimeneas, tan decorativas, que no calientan; un palacio bonito, pero insustancial. El realismo, que tanto turba y perturba.
magnífic exemple literatura indirecta. No solament es veritat que la literatura ha de ser realista d’ença principis de segle, sino que té molt a veure amb la idea del temps i la recuperació de l’orgull hipócrita. El realisme és una forma d’egoísme que pot únicament tenir en compte el present.
Feia temps que no us llegia, i gairebé tant que no escriviu. Quins desficis us menen?
Veig que heu estat escartejant els llibres de Verdaguer. Potser a les seves fulles vos hi sentiu enganxada l’olor de resclosit de l’església, però aquesta partícula, mestre, hi ha trobat grans un trosset de la seva ànima. Amb delit el vaig llegir, i gran és la benevolença que li guardo. Vós dediqueu-vos al que us escau, i no volgueu pas ser l’únic gall del galliner.
Des del vostre temps deu ser una cosa ben extrenya el que us proposo. No volguéssiu pas saber-ne la fetor d’aquest aire estancat: cementiris d’acer
El discurs del senyor Frigola és, juntament amb la repassada literària que més endavant us clavarà l’Alexandre Plana, un dels meus favorits de tots els que heu recollit.
Cal estona per a pair aquest tornado de lucidesa, que sembla que comenci bufant com Maquiavel, bellugui de lloc tot el que no he llegit ni viscut, i acabi petant a Montaigne. Però em queda un dubte: Així com es diu que el Sòcrates de Plató parla moltes vegades per boca de l’autor dels diàlegs, m’agradaria saber fins a quin punt vos no heu emprat en Frigola com a titella transmissor de les vostres reflexions. En tot cas, no hi podria haver millor sastre per a les seves paraules. Qui us pogués tenir ben aprop, per a convertir la nostra desordenada xerrameca de cafè en pàgines immortals; les nostres contradiccions en una màquina tipogràfica que esperoni l’ànima lectora!
Si us plau, digueu-li al senyor Frigola que no sé si admirar-lo, tenir-li por o, per tenir-vos a vos com a cronista, al moment precís, envejar-lo.
Camuflat en forma de conversa de cafè, en Pla ens engega un discurs filosòfic que déu ni do! Absolutament genial! Després, sembla que ens digui: “toquem de peus a terra” i ens ho fa fer, tot explicant l’incendi del carrer de la Rajola. I bona nit! Realisme pur.
Amb l’amic Florenci Salesas discrepo una mica: jo només hi veig l’eco de Montaigne, no hi sé veure la influència de Maquiavel en aquest fragment. I de tota manera, Montaigne és ell mateix qui ens explica les seves coses; en Pla ens ho explica per boca d’altres persones (Frigola, Gallart, Gori…)
Totalment d’acord amb el que dius, Florenci, sobre allò que li dirà l’Alexandre Plana més endavant. Per mi és un dels moments més extraordinaris d’aquest llibre.
I em sembla que ja sento l’amiga Anna Ramos que ens diu: “ei! voleu fer el favor de callar? No s’hi val a explicar el final. Les persones que encara no l’hem llegit volem tenir la satisfacció personal de descobrir-ho amb la lectura. No ens ho expliqueu!”
Gràcies.
De res.
Hi ha coses que mai canviaran Josep. aquells homes que viuen sense la necessitat d’escoltar tothom sap qui són. Cada dia són protagonistes, i tothom se’ls escolta. I quan es cala foc en algun assumpte són els primers a anar a dormir.
Per a Ramon Erra: noi, estic totalment d’acord amb les teves tres ratlles (quina enveja de síntesi!)
Per a l’Antoni: jo tampoc sé si en Pla tenia intencions de fer-hi un eco de Maquiavel. De fet, recolzo tot el que dius. Tan sols és que a mi, personalment, me’l fa recordar moltíssim. Però ja et dic, barrejat amb tot de coses, i no sols de literatura o filosofia, sinó de moltes altres de la vida mateixa.
I sí, procurarem de no fer patir l’Anna Ramos. No sé si he estat gaire elegant… però també està bé que pateixi una mica, què caram! he he he (amb tot l’afecte).
Sortir per uns instants del caos, la pressió, l’aclaparament de la feina -que cada dia que passa, més ens ofega-, per gaudir d’aquest oasi de gran literatura… Quina sort que tenim els seus lectors, senyor Pla.
Bona nit Josep,
Ostres, crec que necessites l’ajuda d’una dona. Si em permets i em dones la paraula vull dir-li al teu amic Frigola que de timidesa no en té res i que això de viure als Estats Units l’ha fet tornar molt racional. Renoi JOSEP, de quins companys t’envoltes; ser pobre és molt trist però vols això?
“DIAGRAMA”
El fet és que
milers d’homes adinerats
determinen el destí del món,
i en fer-ho s’orienten per un
principi fonamental:
augmentar els beneficis.
(I fins quan durarà aquesta estructura?)
Joan Brossa
O vols continuar escoltant al Sr. Frigola dient que el què us agrada més als homes és ésser escoltats més que les dones i que pel fet de ser escolats ja sou uns fatxendes feliços !
No, no! no et deixis manipular . T’ho diré d’una altre manera i a cau d’orella i llavors diguem què tries.
“T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana.
Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.
Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l’amor, dallat, que ha granat el meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.
Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall
a la marea viva que em nega a l’endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l’estrall.
Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d’estirp romeva.”
Maria Mercè Marsal
P.S Bona nit companys, veig que sou molt matiners i esteu molt motivats per compartir les interioritats del Sr. Pla.
Ondia!
Perdoneu a tots els homes però és que m’he menjat una lletra; volia dir escoltats i no “escolats”. Quina vergonya.
Haig de dir que aquestes hores de la nit un no té el cap gaire clar i la veritat no em repasso el que escric, però la culpa no és tota meva. No m’agrada massa el format petit per poder escriure. Jo necessito tota la pàgina!
He cregut necessari fer aquesta petita intervenció perquè suposo que serà motiu de rialles i comentaris. No era la meva intenció perturbar la vostra tranquil.litat. Mil disculpes.
“O vols continuar escoltant al Sr. Frigola dient que el què us agrada més als homes és ésser escoltats més que les dones i que pel fet de ser escolats ja sou uns fatxendes feliços !”
Sí, sí… arregla-ho, ara!
Si és un exercici literari és genial. Si és una pífia, és genial.
Si cal callar perquè et xiuxiuegin a cau d’orella paraules dolces, es calla.
Mestre Pla, qui us ho haguera dit, eh? al vostre diari, tant d’erotisme! No sé si és millor que ens parleu d’esglésies amb aires llepissosos, així no ens esvaloteu tant…
Bé, Anna, no crec que ningú se’n rigui, dona. De tota manera em sembla que en Pla, quan parla d’homes, parla de persones en general. Com a mínim, jo penso que és perfectament aplicable als dos sexes, amb totes les diferències que vulgueu (no vull estrenar una discussió que seria, d’altra banda, estèril). Jo no menysprearia la dona fins al punt de dir que està “discapacitada” per a ser vanitosa. Si ho són molts animals (i fins i tot plantes!) nosaltres no hauríem de ser menys, oi?. Pregunteu-li als grans seductors (d’ambdós sexes): tots saben molt bé com afalagar la vanitat —en totes les seves formes— que homes i dones tenim. El que sí és cert és que, com diu el company Erra, escoltar és de vegades una necessitat, una droga. No tot està perdut, certament. Mai.
Per a l’Antoni: jo també dic “déu ni do”. Gràcies per l’aportació; aquestes correccions són un bon ajut. De tota manera, jo prefereixo no demanar disculpes pels meus errors o no acabaria fins l’any que bé.
Més enllà de Montaigne, que sempre estigué present, el tema desenvolupat és platònic: l’anàlisi de la llagoteria com el material més bàsic des del que es construeixen les relacions humanes
Bona nit,
Crec que per alusions us haig de contestar i dir-vos que; caram meu deixat ben aclaparada, que bonica la vostre reacció.
Eh Antoni, tu sempre el primer i amb les paraules precises. “Justa la fusta” com diu un amic meu. Juntament amb els teus coneixements literaris fas que vagi entrant en el món Planià i que no pensi com fa anys -quin pal de quadern-. Senzillament, entenc que aquell no era el moment de llegir a uns dels mestres de la literatura catalana.
Florenci, t’asseguro que en el text el Sr. Frigola parla d’homes com a sexe masculí. Per altra banda jo també penso com tu que és aplicable als dos sexes. Crec que a tu i a mi ens limitaran l’espai dels comentaris, perquè renoi també t’enrotlles com una persiana. Tens molta facilitat de paraula .
I referent al company o companya Particula elemental gràcies pel teu comentari. En el gènere de la literatura, l’erotisme com dius tu, també forma part de les plomes sensibles i dels cors vius si no es transmet fe forma barroera. Si barregen tots els gèneres farem un còctel molt explosiu que ens portarà a somnis lllunyans.
Bé, en aquests moments em feu sentir la dona mimada del grup.
A reveure, companys.
Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç.
Gràcies pel comentari Anna. Amb el que dius d’enrotllar-me com una persiana, m’has fet començar el matí rient de valent: noia, tens més raó que un sant.
Admiro els companys que són capaços de fer comentaris breus i plens de sentit, però també m’encanta que la gent s’esplaï a gust. Entre repassar la lectura d’aquest home i els comentaris del personal —amb interacció sana d’aquesta—, jo m’ho estic passant pipa, aquesta és la pura veritat.
Ostres, vull dir que en aquest moment sóc ben bé “un fatxenda feliç”, he he he.
Gràcies, Anna, per les teves floretes. Si seguim per aquest camí acabarem tots com aquells personatges de la narració “Teoria de Crisant” de Salvador Espriu. Llegiu-la i us hi fareu un tip de riure.
Per cert, on és l’amic Antonio Gálvez?
Bon cap de setmana a tothom!
Hola, Antoni, estoy aquí, a punto de salir para dar una clase, donde a duras penas soy escuchado.
Tras la degustación del mestre, el placer se prolonga con vuestras aportaciones. Yo diría que este blog de Xarxa de Mots, hasta la fecha, es un blog aristocrático, por lo que tiene de componente de lujo, de buenas maneras, de ilustración que no se riñe con el buen humor, etc.
Com a bona escoltadora que sóc és un gran plaer per a mi escoltar el mestre cada dia i llavors escoltar els comentaris dels bons parladors que sou, tant els que parleu molt com els que resumiu. No pareu de parlar, Florenci, Antoni, Anna, Antonio… que jo us escoltaré i amb molt de gust!!
Vareig descubrir com tants el quadern i desde llavors que m´hi fico una miqueta cada dia, encara no he arribat al mes d´abril, perqué no tinc gaire temps.
Estic fascinada descubrint aquell Pla i ademés tota la gent que
amb el comentaris sucosos em feu passar una bona estona. Ni ha que sou uns bons poetes.adeu fins aviat
Aquest comentari d’avui sobre el “coneix-te a tu mateix” hauria fet les delícies dels vostres admirats grecs i de més d’un psicòleg àvid d’estudiar-vos.
Una cosa certament difícil això de conèixer-se a un mateix: la distància que hi ha entre el que ens pensem que som i el que de debò som pot arribar a ser esborronadora, com vos plantegeu que li passa al vostre pare. Tot i que en les vostres paraules s’hi troba una certa admiració cap a la seva audàcia, queda clar que, pel que dieu, l’home pateix un seriós desenfocament entre quines són les seves autèntiques aptituds i les que ell creu de tenir. Després feu una repassada a una societat, que tot just comença a morir, en la qual això de conèixer-se a un mateix està ben controlat a través d’unes normes inflexibles servides per una educació, una religió que vetllen per la gent. El que cal fer i per al que hem de ser útils està perfectament regulat i sortir-se’n val, ras i curt, un bolet. Passada en vol ras damunt la vostra iaia —permeteu-me ser malèvol i dir-vos que què senzill és ser tendre amb la generació anterior als nostres pares, oi?—, exemple de seguiment tranquil d’aquestes normes, per acabar en fer una descripció de vos mateix, enganyosament dura, en la que us feu passar per una espècie de mediocre. No ho crec pas que ho sigueu. Està clar que vos no sereu mai un heroi de l’espasa o alguna cosa semblant: el vostre heroisme està en la ploma i vos, em sap greu de dir-vos ho, ho deixeu entreveure amb indissimulada coqueteria. Això sí: sense fer-se llàstima de vos mateix, amb elegància, fredor calculada, sense demanar perdó.
Hi ha coses que comencen a canviar en aquesta societat. Potser ens hem anat a l’altre banda i tot. No és fàcil pair la dificultat del món, no.
Que tingueu un bon dia.
Aquesta descripció de jove dispers que en uns segons parla de Garreta, Bergson, “la casta Susana” i l’església de Castelló d’Empúries és la perfecta descripció de mi mateix quan en tenia 20 (o 30). Ara que en tinc 40 sóc pura afonia: res a dir; funcionari, amb cara d’edat (d’e-dat pel sac). Potser ara m’interessa més la primera part de l’apunt d’avui: com sóc com a educador dels meus fills? Quin és el meu model educatiu a la família? Gran Josep Pla.
Bon dia Josep!
Gràcies pels pensaments d’avui perquè en podriem fer moltes reflexions.
Jo per part meva et podria comentar que la vida passa volant. Quan em llevo moltes vegades penso: -M’han avançat el rellotge de la vida.
Els nostres pares són d’una generació on les coses no les vàren tenir fàcils i van educar als fills com bonament sabien perquè ells com a fills també estaven mancats de moltes coses.
Ara ho tenim tot a l’abast però tampoc sabem trobar el terme mitg.
Ho deixaria amb el joc de dues paraules. “De tanta llibertat que tenim l’hem convertit en un gran llibertinatge”.
La mia allegrezz’è la maninconia,
e ‘l mio riposo son questi disagi:
che chi cerca il malanno. Dio gliel dia.
Chi mi vedess’a a la festa de’Magi
sarebbe buono; e più, se la mia casa
vedessi qua fra si ricchi palagi.
Fiamma d’amor nel cor non m’è rimasa;
se’l maggior caccia sempre il minor duolo,
di penne l’alma ho ben tarpata e rasa.
Io tengo un calabron in un orciuolo,
in un sacco di cuoio ossa e capresti,
tre pilole di pece in un bocciuolo.
Fragment de les “Rime” de Michelangelo Buonarroti.
Espero haver copiat bé el text, després de corregir el mot “rimasta” per “rimasa”.
Qui s’atreveix a traduir-ho? Jo no, no sé prou italià.
La educació a la família eternament qüestionada, Josep. En un temps ens volem deslliurar de la disciplina i en uns altra volem que torni. I si has de patir pel futur i donar les culpes a l’educació, no et preocupis perquè algú que és crític amb ell mateix segur que sap veure tard o d’hora quin ha de ser el seu camí.
Hoy vemos muy claramente la lucha del sí-no planiano, a favor del no, por supuesto, para nuestra suerte. Porque el sí es la acción. Porque el no es la contemplación. Y claro, a Pla le interesan las mujeres, sí, pero resulta que no hace nada por tener una de verdad, no. Y claro, Pla lo quiere acaparar todo, sí, pero en realidad todo le resulta indiferente, no. Esa acción-contemplación sin apenas lucha, no nos engañemos, a favor de la contemplación para nuestra suerte, es lo que ha producido ese ingente material de escritura. Para nuestra suerte, repito.
Qué acción ni acción; por ejemplo, la de los negocios. El ejemplo de su padre bien le supuso a Pla un toque de atención. O sea, para los negocios hay que alejarse de las cuestiones morales, puesto que no es práctico ser una persona recta. El padre de Pla se arruinó por su incapacidad de maniobrar como las personas torcidas, o ligeramente torcidas. Lo retorcido es otro punto distinto, con lo que también puede obtenerse beneficios. Sin embargo, es para espíritus del todo montaraces, peleones, hirientes, del todo arriesgados. Como te detecten lo retorcido, lo mismo recibes palmaditas en el hombro que te mandan al otro barrio.
[...] Pla. La entradilla de hoy en El cuaderno gris. Hoy vemos muy claramente la lucha del sí-no planiano, a favor del no, por supuesto, para nuestra [...]
Primer de tot, dir-te Antoni que t’has ven lluït. El poema és d’amor de desamor, de melangia… Ostres, jo no tinc n’hi idea d’italià.
Doncs bé, com que estarem uns dies sense els comentaris del Sr. Pla us proposo un joc de pistes per amenitzar la llarga espera. Us deixaré un escrit però no hi posaré l’autor.
Única pista: és d’un/una contertulià/ana del “Quadern Gris”.
Per l’autor,
Sé que llegiràs aquest text i et demano que no escriguis res immediatament; si sus plau aguantat el cuc de la impaciència i espera a veure si algú hi deixa cap nom .Jo si t’haig de dir la veritat no podria perquè el primer que diria seria : “Però si això és meu, que hi fa aquí?” .
Per part meva et felicito perquè escrius coses meravelloses i també dir-te que tens molta facilitat de passar de la prosa al vers. Segur que el Sr. Pla et podria ben dir: -Noi, tu si que tens futur!
Deixo que gaudiu d’aquest text .
“No tenim temps de mirar-nos les mans,
ni un trist segon per encendre l’espelma;
la flama que ens bleeix l’ànsia de carn
neix del desig i no pas de la cera.
Abans del llit- tan urgent és la fam!-
rodem pel terra: borrasca i tempesta.
Fugim tal com ziga-zaga de llamp,
del baf de la mort que es clava a l’esquena.
Tens una boca que no puc parar
de besar, menjar, empassant-me la tota!
i de dins teu et vull anar alenant.
Fondrem les dues cares en una nova
i els nostres ventres, per sempre encolats,
de suor buidaran fins l’última gota.”
la vostra àvia Marieta em recorda l’àvia Teresa, de Les Vinyes, que no vaig arribar a conèixer i només he vist en fotografia. La meva va ser una àvia seca, moguda, valenta i arrugada -si faig cas a les fotografies- i tendra, decidida i orgullosa -si faig cas a allò que me n’han contat ( o a allò que crec recordar que me n’han contat). La tendresa, a pagès, sempre ha sigut molt difícil de mostrar, amic Josep, però sempre ha existit.
La necessitat juxtaposada de ésser societat, ens fa obligar escoltar el que tens al teu costat. Pel contrari, què seríem rocs amuntegats a una escullera bufetegats per mar de lleva?
Antoni
Ben trobades, Antoni, la poesia de Miquel Àngel i l’errata rimasa/rimasta. Ho havíem detectat, però totes les edicions del Quadern gris reprodueixen ‘rimasta’ i així ho hem deixat. Ara tenim internet per comprovar ràpidament aquestes minúcies, però els anys seixanta, quin editor o corrector aniria a cercar les rimes del Buonarroti en italià per comprovar si la transcripció feta per Pla era fidel o no?
Moltes gràcies, Jordi Palou i l’equip de Xarxa de Mots, per la bona feina que feu publicant aquest blog del Quadern gris. Efectivament, vaig fer la consulta a internet per trobar l’autor del vers que citava Josep Pla. Confesso, però, que primer vaig pensar que el vers era de Leopardi i vaig buscar-lo al llibre en edició bilingüe italià-català dels Cants de Giacomo Leopardi traduïts per Narcís Comadira, que tinc a la meva petita biblioteca. Com que no el vaig trobar, tot seguit vaig anar a buscar-lo al web http://www.liberliber.it/biblioteca, on si que s’hi troben 19 pàgines amb totes les “Rime” de Miquel Àngel.
A part, torno a insistir que caldria fer una edició crítica, amb pròlegs, estudis i notes, del Quadern gris. La Literatura Catalana s’ho mereix i els lectors i lectores catalans ho agrairíem.
(Diràs “aquest té avui poca feina”, i encertaràs)
Amb l’ajut d’un diccionari ínfim he gosat de fer aquesta —incompleta i amb els errors de l’ignorant impacient— traducció. Tinc una amiga italiana a qui li podria preguntar si me n’he anat massa lluny del sentit original, però no vull molestar-la a aquestes hores.
La meva alegria és la malenconia,
i el meu repòs són aquestes angoixes:
Qui cerca la malaurança, Déu la hi dona.
A qui em trobés a la festa d’en Magi (aquest Magi, lamentant-ho molt, no sé qui és)
li semblaria bé, i més, si la meva llar
es veies aquí, enmig de tan rics palaus.
Flama d’amor que al cor no se’m detura (o no hi roman, etc);
si la més gran caça sempre el menor sofriment,
de pena tinc l’ànima ben cuirassada i segellada.
Tinc una vespa atrapada en un gerro,
dins un sac de cuir, ossos i (capresti!),
tres ruscs de brea dins una poncella.
Hi ha alguns sentits que, de moment, com és evident, encara són contradictoris. Qui es vegi en cor de corregir-la, que ho faci, si us plau. Gràcies.
Bona nit!
Veig que cap dels que cada dia escriviu no heu volgut fer cap comentari. Punyeteros, el qui ho fes ja quedava descartat. Doncs bé quina no va ser la meva sorpresa voltant per aquests mons cibernètics trobar aquesta poesia i em va agradar moltíssim.Sempre n’he deixat alguna que altra perquè m’han dit alguna cosa, però sempe han estat d’autors que ja ens van deixar.
La meva sorpresa ha sigut el veure que l’autor és d’un company nostra que sap dir moltes coses i molt ben dites.
Caram, que bonic poder compartir aquestes lectures quan estan tan ben fetes.
Florenci, espero que no t’ho haguis agafat malament, però l’havia de deixar aqui, perquè i dóna un toc fresc, de color i de desig per les coses realment boniques.
Gràcies perquè els que en sabeu, podeu explicar amb amor i tendresa l’art d’estimar.
Anna, encara no se ben bé que dir-te. Dona, com vols que me’ls agafi malament aquells compliments?
El que no puc amagar de dir és que, quan vaig veure aquell text meu en aquest bloc tan exquisit, em vaig morir de vergonya —i de mal de llengua, de tant mossegar-me la— i gairebé em caic al terra ert perquè el rec sanguini que m’arriba al cervell se’m va tallar en sec. Justament aquest sonet no té en absolut l’estil amb que acostumo a escriure, gairebé sempre molt menys apassionat i sí més distant. De fet, vaig presentar aquest poema a un concurs de poesia eròtica —gènere perillossíssim, que mai m’he arriscat a tocar; en públic, com a mínim— que no vaig guanyar ni de lluny. D’aquí la temàtica —digue’m covard, reservat, tímid, o tot plegat, però acostumo a ser moltíssim més el·líptic amb aquestes coses. El que sí que és cert és que el poema neix d’un sentiment molt animal i primari que neix de l’experiència d’estar separat de la meva pròpia dona per més de 20.000 quilòmetres (autèntics) de distància durant tot un any inacabable. El que si vaig fer va ser —jo no soc poeta, que consti, i no és modèstia, és que em costa una barbaritat i ja em xiulen les orelles, sentint en Pla dient que ja hi ha massa gent que vol ser poeta— va ser auto imposar-me la rígida disciplina del sonet (déu n’hi do les pretensions!). Si aquesta excepció va sortir reeixida o no, ja és una cosa que deixo en mans dels altres. A més, des del moment que una cosa està penjada a la xarxa ens em l’hem d’empassar, sinó, no haver-la posat. Per tant, que m’hagis posat sota el focus d’aquest manera, ja m’està bé per bocamoll literari hehe he.
Ah! i en Pau Plana és el meu malvat nebot: el meu segon cognom és Pla! Aquí s’acaben, desgraciadament, totes les coincidències amb el mestre.
Demano disculpes a Xarxa de Mots que aquest tercer comentari meu sigui tan llarg però no sabia com donar explicacions amb un mínim de paraules sobre una al·lusió —dolcíssima— tan directe. Prometo ser més breu en el futur.
Moltes gràcies Anna pel teu detall tan maco.
Bon dia a tothom.
Florenci,
et felicito per la traducció i per ser l’autor del sonet, o al revés, tan se val!
Anna,
l’has encertat de ple en incloure aquest sonet eròtic aquí, perquè en Josep Pla també va escriure’n de poemes d’aquest estil; són el que ell anomena els versos del “retour d’âge” i els trobareu al llibre “Notes per a Sílvia” volum 26 de l’O.C.
A propòsit del que diu l’Antoni, si algun dels comensals d’aquesta taula no té a mà les “Notes per a Sívlia”, tan importants –al costat de les “Disperses” i les del “Capvesprol”– com el mateix “Quadern”, d’aquests “versos del retoour d’âge” n’hi ha una selecció a http://www.lletres.net/pla/pla-poe.html
I pel meu gust aquesta col·leccioneta té coses realment bones, com ara la primera poesia, que comença:
La poesia té una cosa empipadora
que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Pels dos “Antonius”, el “letraherido” (tierno invento, caballero) i el que ha posat la llengua italiana en aquest bloc: m’heu fet posar ben vermell. Agraeixo molt que, enlloc de tirar amb bala ho hàgiu fet floretes.
Però, ep! exhorto a qui vulgui recórrer a les armes, ho faci: només demano que aviseu abans, i així em pugui aixoplugar dins una armadura.
Per en Ramon: La poesia que has penjat té la seva conya marinera, sí.
Els “profes” Jordi i Ramon de Xarxa de Mots ens han posat “deures” i encara no els hem fet. A veure si entre tots ho trobem. Es tracta de descobrir en quina obra Josep Pla va escriure això:
“El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen, Sí, sembla que fa bon dia”.
Primer, dir-vos que podeu trobar totes les “Rime” de Buonarroti a l’edició d’Einaudi en un PDF a http://www.letteraturaitaliana.net/pdf/Volume_4/t83.pdf
La que ens ocupa és la núm. 267, “I’ sto rinchiuso comme la midolla” (midolla=medul·la).
Dit això, m’atreveixo a contribuir a la tasca d’en Francesc de traduir el poema amb alguns suggeriments. Prenc com a base el seu text, i hi indico els versos on suggeriria algun canvi (sense esperit poètic, que això està fora del meu abast!):
La meva alegria és la malenconia,
i el meu repòs són aquestes angoixes:
Qui cerca la malaurança, Déu la hi *doni*.
* Qui em veiés a la festa dels (Reis) Mags [*]
*seria bo*; i més, si la meva llar
*veiés* aquí, enmig de tan rics palaus.
* Flama d’amor al cor no m’ha romàs;
si *el* més gran caça/rep sempre el menor sofriment,
de pena tinc l’ànima ben cuirassada i segellada. [**]
Tinc una vespa atrapada en un gerro,
dins un sac de cuir, ossos i (capresti!),
tres ruscs de brea dins una poncella.
[**] Aquí la cosa es complica: “pena” en italià seria, també, “pena”; penne, és el plural de “penna”=”ploma”; el meu diccionari fins i tot diu “tarpare le ali=tallar les ales” (”tarpata” és el participi de tarpare). Pel que fa a “rasa”, que seria el participi de “rasare”, trobo [http://tinyurl.com/6foera]: “rasare: in riferimento a pelo, radere completamente, tagliare alla radice”. Per això, jo traduiria aquest vers més aviat com:
* de plomes, en tinc l’ànima ben esplumada i pelada.
(és a dir, que no està per orgues).
Jo, a falta d’àvies al meu voltant, he conegut padrines i padrinetes. Això vol dir àvies d’altres, ties de cosins, germanes d’avis,… Eren persones que fèien la feina d’àvies però sense cap obligació, més aviat per devoció.
Una era com la vostra àvia Marieta. Quan s’aixecava ben aviat el matí, ja anava per feina. El que fos: cuina, esmorzars, animals de la granja, hort, anar a buscar llenya. Uf!. Sense pensar en ella. Només amb l’idea d’estar, ajudant sense imposar-se, al costat dels seus. Se’n diu pal de paller?. A la nit, cansada, se n’anava a dormir ben satisfeta de viure.
Caram, santboià de Londres; ara se m’ha fet la llum! No entenia el teu petit comentari sobre el Francesc: ara sí.
Estic content de no haver-la espifiat tant com em pensava. El segon “veiés” també l’intuïa, però no ho acabava de tenir clar. Molt bé l’explicació de la “pena” aquella. I veig que, de moment, ens haurem de conformar en no saber que c és el “capresti”. Avui mateix escric a la meva amiga italiana, a veure que hi diu.
Moltes gràcies per tot plegat. Quina bona feina!
Aquest en Gori sempre en té alguna de bona per dir…
Vós també, apa quines unes en teniu per explicar… Aquesta és una mica, si m’ho permeteu, de xafarder.
Vés què n’hem de fer nosaltres dels manegars i desmanegars de la Roseta. D’altra banda, no us ho pensaríeu pas, oi, que encara en queden d’alcavotes? Sí, sí.. n’hi ha, n’hi ha, i tenen feina a dojo…
“Amenitats de l’arcaisme”… quines coses teniu, vós!…
Pel que fa al caïnisme, no ens n’expliqueu pas cap de nova, continua essent-hi, ben viu.
Aquí, tan apretadets, què volieu mestre… Ens és tant nostra, la batussa i la rancúnia!
Però no acabo de veure clar que goseu fer-vos el despistat, i menys davant d’algú dels cabals de’n Gori.
Per cert, no sabeu pas si algú del nostre temps ens podrà explicar lo dels federals de Sant Feliu, no?
L’ésser humà i la seva capacitat inesgotable de fascinar-nos. Quina estranya combinació, feta d’inacabables sorpreses i constants decepcions, la que beu el nostre esperit!. No podem parar de mirar-les aquestes formiguetes, no, encara que tampoc n’esperem res. Però, i si hi passa alguna cosa? perquè, de fet, sempre en passa alguna. Cal estar a l’aguait.
Benaurades siguin les “Rosetes Altes” i les seves “estructures físiques planturoses i elevades”… Què tendre, tot això que dieu. Quanta malenconia em feu sentir, així, de bon matí. Perquè?
Som ben estranys els humans. Ai! quines coses ens fan sentir les paraules, depèn com arribin ordenades al nostre cervell…
La violencia de la comunidad de vecinos. Están a matar hace noventa años y están a matar hoy día. Cómo no. Lo extraño sería que se llevaran todos bien. Todos bien. La ironía planiana de Gori, puesto que casi el cien por cien de Gori es Pla. Gori es Pla. Uno hace con su dietario lo que le da la gana. Qué solemne suena eso del error de Nuestro Señor Jesucristo, en boca de Gori-Pla, sobre la redención humana. Por otro lado, salió el enésimo ejemplo trotaconventos en la historia de la sociedad de un país, aquí llamado Roseta la Alta, una mujer bien plantada, como dice la copla y parte de la literatura catalana. La mujer en Pla. Aquí vemos a una alcahueta muy respetada en el vecindario que está a matar. Muy respetada, cómo no, porque la alcahuetería tranquiliza, como tranquiliza el inconmensurable alivio del vaciado testicular, irreprimible.
Permítanme repetir el final mayestático, sublime, de la entradilla del mestre:
“I aquests són els meus veïns –en aquest any de gràcia que es va escolant lentament”. (Y estos son mis vecinos –en el año de gracia que se va deslizando lentamente).
[...] Pla. La entradilla de hoy en El cuaderno gris. La violencia de la comunidad de vecinos. Están a matar hace noventa años y están a matar hoy. [...]
No sé si vaig gaire desencaminat, però aquestes quatre pinzellades del seu carrer que ens fa Josep Pla, podrien ser com la idea inicial, que aquí només queda com a un breu apunt i prou, del que anys més tard desenvoluparà en forma de novel·la i serà “El carrer estret”.
Josep, això no és res. A Barcelona es denuncien els veïns uns els altres per regar les flors amb aigua de l’aixeta. I aquests ho paguen amb calers, els teus veïns només amb males cares.
Bona nit Josep,
De nou amb tu per petar la xerrada sobre les moltes coses que avui has dit.
Jo en aquests moments compartiria amb tu i segur que la fariem petar llarga estona sobre aquest petit trosset que et trec del seu context “Els sentiments provocats pels contactes humans …”
A la quieta parlariem de la classe de sentiments que no provoquen baralles entre mals entesos de veïns i de causes perdudes que sempre i han estat i sempre hi seran.
Millor anar a l’encalç d’aquells sentiments provocats pels contactes humans i que ens fan adeleitar i sentir perquè és bonic ser aqui.
Acabo d’entrar en el teu blog i en l’encapçalament dels teus apunts del dia “tic i tac i tic …” i has deixat una canço que crec que és de l’Sting. És una melodia molt bonica que aquestes hores de la nit va molt bé. Té un un so de piano d’allò més plaent. L’he escoltada dues vegades. Gràcies per deixar-hi coses tant boniques.
Hi parlant del tic, tac; ningú s’ha adonat que el rellotge del blog no va bé?
Ben bé podria ser-ho, però és d’un grup anglès anomenat Coldplay, amb acompanyament dels sons cubans de Buenavista Social Club.
(No sé pas si a vós us agradarien aquestes coses, Josep, avesat com devíeu estar a la sardana. Ara em pica la curiositat per a saber quina vida musical devia tenir un prohom que ho seria com vós a la vostra Barcelona d’estudiant, i més tard en la vostra vida ja més cosmopolita).
Ay, las distancias chocantes del paso de las generaciones. Seguro que no hay nadie, entre nosotros, que haya jugado de chiquitillo a cantar misa, a hacer de cura. No sé, no sé… A ver si ahora va a salir uno para darme con el tacón de su zapato entre los dientes. Apareció Víctor Català. Cuando Pla saca a algún escritor es para echarse a temblar. No recordaba dónde estaba su puntilla en Víctor Català, la escritora con seudónimo de hombre para no ser tan mal vista, para que otros no se cortaran con ella, tanto que incluso mantuvo correspondencia con algunos escritores, como hombre (algo de eso sé yo también, cosa divertida, con las inversiones correspondientes: Paz Vega López). Creía que no se iba a dar la puntilla; sin embargo, el final de la reseñilla de Pla la anticipa con el adverbio “massa” (demasiado). Cuando Pla dice demasiado tal, demasiado cual, hay que esperar un hallazgo de ironía sutil o sarcástica. Pla no sólo reduce a Català a escritora de novelas de género, sino que dentro de esa nimiedad la coloca en la etiqueta de las novelas más tontas o trilladas: las novelas policíacas. Y remata su impresión con un adjetivo demoledor, compuesto, para más inri. La sociología de la obra de Català la califica de artisticorrecreativa.
Como lo que dice Pla va a misa, me levanto y busco algún subrayado mío sobre Català. Lo encuentro. Cosa buena. Despejemos un poco el mal sabor de boca que nos ha dejado el mestre. Dice Català:
“El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dóna ara el sol, ara l’ombra, però el quart està reservat a l’ombra exclusivament” (El corazón humano es como una casa a cuatro vientos: por tres pega ahora el sol, ahora la sombra; el cuarto está reservado exclusivamente a la sombra).
Què tremoli l’escriptor al qual vós li poseu l’ull. Pobra Català! No estic d’acord amb tot el que li dieu, encara que no dic que no tingueu part de raó. Com sempre, després del pas de les vostra ploma, veritable cavall d’Atila, no se’n pot aprofitar rés. No sé ben bé perquè feu això. És un fet meditable. Aquesta activitat vostra fa, d’una banda, d’excel·lent correctiu abaixafums, similar al que apliquen els bons caricaturistes que, amb les seves deformacions, ajuden a descobrir la veritat ridícula que s’amaga en tothom: res és sagrat; tot és discutible; no hi ha ningú bo per a tot, per a cada circumstància, ningú. Però, d’altra banda, em fa l’efecte que el vostre procés de demolició us pot ser molt útil per a fer-vos pas, arrambant a la cuneta —amb un sarcasme molt sucós, que l’amic Antonio a descrit perfectament— qualsevol figura del passat o present que pugui ser una nosa per a la vostra futura carrera. Potser no és un procés conscient, però no em puc treure aquest tuf de sobre, ho sento. És una mica el que feren els nois dels Cahiers du Cinema a França, al anys cinquanta, que arremeteren contra tota la plana de directors clàssics francesos. Ben aviat, tots aquests es quedaren sense feina, mentre aquells joves crítics es feren un nom com a cineastes, muntant la Nouvelle Vague. Ara, alguns d’ells—amb la seva cadireta assegurada a les enciclopèdies—, admeten el seu pecat. Però dels professionals arraconats, només n’ha quedat pols per a amants de l’arqueologia del cel·luloide.
I ara, permeteu-me la contradicció: no us atureu; m’ho passo pipa!
Un altre nom, el de Víctor Català, per afegir a la llista dels escriptors que reben les plantofades del senyor Pla.
Una pregunta als senyors de Xarxa de mots:
la fotografia de les golfes del text d’avui correspon a les golfes de la casa de Josep Pla o són unes golfes qualssevol?
Moltes gràcies.
Amic Antonio Gálvez,
Jo, que ara tinc 60 anys, de petit no vaig jugar a dir missa, però el meu germà gran, que ara en té 65, sí que jugava a dir missa.
Ell anirà al cel, jo aniré a l’infern.
Als amics Antonio i Antoni, que, encara que semblin un de sol en versió bilingüe, en són dos…
els puc assegurar que de petit vaig tenir un altaret (com que altar acaba amb una erra muda, el diminutiu habitual era “altanet”, com també el de “pilar” era “pilanet”), una casulla, estola, tota la disfressa, el calze i les canadelles, una campaneta…. És a dir, que, com les minyones de can Pla, a mi em podien dir: “Vol dir missa, diu missa…” És clar que, com el germà de l’Antoni, ja he passat la seixantena. I, així com l’Antoni tenia un germà gran, jo en tenia un de petit que, sense arribar als anys que tinc, també pot dir que havia jugat a dir missa.
A part, com a “senyor de la Xarxa de Mots”, confesso que de les golfes de can Pla no n’hem vist ni trobat cap rastre. La casa del carrer Nou és totalment reconstruïda i, així mateix, de la del carrer del Sol no en tenim gaire informació gràfica. De manera que les golfes de la foto no són més que unes golfes qualssevol, com ja suposava l’Antoni.
Això de jugar a dir missa devia ser com aquells que, l’endemà d’una pel·lícula de romans, jugaven a romans. Jo que no tinc fills ni nebots no sé pas a què juga la canalla avui.
Hola, jo en tinc 55 i, si, de petit també jugava a fer missa. Vaja, mes aviat el que ens agradava era la paraphernàlia escènica, la feina de muntar l’altar i els bancs i tot el “decorat” i, com el mestre, la vestimenta, etc, i això com un altre joc de disfresses a les tardes de les llargues vacances d’estiu a Sant Feliu de Guíxols…
[...] Pla. Su última entradilla en El cuaderno gris. Las distancias chocantes del paso de las generaciones. Seguro que no hay nadie, entre nosotros, [...]
Estic fent els deures endarrerits i posant-me al dia de Quadern gris.
Tinc un amic que fa quaranta anys repicats que em predica sobre la grandesa de Josep Pla i jo m’hi he resistit fins ara: l’actitud política del Pla entrant amb els alliberadors franquistes m’ha resultat insuperable. Fins ara.
Quin festival de llengua ben servida amb elaborada facilitat.
I quin blog més suculent.
Però…. Hi ha coses que, com a Pla les ferums de tabac fred, em provoquen malestar físic: una d’elles l’expressió “em caic” tant frequent entre els joves i no tant joves.
I “ai las” l’amic Florenci la deixa anar com si res. Tu quoque ?
Avui no sé que m’ha petat que enlloc de començar pel Sr. Pla o he fet per vosaltres. No m’ho perdono, si al final tindreu més protagonisme que el Mestre. (ja,ja,ja).
El Sr. Pla no sé que us diria, però jo m’he fet un fart de riure. Hi he pensat, però de què parlen ara aquests homes???
Doncs, renoi, de l’edat!!!.
Caram, caram, a veure si enlloc de descobrir el Mestre aniré descobrint tots els vostres mons personals. A mi ja només em falta que m’hi deixeu els números dels vostres C/C.!
Com que no vull ser menys que vosaltres, jo també us diré la meva edat, i us puc dir que tinc entre els 30 i els 80.
Per l’Antoni.
M’he comprat el llibre de narracions del Salvador Espriu i m’he llegit la Teoria de Crisant. Renoi, el que comporta anar adoctrinant als altres, la pilota cada vegada se’t fa més gran.
I ara parlant en serio, extrauria aquesta frase del seu context: “El silenci és la millor de les qualitats, perquè permet de pensar amb puresa”. Jo el trobo extraordinari.I vosaltres?
Una abraçada a tots que una mica d’ironia també va bé. Prometo ser bona noia i fer bondat.
Pel Sr. Ramón Torrents, que veig que és el ” Sr. de Xarxa de Mots”, m’heu fet cas quan l’últim dia vaig dir que el rellotge no anava bé.
Noi, és que des de que es va canviar l’hora , jo tenia un aldarull de rellotges que no vegis, el del despertador, el de la feina el de mà i el del senyor Pla. Cap anava bé.
Gràcies perquè ara ja ho porto tot alhora, o això crec!.
estrip,
diuen que tot el que es pot pagar amb calers, a rai!
les males cares són molt més difícils …d’entendre?d’intentar de fer-les canviar?d’intentar compendre? ens ho podem plantejar a l’inrevés, ves.
Estic enlluernat per la conversa que s’ha produït amb aquesta entradeta. És fascinant veure que tot text genera tanta diversitat de reaccions com lectors tingui. I davant d’elles no pot existir el blanc o el negre. No es pot dir: “mira, aquest és sensible, aquest no; aquest sap llegir, aquest no, etc.” perquè cadascun de nosaltres està programat per a tenir la pell fina en segons què, a riure amb allò altre i a sentir-nos inspirats per a fer aquell canvi que hauríem d’haver fet tan de temps abans, amb aquella frase més enllà. No tots els textos esperonen tothom de la mateixa manera, ni tot el que hi ha escrit en ells ens fa el mateix efecte.
A mi, el fragment sobre jugar a missa gairebé se m’havia passat per alt (i això que l’he rellegit moltes vegades!) fins que el comentari de l’Antonio m’ha desvetllat de cop: “És veritat! a quines coses de jugar! Ha de ser, com diu ell, quelcom generacional”. Després, quan ha vingut el banquet servit pel Ramon, en Pedro i l’Antoni, parlant-nos de les seves experiències amb el tema, gairebé em moro de gust. Sembla mentida la de coses que passen quan som petits, com queden amagades en la memòria i, un dia, pam! arriba el moment de comentar-les en veu alta. I allò que semblava que el vent de la desmemòria s’havia endut, és útil. Aquella frase d’en Pla que ha lliscat pel damunt la meva insensibilitat lectora —del moment, vull pensar—, ha trobat en vosaltres uns lectors que ens l’han feta entendre més profundament. Mentre jo m’embolicava amb l’aparatós castell de focs del dia, vosaltres heu sabut anar més enllà, agafant aquest petit detall de vida i ampliant-lo amb les vostres íntima mirada.
Moltes gràcies: ha estat una autèntica lliçó.
Bon dia Anna i bon dia a tots els tertulians,
El món de les “xafarderies” li agradava a Pla. Però ell va saber convertir totes aquestes tonteries en literatura. Un exemple d’això el trobaràs al llibre “Aigua de mar”, volum 2 de l’O.C. Concretament a la narració “Pa i raïm”, extrardinària, hi ha un diàleg entre els dos personatges principals, el senyor Pla i Pa i Raïm, que et reprodueixo:
“El vaig mirar fixament. De sobte, fent una brusca transició, preguntà:
-Però, per què vol saber aquestes coses?
-Per res. Per simple curiositat. Per una mena de curiositat… diríem literària.
-Què vol dir literària?
-Per saber-ho i, un dia o altre, d’ací a trenta anys, per exemple, explicar-ho…
-Veu com no li havia d’haver parlat de res?
Però, aquesta frase, la digué en un to molt diferent -almenys m’ho semblà- de les anteriors. Vaig tenir la impressió que m’agafava confiança.”
[...] un acontecimiento el día en que su padre lo invitó a tomar posesión de una buhardilla familiar [El meu pare, que em veu donar voltes a l’entorn dels llibres de text, m’invita a pujar a les gol...]. En esa buhardilla se escribió la primera versión de buena parte del Cuaderno Gris, comenzando [...]
Antoni, gràcies pels teus apunts, ja m’agradaria veure per un forat la teva biblioteca, noi i tens de tot.
Tornes a fer la teva intervenció de forma subtil i pausada, m’hi deixes un apunt i em dones la referència d’allà on es troba, però tu de totes maneres m’hi transcrius el text, perquè no m’hagi de comprar tota la biblioteca!. Que subtil!!
T’aconsello que facis les teves intervencions més llarges, no passa res si m’hi deixes entreveure els capitols del Sr. Pla que encara no conec.
Tu dic perquè En Florenci cada vegada t’escurça més l’espai! ja, ja, ja.
Florenci no t’enfadis, però noi, el rotlle de la teva persina no sé si és manual o de les elèctriques!
De bon rotllo.
Ep, que jo no vull escurçar res a ningú! Cadascú que faci el que vulgui amb la seva pròpia incontinència.
Jo ja tinc prou problemes a subjectar les meves “persines”, que em pengen per tots cantons, amb les dues mans i les dents, mentre faig equilibris per no estavellar-me, amb un peu a l’escala i l’altre donant cegues guitzes al buit.
Ara, que bé que us passeu quan em clavo una patacada, punyeteros!
Què tingueu una bona lectura espriuenca, jugueu força a fer misses, i somnieu amb els angelets.
Això de la “persina” i de les “persines” m’ha agradat. Quin tip de riure!! Com que suposo que volíeu dir “persiana” us passo una frase que va dir Josep Pla una vegada i que s’ha fet famosa:
Molt bé, us puc dir que les persianes tenien gana perquè la nena havia d’anar a sopar i renoi s’han mengat la seva companya precisament la lletra “a” perquè m’han dit que ella era tota rodoneta i que si se la cruspien quedarien més tipes, i es clar jo no els hi he pogut pas dir que no i els he dit: endavant noies , que “persines” queda millor.!!
O és que no us enrecordeu que els homes “escolats” són millor que els homes escoltats.
Escolar: v.tr. Buidar de líquid a través d’un forat, d’un canal, etc..
Aquesta si que la vaig fer bona.
Però heu d’entendre que com la traducció del quadern del Sr. Pla, també tinc entés que se les porta, jo no vull ser menys i prepararé un nou diccionari de no sé que , però us asseguro que vosaltres dos també us hi subscriuré.
No si la nena apren ràpid.!
Bona nit, és un plaer!
Ara no recordo exactament on ho deia Pla, però sí que en algun punt de l’oceànica obra posa de manifest la seva poca sensibilitat envers la música en general. Recordo que fins i tot aprofita el comentari per criticar l’estètica del Palau de la Música, que el qualifica, penso, d’”horripilant”.
Tenint en compte aquesta manca de sensibilitat per la música, em pregunto què hauria pensat el mestre de les immersions del catedràtic Yuri Puscas i de les sirenes que canten apròximadament per no existir
Tècnica: precisament ahir vaig llegir dos textos de l’Espinàs —permeteu-me que el consideri un mestre, que barreja discreció de pedra i coqueteria suau amb una elegància que em desarma— que parla dels adjectius (Temps afegit) i un altre de vós (Relacions Particulars) a on és concentra amb la vostra tècnica a l’hora de fer-los anar. Us en recomano la lectura, així com a la resta de companys. Vós sou l’exemple perfecte de mag dels adjectius de raça; tant és que sapiguem la fórmula dels vostres trucs: sou inimitable i sempre sorpreneu. Jo, si em poso a cuinar paraules, amb el llibre de receptes al costat, el plat sempre em surt pura imitació. Només pot sorprendre —i amb sort— a qui no ha pogut anar a restaurants de categoria. Als altres, els qui hi veuen el llautó, seran discrets i callaran, o tindran tot el dret a denunciar el frau.
Contingut: El refugi que ens queda als mortals de tècnica vacil·lant. Tots tenim ulls i patim i fruïm d’un entorn que pot ser únic. El suc que en traieu és tot un estímul.
Ahir va ser un dia nefast: passem full.
Gràcies, Florenci, per la recomanació dels dos llibres de l’Espinàs. He llegit “Relacions particulars” i acabo de comprar ara mateix “Temps afegit” a la meva llibreria habitual. El llegiré i segur que m’agradarà perquè també crec, com tu, que és un gran escriptor.
Pel que fa a l’entrada d’avui del quadern, seguim amb el mateix: reflexió sobre la condició humana, sobre les relacions entre les persones. L’estil, com sempre, impecable.
Bon dia Sr. Pla,
com pot ser que s’estranyi de la gent que passats els 30 no mantingui la il•lusió en la mirada dels 17? Els adolescents viuen el dia a dia sense preocupar-se pel demà. Els adults han tingut que anar renunciant a les seves expectatives de joventut i canviar-les per d’altres a mida que fan camí, en funció de les circumstàncies de cadascú. Qui més qui menys té que lluitar amb els pagaments de la hipoteca, mantenir una feina, educar als fills, compaginar la vida personal amb la laboral i tot això pensant en que no té problemes de salut. Com molt bé diu vostè, el mèrit és de les persones que tenint ja uns certs anys mantenen encara una mirada ferma, uns ulls brillants que reflecteixen esperances i poder gaudir de les petites coses. Sóc optimista i crec que encara hi ha gent així. Són les persones que val la pena conèixer. Estar al seu costat contagia a la resta del seu entusiasme perquè li puc ben assegurar que malgrat la seva actitud també tenen els seus problemes.
Ja veu que de tant en tant a mi també m’agrada filosofar, encara que ni de lluny ho faig tan bé con vostè.
Ai les golfes, Pla, les golfes de la infantesa!
Jo també he jugat a dir missa, però no a les golfes, sinó al pati de casa…ah, i deixeu que la Català tingui el seu bocí de posteritat. Se la mereix, també.
La cara de la gent comença a ser interessant a partir dels quaranta anys. L’escriptura, potser també. Però els ulls ja es tenen des del primer dia de vida.
Bon dia! Doncs a mi la veritat és que és ara que m’agradaria jugar a dir missa. De petit, no, de cap manera; tenia el cap per a altres coses… Amb la meva germana ens enfotíem de Déu (vostro senyor) a la mínima de canvi.
M’agrada molt com escriu el mestre Pla, i els comentaris que en feu són ben interessants i divertits!
[...] Pla. Su última entradilla en El cuaderno gris. Una inopinada situación de cuernos, palafrugellense, que me recuerda un poco a otra, malagueña, [...]
Jo, aprop dels 30, sento que els ulls em brillen més i millor que mai. També sé que existeixen les mirades de les que parla en Pla, i que d’aquestes…. millor fugir.
Per a l’Antoni (i a tots aquells que estiguin encuriosits de com va la traducció del poema del Michellangelo):
Per no abusar encara més de l’espai, pots clicar a aquesta adreça http://florencisalesas.livejournal.com/93000.html i podràs llegir la darrera versió del poema, després que l’ha corregida el poeta i traductor italià Francesco Luti, un senyor molt amable que viu aquí Sitges (mille grazie Francesco!). He deixat les seves notes perquè, qui vulgui, en pugui treure’n les seves conclusions. El mateix Francesco eja m va comentar, abans de començar, que el text era complicadíssim.
Ah! i gràcies pel comentari sobre l’Espinàs. Llegir aquest home sempre em fa sentir bé. És el tipus de gent que hauria de viure tota la vida.
Au, espero que ho gaudiu.
Apa, que a l’hora que escric aquestes entrades es nota que estic adormit (”en pugui treure’n”, “eja m va comentar”… )
Si us plau, no sigueu massa cruels (au, Anna, “escola’m” a garrotades, que tu d’aquestes coses en saps un niu)
Gràcies, Florenci, i al teu amic Francesco Luti. He llegit la traducció; noi, això del “capresti” serà difícil.
He mirat el diccionari etimològic de Joan Coromines i l’arrel “capr” del llatí és comuna per a totes les llengües romàniques. De l’italià “capra” i “capretto” tenim en català “cabra” i “cabrit”.
No sé si la cosa va per aquí.
Per a l’Antoni i els altres “quaderngrisaires” interesats en el culebrot paral·lel sobre el poema de Michelangelo:
La feina ha estat acabada gràcies al nostre amic “Santobià de Londres”. Visiteu aquesta segona entrada, a on el maleït “capresti” ha quedat, finalment, desemmascarat: http://community.livejournal.com/catalan_writing/4830.html
Gràcies “Santboià de Londres”!
Doncs a mi és l’entrada que més m’ha agradat de les que he llegit…
Com sempre, impecable, tot i que és la primera vegada que li llegeixo una reflexió tan llarga i profunda. I això que no cal gaire més que fixar-s’hi! Com algú va dir –així o d’alguna altra manera–els ulls reflecteixen l’ànima.
Aquesta sí que és bona, mestre! Ara resulta que teniu un avantpassat escriptor, un d’aquells escriptors ocults, que en vida no són reconeguts… i com se us assembla, Josep, en el to de l’article… Voleu dir que no el vau pas llegir quan apreníeu de lletra i ens ho heu amagat?
Tinc la imatge d’aquest home noble al cap, un bala perdut emprenedor, que depassat per les circumstàncies desfavorables ha de fugir mar enllà… el veig endormiscat amanyagant una mulata, i de sobte que desperta, amarat de suor (fa xafogor), torturat per un pensament que li ha vingut com un llamp en sentir el perfum del rom cremat: Redéu, les factures! Tantes vegades se’n va lamentar (quan per no tenir, no tenia ni claus a les sabates), que ara que en té pren ploma i paper, i magnífic d’esperit, orgullós com ho sou vós també, i vessant de supèrbia, amb un gest somriure burleta, decideix donar als seus creditors no tant sols la satisfacció de pagar-los quan menys s’ho esperen, sinó allò que té més valuós: el seu art amb precinte de garantia, que vessarà només una vegada al paper. I que us faci profit!
Aquests empordanesos, tan tocats de la tramuntana… (us hi arriba, per allà la tramuntana, no?)
[...] Pla. La entradilla de hoy en El cuaderno gris. Otro claro ejemplo de la memoria granuja de Josep Pla. Pero qué bien se lo pasa uno leyendo a [...]
Això de buscar records familiars en caixes -mundos, en diem a casa- és una experiència que trasbalsa. No cal trobar un avant-passat escriptor, ni unes calces brodades, ni un barret vermell…només amb una carta, una postal, un “cartilla” militar, uns enagos amb les inicials….
Per altra banda, comparteixo l’admiració del vostre avant-passat per Palamós, una vila que…en fi..com diu el lema “resulta familiar”.
Si no vaig errat, el personatge de l’oncle-avi no és res més que un recurs literari que fa servir l’autor. És fàcil de comprovar que l’estil que feia servir el seu avantpassat és el mateix que fa servir Pla al seu quadern. L’adjectivació prodigiosa, característica planiana, que tant ens agrada. No és curiosa la coincidència? Aquest oncle seu de segon grau, va existir de veritat?
Si vaig errat, espero que algú em rectifiqui.
A l’amic Lluís:
sobre “l’orxata de murri” he trobat això: a la traducció castellana de Dionisio Ridruejo del Quadern gris “El cuaderno gris” hi ha una nota a peu de pàgina que diu:
horchata de pícaro (1)
(1) Respeto el modismo. Quiere decir anís o ajenjo con agua, que al emblanquecer el alcohol lo disfraza de horchata de “murri” (pícaro).
Veig que has consultat l’edició castellana de Dionisio Riduejo. Saps per casualitat on puc robar un CD o vídeo sobre Dionisio Riduejo. Vaig veure un reportatge no sé si a TV3 o al Canal 33 sobre aquest escriptor, i m’agradaria tornar-lo a veure. L’evolució política i sobretot personal de Riduejo és molt interessant
I per què no buscar els moments més àlgids en la pròpia història, en els nostres propis records? Depèn de la mirada que hi aboquem que en traguem un profit o un altre…
A Maria Antònia Espasa,
no sé on trobar aquest CD o vídeo que dius, ni del reportatge de TV3.
Sí que trobaràs, jo la tinc, la reedició (any 2007) de “Casi unas memorias” de Dionisio Ridruejo, Editorial Península.
mireu, no sé si l’oncle es tant sols una figura literaria o no, o com diu una particula, un bala perdut emprenedor, m’es ben igual, m’ho he passat d’allò més bé amb aquest relat.
Ei, santboià santboià, 100%! Com el Pau Gasol! De fet, al revés, perquè jo tinc algun any més que ell. Però per coses de la feina ara em trobo a Londres, d’aquí el “nick”.
Ha estat un plaer col.laborar en la traducció d’aquest poema. Vaig estar uns mesos vivint a Itàlia, i clar, l’idioma s’agafa en un no res (no com l’anglès!), i dóna gust recordar-lo.
Des de la meva ignorància literària, crec que l’oncle és ell mateix. La veritat és que no es nota diferència entre les anotacions habituals al Quadern i aquesta que suposadament va escriure aquest parent.
D’altra banda, m’ha fet gràcia això de les “tavernes de mala mort, afumades i greixoses”. Trobo que descriu molt bé aquells bars, ara també n’hi ha, en els que quan hi vas et quedes impregnat de la seva olor per la resta del dia. M’ha recordat algun bar que conec, especialment un de Girona.
He trobat molt interessant la relació que teniu amb el fantasma del vostre oncle. Sembleu gairebé posseït pel seu esperit literari, no us sembla? Quines troballes! I això que les golfes eren ordenades! No sé pas que hi hauríeu trobat sí fossin com cal, plenes de noses. Probablement, res.
Sospito que mentre vós, personalment, us hi trobeu molt incòmode en aquest lloc sense olor ni sabor, esterilitzat com un quiròfan, la vostra ploma hi campa que dona gust. D’acord que les vostres golfes no tenen historia i, si la tingueren, ha estat esborrada pels cruels draps de la pols. Però penso que aquestes mancances us han estimulat aquesta imaginació, que sempre remugueu que no teniu (amb tots els respectes: i un be negre, mestre). Així com d’una capsa, un nen imagina un tren, vós heu convertit aquest espai, tan polit i transitable, en un mar d’embalums desordenats, ideals per a entrebancar-hi els peus i l’arbre genealògic.
Gràcies al Javier per l’enllaç, a l’Antoni per les paraules amables d’ahir, al Santboià nòmada per tot plegat i a tots els altres les vostres observacions: investigueu i opineu sense trinxar, ni trencar la màgia. Què bé!
Que maco això de trobar un familiar que parlar així de la teu poble. En canvi aquestes publicacions que critiquen un conegut conciutadà, malauradament no cal buscar-les en papers guardats. Ni ha a dojo.
A musitar-la, és clar, amb una molt relativa ingenuïtat.
“Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén.”
L’estampeta
se’m perdia:
no recordo
l’any ni el dia.
Bona nit Josep,
Fa dies que no t’escric res, però has de saber que t’he seguit igualment però és que en aquests moments el meu cor plora i les meves paraules estan molles.
Tu no et canses de llegir Montaigne i aquest efecte plàcid, sedant, que et donen un repòs deliciós és el que em produeix al llegir-te i seguir-te a tu.
“A pleret i buscant el caliu de la nit
Avui toca anar a classe i
el mestre explicarà la lliçó del dia.
-Escolteu, la frase:
Tinc la impressió que tot anirà bé
és una oració substantiva amb “que” conjunció.
És com dir:
“Tinc la impressió següent: tot anirà bé”.
Quan diem:
“Tinc la impressió que t’equivoques” …
Jo, fa estona que amb aquesta literatura críptica
amb el balanceig de les paraules i
amb el seu to suau i tranquil
ja fa hores que somio amb la perla
captivadora i maliciosa que llisca cautelosa
per atraure el mestre mandarí .
La perla llisca per terres perilloses i pantanoses
però ella insinuosa vol a les palpentes
assaborir com una amantis religiosa
aquest degoteig de sensualitat i desig.
Però el mestre mandarí no estava sol
altres perles rondaven per allí
totes elles volien posseir aquest oasi d’aigua fresca
que regalima terres endins .
Com la fina aigua de la pluja
tota ella juganera que s’escapa i rellisca per …
-Anna, em pots dir quina funció sintàctica
fa aquesta oració subordinada adjectiva?
Ai las! i ara que em demana?
-Molt bé, Anna Torras, Gonzalez … ,
Òndia! Sort que no m’ho demanava a mi,
Perquè t’asseguro que no hagués sabut que dir.
… però on és el mestre mandarí?
I la perla i totes les que rondaven per allí?
Aquest abelliment em provoca un gran esborronament
ben aclaparada per saber a quina va posseir.
.
.
.
és curiós que precisament avui anoteu aquest comentari d’Enric Frigola al cafè…ahir, anant pels carrers de Barcelona, també vaig pensar que, de llibres, a vegades, com més se’n tenen menys se’n llegeixen. Però, ep!, no sempre és així. Per sort. Ara, us sorprendria saber que la traducció catalana dels assaigs de Montaigne s’ha enfilat -aquests darrers temps- a la llista dels llibres més venuts. De no ficció. Sabeu què és la no ficció?
El Sr. Pla deia: “El que és literalment inconcebible és ésser pobre i independent.” curiosa i discutible frase, tendenciosa y en definitiva falsa. Mes encara quan en el context en el que esta escrita parla de bens materials i no de bens espirituals. La poteta dreta es deixa veure per aquí?. Per ell la paraula franciscana “La pobresa es llibertat per estar disponibles per a Déu i per al proïsme” no deu tenir sentit, el Sr. Pla deu ser mes proper als Benedictins…
El mateix Pla escrivia, l’any 1976 (paraules que atribuïa al doctor Torrent, poc després de tornar del seu primer viatge a Europa): «És una llàstima!… Si tinguéssim una traducció catalana d’aquest llibre [...] desgraciadament, no en conec cap ni crec que se n’hagi feta mai cap. Quan pensem en la quantitat de ximpleries que s’han traduït al català i que no tenim cap traducció dels “Assaigs” ens fa molt estrany. Per què no s’ha fet? Vagi a saber. Una traducció de Montaigne, ben feta, seria una meravella, perquè hauria pogut ser de la més gran utilitat. Montaigne, al meu entendre, és un autor que hauria pogut encaixar amb aquest país, amb la manera de parlar que tenim i amb la manera d’ésser d’aquest poble.» (Notes del capvesprol, OC 35, 107-108)
Noranta anys després de ser pronunciades aquestes paraules i trenta-dos anys després de ser escrites ja la tenim, aquesta traducció de Montaigne, ben feta per Vicent Alonso i publicada per Proa en tres volums. Pla no es cansaria de recomanar-la: «Montesquieu no m’ha cansat mai. Montaigne, encara menys. Hi he après tot el que sé –ben poca cosa, però sense la seva lectura no sabria absolutament res, ni podria valorar res» (Notes disperses, OC 12, 46)
veig que avui encara no hi ha opinions ni debats entre vosaltres.
des de la meva ignorància només puc dir que m’agrada el Pla que descriu el seu entorn, les acàcies, la seva dolça olor, el seu aspecte; el vell amic pescador i Aiguaxellida….quins records d’aquelles contrades i certamen gelides aigues, clares…m’agafo a la seva descriptiva com la de la naturalesa i obvio les comparacions amb el capitalisme, qüestió de NO interés…….
Què ens vol donar a entendre en Pla, avui, amb les seves explicacions? Que la natura segueix el seu curs immutable, (la terra girant al voltant del sol), i que això no té importància (nyinyeries)? A ell el que realment l’interessava molt era tot això dels banquers i del capitalisme. I tot plegat, amb el perfum de les acàcies i l’olor de la canya barrejada amb el cafè.
Ah!, i per enèssima vegada llança un torpede contra un altre escriptor català: Rusiñol. I van… Si no recordo malament són: Verdaguer, V.Català, Carner, …, bé, tirant enrere en aquest bolq tan fabulós els trobaríem tots.
Caldria aclarir el contingut de les imatges que acompanyen el text. El presonatge que acompanya el jove Pla en barnus no s’assembla gens a l’Hermós que es pot veure en altres fotografies, ni te un aspecte impressionant de gorila. És l’Hermós, si o no?
Potser tindràs raó, Vidalica.
Acabo de consultar el volum 45 de l’O.C. on hi ha les fotos de la vida de Josep Pla. Hi ha aquesta mateixa foto i al peu diu:
Josep Pla a la costa de Tamariu amb el Xicu de Fornells.
Més endavant hi ha 3 fotos on hi surt l’Hermós, i efectivament no s’hi assembla gens, tal com dius tu. Però sí que fa cara de goril·la.
Rectifico i et demano disculpes pel primer comentari de les 12:08.
Precisament la meva lectura planiana actual, juntament amb El quadern gris, és Aigua de mar (volum II). Si us interessa endinsar-vos en la figura de Sebastià Puig, l’Hermós, no deixeu de llegir “Un viatge frustrat”, que és el segon relat del volum esmentat.
Pel que fa a aquesta entrada del 26 d’abril, comentar que em sembla senzillament deliciosa, el millor Pla: reflexions sobre la natura, l’economia (sí, company Menta Fresca, una de les obsessions més conegudes del mestre era el seu interès per la sort de la moneda), sobre la literatura i una òptima conversa de cafè.
Bona nit Josep,
Renoi, ets molt directe parlant del teu contemporani Rusiñol. Les deixes anar que déu n’hi do. El problema és que la gent que parla tant directe sol fer por i no té gaires amics. De totes maneres les coses s’han de dir al davant encara que facin mal i mai pel darrera com sempre sol passar. Saps? actualment som bastant “cagadets” alhora de dir les coses pel seu nom quan ets amb el teu interlocutor cara a cara i les coses que s’han de dir no són ni de bon tros massa agradables. Les persones la majoria de vegades tirem la pedra i amaguem la mà, o talment manipulem per fer sortir als altres i no sentint-se culpables. La ment humana moltes vegades és bastant recargolada.
Si et tingués al davant et demanaria: -Tots aquests pensaments d’avui els hi has dit cara a cara o t’has amagat darrera les lletres?
Si ha estat així, no t’amoïnis perquè els de la meva època ho practiquem molt sovint.
Et felicito pels canvis de registre que has tingut en el comentari d’avui, comences per la placidesa de la natura per posar a tó la cosa, per entrat a pinyó fixe amb el teu amic i tot seguit suavitzes la cosa per parlar de les coses del dia a dia.
Fantàstica aquesta ploma tant subtil!
Pla,
El vostre contemporani Rusiñol -igual que vos- aguanta prou bé l’escombrada del temps, que, ai las!, s’emporta tanta literatura…en canvi en això del capitalisme, sembla que la posteritat us ha donat la raó. De moment. Perquè sempre s’ha de dir “de moment”. I aquesta dèria de l’Hermós de deixar-ho tot i anar a sobreviure a Aigua-Xellida és una variant del clàssic i recurrent desig de tornar a la natura, que agafa fort a alguna gent de cada generació. A mi, la veritat, de tant en tant també m’agafa.
Antoni, buena idea. A medida que vayan saliendo, no estaría mal llevar el recuento de los escritores denostados por Pla: Verdaguer, Català, Carner, Rusiñol (4). Así como contabilizar, del mismo modo, a los que el mestre pone por las nubes, como es el caso, cómo no, de Montaigne (¿1 por ahora?).
Anna, a Pla se le temía precisamente por eso, por ser tan directo y huraño.
En Rusiñol era un geni, un potent allau de lucidesa que, si t’agafa distret, et pot estampar contra la paret. El que passa és que aquest fenomen —que si hagués nascut als Estats Units, el tindríem fins a la sopa— li importava molt més viure el moment que cap altra cosa. A primer cop d’ull venen ganes dengegar-li el que en Welles va dir d’en Huston, que la seva millor obra era la seva propia vida, però penso que seria massa fàcil. En Rusiñol va escampar el seu talent tocant potser massa pals -en Picasso l’admirava com a pintor- però el seu favorit fou el de viure el moment, a fons, amb totes les errades que això comporta. En aquest sentit sembla a les antípodes de l’escriptor monàstic tipus Espriu o, m’arrisco a dir que fins i tot vós mateix que, per més que sembleu cridat a voltar món, és ben clar que viviu per la ploma.
Per tot plegat, comparteixo part del vostre lament. És molt enutjós de veure un talentàs com aquest, amagat enmig de tanta escriptura de pilot automàtic. Però de tant en tant, ens en deixa anar cada una que fa venir enveja. Enveja i ràbia per tot el que no hem pogut tenir d’ell. Però si esmolem el nas, descobrirem que l’home tampoc no va deixar res amagat entre línies sinó dins la mateixa tinta que hi ha damunt el paper, barrejat amb sutge. Fer de miner explorador és tota una feinada però paga la pena.
A en Rusiñol li calia aquesta màscara, sense ella no hauria pogut existir.
Deixo aquí unes quantes perles d’en Rusiñol. Perdoneu però estic convençut que el mateix Montaigne les sotscriuria.
Per defensar-se contraatacant:
“L’austeritat és el vici de la virtut.”
En té moltes més sobre el tema i es fa difícil escollir.
Sobre com ens agrada que ens adulin:
“El que parla bé de nosaltres ha de ser molt tou perquè ens ho sembli.”
Sobre tanta beneiteria generalitzada:
“L’amor a la humanitat és literatura declamatòria. Per salvar la vida d’un amic, es deixarien matar cent mil xinesos.”
Jo no ho sé pas vosaltres, però jo sí; excepte si dintre dels cent mil hi tinc algun amic xinès.
Sobre l’estil:
“L’escriptor que cuida massa l’estil és que té poques coses a dir, i aquell que no el cuida gens més li valdria que no les digués.”
Tota una declaració de principis que, com tots els maximalismes és inexactíssima, però que com a consell per a tothom que escriu —preguntem-nos cap a quin camí tenim tirada; la cosa té la seva mala llet— el trobo molt estimulant.
Jo quedo admirat de l’erudició de l’amic Florenci. No sabria pas dir res de millor del que ens ha dit ell sobre Rusiñol. A mi també m’agrada molt Rusiñol.
Si cal comptabilitzar les patacades als contemporanis de Pla, amic Antonio, la llista serà llarga, em sembla. Però ho farem amb molt de gust. Si no m’erro, per ara són aquests: Verdaguer, Carner, V.Català, Xènius i Rusiñol.
I els elogis, de moment, són per a Montaigne; però ja s’endevina que n’hi haurà més.
Ei, amic Florenci, que t’has oblidat de donar-nos el títol del llibre on hi surten aquestes frases tan bones de Rusiñol.
És broma, eh!
Si em permets, ho dic:
MÀXIMES I MALS PENSAMENTS
Santiago Rusiñol
Editorial L’Avenç, 2006
Justa la fusta, Antoni! aquest llibret és tot un reconcentrat del pensament d’en Rusiñol en quatre fulles. Al costat de canonades com aquestes, n’hi ha d’altres que són vandalisme pur —autèntiques delicatessen del gènere—, barrejades amb d’altres de més tòpiques i, avui dia, fins i tot previsibles: per exemple la seva misogínia, massa amarga pel meu gust i potser no sempre tant ocurrent com la d’en Wilde o el seu odi als metges.
Erudició jo? Gràcies per la floreta, amic Antoni, però soc molt incomplet, jo. Cara a cara em faries miques al primer assalt.
Trobar-se aquest text i uns comentaris tan densos tot just l’endemà de Sant Jordi, entenc que pugui bloquejar a més d’un. A mi m’ha passat. Només sis comentaris a dia 28!
Massa gra de cop, amic Pla. Potser es que vinc atabalat d’abans, això segur. Però els companys encara m’han ajudat a que la pilota de la confusió se’m faci més grossa. A l’amiga Anna li passa alguna cosa —sincerament, espero que no sigui res greu— i ens regala una poesia que té la seva tela; en Lop ens parla de potetes malignes que surten —amic Lop, si ens possem seriosos a parlar de les potetes de la gent crec que ningú s’escaparia de que li sortissin de dretes, d’esquerres i de la contradicció múltiple del més enllà: sense potetes només he conegut els robots, jo—, en Ramon i en Jordi es centren en Montaigne —gràcies per la documentació Jordi— i —això m’ha acabat de matar—, el comentari de l’Antoni, que no sé com s’ho ha fet per, enmig del bombardeig Pla, capturar al vol aquestes dues espècies rares de haikus i obsequiar-nos un moment zen. Com t’ho has fet, Antoni? Jo, admeto que amb qui m’he sentit identificat, aquesta vegada, ha estat amb l’Antonio: encara ara m’aixeco fent un bot.
Digue-me que soc de fireta, si voleu.
En la meva modesta opinió considero absurd que es justifiqui la falta de notorietat de certs artistes pel fel de ser catalans i no anglesos o nord-americans.Hi han mil exemples que demostren que els artistes grans reconeguts mundialment ho són perque parlen a la humanitat i no perque són d´un lloc i no d´un altre.Ara em ve al cap Pessoa,Hamsun o Ibsen,que no eren pas americans ni anglesos i no obstant,han donat la volta al món i els podem trobar fins a la sopa.
No conec l´obra de Rusiñol,però si fem una comparació superficial de Pla i Pessoa,i provem d´esbrinar perquè un és mundialment famós i l´altre no tant,se m´acut que això es degui a que Pla tracta molt més els detalls i és,per dir-ho així,més particularista,mentre que Pessoa parla a un nivell més abstracte i universal,posant la seva ànima com a protagonista dels seus escrits.I mentre que amb els detalls i les descripcions de Pla només s´hi pot identificar aquell que coneix la Costa Brava o la realitat catalana de principis de segle,els llibres de Pessoa(per posar un exemple) són de plena actualitat perque tracten un tema que des dels grecs apenes ha canviat,de manera que el lector d´arreu s´hi pot identificar amb facilitat.D´aquesta manera hom pot arribar a entendre que els escriptors catalans burgesos materialistes de principis de segle no tinguin massa interès fora de la seva classe social o fora del territori català.
Tampoc deixa de ser graciós la forma en que els escriptors catalans actuals culpen al sistema i als polítics del fet que no tinguin més lectors.Sempre que els escolto malparlar de les institucions que no fan prou per publicitar les seves obres,em pixo de riure.De la mateixa manera que la gent escolta catalunya ràdio o mira Tv3 convertint-les en les cadenes més seguides en hores punta gràcies a la seva reconeguda qualitat,els autors catalans podrien assolir el mateix reconeixement si en comtes d´arrossegar-se en l´autocomplaença,fessin més per millorar les seves obres.A mi personalment m´agradaria moltíssim poguer llegir sempre autors catalans,però cada cop que ho intento amb algun autor actual o novell acabo completament desencantat perquè a pesar que utilitzen paisatges que em són molt coneguts i que els personatges poden evocar persones conegudes i pròximes,sempre acabo desitjant retornar a la lectura d´algun clàssic o d´alguna glòria antiga,i és que la literatura catalana sembla que mai serà capaç d´enlairar-se per damunt del nivell que exigeix una simple crònica periodístca,tant pel que fa al llenguatge com pel que respecta a la temàtica.
Georgina,
si m’ho permet, li donaré la meva opinió sobre aquesta seva argumentació tan ben exposada.
Potser sí que, segons en quines obres, en Pla és massa “localista”. Però jo em pregunto: per què s’han traduït algunes obres seves al francès, castellà, italià, alemany, etc? El quadern gris, les “Cartes d’Italia”, El carrer estret, bé deuen tenir alguna cosa de més universal que hagi motivat la seva traducció.
Ara bé, jo crec, segons la meva modesta opinió que és discutible i criticable, que hi ha un escriptor català que compleix totes les condicions que vostè apuntava en el seu discurs.
Aquest escriptor és Salvador Espriu.
Caram senyora Georgina, si que s’ha agafat fort pel meu breu esment. Però, sincerament, trobo que la seva resposta és molt interessant i, a més, podria compartir en part. No recordo quin escriptor mediocre es queixava a no se quin altre d’excepcional de l’època de la Grecia Clàssica —perdó per la meva manca de memòria, si algú ho vol agafar com a deures, aquí ho deixo— de que hi havia gent molt savia que, per culpa de no viure a Atenes no era ningú, i l’escriptor “important” —ho resumeixo tan com puc!— li respongué que ell, per molt que es queixés, ni si fos natural d’Atenes no faria res.
Tot això que diu del senyor Pessoa i tots aquests escriptors està molt bé, però dubto que cap tingui la botifarra inacabable de versions cinematogràfiques al darrera que té un personatge tan pintoresc com en Hemingway. Estava parlant d’un fet merament comercial a nivell planetari (no sé si ho sap que al món anglosaxó, el 99% dels autors que nosaltres considerem imprescindibles són absolutament ignorats i que, per exemple a Anglaterra, els títols traduïts l’any passat no suposava ni un miserable 3% del total, la qual cosa, potser és una cosa no tan dolenta, qui sap).
Tot això que estic dient em sabria molt greu que em fes quedar com un anti-anglosaxò però li ben asseguro que estic molt fart de discussions estèrils, per defensar la cultura americana de tant d’antiamericanisme superficial. Les coses no són blanques i negres, per descomptat. No crec que la culpa sigui d’un país o de l’altre. No voldria ara que amb el meu comentari sobre en Hemingway i Hoollywood se m’acusés de que me’ls vull carregar. No conec prou en Hemingway per a valorar-lo (el poc que he llegit m’ha agradat força) i Hoollywood és una ens massa complex, a on s’hi trobo el millor i el pitjor de moltes coses. Tant sols he volgut aventurar —amb una base científica zero, perquè ni tinc bola de cristall ni res de res— que si a America haguessin tingut un personatge tant peculiar com en Rusiñol —fixi’s que ni en parlo ara de la seva vàlua artística— es vendrien cromos al cole, cosa que, a Portugal, cosa que dubto que hagin a aconseguit fer del magnífic Pessoa (potser afortunadament també).
Senyora Georgina, es tractava purament de jugar una mica. Si aquest elucubrar molesta a algú, que em perdoni, però té la pell molt fina (i que ningú s’ofengui si us plau, que això ho he copiat d’un home molt savi que em va acusar d’això mateix, fa força temps).
I perdó per afegir una cosa més: sobre que la “internacionalitat de la bona literatura” li recomeno un sucossíssim capítol del darrer llibre del senyor Espinàs titolat “Límit de les traduccions”.
Comença dient:
“Una opinió molt estesa: la bona literatura és internacional. Em sembla una afirmació molt discutible…” i continua. I li prometo que ho discuteix, segons el meu pesquis, molt lucidament. Llàstima que es massa llarg però bé, és un llibre que, ara per ara, és molt accessible. Tot i això, m’agradaria saber la opinió d’algú que pensi el contrari.
Bona tarda.
Bé, ja he abusat massa de l’espai per avui.
companya Montse, jo parlo del Pla escriptor i de com m’agrada o no el que escriu, les seves motivacions, cabóries i demés us les deixo per vosaltres, els mes entesos.
gràcies.
Amic Florenci, els robots son tots de dretes, o com a mínim els robots del mestre Asimov, cap d’ells pinta la pared blanca i simplement es limiten a vigilar que la seva pintura es mantingui blanca durant mes i més temps. Al final només alguns imaginen que imaginen. La definició de la dreta de Sartre.
Una bonica definició que encaixa en aquesta poteta d’en Pla, no es maligne, la malignitat es una etiqueta que es posa després de veure el paper penjant del peu mort que ha estat ja classificat i no per tothom, només pels que hi veuen, o volen veure malignitat.
ja hi tornem a ser… com em recordes la meva infantesa, cercar llet al capvespre, l’olor d’aquella llet! el fuster de la cantonada i l’olor de la fusta, el barber de sota i el seu massatje, la bodega on anava a buscar el vi pel sopar…. avans les olors feien olor; va a veure per on em sortiu avui.
A la Menta Fresca li puc dir que aquesta evocació dels “martells a l’enclusa del ferrer….” a mi em recorda directament i sense matisos l’arrencada del ‘Roig i el Negre’. Potser és una apreciació personal i no tinc una memòria tan acusada respecte a les sensacions de quan anava amb calça curta.
El text d’avui és del mateix estil del que anys a venir ens donarà Pla en un llibre seu que es titula “Les hores”, volum 20 de l’O.C.
Molt interessant, Ramon Torrents, aquest suggeriment del possible ressò de Stendhal. El quadern gris es mereix que se’n faci una edició crítica que inclogui tots aquests detalls. No em cansaré de repetir-ho i demanar-ho a qui correspongui.
[No sé perquè anit no vaig poder comentar el que volia, la web no m'acceptava el comentari. Per tant, el penjo avui, el mateix text; d'aquí la manca de sincronia amb la resta de comentaris, especialment els d'erraté.]
Benvolgut Josep,
Ja feia dies que no podia llegir-vos, i em fa content saber que el vostre petit món encara gira. Avui més que mai m’heu fet sentir proper a vós, a la terra, a aquest nostre tan llunyà Empordà.
M’ha distret una mica, és cert, la vostra dèria per les olors. Ens n’heu parlat ja en diverses ocasions, i si no m’erro dues vegades heu mencionat una olor llepissosa, i dues vegades també l’olor de l’acàcia. Ara ens sortiu amb l’olor de la gent de la terra.
Per part meva haig de dir que em sento prou interessat per a les olors, m’hi fixo, les retinc, les recordo i observo, i sovint les enyoro. Enyoro les olors de l’hort. Enyoro l’olor de llenya a la roba de la gent, i a la cuina. I fins i tot l’olor de gent a l’estiu -gent de la terra, gent que feineja.
D’on soc em desagrada especialment l’olor de taxi, no sé si vos la coneixeu, la majoria dels qui llegiu al mestre suposo que no. És una olor rància, de gent gastada.
D’altra banda, em va costar uns anys fixar definitivament al record l’olor de l’acàcia, va ser quan va començar a recordar-me alguna cosa amb què sempre més la he identificat. I no en diria llepissosa. Agre, potser.
M’agradaria fer algun comentari també sobre el llenguatge del mestre, que trobo avui particularment (i mai millor dit) interessant i commovedor. També voldria comentar alguna cosa en relació a la potineria dels vostres editors, molt desagradable sorpresa (em refereixo a l’enllaç del text). I una altra a la identificació d’una cita literària que us relaciona amb Stendhal, i que l’autor de l’enllaç sabrà perquè la posa de puntetes, com si temés vessar-la. En qualsevol cas jo l’agraeixo.
Però són ja moltes coses per comentar que atabalarien als altres vostres lectors.
Benvolgut Josep, mestre: si ho desitgeu podeu passar per casa meva que també hi sortiu. No voldria pas atabalar-vos aquí a vós també amb històries que potser no són del vostre interès.
Moltes gràcies per aquesta resposta tan ben argumentada. Estic molt d’acord en que no hi ha res que s’escapi de la política. No m’acostuma a convèncer qui diu “jo, és que soc apolític, sap?”, cosa és molt respectable de dir —només faltaria— però que em sembla un argument molt feble: la política és a tot arreu, per bé i per mal; encara que trobar algú d’una sola peça és impossible, per sort.
Però no estic d’acord amb el que dius dels robots, pobrets. Un robot no és res sense la seva programació. Ell sí que pot ser totalment d’esquerres, de dretes, anarquista. És només una eina, el militant perfecte, amb tota la dialèctica de partit apresa (he conegut alguns, de totes les bandes, que gairebé ho semblaven, una prodigi admirable!) Tot és qüestió de qui el programi.
En parlaré amb més propietat el dia que en tingui un, això sí.
A reveure.
Comparteixo amb en partícula elemental l’admiració per com feu sentir les olors. Per a mi aquest text és un dels més clarament evocadors que us he llegit al Quadern. Aquí s’hi trobem olors, tactes, la corda, la terra, la llana i, de propina, una paraula per a afegir al lèxic: grua. Però, com sempre que us llanceu a descriure d’aquesta manera tan aparentment lleugera, acabeu amb alguna nota amarga: “Quan arriba aquest temps em demano d’on em deu provenir la desfibració, la buidor que sento en el cor i en l’esperit…” Després repreneu el vol, sí, però l’alegria dura poc a la casa del pobre, perquè ens dueu al paràgraf a on dens deixeu anar coses com “La joventut és trista…”
Caram! ens anàvem enlairant amb l’estel aquell i ens feu aterrar de cop. Teniu unes maneres ben curioses —alguns en dirien sadisme— de compartir l’amargor de la vida! Qui us coneix ja està avisat, és clar.
En tot cas, és un plaer anar endut de la vostra mà, amunt i avall, com si la grua fóssim nosaltres els lectors: la sensació que hom té de companyia és una cosa que no es pot explicar.
En Florenci ha dit,
una paraula per afegir al lèxic: GRUA
Deuria ser un mot conegut entre els escriptors de les primeres dècades del segle XX, perquè Joan Salvat-Papasseit té un poema famós de l’any 1923 que comença així:
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tan com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
I em sembla recordar que el cantant Joan Manuel Serrat va posar música a aquest poema i a d’altres de Salvat.
Bon dia Josep,
“Mirar el cel, sentir les orenetes, badar, contemplar la veguedat de la vida de les coses, desfà els nervis”.
Josep, quanta raó que tens, ho hauriem de fer molt més sovint i així ens estimariem més.
Parles del teu capvespre de primavera on una de les poques coses que et distreu és la contemplació d’un hort. Jo et proposo d’altres distraccions que et farien bategar el cor i et portarien a somnis llunyants. Que ho disfrutis!
LA GESTA PELS ESTELS (1922).Joan Salvat Papasseit.
MESTER D’AMOR
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.
No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
Bon dia Antoni,
Que subtil que ets, quina manera de desgranar les coses.
M’ha encantat el tros de poema i l’autor que has escollit. Quina casualitat, entre tants poetes que hi ha, vas i esculls el meu preferit.
El meu primer llibre de poesia que vaig tenir va ser als setze anys i va ser d’En Joan Salvat Papasseit. Em van colpir tant les seves lletres i les seves filigranes que m’hi vaig enamorar i és un dels llibres de la meva tauleta de nit.
Gràcies pel poema jo ni he deixat una altre talment meravellós.
Bon dia a tots.
També és un dels meus poetes favorits. Quina casualitat!
Amic Antoni, gràcies per l’aclariment sobre aquell poema. Encara que és impossible que ho sabessis, jo he estat tota la vida convençut —i errat— que en Papaseït parlava de les grues del port, i comparava la seva lluent bellesa maquinal a un estel que vola. Mai m’havia ni plantejat que parlava de les “altres” grues, les d’en Pla. És clar que fins i tot ignorava aquest sentit de la paraula.
Gràcies també a l’Anna per l’altra poesia.
Ostres, Antoni i Florenci,voleu dir que meu de donar tantes gràcies?
Em fareu posar vermella!. Jo crec que les gràcies us les haig de donar a vosaltres dos perquè literariament aporteu moltíssimes coses juntament amb d’altres contertulians. En aquests extrems, jo sóc molt ignorant i aprenc de valent amb els vostres comentaris. Jo literariament no us puc aportar res, senzillament escric el que en aquell moment em transmet el mestre i també depenent del meu estat anímic, deixo anar els meus ditets sobre el teclat i avall, ja que mai em repaso el que hi deixo escrit.
Són sentiments i pensaments en estat verge .
A tu Florenci ja te descobert però espero que l’Antoni abans d’acabar aquest bloc es deixi conèixer perquè ensumo que és un bon escriptor i si és aixi m’agradaria comprar-li algun lllibre. Segur que si ho descobreixo em quedaré ben acollonida dels personatges que sou.
També vull fer un apunt pel Sr.Antonio Galvez , a tu no cal descobrir-te, ja ho fas tot sol, cosa que em sembla genial.
PS: us anomeno només a vosaltres tres perquè sou amb qui he intercanviat més comentaris, no és que tingui res en contra dels altres comentaristes però es que no s’ha escaigut.
Que disfruteu d’aquest pont o potser repont tant llarg.
jo també torno molt als clàssics, però de debò que no troba autors catalans actuals que la satisfacin? Jo em considero exigent i, tot i amb això, li podria donar el nom de sis o set autors de molta vàlua. Però m’ho estalviaré…
avui tant sols diré que personalment, no m’agrada la gent que li cal dringar la collereta per cridar-ne l’atenció, per ser escoltat. Si, també que he trovat interessants els links sobre l’ú de maig, la resta us ho deixo per vosaltres ja que disfruto força llegint-vos
Per Anna Ramos dir que jo si em considero d’alló més ignorant, de bon tros dels que us acosteu fins aqui i sobre tot en el camp literari, m’agrada escoltar les vostres opinions, altre cosa es compartir-les.
gràcies .
El sindicalismo obrero en la actualidad. Más vale sonreír de buena manera. Dada la abundancia de la calle en todos los sentidos, con ese consumismo de cotas insospechadas (y que dure), el sindicalismo actual sólo cumple con una labor de mero escaparate (y que dure). Por otro lado, ya sabíamos que Xènius está, en Pla, bajo un punto de mira de diente afilado. Hoy el mestre cumple a medio gas con su ironía sobre Xènius. A pesar de ese medio gas: el arte literario de Xènius se da en periódicos de poca monta, con una naturalidad lingüística relativa (jeje), con lo cual, claro, fue un deslumbramiento (jeje). Pla vuelve a cargarse al Genio.
Buenos días, tras un día de reivindicaciones a pleno pulmón (quiero ganar más dinero para comprar más, para comprar, para comprar… más).
Hola Anna Ramos,
com que això del bloq d’en Pla durarà fins l’any que ve, potser tindré temps d’escriure un llibre i així podria satisfer les teves bones intencions, que t’agraeixo molt.
En Coromina, en Frigola i en Gori fan un tercet que són tot un festival! M’encanta com descriviu els seus diàlegs. Sempre sembla que vós sigueu un ens inexistent, una cuca de llum espia —com que sou l’escrivent, no dieu ni piu; o potser dieu massa— que pren nota amb la seva camera mental.
Bé, crec que avui és la primera vegada que parleu bé d’algun escriptor català—que ja havíeu esmicolat abans—, cosa que celebro. No penso com diu l’amic Antonio que us poseu irònic (digueu-me ingenu) o potser sí que només agafeu aire per tornar a contraatacar. Sigui com sigui, ens ho mirarem de lluny—sense perdre detall, això sí—, per si de cas.
A l’Anna: gràcies per les paraules d’ahir. Per menta fresa: comparteixo el teu plaer d’anar aprenent del que saben els altres i alhora, gràcies a les propostes que van sortint, sentir-me esperonat per anar a cercar informació que desconeixia. La meva curiositat està al cel.
Perdó a l’interessat: “fresca” enlloc de “fresa”, evidentment (sobre altres pífies, que hi farem, ja estan dites, però no vull que sembli que faig conyes que no vull)
Gràcies
això del sindicalisme…ahir em deia un conegut, que és molt necessari, perquè si no existís, els amos -o les administracions- abusarien dels treballadors. Però un cop acceptat això, s’ha de reconèixer que els sindicats -sobretot els majoritaris- es veuen desfassats i plens de contradiccions, sobretot ara que els “seus” ocupen el poder. A tot arreu. Però tant com dir que volen tornar a l’edat mitjana…renoi!
Abans si que us manifestàveu i lluitàveu per els vostres ideals. Ara de tant en tant en fem alguna de bona però les masses costen molt de mobilitzar i la gent està molt desencisada. A França hi ha moltes més mobilitzacions obreres. A Catalunya estem molt escamats. Suposo que vindran d’altres temps on es lluitarà amb més convicció.
Crec que t’agradarien aquests poemes d’aquestes plomes tant sinceres.
“LA GENT NO S’ADONA DEL PODER QUE TÉ…”
La gent no s’adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,
paralitzar l’Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries
Joan Brossa
qui diu foc, diu flama
(1978)
PAÏSOS CATALANS
Un camp de blat ens il•lumina el groc
i darrera l’aiguat vindrà el vermell;
aquí que no ens plau fer del negre groc,
a poc a poc el fruit tira a vermell.
La llibertat sovint amaga el groc
i quatre mots encenen el vermell;
d’un arc emana el dia i sobre groc
arrela el vespre el seu molí vermell.
I passen sol i lluna a la bandera
i cada planta té un estel vermell,
que de tots els colors és el vermell
el que damunt el groc de la bandera
vola més lluny! Vermell! Vermell! Vermell!
La meva terra du un barret vermell!
Per a Menta Fresca; bé crec que ja tinc un aliat/da, pensa que moltes vegades em pregunto perquè escric en aquet bloc, si te un nivell de literatura que no vegis però sóc molt agosarada i En Pla em té enganxada i ell no em diu pas que sóc ignorant amb aquests temes. Pel que fa als altres companys més avantatjats, sempre m’han tingut mot de respecte i moltes vegades m’han obligat a participar en les seves disbauxes, cosa que també agraeixo.
Menta Fresca, que seria si tot fós literatura i literatura, també necessiten de petits ingredients com nosaltres per fer la cosa més amena.
Des d’aquí animo a tots els que llegiu aquest bloc que no tingeu por i que participeu independentment del vostre grau d’ignorància. Tots som Planians i molt bons comentaristes.
M’encanten moltíssim les herbes aromàtiques i en concret la menta fresca desprèn una aroma molt particular. Sabies que és afrodisíaca?
Per l’Antoni: -Ara ja sé que no ets escriptor, però de totes maneres si acabes el llibre, jo en vull el primer volum i amb dedicatòria inclosa!
Potser escriptor de llibres no, però de diaris? em fa l’afecte que ets un bon professor de filologia catalana.
Ja veus, jo ja ho intento, diuen que demanar és de savis!
Per En Florenci:-Vaig anar molt ràpida alhora de dir que ja t’havia descobert. Em rectifico. No crec que hagis escrit cap llibre però jo si que et veig publicant tota una enciclopèdia. Noia la teva dona deu estar molt contenta, si tot ho argumentes tant bé i ho vius amb tanta passió serà qüestió que et tingui ben controlat perquè de les pedres en treus flors.
Se’t nota molt apassionat amb tot el que dius i crec que ets com el cul del Jaumet que mai s’està quiet.
Ja veus, Florenci, avui t’he pres l’espai jo, ja em tocava no?.
Espero que cap de vosaltres interpreti els meus comentaris al revés, estan fets amb molt de carinyo.
Bona nit!
Antoni,
bon dia i excusa que no hagi respost abans. Efectivament el personatge de la foto del primer paràgraf és en Lenin (en aquest cas, la imatge és agafada d’una pàgina de l’Argentina — Instituto del Pensamiento Socialista Karl Marx). És una tria encertada, em demano ara, a la vista de la teva pregunta?
Gràcies, Ramon Torrents, per l’aclariment. Ahir, després de fer-te la pregunta, vaig pensar: no siguis “totxo” i busca per internet. I efectivament, vaig trobar una web on diu que aquesta foto és en Lenin a la plaça Roja de Moscou, el 1919.
Amigo Florenci, pues yo sigo viendo ironía, a medio gas, eso sí.
Amiga Anna, no sé si merece la pena ser escritor de libros a día de hoy. Los editores actuales son tan panolis, tan pusilánimes… Parece que no admitan escritos con talento, valga la paradoja. Se me antoja que el talento no concuerda mucho con ellos, que miran para otro lado cuando lo detectan.
Per l’Antonio,
em podries explicar que vol dir “panolis i pusilánimes” no ho havia sentit mai, ja sé que ho podria buscar en el diccionari però prefereixo que m’ho expliquis tu. Gràcies.
Pel Florenci,
Menys mal que encara no ho has llegit perqué segur que ja m’haguessis contestat. Noi, perdona però ara t’he canviat de sexe. No era la meva intenció pero ja saps que a certes hores de la nit el cap no coordina gaire amb els dits alhora d’escriure. De totes maneres millor que siguis tu que no una altra persona, ja que sé que tu, t’ho agafaràs d’allò més bé; ets dels meus, bon humor i endavant.
Val més que ho deixe’m aquí perquè sinó acabaré parlant del sexe dels àngels.
Hola Anna:
M’he fet un fart de riure que gairebé m’escapço en dos amb el “cul del Jaumet”: no se’m pot descriure millor! Això sí, un cul que mira de posar-hi els cinc sentits a cada cadira —com a mínim el de la punteria de seure! I el canvi de sexe de treure i posar m’ha renovat del tot. Llàstima que a l’armari no hi tinc roba per a l’ocasió. Aquestes operacions són caríssimes i tu me’n vas oferir una de gratuïta. És pot demanar més? (pobreta, i encara és disculpa!)
I per la darrera cosa que preguntes, doncs sí que em van publicant cosetes. No és res d’alta literatura, d’acord, però miro de fer aquesta feina de divulgació amb humor i amb la documentació tan acurada i contrastada com bonament puc (fica el nas a http://florencisalesas.lletres.googlepages.com/home : a “detalls” hi trobaràs molts enllaços que et donaran moltes raons per perdre’m el respecte he he he)
Ah! “panoli” és una paraula que m’encanta. En català també existeix, encara que el diccionari de l’IEC no la recull. Però sí el de l’Enciclopèdia catalana.
A l’entrada corresponent hi diu: “panoli”- 1 m PAST – Coca feta de farina, sucre i oli, amb vi blanc o aiguardent, cuita al forn. 2 adj i m i f fig- Beneit, curt d’enteniment, ignorant.
“Pusilánime” en català és “pusil·lànime”, i aquesta sí que surt a l’IEC.
Els diccionaris, gran cosa!
Molt bona setmana a tothom.
Curiós que ‘panoli’ no figuri al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, essent com és un mot ben català (de ‘pa en oli’) que els castellans han tingut l’habilitat de manllevar-nos (suposo que a canvi dels molts manlleus que nosaltres tenim del castellà). I encara hi ha qui creu que és un castellanisme!
Ara que ho comenta en Jordi Palou, m’he decidit a mirar el que diu el Dicionario de la R.A.E. i hi posa:
“panoli”. (Del valenciano pa en oli, pan con aceite, una especie de bollo) adj. vul. Dícese de la persona simple y sin voluntad. Ú. t. c. s.
Curiós, oi?
He fet altres investigacions que encara trobo més curioses.
- Que diu el diccionari Collins Español-Inglés, English -Spanish (probablement el més repectat d’aquest tipus)
“panolis”-nmf inv chump, idiot. (aquí “panoli” apareix en plural. Per què?)
-Què diu el Diccionari Català-Anglès, English-Catalan de l’EC (també probablement el millor en el seu estil)
…
nothing, o sigui res.
-Els de Sinònims i Antònims de Teide, tant en català com en castellà ( aquests dos no sé si són els millors però puc ben assegurar que són molt complerts) tampoc esmenten la paraula.
L’univers Panoli és ple de misteris inescrutables…
Vaya, Florenci, ¡pero si tenemos casi la misma edad! Aquella vez que salieron a relucir edades, te tenía, equivocadamente, en la sesentena. ¡Has rejuvenecido!
Ostres, ostres, Florenci!
A mi si que m’has deixat ben assentada a la cadira i de pasta de moniato. Ni que hagués sabut que et feies dir -el cul del Jaumet. Si jo ja sabia que erets tot un crac. De totes maneres m’hauràs de passar comissió per haver-te fet la propaganda gratis. Amb el teu link ara tindràs més visites i més vendes. Caram, caram, amb el xicotet, sent de poble que espaviladet el noiet!
Crec que t’escriuré perquè m’ensenyis tot això que veig que domines tant bé, el you tube, my space… perquè jo no en tinc ni “flouers”.
M’he fet un far de riure amb el video de Jagen Krafterkmumman, per curiositat no seràs tu? -no m’extranyaria gens ni mica lliga molt amb el teu taranna. De totes maneres ho fas millor que les piles duraceli.
Gràcies per aquests moments tant divertits! Bona nit noctàmbuls.
avui es d’aquells dies en que he gaudit de bon tros amb en Josep, sobre tot amb la descripció de les arengades, talment com jo recordo que les menjava el meu pare, la seva preparació tot un art i la seva cara en menjarseles, tot un poema.
Quina descripció de com una cosa ens pot dur a un altre així com si res, l’episodi de la taverna i l’adaptació d’En Gervasi a la seva nova vida, el toc del rosat cargol de mar i la comparació amb el rellotge…..”no podeu caminar d’ases que sou” fantàstica frase, i l’emprenyament que agafa ja que ell és evident que no toca les hores. Sí, avui m’heu fet disfrutat de valent.
Sí Anna, el “ballarí” aquell soc jo. És així de trist…
Escriu quan vulguis, que sempre seràs molt ben vinguda, dona. Ah! i el cul del Jaumet ho vaig posar després que em rebategessis tu. Per tant, de casualitat, res de res! Però no em demanis drets d’autor, si us plau, que estic massa pelat.
Per l’Antonio: caram, no em facis fer anys tan de pressa! Tot arribarà, home. Ja arribarà el moment de trobar-nos al casal d’avis. Llavors continuarem discutint del més aquí i del més enllà, mentre juguem al domino. Confio en tenir més punteria que tu si algun dia t’haig de llençar alguna peça pel cap, he he he.
Gràcies pels comentari a tots dos.
Quan el 1925 Josep Pla va publicar el que, diuen, va ser el seu primer llibre, COSES VISTES, hi va incloure aquesta narració, amb el títol “Història de Gervasi” que ara trobem aquí al Quadern gris, incorporat amb lleugeres variants.
El primer fragment: “Una de les tavernes…” fins a “…i el tracte és agradable” no hi és a Coses vistes.
A Coses vistes: “ni cap orador sagrat”.
Al Quadern gris: “ni cap predicador estentori”
CV: “S’ha de variar, els temps són uns altres… digué el fill que escoltava.
QG: “Sha de variar, els temps són uns altres… digué algú que escoltava.
Pla va escriure el Quadern el 1918 però no el va fer públic fins molts anys després. ¿Tenia dons profètics quan parlava de les cues? o ho va afegir a pilota passada? Algú ho sap?.
Quant al apassionant tema del panoli (digne de les inefables cartes al Director de la Vanguardia) jo que si que fa vuit anys que sóc a la seixantena, penso que és:
1- una paraula antiquada com “calavera” o “gilda” o “nuvolari” o “finolis”
2- jo ja la recordo com a antiquada quan era jove i propia de l’insoportable llenguatge del sainet pseudo castís-madrileny-sarsueler. “E-ra un po-co pa-n-o-li”
Que derivi del català (o valencià) no vol dir necessàriament que la paraula un cop independitzada del seu orígen sigui catalana.
És que “water” (pronuncieu bàter) sinonim finolis del també obsolet “comuna” és una paraula realment anglesa.
El tema de les paraules bordes, és a dir no reconegudes pels seus pares, sempre m’ha fascinat. Hi ha gustos per tot
Quants anys es necessiten per tal que una vinya plantada de nou doni un vi de gran fama en tota la rodalia?
A mi no em surten els números.
Definitivament sóc un llepafils.
No cal tenir a la vostra vila Josep, cap redemptor, ni cap col·leccionista de sensacions rares, ni cap predicador estentori, en Gervasi ja fa el fet!
Si en Gervasi té cap filla per casar, si us plau, Josep, aviseu-nos, que de ben segur és bon partit!
Subscric tot el que diu en menta fresca i l’estrip.
“Sembleu tenidors de llibres, tots plegats!”. Acusació impagable.
No sé com anirà tot ara pel vostre estimat Palafrugell. A mi m’heu fet pensar en com el meu Sitges ha patit tot just pel contrari. Aquí hem tingut un superàvit de figurasses —un atapeïment de redemptors digne del “camarot” dels germans Marx— que s’han barallat al llarg del darrer segle i mig per a posar-nos al cim del món mundial de les pretensions. I fou en Rusiñol, precisament, qui començà la cursa…
Aquí l’abús no ha estat tan per l’urbanisme, com dieu —bé, una mica. Aquí em mort de massa art, de massa internacionalitat. Jo mateix soc d’una generació que ja no sap “el nom de cada cosa”. Tan ens és d’on venim i ens em acostumat a viure desorientats. Tenim l’extravagància del nou ric intel·lectual. No en sabem res dels nostres Gervasis, ni entenem de que reien els que van posar el nom als oficis, a les plantes, als masos. No n’ha quedat ni les cendres. Som una gent, de fet, molt pobra.
El vostre relat m’ha fet riure molt, sí, però el meu jo més nostàlgic també mor de tristesa. Com a mínim en Gervasi podia culpar als altres.
Els de la meva generació, no podem.
Acabeu d’escriure un dels capítols més melangiosos del vostre quadern…acabeu de regalar-nos una història bella d’amor a la terra i a la vida. Una taverna es va perdre, però va néixer un tocador de corn, un bon vi i una mena de mite casolà.
Com m’agradaria ser en aquesta taverna, punt de reunió de tota la setmana per a la gent del poble i per la gent forana que ho feia els diumenges.
Retinc amb els ulls clucs aquesta deliciosa descripció per compartir amb tu la flaire i les aromes d’aquest lloc tant especial “la taverna bullia fins que moria la tarda i la llum es fonia, desmaiada sobre les terres del cantó de mar”. Impressionant!
Jo vull que compartexis un altre lloc molt emblemàtic però de terres endins concretament a Barcelona, l’hostal “Els Quatre Gats” que va esdevenir un dels nuclis principals del Modernisme. Lloc de tertulies i d’art barceloní, vetllades literàries i musicals. Tots els artistes que s’hi reunien, intel.lectuals de l’època van instaurar un canvi ideològic i cultural: Santiago Rusiñol, Picasso que va fer la carta de menus, fins i tot el compositor alemany Wagner s’hi va enamorar.
Jo me perdut aquestes tertúlies animadíssimes que es devien fer a la tarda i al vespre, tertúlies que segur es parlava sobretot de política, filosofia i art asseguts al voltant de taules i cadires de l’època.
Ments inquietes i obertes a les noves corrents de l’època pensaments filosòfics i llibertats que també es van perdre.
Potser tu també ho vas conèìxer, quina enveja, però bé si més no em queda les teves descripcions .
Avui els amics de Xarxa de Mots ens han donat molta feina, amb totes aquestes entradetes (López-Picó, Estelrich, Kierkegaard, etc…).
Per resumir-ho, a mi m’agrada la síntesi, jo avui em quedo amb la frase següent:
…la nostra generació tracta de dir, en la llengua restaurada per Verdaguer, tot el que en les llengües més treballades es diu normalment. JOSEP PLA
El teu resum, Antoni, coincideix amb el meu. Plenament. I hi afegeixo que, parlant aparentment d’una altra cosa, Pla comença amb Kierkegaard i, si el resumim amb la teva síntesi, acaba en la mateixa línia –de la filosofia escandinava a la mística de la Plana de Vic!
Sobre la feina que dius trobar amb els enllaços, potser la feina ha estat d’aquests amics de la Xarxa de Mots… perquè després cadascú s’entretingués espigolant aquí i allà per on li agradi.
Aquesta és una de les anotacions que més rellegeixo habitualment.
Això de que Carner “provençaleja de vitrina” és fantàstic, i la descripció dels seus deixebles, absolutament premonitòria de la poesia catalana d’aquestes últimes dècades.
Un capellà protestant danès i un capellà de la Plana de Vic. I jo em pregunto: quina llum és més aclaridora? La pàlida llum nòrdica? La llum apagada de les boires? Els cels escombrats per la tramuntana que teniu a casa vostra, amic Pla, són de veres més clars que els altres?
Veig que heu tornat amb el martell per a rematar dos claus que us devia de semblar que no havíeu reblat del tot (en Carner i en Verdaguer) Però no sé com us ho feu que cada vegada em venen més ganes de llegir-los! (no conec la prosa d’en Verdaguer, a veure que passa…)
Consulta: No sé que li passa a la connexió Internet que tinc però jo fa ben bé uns tres dies que no tinc accés al bloQG des de casa meva.Puc entrar a totes les webs i adreces que vull, excepte a la del Quadern Gris. Les consultes i entrades que he fet aquest darrers dies han estat fetes des d’altres ordinadors o en miraculosos -i breus- moments d’epifania connectiva.
A algú més li passa això?
Gràcies.
Hi ha un article a la revista Els Marges (nº 78, any 2006) firmat per Dolors Perarnau qu es titula: Joan Estelrich, l’oblidat precursor de l’estudi de Soren Kierkegaard. S’hi llegeix això:
…Estelrich escriu un assaig poètic sobre Kierkegaard amb la intenció de publicar-lo com a llibre. Aquest, però, no arriba mai a veure la llum i la major part del material aplegat és publicat a “La Revista” en forma d’articles d’octubre a desembre de 1918.
…”Així, tant com de dir les coses. el problema és de tenir alguna cosa a dir”.
Barretada!
Però quan passem de com dieu les coses a quines coses dieu, mestre, comença a grinyolar l’admiració.
Per dir-ho amb mots vostres, passeu de ser un escriptor considerable a un mediocre propagandista del conservadurisme empordanès.
L’obseervació d’en Lluís… no és potser un punt capciosa?
Ho diu ben dit, molt ben dit, immillorablement dit, sí. Però trobes que diu poca cosa? No dic que en altres passatges el nostre autor no caigui de tant en tant en la cosa repetitiva, reiterativa, i intenti acabar d’omplir el paper per acabar l’article com sigui. Però no diria pas que en el que hem llegit fins aquí hi hagi una simple manifestació aüillada de virtuosisme.
Resulta llamativo cómo Pla se regodea en los razonamientos de sus críticas literarias demoledoras. Se alarga en ellas y deleita con su gigantesca capacidad de observación e ironía. Hoy vuelve a ocurrir con la poesía de Carner y Verdaguer.
Lo que resulta llamativo es lo escueto que se muestra Pla frente a lo bueno, en este caso muy bueno: la prosa de Verdaguer. Dice: “Després, hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica”. Y ya está. Entonces se queda uno como cojo, como con una falta de compensación entre la vista del ojo izquierdo y el derecho.
P.D. Florenci, no le des más vueltas: en tu casa hay duendes.
Antonio, Pla en parla una mica més (no gaire), de la prosa de Verdaguer, als Darrers escrits (OC 44):
«I després hi ha la prosa de Verdaguer, que és insuperable, d’un enorme interès. Per a saber escriure una mica el català s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot el Diari d’un pelegrí a Terra Santa i els seus escrits de viatges per Europa i, si no vaig errat, pel nord d’Àfrica, que realitzà sempre amb el segon marquès de Comillas, si no em falla la memòria, cosa, a la meva edat, sempre possible.»
Sense haver fet els deures d’haver llegit l’entrada corresponent a avui (toca quan ja me’n vaig a dormir, en negre sobre blanc), comentar-vos que sí que m’he precipitat a llegir els vostres comentaris i a cercar l’entrada de Verdaguer al diccionari que esmenta en Ramon, de Valentí Puig. Quan el vaig llegir, ara ja fa temps, hi vaig subratllar el següent:
“A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de L’Atlàntida o del Canigó. Em dono gairebé vergonya de confessar-ho… Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent… El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el menor interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d’haver enormes escalfapanxes que no escalfen, merament decoratius, i tapissos penjants a les parets. Comprenc, així mateix, que la meva sensibilitat és molt incompleta, però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l’ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m’esterilitza tota possibilitat d’atenció o de curiositat” (OC 1, 123 -118-)
“I després hi ha la prosa de Verdaguer, que és insuperable, d’un enorme interès. Per a saber escriure una mica el català, s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer” (OC 44, 451-454)
I també hi diu que “Verdaguer fou un místic molt terrestre”.
Una bona eina, el Diccionari Pla de literatura, de Valentí Puig.
Avui el Sr. Pla em perdonarà però una cosa s’ha de solucionar!
Florenci, Florenci!
Potser que facis més cas al teu probre ordinador; perquè no veus que el tens com un colador?
Si tot el dia linkes el bloc del Sr. Pla, i fins i tot t’hi quedes adormit per veure quina nova entrada hi ha; com no vols que la teva connexió et deixi tant aclaparat!
Ja veus, llevat del teu futur amic de residència -l’Antonio- ningú més t’ha volgut contestar; però no et preocupis que l’Anna t’ho solucionarà!
Si a aquestes alçades, te escolat i de noia te tractat, hauré de veure quin “cony” de virus t’ha entrat!
Jo et recomano l’antivirus “cul d’en Jaumet” amb incorporació de les piles “duraceli”, que amb el moviment psicodèlic del “power ranger” et faran desbloquejar tots aquests virus que hi tens tant ben instal.lats.
Te’l recomano perquè amb el seu moviment frenètic et farà de molt bona centrifugadora i et solucionarà aquesta mala hora.
Que tinguis sort, company!
Sí, dice un poco más, pero en otro tomo, con lo que el contraste en el Quadern permanece. Parece que Pla, para la buena crítica, no siente que tiene que desarrollar ningún argumento. Parece que Pla nos dé a entender que tal vertiente del escritor X es excelente y que ya ha dicho bastante con tal adjetivo, con lo que no tiene que argumentar nada.
Entradilla meramente descriptiva. Digo meramente y parece que le quite importancia. Así sería en casi cualquier escritor vivo actual. Pero con Pla no es así, evidentemente. La descripción en Pla es puro ejercicio literario, ejemplo que en absoluto abunda.
Dice Pla: “Vaig al mas per la carretera del cementiri”. ¡Menuda subida la de la carretera al “mas”! Como sabéis muchos, yo la caminé.
No sé si ya he hablado aquí de la enorme sensualidad que se concentra en Pla. Fijaos en este fragmento de hoy: “Els pujols laterals del paisatge –paral·lels a la mar– fan una ondulació llarga, d’una lluminosa suavitat, d’una elegància viva: semblen un nu palpitant adormit”.
Gran sensibilidad poética, por supuesto. Los altozanos del paisaje son un cuerpo desnudo, por supuesto de mujer. Pero no de una mujer en cualquier momento, sino de una mujer cuando se nos presenta, desnuda, más suave y luminosa y palpitante, cuando está adormecida sobre las sábanas.
Esto es una maravilla. La sugestión se me encabrita. Mejor será detenerse.
Buenas madrugadas.
P.D. Poco se ha hablado del erotismo en Pla. Lo trajo por la calle de la amargura (a quién no).
bon dia Antonio, avui hem matinat eh!
mira, mentre llegia aquest fragment ja m’hi trobava, curiós no?
he vist les corves sinuoses, la palla argentada com la lluna, fins i tot he sentit la suau brisa a l’obrir el finestral……i el soroll del rellotge de caixa…i el delit per veure les pintures dels primitius? Josep qui pogues estar assegut, en silenci al vostre costat, escoltant precisament aquest silenci. Ara jo també sento ocells en el arbres prop de casa i no m’estranya que a l’Antonio “la sugestión se le encabrite”……bon dia a totes i a tots!
Vós mateix dieu que és molt més difícil descriure que opinar i que, per això mateix, tothom opina. A vós mateix us costa molt d’estar vos en de fer-ho; sou massa rabiüt i neguitós, massa occidental. Ara, jo estic encantat per com les “descriviu” les vostres opinions, hi estigui molt d’acord o gens.
Avui, però, crec que us heu acostat més que mai a la descripció pura; gronxant les frases amb el vostre ritme únic, això sí. Tot i així no heu pogut evitar l’opinió: el panorama és “gran” perquè els vostres no són els ulls d’un canadenc, al qual aquest paisatge li semblaria comprimit, o la conclusió sobre el silenci, per exemple. No podeu teniu l’estat zen de la càmera immòbil, que deixava fer, dels germans Lumière. Vós, tampoc moveu la vostra quan la plantifiqueu davant l’objecte observat, però el rau rau del vostre cervell inquiet no hi ha manera que calli.
Al final, però, es produeix un miracle. Quan parleu de com el silenci us afecta el que feu, penso, es descriure el vostre interior. Heu traslladat el vostre desempar d’una manera tan nua d’artifici que a m’ha commogut.
“El vent infla i desinfla la cortina”. Quants escriptors i en quantes llengües no s’haurà escrit una frase semblant? Però calia mirar de forçar la originalitat? No, i gràcies per no fer-ho. Així heu retratat la vostra insignificància còsmica -la nostra- amb aquella senzillesa que us mostra tan humà com la resta de nosaltres.
Oh Anna!
Justament ara descobreixo el teu comentari. Seguiré els teus consells, a veure que passa. M’hauràs d’enviar alguna adreça en cas de reclamació, però.
I per l’Antonio: “duendes” és poc! Fa poc tenia formigues però han emigrat a la fruiteria de sota casa. Duendes per formigues: un canvi que encra no he pait.
La Montse Florenciano m’estalvia la feina de consultar el Diccionari Pla de Valentí Puig. Gràcies, Montse.
Però com que no hi veig el text següent, de les “Notes del capvesprol” (ja sabem que el Diccionari és molt útil, però no pretén l’exhaustivitat), el poso a continuació. Si el voleu llegir complet, el trobareu en aquesta pàgina, que és una visió de Pla sobre la literatura catalana, escrita a 80 anys, amb la referència inevitable a Verdaguer.
Verdaguer
La nostra llengua, i per tant, la nostra literatura, havia arribat molt avall: a extrems de grolleria, de vulgaritat i d’irrisorietat que els Jocs Florals no pogueren aturar. Els Jocs Florals, que tractaren de crear una societat, o sigui una llengua civilitzada, foren combatuts per Pitarra i Almirall en nom del «català que ara es parla». Observin el matís: no el català que es parla, sinó el català que ara es parla. Ho promogueren, és clar, en el camp de la subversivitat i de la revolució –de la Revolució de Setembre, que fou un indescriptible fracàs. Fou Mossèn Verdaguer el qui redreçà la llengua i la literatura La seva obra literària respon a la vitalitat que tingué, que fou molt gran. La seva literatura mística és com les altres. «L’Atl àntida» avui és il·legible. El «Canigó» és un gran poema, sorprenent, extraordinari. L’obra en prosa de Verdaguer no té comparació possible: extraordinari.
Lleguint l’entrada d’avui m’he adonat del que hem arribat a canviar en tant poc temps. De Morena estant, els Pirineus no són blancs, el canvi climàtic o la sequera o alguna altra causa, però ja no són blancs.
De Morena estant, el Montgri continua presidint una miniatura dibuixada, encara més precisa que fa 90 anys, el nostre plotter és d’alta resolució, un polígon industrial, una ferida temporal en forma de carretera provisional, una ferida definitiva en forma de desdoblament de la carretera de Palamós a Palafrugell ens han canviat el verd, que refrescava pluja, de les pinedes i de l’userda pel gris fort i enllustrat de l’asfalt … la resta, desdibuixat, continua, des de Morena estant, igual … o no?, però això ja és motiu d’una altra reflexió.
Un dia de calma, Josep. Quantes cortines s’inflen i es desinflen alhora, i quants personatges s’ho miren en calma i en el misteri del silenci que sempre sorprèn!
us deixo tranquil en la vostra contemplació. Només vull dir que m’agradaria arribar, un dia, si pogués ser, a fer una descripció senzilla, real i lírica com aquesta. Per altra banda, el maig ja ho té, això de la contemplació!
Quin relat més tendra. En aquests moments em deixaré portar pel teu pensament i m’endinçaré un cop hagi buidat el pap en aquest silenci de què em parles i deixare que el vent …
Acabo de veure com els meus colors estimats han patit de valent davant del color blanc que en tot moment ha enlluernat.
Avui ja veus et parlo de futbol que ni de bon tros és el meu fort, però també ho podem fer perquè tot és poesia si li saps trobar el punt adeqüat.
El meu equip ha fet el passadís al guanyador i s’ha portat com tot un bon professional aguantan l’orgull i la ràbia d’haver perdut la temporada.
L’infortuni l’ha acompanyat en tot moment i a cada bugada ha perdut un llençol. Ni el lloc, ni el temps, ni l’arbitratge l’han acompanyat. I per més INRI quan ja era anar morint a punxades, li allarguen el partit -cosa innecessària- ens castiguen amb un penalti, i ens treuen alhora dues targetes grogues i una vermella; tot plegat a les acaballes del joc. Quin martiri, però els meus colors ho han aguantat perquè vénen d’una terra lluitadora.
Potser aquest és el resultat de que al llarg del curs no s’hagi treballat en equip i de no anar a la una. No sé qui li ha passat pel cap al pobre porter, que sempre li queda la responsabilitat més gran i més, quan les coses no van bé; realment s’ho ha lluitat tot sol, però quan formes part d’un equip això no triunfa.
En aquests moments cal animar aquests colors perquè són els de la meva terra, perquè d’altres temps bons vindran.
No sé quines aficions tens i si mai ho esbrinaré al llarg dels teus apunts però segur que també la terra et tiba perquè encara que algun cop hagis marxat d’ella, segur que sempre te n’has enrecordat.
“…el vent infla i desinfla la cortina “. I jo m’endinçaré en la negra nit miraré per la finestra i buscaré la meva lluna i les meves estrelletes i deixaré que el silenci m’acompanyi per anar a dormir.
OOOOOohhhhhh!!! Mestre, mestre! No us embaleu, que us quedareu sense energies o ens hi deixareu a nosaltres -perdoneu que parli per tots.
M’heu deixat esmaperdut amb aquest relat. Vós, padrí (ai, no, perdoneu, m’ha fet la il·lusió que érem a la vora del foc i explicàveu un conte als xics) vós, deia, ens proposeu un evangeli, una epifania, un sapiencial, un Gènesi, un… (podríem arribar, en un excés d’imaginació, a la litúrgia sarraïna, amb el moetzí que crida a la oració a hores convingudes amb el sol, però això sí, amb un corn víking! L’Alcorà no el deguéreu pas llegir, però, oi?).
És obvi que heu llegit les Escriptures. Un home així, de no haver existit, s’hagués hagut d’inventar, però en qualsevol cas, narrar-lo és del tot necessari. Gràcies per fer-ho.
Què coi estan fent a l’escola pública, que no ens hi ensenyen aquestes coses?
Ai, ai, ai… quan feu de filòsof (de la música), mestre, no sé si l’encerteu gaire. Feu valer més que mai aquell terme que tant us agrada. Com era? Ah, sí. Collonades. M’heu fet venir al cap a Shopenhauer per diversos motius (quin tip de riure es faria!). Segurament, però, us convidaria a un vinet.
Quan feu de psicòleg (dels pobles), al meu entendre, i coneixent bé el caràcter del vells empordanesos, crec que us hi acosteu més.
M’ha agradat molt tenir notícia del vostre Joseph Joubert, i les coses que diu. Haurem de fer-hi un cop d’ull.
Per cert, quina és la bona música? No sé si aquí mateix em preguntava quina relació tenia Pla amb la música, quina música havia escoltat més enllà de les sardanes.
Senyors de l’Internet, vostès que han llegit tot Pla i rodalies, que ens en podríeu fer cinc cèntims, de si ell mateix en diu quelcom? Agraït quedo. atles particular
dons mira, m’agraden d’alló més les collonades d’En Josep.
ara, això de la música si que ho trovo estrany; i escriure amb una falsilla sota el full de paper? vaja si m’hi vàren fer apendre les monjes del col-legi on anava de petita! uf no en tinc bons records d’aquest lloc.
m’agrada com saltes d’una cosa a l’altre, així de sobte, m’agrada la descripció de les grolleries fines, i crec que si, que el català es un animal que s’enyora, i com!
tornaré a pasar per aqui ja que vull saberne la resposta sobre quina es o no la bona música p’En Josep, ens ho direu oi?
se us saluda i que tingueu un bon dia.
“En aquest país, hom prefereix el brut conegut que el net per conèixer. Això és terra de desconfiats –de desconfiats ancestrals–, de recargolats”. Pues claro que sí. Los desconfiados y retorcidos son la nota dominante de la humanidad. Dos virtudes, entre otras, de que la humanidad propere y de que surja la buena literatura sobre el asunto.
Ay qué gracia: “La música de les dones –i la de Don Joan– deu ésser la música de regiment”. Y tanto. ¿Pero la de un solo regimiento? A mí me parece que de más regimientos. Y de artillería. El poder de la mujer en Pla. De nuevo la mujer en Pla. El poderío de la mujer en Pla. En absoluto me extraña la sutileza que acabo de entrecomillar. No en vano, Pla dijo en cierta ocasión que la mujer manda en la pareja. PORQUE MANDA EN LA CAMA. Sabias palabras de Pla, que también he escuchado en gente cercana, de pueblo.
I la literatura bona a qui agrada més Sr.Pla?. Es curiós que si el mateix comentari es fes dels negres tothom es tirtaria al coll del que ho ha escrit, però clar, com parla de les dones es pot dir qualsevol tonteria. No es estrany que fins hi tot a USA tingui aventatge un senador negre sobre una senadora. I es que ja es va dir, les dones son els “negres” del món…
Quant tòpics absurds, la dona mana, perquè mana en el llit?, es a dir només pot manar de portes endins?, qe ens vol fer creure amb lo de música de regiment, que la dona diu ques’ha de fer i l’home obeeix dòcilment?, ha estat així en aquests segles?.
L’únic que salva al Sr Pla es el moment en el que va viure, cert, llavors la societat era més masclista, però no obstant, no per això, el text es encertat.
El català, amic Josep, és un animal que s’enyora moltíssim. Anar del Lluçanès a Banyoles o del Lluçanès a Montserrat, fins fa poc era com per a un americà anar de costa a costa. Però les comunicacions, Pla, continuens sent tan deficiens com en la vostra època (vull dir com fa noranta anys). Sobretot els trens. També és veritat que el català és un animal que es deixa vèncer per l’estètica: d’aquí vénen casos com el del cor “La Taponera” i tantes que n’haurem de veure!
Ai senyor, senyor, quan farem el cop de cap?
Això de que la música agrada més als homes que a les dones no hi estic pas gens d’acord. Oh!, i a més, el Sr. Pla diu: la música “bona”. Què preten, amb aquestes afirmacions, Josep Pla? Potser són ganes d’encetar una polèmica.
Sobre Joseph Joubert, quina casualitat! Acaba de sortir publicat el llibre:
Sobre arte y literatura
Joseph Joubert
Editorial Periférica, Cáceres, 2008
Sobre aquest tema, hi ha un gran dèficit de llibres d’assaigs en català, originals i traduccions. Quan hi posaran remei les editorials catalanes?
Com a dona i de les poques que t’escric i per al.lusions avui em centraré només en el teu primer pàragraf i te’l desgranaré de mica en mica com quan un home despulla sensualment la seva estimada.
Realment, m’has fet emprenyar, com que no em pots replicar em faré jo mateixa la teva versió. Jo crec que aquests dia estaves realment cabrejat amb alguna de les dones que sempre tenies al voltant, doncs ja sé que en vas rondar unes quantes, per què serà?
Què buscaves, que és el que no t’omplia ? Potser el problema venia de tu que mai vas saber connectar amb la teva mitja taronja.
Jo t’asseguro que si realment t’haguessis enamorat haguessis fet gec i mànegues per agradar-te la música de la teva estimada encara que fós horrorosa; tant sols per poder-li “xiu-xiuegar” a cau d’orella tots aquells sons que la fan tremolar.
De totes maneres com que sé que t’agrada la crispació en tots els terrenys i avui ha tocat aquest , jo continuo pensant que en el fons degut a la teva gran sensibilitat mai vas voler despullar-te interiorment per por de perdre el control de tots els teus sentits, i això un home com tu no s’ho podia permetre.
Tot i així, segur que ens passariem moltes hores xerrant perquè t’asseguro que a mi no em faries pas callar. Ets genial !
A propòsit de la música, la Partícula elemental demana cinc cèntims sobre aquest tema i l’autor.
Responent només com a lector de Pla, però no de “tot Pla”, puc dir que la relació de Pla amb la música ha estat objecte de comentari en més d’una ocasió, en general posant en qüestió aquesta relació.
Personalment sóc del parer contrari, o almenys em sembla una mica ràpid i simplificador suposar o dir que Pla era una orella insensible. El meu record (un record purament memorísitc, sense notes preses) és que de música en parla en uns quants passatges d’interès segur i que demostren aquesta sensibilitat..Aquí jo hauria d’aportar citacions concretes i, pel motiu que he dit, no ho puc fer.
Ara, aventurant una improvisació, diria que en els volums de les Notes (Disperses, del Capvesprol, per a Silvia) hi ha uns quants textos amb opinions i judicis sobre música i sobre compositors.
Per si serveix de res, aquí teniu un resultat de la consulta “música” al cercador de la meva pàgina sobre Pla.
No sé si interpreto bé les conclusions de Josep Pla sobre els desgrat que les dones mostren per la música, “la bona” a més. Explicita la potenciació que en fan de la sensualitat en detriment d’aquesta música. La feblesa i la pobresa (no sols material) que manifesten ?
No entenc per què les relaciona amb la de Don Joan i la de regiment?
Clar, que potser es pot entendre tot el paràgraf situant-lo en la seva època, en seu context.
El que sí em consta és que Pla no va tenir massa afinitat amb el sexe oposat.
Sobre el tema musical que demana “Partícula elemental” i que aclareix Ramon Torrents, puc ampliar la informació dient que en el Quadern gris hi haurà, més endavant, referències sobre algun compositor famós.
Però, no avancem aconteixements!
M’imaginava que el primer paragraf tindria mes repercussio que la resta de l’entrada. Crec interpretar, del que diu Pla, que com que els homes som mes febles d’esperit, tenim menys forsa i, per aixo, ens agrada la musica bona per omplir el nostre buit. A les dones no els fa falta gracies a la forsa de que disposen: en tenen prou amb la musica de regiment. Com jo ho veig, el comentari de Pla no es ni molt menys masclista. Al contrari, us esta alabant. PS: Disculpes perque estic escrivint en un teclat sense accents ni ce trencada.
Ahhhh… moltes gracies, Ramon Torrents i Antoni per la vostra col·laboració.
El llistat d’enllaços és molt interessant, tot i que no els he pogut visitar encara tots. No us perdeu l’inici de la crítica al festival on no assisteix Raimon, del qual -amb un estil terriblement bondadós- en destaca com a millor… la fresqueta que va fer! (i de passada, com qui no vol, diu cafarnaüm, amb la seva dièresi i tot desafiant el miserable corrector automàtic del navegador -que per cert també s’espanta amb els punts volants, com si li volguessin saltar a la jugular).
De tota manera esperarem amb impaciència els comentaris del mateix Josep.
La qual cosa no vol pas dir que em quedi satisfet. Tinc encara l’urc de saber quina era la vida musical del país a la primera meitat de segle més enllà de la sardana, la vida de les corals i la música clàssica de les grans viles (cosa, que òbviament, porta temps i recerca). I endemés que Pla parla força de música, ja es veu amb les aportacions, però n’escoltava?
En Ramon apunta que va ser desautoritzat com a bon oïdor… bé, ja és un apunt interessant.
I sense canviar massa de to, vull fer notar que darrerament per aquí algú ja ha clavat una bastonada al cap del pobre Pla, que suposo que en vida devia amortir prou bé els cops amb la boina. Més tard em fa la impressió que la desmemòria ha estat la tònica pel que tinc llegit als paperots. Si no m’erro hi té més a veure el seu comportament en l’àmbit polític que no pas la qualitat literària.
Bé, algú ho haurà d’il·lustrar aviat o tard, i a algú li tocava d’obrir el pot de les vergonyes i misèries, siguin seves o nostres, segons el gust.
Bona nit.
Bon dia,
Confesso, d’entrada, que sóc neòfita en Josep Pla: només he llegit EL CARRER ESTRET; he vist una biografia produïda per TV3; alguns comentaris sobre la seva personalitat i literatura; i com a conseqüència de la publicació d’aquest blog (la qual cosa m’ha semblat una idea fantàstica i motivant) llegeixo cada dia, coincidint amb el dia del mes, la meva edició del llibre EL QUADERN GRIS (Edicions Destino)…
A reveure,
Sense desdenyar el que diuen els senyors, el que per a mi tenia avui un interès especial eren les impressions de les senyores. No se’n manifesten gaires al BloQG, però les excepcions que tenim aquí penso que han demostrat tenir un ull i una obertura de mires exemplar. Em sap greu amic Antonio, però jo no les he notat gens nervioses. És més, crec que ens han ofert tot model d’harmonia entre la fermesa i la flexibilitat. Què gasto massa sabó amb les dames? Què se’m veu massa el llautó? Em sap greu nois, és el que em sembla. A més, sí elles també ho veuen així prou bé que m’ho diran… si volen: ignorar al bocamoll també és signe d’intel·ligència, ves.
Per a l’Anna: sí noia; tenir línia directa amb en Josep i que ell ens pogués rebatre… Qui sap? potser ens engegaria, en silenci, a pastar fang a tots plegats (me l’imagino sortint per la porta del darrere, mentre nosaltres l’esperem palplantats). Potser no, i tindria paraules per a tots. Jo no ho sabré mai; si la ciència se’m dona malament, imagina’t la “paraciència”.
Per a en Pau: quina observació més fina! Per cert, això dels teclats sense accents és una murga, sí.
Em pensava que el meu antivirus no t’havia servit perquè normalment tu ets dels que sempre a primera hora hi deixes el teu comentari i veig que per la teva entrada has deixat passar bastants dies. Fins i tot m’he vist temptada a deixar-te el meu correu per si volies fer-me una reclamació!
Bé, ets tot un “gentlemen”i saps trobar les paraules justes i en el moment adequat.
“Harmonia ,fermesa i flexibilitat”. Justa la fusta! -com diria un amic meu- has encaixat molt bé la meva intervenció de discordia amb el Sr. Pla i no tot han de ser floretes i bones intencions perquè en la vida real tots sabem que no és sempre així.
Segur que tots els que participem en aquest blog estariem contentíssims de poder fer una bona tertúlia amb el Sr. Pla i segur que ell estaria orgullós de veure tanta diversitat d’opinions guarnides amb tanta elegància i respecte; claus molt importants que integren els grans debats.
Eugeni S. Reig, al seu diccionari Valencià en perill d’extinció, recull l’expressió ‘èquili qua’, amb el significat “precisament això i no una altra cosa”. Afegeix: “La locució valenciana ‘èquili qua’ deriva de la italiana ‘eccoli qua’. A Elx s’usa la variant formal ‘ècoli qua’, més acostada al seu origen italià. Aquestes exclamacions són àmpliament emprades pels valencians però, inexplicablement, no les recull cap diccionari.” Sinònims: en efecte, exactament, justa la fusta.
Gràcies Jordi pel comentari i per l’enllaç (aquest llibre sembla molt interessant).
M’he adonat que sí que es veritat que el meu avi es decantava més aviat cap a la “i” enlloc de la “o” (”èquili qua” en comptes del meu “eco li qua” , com m’ha fet pensar una d’aquelles lògiques subconscients absurdes).
Sempre m’ha agradat molt aquesta exclamació. De vegades em surt quan parlo, però fins avui mai l’havia emprat en llenguatge escrit.
“èquili qua”
Una de les meves expressions preferides. La faig servir tot sovint i mai m´havia parat a pensar que fós d´origen valencià. Es que jo sóc pallaresa.
Aquesta descripció de l’enterrament sota els efectes de la tramuntana és un dels textos de Pla que més m’agrada. Encara recordo l’impacte emocional que em va produir la primera lectura que en vaig fer. Cada vegada que el torno a llegir m’agrada més. No em cansaria de recomanar-lo.
Em refereixo, és clar, a la construcció del text, no al contingut. La cadència de les frases, les comparacions que fa, l’exacta descripció gràfica dels personatges: sembla ben bé que els vegis caminar.
Llàstima que sigui un enterrament. Podria haver descrit el ball de la Festa Major, caram!
El asunto es grave. Pero como de costumbre, se perdona. Todo sea por el ejercicio literario bien hecho. A ver. En un entierro, ¿qué pintan los velos de Salomé, algo que es puro erotismo? Pues pintan la vena satírica del mestre. Digo que el asunto es grave porque la seriedad de un entierro pasa a ser mera cosificación (el cura y el monaguillo como monigotes) y animalización (el cortejo como animal extraño). Y todo por culpa del viento de tramontana, y del cabreo que le produce al mestre este viento.
P.D. Cuidado, amigo Antoni. En una fiesta mayor casi todos, a fin de cuentas, parecemos monigotes. El trabajo descriptivo estaría casi hecho.
D’acord amb l’Antonio Gálvez, a mi també m’ha sobtat una mica el tractament de l’enterrament. De seguida he pensat en els vels com una referència eròtica i m’ha xocat. Això no treu que el text sigui excel·lent.
Però jo no puc sintonitzar amb la sensibilitat tramuntanal de Pla.
És un cant a la vida! La mort i la tramuntana són “la naturalesa agitada i violenta”, “el deliri”, els xiscles que tot ho turmenten. Si la tramuntana -i la mort- arriba en plena maduresa, en el moment de collir la feina feta, ésun drama Però és clar, també formen part de la mateixa naturalesa!
D’aquí vé, potser, la dèria d’en Pla de salvar un món que s’acaba a través de l’escriptura, la seva obsessió de salvar aquella manera antiga d’entendre la vida que passà avall tant violentament per culpa de la guerra i la follia. L’Obra Completa de Pla va vèncer la tramuntana i la temença de no haver-ho pogut fer.
Estic del tot d’acord amb l’Antoni: aquesta bateria de comparacions és el cel per qui es llepi els dits amb l’humor de primera. Només acabar de llegir el que hi ha darrere d’un “com”, un ja frisa pel que vindrà rere el següent. Entre les potes del pop, el cotxer esclafat pel cop de maça, el capellà volador i la resta del panorama, pinteu una escena de dibuix animat divina. L’apart “…per dir-ho més finament…” és una sàtira gamberra de l’escriptor que si no posa una referència culta, rebenta. L’entrada d’avui és el màxim d’enfumer-se’n del mort i de qui el vetlla (modèstia apart, mai més ben dit).
Una curiositat: qui és el mort? és real? o és el resum de tots els enterraments passats per tornado? Tan és, és clar.
La tramuntana potser us deprimirà, però avui us ha inspirat un text d’una comicitat irresistible. Per mi no hi canvieu ni una coma, que això de riure em va molt bé per a la salut.
(I perdoneu la paraula “gamberra”, però “brètol” aquí no el sé veure de cap manera, em sap greu).
Feia dies que no escrivia, però avui no me n’he pogut estar. El text és dels millors de Pla, de tots els Pla. De totes les èpoques d’en Pla. Només vull destacar-ne dos aspectes (n’hi ha per donar i per vendre). Un és l’adjectiu “resumit”. El cotxer ha quedat xafat i resumit. Simplement, insuperable. L’altra cosa que vull destacar és l’hiperrealisme. L’escena és moooolt lluminosa. El vent es una força que no es veu (a diferència, per exemple, d’una tempesta). Els enterraments literaris solen ser foscos, plugencs, però aquest és ben lluminós: “rutilant”. Claror i una força brutal, la del vent, que és capaç de resumir, d’esquematitzar i condicionar. Que es reencarni, sisplau! (no el mort, en Pla!)
El 1966, en una carta a Josep Vergés, Josep Pla es referia a la publicació del Quadern gris i entre altres coses deia: “Jo tinc a més uns dos mil admiradors a prova de bomba, granítics, que faran propaganda. [...] No sé qui són. Tot el que he escrit els agrada –simplement perquè els agrada, per gust, per desig de passar un moment”. (OC, 45, pàg. 445 – citat per Xavier Pla en Josep Pla. La diabòlica mania d’escriure).
Els comentaris d’avui confirmen que aquella tropa de lectors incondicionals o quasi incondicionals continua i potser creix. En Jesús, a part el que diu del cant a la vida, també subratlla “la dèria de salvar un món que s’acaba, l’obsessió de salvar aquella manera antiga d’entendre la vida que passà avall”.
Podem dir res més? Només que jo m’adhereixo també a l’encert de l’Antonio quan remarca aquell “resumit”, brevíssim, claríssim, que estalvia tot altre adjectiu.
L’ús de l’adjectiu “resumit”, remarcat per l’Antonio, és d’els que et fan botar de la cadira, perquè veus que ja no cal dir res més. És com l’aire “devastat” de l’església aquella o el fet de sentir-se “plausible” davant el mirall. Són coses que t’ensenyen a pensar i a riure bé, que per a mi ve a ser el mateix.
Una pregunta sobre un fet que no acabo d’entendre: Perquè la gent riu tan poc quan llegeix al tren, al metro, al banc del parc? Entenc que hi ha qui no és rialler (jo mateix, no soc de riure fàcil) però tothom? Són raríssims els texts que m’han afectat profundament que no m’hagin fet riure com a mínim un cop. Recordo haver llegit el Montaigne a tres —tots ja prou granadets— mentre ens cargolàvem pel terra. Érem uns ximples? No seríem llumeneres però allò tampoc, confio.
De vegades sembla que hi ha certes obres que només t’hi pots acostar si guardes un silenci sepulcral, com si entressis en una catedral. Un dels motius que em generen més respecte per a en Pla és precisament que, parlant en plata, em peto de riure. No sempre, però sovint, quan penso que és el que ell pretén. És el meu aplaudiment espontani, visceral, la prova del cotó definitiva. Cometo algun pecat? A algú més li passa el mateix?
Sóc dels que penso —sovint em sento molt sol— que dir “va més enllà del riure” o “no només fa riure” d’algun text, per a remarcar-ne una qualitat especial és redundar. Per a mi, fer riure —riure “bé”, com jo ho entenc en el meu diccionari mental privat— per sí sol, implica donar el màxim que es pot demanar.
Sospito que en Cervantes hauria deixat d’escriure, tot frustrat, fracassat, si hagués vist la circumspecció en que molts es llegeixen el Quixot.
Amic Florenci,
la gent, -al metro, al bus, al parc,- deu riure (o plorar) per dintre, per sentit de ridícul. Té vergonya d’exterioritzar els seus sentiments, crec.
Deu ser allò que deia aquell rei castellà, ara no recordo quin, que va dir, quan va veure un seu súbdit que es petava de riure mentre llegia un llibre: “Aquest és boig o està llegint el Quixot.”
Bon dia i doblement gràcies Antoni: per la companyia en el sentiment (això sona a auto-pèsam, ho sento) i a la teva capacitat d’emprar els teus coneixements per a fer que els altres se sentin bé. Una qualitat ben rara.
Ah! i jo als llocs públics, això sí, miro de no arribar molestar als altres. La veritat és que aquesta és una cosa que s’entén i que també agraeixo als companys de trajecte. És un tema que dona molt de sí, crec.
I ara, me’n haig d’anar pitant. Adéu!
El manuscrit original del Quadern gris, escrit a mà amb llapis i amb ploma, tal com explica Xavier Pla en el pròleg de la seva edició d’EL PRIMER QUADERN GRIS publicat per Destino el 2004 recull la primera redacció del text d’avui sobre la tramuntana. Amb lleugeres variacions, gairebé sense rectificacions ni supressions i amb afegits que milloren el text, diu així:
Tramuntana, forta. La sento xiular desde el llit. Devant d’aquest vent huracanat (que odio) se’m revolten les entranyes. Sempre preferiré a una naturalesa en deliri, agitada, una naturalesa estàtica. Però cada any és el mateix. A les portes de l’istiu es produieix la ventada delirant. Si coincideix amb el moment de la maduresa dels blats els danys poden esser irreparables.
A la tarda, passa per el carrer de Cavallers un enterrament dintre la tramontana. El vent fa dringar les corones, fa l’efecte que les ungles d’un gat esgarrapen la llauna. Les cintes voleien sobre el cotxe mortuori com les cames d’un pop o com els vels de Salomé. El cotxer, a dalt del seu seient ha quedat xafat, aplanat i resumit com si hagués rebut un imponent cop de massa. Sobre la llum rutilant, esmolada, crua, blanca, de la tarda, el seguici, vestit de negre, te un aspecte irrisoriament grotesc. El capellà, amb el roquet ple de vent fa l’efecte que el vent se l’ha d’emportar. L’escolà, amb la creu alçada, apenes pot caminar. L’enterrament enfila el carrer Estret i sembla un animal estrany.
Josep Pla quan va escriure això l’any 1919 tenia ja el domini absolut de l’escriptura. Com podeu comprovar ja hi surt el mot “resumit” que tant ha agradat a tots els tertulians (a mi també, no cal dir-ho). El text definitiu, publicat el 1966, és immillorable.
No m’he explicat bé: volia dir que el text de 1966, amb lleugeres variacions, gairebé sense rectificacions ni supressions i amb afegits, millora el text de 1919.
Ha quedat clar, home.
Quina aportació més interesant! El text original ja és una joia. Hi ha el “resumit”, sí, però no el “per dir-ho més finament” -apart d’altres petits canvis, és clar-, com si amb l’edat dir certes coses, si abans no les passava una mica per la ironia, li fes una mica de vergonya. La comparació, però, devia d’agradar-li perquè a la versió final, amb ironia o sense, hi és.
Gràcies Antoni.
.
Aquest post d’avui, aquesta escena tan viva (tot i el mort), fa venir esgarrifances (i no només de fred). Avui no hi haurà debats de si la música, de si les dones, de si Rusiñol de si Xènius. Avui -ja s’ha vist- tots els comentaris s’han fixat en la vostra escena. Això és un gran èxit, creieu-me!
T’he llegit dos cops el teu text perquè necessitava la placidesa dels teus comentaris i de la dolçor de les teves paraules per tranquil.litzar el neguit que a moltes vegades ens acompanya a la majoria dels mortals alhora de prendre decisions importants.
Em reconforta el text d’avui perquè encara que parlis de la tristesa dels acomiadaments definitius ho fas de manera dolça i carinyosa; cosa que si jo hagués de parlar-ne no s’habria pas com fer-ho ni com encaixar-ho perquè no deixés de ser una cosa que a tots ens fa mal.
“… A Figueres les pedres, quan fa tramuntana, les pedres dels carrers rellisquen com una pell de serp tibant”.
“… el vent neteja d’un cop d’escombra els núvols del cel”.
Avui terres endins plou moltíssim i agraeixo que aquesta pluja faci net i ens perfumi amb les aromes de la terra mullada.
PS: Envejo als que viuen a la comarca de l’Empordà per tenir un poeta que us descriu tant bé i amb tant d’amor tota la seva comarca. La gent que viu vora la mar no saben el regal tant bonic que tenen per poder gaudir d’aquest paisatge -ha de ser espaterrant encara que bufi molt fort la tramuntana!
M’agradaria saber que vol dir “en doina” no ho havia sentit mai.Gràcies.
Ahir volia deixar una intervenció per alguns dels meus companys en l’entrada del dia 11 de maig, i ho vaig enviar dues vegades i no es va grabar.
Mira la culpa de tot això la té el meu amic Florenci -suposo que a aquestes alçades ja ho puc dir així perquè ens contestem des de l’inici del bloc, no?- perquè va se ell qui va començar amb els virus de l’ordinador, donsc mira per on, ara m’ha tocat a mi. Els comentaris no se’m van gravar i l’ordinador em va dir que m’anés a dormir!
Florenci, Florenci, quin cuc cibernètic ens has deixat per aquí?
Deixa’m emprenyar-te una mica perquè el dia ha estat una mica revolucionat. A veure qui serà el següent.
Per en Pau,
Hola company, és la primera vegada que et comento alguna cosa i vull agrair-t’he que en fessis veure d’una altre manera la critica que jo li vaig fer amb el Sr. Pla.
Jo ni m’ho vaig plantejar poder-ho veure des de la teva prespectiva, cosa que m’ha encantat. Vigila que no ens deixis tant bé a les dones perquè en aquest bloc la gran majoria són del teu sexe. Gràcies per cuidant-se tant i per dir coses tant reboniques!
Per l’Antoni,
Mira amic meu -em permets, no! també ets un dels que en va començar a introduir a parlar amb vosaltres i des de l’inici.
M’agraden molt les teves intervencions, però ets tant elegant alhora de dir les coses que sempre et quedes curt en les teves intervencions, jo vull que les facis més llargues, no tinguis por que no vull pas descobrir a que et dediques!
Noi, ja se que la culpa torna a ser d’en Florenci que sempre ens explica moltes coses, però ara també jo també he pujat al carro d’usurpar l’espai dels altres, i crec que en tinc un gran mestre, eh Sr. Saleses Pla!.
Continues essent tant prudent alhora d’avançar les coses que a vegades crec que jo en tinc la culpa perquè potser alguna vegada ho vaig dir. Si ho vaig fer no era a tall de retret, jo ja et dono permís perquè expliquis tot allò que tinguis ganes de dir.
I no demanis perdó per les teves errades gramaticals i pels teus castellanismes. Jo sóc la primera que en deixo de molt gruixudes i si m’ho pensés dues vegades et juro que no podria deixar cap comentari i llavors em perderia totes les intervencions que ens enriqueixen a tots plegats.
Ja sé que aquest és un bloc literari d’alt standing però jo m’hi tiro de peus a la galleda sense saber nedar.
Tinc un profe que és filòleg de llengua catalana que és molt exigent i quan veu els meus escrits deu caure de cul de la cadira només de veure tantes faltes; però ell molt subtilment sap com redreçar la meva llengua per enriquir-la.
Per en Jordi Palou,
Gràcies per la teva intervenció tant ràpida. Sempre et preocupes d’aclarir tots els dubtes gramaticals, de situació … perquè poguem tenir un bon “book” Planià . Noi, sempre se’t gira molta feina.
Bé, ja he fet una bona repassada .
Bon cap de setmana contertulians.
En el volum 2 de l’O.C. de Josep Pla, “Aigua de mar” hi ha aquest text que és pràcticament idèntic al fragment d’avui que parla de les sardines a la brasa:
¿Hi ha res més exquisit a la primavera que un plat de sardines a la brasa? Grosses, fresques, vives… En les escates tocades de foc, l’oli hi lluu d’una manera somorta i densa. En les escates blavisses, la llum hi fa petits punts rutilants, com un formiguieg lluent. Hom pot menjar-ne moltes: una porta l’altra. En el meu organisme, aquesta alimentació produeix una segregació sentimental intensa. Les sardines em fan experimentar sentiments regalimants. Sentiments i efusions de bondat, amor a la justícia, a la humanitat. I a la bellesa, és clar. Per fortuna, aquests sentiments tendeixen a l’abstracció, i això els dóna molta innocuïtat. Aquest fenomen és en mi tan objectiu que de vegades he pensat si els estats d’esponjament sentimental i poètic dels celtes no podrien provenir de la importància que en la seva alimentació tenen les sardines.
Amigo Antoni, esto también lo hacía Azorín. Sobre todo con sus artículos: pasados unos años volvía a publicarlos como nuevos. Así los cobraba dobles y también ahorraba energías.
Cosas de los grandes, tan amantes de su propio coleto.
Caram Anna, abans de passar a veure que hi ha avui de nou no me’n puc estar de confessar-te que m’has fet riure de valent amb el que dius que us he fet amb el meu “virus”. Dona, em sabria molt de greu d’haver-vos infestat amb aquest “mal fario”, sincerament.
Sobre la qüestió de les correccions, jo penso que és bo de mirar de ser el màxim correctes però, ai! qui no té un all té una ceba i a mi també se’m pot picar el crostó —de fet ja se m’ha picat, cosa que agraeixo— més d’un cop. El mateix Josep es lamentava una vegada que “mai aconseguiria de dominar l’endimoniada ortografia”, comentari dels que els mortals que la passem magra agraïm perquè ens alleuja. És clar, tampoc és excusa per a relaxar-se.
Què tinguis un bon dia!
mira, tinc la mateixa sensació amb la mar i el menjar sardines, independentment si es autoplagi i com n’hi volguin dir.
la mar em sedueix tant que a voltes crec que se m’empasarà, les sardines poden produir un, diguem estat de gràcia; per cert es el primer cop que en josep parla de dones o m’ho sembla a mi?
amb aquesta oloreta de sardines a la brasa, se me n’ha anat el sant al cel…no sé de què us volia parlar! Tant se val. Aquí al Lluçanès -noranta anys enllà- estem tenint un maig amorós i verd. S’han fet bassals per totes bandes i dins i fora dels bassals hi ha reinetes inflades. La primavera és tan ufanosa que fins i tot ha fet callar per uns dies els profetes del catastròfic canvi climàtic (que hi és, però no corre tant com diuen).
Ara no em malinterpreteu, mestre i comentaires, que a mi també m’agraden les sardines i el mar. Però avui m’heu embafat, mireu.
Ja fa uns dies que us trobo massa absolut, pontificant d’això i d’allò, sempre reblat amb tres adjectius. Començo a entendre als vostres crítics, tant poc com us he llegit, tant poc com els he escoltat.
No vull pas dir que no capti -al menys en certa mesura- les fineses dels vostre esperit en cada observació i les filigranes del vostre dir precís. No és pas això.
Però quan del subjectiu absolut passeu a l’objectivació d’un univers fet a mida de l’ànima empordanesa em costa de seguir-vos. Perquè vós no la sou pas, l’ànima empordanesa universal. I de vegades l’encerteu, i d’altes no m’hi reconec en aquest esperit tant universal i absolut.
I més quan us mostreu rebel contra allò que us constitueix, poc o molt, tant empordanès com sou. La tramuntana, la pols, tot plumífer vivent, a voltes alabat, però finalment sempre anorreat (fins ara, crec que no salveu a gaire ningú).
Jo, vegeu, mestre Pla, avui també em trobo un punt introspectiu i m’heu embafat. Cal -és absolutament necessari- que n’expliqueu alguna de dones mal casades, de celtes rebotits de sardines o d’Abels vinyaters que marquen l’hora a la imprecisa manera, com Kant ho feia quan sortia a passejar, amb germànica puntualitat.
Au, doncs, val més que s’aturi la tramuntana, perquè al meu entendre no us fa cap bé.
(Suposo que vist el hooliganisme imperant entre els comentaristes aquesta opinió no serà gaire popular. Però és el que té la literatura, que està feta d’humors també dels lectors. Antonio Gálvez, ajudi’m, tregui la gaiata i defensi’m ni que sigui per compassió, vostè que també ha estat crític alguna vegada, que ara em tocarà rebre a mi…)
I jo rectifico per clavar-hi un barbarisme (que he oblidat al comentari), i endolcir les esgarrapades, a veure si corrompo una mica més la nostra llengua i els comentaires: el darrer paràgraf està escrit amb tot el carinyo i tot el compadreo del món.
A mi, que no m’agraden gaire les sardines i en canvi sóc un enamorat dels paisatges polsegosos —això de clavar una coça al terra i que surti un núvol de pols em va—
el text d’avui l’he digerit molt a gust. Trobo que té un punt perillós i tot: si es tradueix a segons quines llengües que s’ensenyen a les escoles d’idiomes, pot atraure turistes a l’Empordà.
D’altra banda haig de dir-te, amic a partícula elemental, que també m’ha agradat molt el teu comentari, per sincer, divertit i murri. No crec que ningú es pugui sentir ofès amb una mostra de criteri propi tan autèntica. Es podrà opinar el contrari però penso que amb comentaris com el teu —una espècie de raig de 6 en 1 contra l’encarcarament del múscul de dalt—el bloQG rutlla més alegre.
Per l’Antoni: quina capacitat de reacció! Gràcies per l’ampliació de la informació.
Amigo partícula elemental, si este bloQG es una balsa de aceite… placentera por todos los costados, con una educación exquisita, de arriba abajo, en zigzag, etc.
Ai, Anna Ramos, què vols que et digui? ara m’has deixat aclaparat! Sóc lent de reflexos, jo, per aquestes coses. Sóc lacònic, què hi farem!
Jo vaig seguint amb molt de gust les vostres llarges parrafades.
Mira tu em parles del vent, de la pluja, del mar, de la platja…
Jo et parlaré de terres endins. Avui des de casa he pogut veure la posta de sol com s’amagava de mica en mica darrera les muntanyes. M’ha deixat tot un pastís de colors i les meves muntanyes s’han quedat pintades de colors rosadets i envoltades d’un farvalanet de boira molt fina que drincava al só d’un ventolí molt juganer.
Tinc un company molt proper que quan arriba aquesta temporada sempre em regala els seus cants; és tant matiner que sempre em desperta amb els seus refilons i moltes vegades cap a la vesprada em diu bona nit Anna, que tinguis un bon son. Refila que refilaràs i el teu cor d’amor ompliràs.
Fins i tot el meu amic Arc de Sant Martí ha volgut formar part d’aquest quadre tant diví.
Ara, un cop el llençol de la nit a cobert aquest tapís tant bonic vull que em diguis qui em fa companyia .
Què és?
Una cosa rodona com una poma que es veu des de tot arreu.
Va sempre de viatge sense maleta ni bastó,
hi ha qui es pensa que és de formatge,
hi ha qui es pensa que és de meló.
Quan és plena les bruixes surten a passejar.
Auuuu! i els llops udolen sense parar.
Les seves companyes, un ramat d’ovelles
que pasturen de nit i no duen esquelles.
I els nens li canten cançons des de ben petitons
Pero, avui també compartiré amb tu la teva mar que jo no tinc al meu costat però me la sento propera perquè si tu me la descrius jo també sento la olor de l’aigua salada i el balanceig de les onades.
“Però, si hom aconsegueix abstreure’s de l’obsessió interna i de la nosa exterior, la mar esdevé un embadaliment, una força insidiosa de penetració lenta que desfà els sentits en una deliqüescent vaguetat.”
A mi les sardines a la brasa no em fan ni fred ni calor. Ara bé, “una dona mal casada, avinent, generosa, amable”? Oi tant! No he pogut evitar de posar-me a riure, enmig d’una reunió de treball a Chicago (sí, en dissabte a la tarda…).
Aquesta si que no me l’esperava! Venint de tu que ets un escriptor consumat i que hi tens els dits pelats amb això de la literatura sigui quina sigui la llengua que s’utilitza ; m’afalaga moltíssim, i m’has fet posar vermella i el meu cor va a mil.
No n’hi ha per tant, jo no tinc els coneixements de literatura com pots tenir tu, senzillament m’agrada llegir i fins fa poc he descobert que també m’encanta escriure perquè realment no ho havia fet mai, tret de quatre fulles que vaig deixar en un diari personal quan era mès jovenívola.
Jo, crec que en el fons veig que estic fent un diari paral.lel amb el del Sr. Pla -cosa que mai em podrà replicar, per això a vegades surto de text i també parlo amb vosaltres per intercanviar idees; o perquè vosaltres mateixos m’ho demaneu cosa que m’hi trobo d’allò més bé- perquè un cop acabada la lectura que m’hi deixa, senzillament escric el que en aquell moment em transmet .
Tu també ets dels que ens coneixem des de la primeria del bloc i a vegades també hem intercanviat opinions i com molt bé saps també vaig fer una entrada en el teu Diario en Red quan vaig veur que feia dies que no intervenies aquí i em vaig preocupar per la teva salut. També fa uns dies que et vaig deixar unes paraules per a tu en una de les meves intervencions.
Totes aquestes entrades i sortides entra nosaltres ho ha provocat el Mestre i ens ha fet arribar a un punt de molt bon companyerisme perquè encara que hi deixem la nostra primera impressió per la lectura del dia, tornem a passar i passar per veure els comentaris que hi anem deixant -com queda demostrat en els comentaris que queden gravats i ja no corresponen moltes vegades en el dia del dietari d’En Josep Pla.
Gràcies Antonio, però no m’afalaguis tant que els que escriuen per aquí agafaran gelos i la gran majoria que ens llegeix es pensaran que sóc la nena mimada del bloc, perquè sempre em tracteu molt bé.
Que tinguis un bon dia i també tots els altres que esteu llegint aquest bloc.
Aprofito que l’amic Antoni està distret —o ha tingut pietat de tots nosaltres— per avançar-m’hi amb uns deures sorpresa que he fet sobre la frase de Dante esmentada avui. Cliqueu aquí i ja hem direu el què, si voleu: http://community.livejournal.com/catalan_writing/6329.html?mode=reply
Les cites italianes que deixeu anar, amic Josep, són un filó inesgotable.
Sobre aquests senyors que parlen de senyores, haig de reconèixer que jo estic arrenglerat més aviat en la facció dels enamoradissos eixelebrats. Tot i això, les opinions d’en Frigola —amb aquestes anàlisis percentuals, aquest sortir-se per la tangent— sempre m’agafen per sorpresa. Hi estigui o no d’acord, aquest home, com a mínim, em fa ballar el cap una estona, em distreu.
Bon dia a tothom.
Ospa, Florenci, moltes felicitats! Sí, noi, estava distret i adormit i m’he despertat de cop quan he llegit le teva intervenció. Per cert, bon dia a tothom. Aquesta teva entradeta és exhaustiva, però jo que sóc un perepunyetes hi afegiria un detall: hi ha una traducció de la Divina Comèdia (en prosa) de Joan Francesc Mira, que no he llegit, però que diuen que està molt bé.
He disfrutat de valent, ara m’ho tornaré a llegir amb més calma perquè hi ha substància per estona.
De tota manera, un detall: jo tenia entès, hi potser m’equivoco, que la traducció de Febrer era la primera a qualsevol altra llengua, abans que la castellana. No sé, potser vaig equivocat. En el pròleg de l’edició de la “Commedia” de l’editorial Barcino, fet per A.M. Gallina diu això:
“El 1r. d’agost de 1429, segons acredita l’explicit del manuscrit, acaba a Barcelona la traducció de la Divina Commedia.
Saps, Florenci, quina és la data de la traducció castellana?
Per part meva, el text d’avui de Pla, com sempre, a nivell molt alt quan es posa a filosofar. Les converses de cafè amb els seus amics habituals són una meravella.
[...] Pla. La entradilla de hoy en El cuaderno gris. Sobre la generosidad sexual de las mujeres, o sea, sobre la disponibilidad de que las mujeres [...]
Sí Antoni, jo també tenia entés que la primera versió era la d’en Febrer. Però, si em de fer cas al pròleg tan exhaustiu de la versió editada per l’editorial Barcino (d’una exquisidesa enlluernadora) el senyor de Villena se li va avançar un any, per tant seria el 1428.
Sempre és bo investigar una mica més però penso que cal ser justos amb els fets històrics, si els papers ho reiteren, i esmenar un error tan estés. De tota manera, el que és segur, és que ambdues es feren molt abans que moltes altres, com per exemple l’anglesa: per a aquesta calgué esperar fins gairebé tres segles després. La meva dona -angloparlant nativa- va fer broma quan vaig descobrir aquesta dada, tot dient-me que els anglesos de la època no estaven en la mateixa ona espiritual que el personal del meditarrani.
Tot plegat serà tan fàcil com consultar el manuscrit original que segur que està a Internet, i mirar la data de la primera pàgina.
Aquest és el sistema que vaig emprar per a trobar els manuscrits del senyor Febrer. La cosa es va embolicar quan vaig voler trobar les pàgines exactes a on hi havia el text, però va valer la pena.
Ara, però, que treballi si vol, que jo ja he fet prou he he he
Au Antoni -i companyia- què tingueu un bon dia!
Si, noi, ara ho acabo de trobar i tens tota la raó. La castellana se’ns va avançar d’un any. És del 1428 tal com dius. No passa res.
Jo anava equivocat.
Moltes gràcies altra vegada, Florenci!
Jo també anava equivocat abans de llegir el pròleg de la versió d’en Febrer, Antoni.
Ah! I perdoneu el desgavell de segona entrada; l’he escrit mentre anava de bòlit i hi ha frases que amb prou feines s’entenen. .
Ara sí, em disolc del tot, que diria aquell.
Adéu siau!
(El diccionari diu “dissolc” amb dues “s”. Es veu que m’he passat tota la vida pronunciant malament la parauleta. I a més, com podeu veure, em dissolc lentament blub, blub, blub… Ara sí…)
Quina quantitat d’informació! A tots nivells: jo també “disolia” fins ara. Gràcies a tothom
Cada vegada que llegeixo algun paràgraf que fa referència a les dones me’n adono de la distància que hi havia en l’època entre sexes: la dona, quina gran desconeguda!
És curiós el paral·lelisme entre això de la roba interior de les dones i allò de mirar-se les puntes de les sabates (18 de març.) No ve a ser la mateixa cosa, un cert menyspreu de la closca, de les formes externes i la fatxenderia?
Gràcies a l’amic Jordi Palou, ha estat possible d’ampliar una mica més la informació respecte a la cita de Dante. Per sort m’ha donat temps d’incluir-la aquí http://community.livejournal.com/catalan_writing/6546.html?mode=reply abans de que a l’entrada del dia 19 se li passi l’arrós. Personalment, trobo fascinants les diferents interpretacions que es poden arribar a fer d’un mateix text.
Del que dius Maria Rosa sobre el desconeixement i els prejudicis que hi ha hagut -i encara hi ha- al voltant de la dona, cal lamentar la molta raó que tens, sí.
Aquesta història de la tortuga i el gos m’ha recordat la lectura del llibre “La meva família i altres animals” de Gerald Durrell, en què les tortugues hi juguen un paper important. És divertidíssim! Si no l’heu llegit, feu-ho i ja m’ho direu. És extraordinari. Gerald Durell és el germà de Lawrence Durrell, el del Quartet d’Alexandria. En Gerald té altres llibres sobre animals, com “Ocells, bèsties i parents”, “Filets de palaia”, etc.
Sobre Rusiñol, què hi farem? Seguim igual, com sempre, anar parlant malament dels companys de professió. Encara que avui sembla que Pla tingui un moment de mala consciència: “amb quin dret escric judicis literaris…”
Una altra envestida contra Rusiñol? Ja n’hi ha hagut de referides a l’Ors, a la Víctor Català, a Verdaguer, però amb en Rusiñol es repeteix.
L’interès per Rusiñol és una cosa permanent en Pla, com veiem a l’entrevista que li va fer en Soler Serrano. El periodista li proposa noms d’escriptors i, si la memòria no em falla, davant del nom de Rusiñol, Pla només pronuncia un adjectiu: “Gracioso”. Això vol dir que el condemna? A part la reflexió sobre el fonament de la crítica (l’Antoni també ho subratlla: “¿Amb quin dret escric judicis literaris jo que no sé un borrall de res?”), almenys avui en diu: “No està pas dit, per exemple, que Rusiñol tingui la partida completament perduda.”. I, al capdavall, Pla va dedicar una biografia a Rusiñol
Antoni, jo vaig llegir el llibre de Gerald Durrell de “La Meva Família i Altres Animals”. Va ser un estiu. Encara em recordo dels farts de riure que em vaig fer estirada a la sorra de la platja. No sé que pensaria la resta de la gent, però jo m’ho vaig passar d’allò més bé. El teu comentari m’ha fet recordar aquells bons moments d’intimitat entre els llibres, el sol i la platja. Ja queda poc per tornar-los a repetir! I començaré amb algun llibre dels altres que té en Gerald.
La tortuga que descriu en Josep Pla és sens dubte la tortuga mediterrània (Testudo hermanni), una espècie autòctona que amb molta freqüència es podia trobar als jardins de molta gent (se l’acostumava a anomenar tortuga de jardí).
Amb el permís del editors us volia comentar tres detalls que m’han fet força gràcia:
- La tortuga pot viure a les proximitats de les persones per un motiu molt bàsic: l’alimentació. En la majoria de cases de poble hi havia hagut sempre un hort, i és aquí on la tortuga es podia alimentar de diferents vegetals (cols, enciams, …).
– Comenta que la tortuga tenia “una cua ridícula”. Aquest fet indica que molt probablement es tractés d’una femella, ja que els mascles tenen la cua força més llarga.
- Quan una tortuga queda de panxa cap a dalt és capaç de redreçar-se sola. Amb uns moviments de potes i de coll aconsegueix girar-se sense problemes. El que sí és cert es que si es quedés del revés massa temps moriria per asfíxia, ja que els pulmons són a la part superior del seu cos (dins de la closca), i al quedar-se al revés queden a la part inferior, i la resta d’òrgans li oprimeixen els pulmons.
Tortuga i Rusiñol, ai Senyor, quin programa…
Bé, avui passo d’en Rusiñol, us el deixo tot per vós. Només vull dir que tot escriptor que tenim massa après ens pot acabar resultant maquinal i previsible.
Tema tortuga: no podria ser que els humans invertíssim les tortugues per simple i pura compassió? M’agrada que llenceu dues alternatives —sentimentalisme o fàstic— obertes, sense resposta ni moral. S’agraeix. De tota manera, trobo que hi manca la pregunta que a mi em val. Jo no sóc un gran amant dels animals, precisament. Ho sento. No els vull cap mal, però prefereixo els humans: me’n refio més. Però tampoc puc sofrir el seu patiment, i veure una tortuga cap per avall em trenca el cor.
De vegades penso que el vostre negativisme va massa lluny. Trobo sa i generós que furgueu dins la nostra part més fosca, sí, però les alternatives que avui oferiu no ens deixen massa espai: si és per sentimentalisme, som uns bledes… no, definitivament ha de ser la segona… sí, som uns egoistes, només ens mou la repugnància.
Crec que en part sí i fins i tot la compassió té el seu component egoista, de recerca de redempció. Però no som tan idealment horribles. Crec que això és un mite, atractiu per fer-se el dur, però mite al capdavall. Teniu el do de fer un text d’aparença lleugera i acabar-lo de manera que, depén el dia que hom tingui, et venen ganes de tallar-te les venes. Home, feu un tomet i relaxeu-vos.
Ah! perdoneu l’abús d’avui, però és que tot just el fragment de les tortugues està traduït (com bonament s’ha pogut) a l’anglès a aquesta adreça: http://community.livejournal.com/catalan_writing/6744.html.
Perquè aquest tros, amb tots els que podria haver escollit? Un misteri. Traduïu vosaltres, si voleu.
Bon dia a tothom.
A mi, Pla, la veritat, m’interessen poc les tortugues…amb tot, la seva lentitud, la catxassa, i els anys que viuen -potser per aquest prendre’s les coses amb calma- em semblen un bon exemple a seguir. Però costa la lentitud en aquest segle que ens ha tocat viure! Sobre Russiñol, a mi m’agrada molt un text breu seu que es diu “La casa del silenci” (o similar), el coneixeu?
Pla, la vostra tia Marieta llac de Calonge és un dels personatges vostres que jo més admiro. I què és sinó un personatge, tal com vos la presenteu: la literatura ja ho té això.
Després de tanta referència a Santiago Rusiñol (he llegit l’Auca del senyor Esteve i, m’agraden les seves pintures!) m’he quedat amb les ganes de saber-ne més… He vist que hi ha una biografia editada SANTIAGO RUSIÑOL, EL CAMINANT DE LA TERRA de Vinyet Panyella, Edicions 62. També he trobat alguna informació més http://www.uoc.es/lletra/noms/srusinol/index.html
Nosaltres teniem una tortuga a l’hort,estavem molt pendents d’ella.Un dia el pare va cremar follaraca,la tortuga estava amagada a sota i va cremar-se.Vam tenir un bon disgust. Vaig intentar comprar-ne una i van dir-me que estaven protegides. Me quedat amb les ganes de tornar a veure aquests animaló pel meu jardi.
Per ser pare de família cal tenir un do, i encara sort.
La vostra tieta, aquest ser que “…Ens parla d’una infinitat de parents que pràcticament no coneixem, dels quals no tenim ni idea…” m’ha dut molts records. No gosaré dir-vos que aquest és un dels personatges que heu descrit amb més tendresa (temo ofendre-us si si us dic que podeu ser molt tendre) però gairebé. A totes les famílies hi ha algú així, que ve amb la saviesa de la terra, de la família, acumulada a la seva memòria, i un dia, puf! desapareix, se’n va com si es fongués. Hi ha un bri de màgia que sura amb tanta cautela que només es veu si el mirem des d’un únic punt, per on un filet de llum el fa visible, com les partícules de pols i els àcars. Per mi, ho heu sabut capturar i transmetre amb una delicadesa que m’ha tocat.
Felicito a la feina d’edició del BloQG per la inclusió de fotografies —encara no ho havia fet mai.
Aquesta imatge de l’àvia Marieta i la tia Marieta sorpreses infraganti per Pla ficant la mà -totes dues alhora- dins un sacotell de mill per sentir-ne la tebior dels granets, la trobo tan gràfica i tan pròpia del món rural, que no té preu.
[...] Pla. La última entradilla en El cuaderno gris. La importancia de tener un nicho en propiedad. La importancia de tener algo donde caerse muerto. [...]
Per mi hi ha una paraula que ho transforma tot, no crec pas que amb mala intenció, però amb un resultat discretament espectacular: Diu que , l’àvia i la tia, les va sorprendre. N’hauríem d’inferir que feien una cosa mal feta, que se n’havien d’amagar? Analitzant la descripció, en realitat només veig que la tia i l’àvia estaven soles.
I qui no ha sentit un petit plaer al tacte ficant la mà en una bona massa de gra? No és cap secret, però aquest fragment en subratlla els aspectes més tàctils, més sensuals. Com, sense ser ni sensual ni tàctil, sinó purament anímic, veig realment ben descrit allò de: ” Saben quan s’ha de fer una junta; si fa lluna nova o lluna vella; per quines raons, el suro, en el moment de la pela, segueix o no segueix. El meu pare també ho sap, tot això. Nosaltres ja no en tenim ni idea. ”
Això, encara, em fa pensar en la relació de Josep Pla amb el seu pare.
El meu pare també ho sap, tot això. Nosaltres ja no en tenim ni idea.
A mi també em va fer reflexionar aquest comentari, Ramon, però no pas per la relació de Pla amb el seu pare, sinó per la gran veritat que fa palesa: tots els coneixements que, en el transcurs del darrer segle, hem anat perdent pel camí, sobretot tot allò arrelat a la terra, als elements. Que poc que en sabem ara, de tot això! Personalment, és una de les penes que sento més profundament, una ignorància que em fa mal. Potser per això sóc tan infinitament feliç llegint Pla, perquè em regala un tast d’aquestes grans coses.
Jo també vaig pensar en My Family and Other Animals, de G. Durrell, en llegir sobre la tortuga, amb tots els petits detalls. A mi també em va aportar quantitats de llum, aquesta lectura, i més tenint en compte que la vaig fer a Belfast, en una primavera plujosíssima i freda, molt freda. Durrell a Corfú, Pla a Palafrugell, les tortugues i la bona literatura: la causa no és perduda!
M’ha cridat l’atenció allò d’”enutjat com un caporal de reialistes”, dels que s’aixecaren als anys 20 del segle 19 contra la constitució de Cadis. Exactament un segle després encara es feia servir!
Sembla que sóc el primer a disparar avui, jugo amb avantatge a Anglaterra anem una hora abans. Ens apropem a les crítiques despiadades de Pla a la universitat. Surten “poetes o xofers” de les acadèmies? Em sembla que tan ahir com avui surten més xofers . Coses de la “tècnica”. L’apunt d’avui és un cant magnífic als inadaptats a les estretors universitàries, els que coneixen la filosofia però no dominen la metodologia i queden empantanegats en les matèries àrides i inútils. Un homenatge als Pere Poch que els que hem conegut a les terribles aules universitàries hispàniques!
Josep, voldria saber fer servir la ironia amb tanta destresa com vos. També voldria ser capaç de fer un retrat -de qui sigui- amb aquesta precisió imaginativa, amb aquesta gràcia, a tot color. D’aquesta postal d’avui, em quedo, però, amb el detall de quan dieu que Poch “els diumenges, perd.”
En el retrat d’avui del seu amic Pere Poch, Pla ens diu que ha tornat de la Universitat de Santiago de Compostela on s’ha examinat. Jo em pregunto, si el mes de març va tancar la Universitat de Barcelona a causa de la grip, com pot ser que la de Santiago estigués oberta fins ara, mes de maig, i amb exàmens i tot? ¿És que només va afectar la grip a Barcelona? Suposo que la grip devia afectar a tot Espanya i part d’Europa. No sé, no ho entenc. Els historiadors que hi diguin la seva opinió.
Quant a la diferència de dates de la grip, jo crec que el propi Pla ens dona la pista: va arribar en tren, probablement en tercera, que ja se sap que produeix un aclaparament ferroviari molt dens.
Tinc altres hipòtesis: la grip de 1918, dita “espanyola” a les Europes i anomenada “mal de moda” pel meu sogre que va néixer el 1917 a un llogarret de Leon i hi va perdre dos germanets i altra família, podia trigar a arribar a Galícia uns quants mesos.
I tampoc no sembla segur que en Pere Poch s’assabentés de si estava obert o tancat el “preguntoiro” amb la poca afició que tenia a llevar-se de matí.
Jo vaig fer la pregunta de si en Josep Pla era profeta o si era cosa de la “correcció i augment” de les successives edicions del Quadern Gris que pronostiqués amb tanta precisi’o que el règim comunista generaria cues. Però veig que ningú no m’ho sap aclarir.
Recordo que quan vaig començar a estudiar la carrera d’enginyeria, eren els temps del “Naranjito”, de seguida va arribar a les meves oïdes al cas del Martínez, que portava 10 anys per aprovar l’assignatura de Càlcul Infinitesimal. Aquesta matèria era l’os de primer que tombava a la meitat de cada convocatòria.
En un primer moment em pensava que era una exageració, però en alguna ocasió em vaig creuar amb el famós Martínez. Era un xicotet menut, pàl·lid, amb un breu bigotet i que parlava amb parsimònia inalterada que et feia inversemblant que tingués la voluntat d’insistir per obtenir l’aprovat en Càlcul.
El repte que representà aquesta assignatura, acompanyat de la dedicació que hi vaig posar junt a les explicacions del professor, un jove barbut amb ulleretes a lo John Lennon i, també cal dir-ho, un xic de sort va fer que fos l’única assignatura que aproves al Juny!!!
Època d’exàmens, quina fatiga. I un viatge en tren tant llarg, quina moral. Bé s’ho val, una estona al bordell, però digues-li Josep, que es tregui el barret aquest, d’una ala amunt i una altra avall, quan hi entri.
Curiosa manera de fer passar una pena, la que gasten els senyors de la vostra època. Per cert, com s’ho feien les senyores? És clar que llavors no ho tenien fàcil per a estudiar. Decididament, ha plogut molt des de llavors, encara que jo encara voldria que hi plogués més: sóc insaciable de pluja i canvis. Bé, rectifico, de segons quina pluja i segons quins canvis.
Ara, això de que en Pere Poch s’encarrili —sens dubte, dieu— cap al bordell “caminant flàccidament”, tampoc fa presagiar res de bo en el tema que haurà de tractar d’aquí no res. Si es pensa aquesta idea és la millor per a fer augmentar el que ara se’n diu l’autoestima, crec que tal com es troba avui, tan “tècnicament” derrotat, s’equivoca de molt, sincerament.
La vida és dura, sí.
dons mira, estic d’acord amb tú, estrip.
i amb en josep també, m’agrada el soroll del glu-glu, de l’aigua caient per la canalera de casa, o com pica en el vidres, m’agrada ves…..
La pluja, un dels elements de la naturalesa, que es fa servir com a recurs literari per part de molts escriptors. Ben utilitzada en la narrativa i en la poesia, la pluja, dóna molts bons resultats, però només els grans autors, com Pla, com Espriu, ho saben fer, perquè es fàcil caure en el ridícul.
Penso en aquell fragment de La pell de brau (poema XLVI) que diu:
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Precisamente ahora, no hace ni una hora, ha caído un buen chaparrón aquí, en Cornellá de Llobregat.
La lluvia le ha producido mucha tristeza a Coromina. Y no la tristeza de Coromina, sino la potencia celestial en forma de tormenta, le produce a Pla un sueño reposado y profundo. No es para menos, como si la fuerza de la tormenta hubiera salido del mismo Pla.
“Quan plou, ara, no costa gens d’imaginar la sensació física de plaer que deuen sentir els arbres”.
Jo, Josep i afegiria … el plaer que sentim les persones quan ens amarem de la placidesa del plugim que regalima per les nostres contrades i sentim calfreds perquè ens aixoplugem enmig d’aquest borrissol que la natura ens regala i ens produeix un abelliment de comunió total.
“Amb l’amor veritable esdevé el mateix que amb les aparicions dels esperits. Tots en parlen, però molt pocs les han vistes.”
François de la Rochefoucauld, escriptor francès (1613-1680)
Es curiós, que cap dels nostres tertulians hagi tingut un record pel significat que avui haria representat aquesta pluja, si llavors haguessin existit les circumstàcies ambientals que aquest any hem patit. Potser Pla hauria dormit de manera encara més reposada i profunda. Ara esta plovent força a Barcelona.
Sí, molt curiós, Ramon i la resta! Veig que la situació climatològica actual, fins i tot transcendeix la literària o, si més no, se’n serveix.
A mi també em deixa en un estat especial, la pluja: observo que és un efecte força general!
Ramon, m’imagino que amb la que està passant amb la pluja és tan grossa, a tots nivells, que no sabem ni per on començar. Jo fa molts dies que no sé que dir, només faig gestos: miro amunt estupefacte; llegeixo els diaris perplex; arronso les espatlles; ara somric, ara esquivo un toll, i no processo cap paraula que no hagi dit algú altre. Resultat: molt bellugueig i poca lletra.
Llavors, ens fixem en altres aspectes curiosos, reaccions misterioses —l’Antonio m’ha aclarit que li passa a en Coromina, per exemple— o en la descripció, el llenguatge —ep, Anna! celebro aquest retorn tan líric.
En fi, us desitjo a tots plegats que gaudiu del glu glu de les canonades, i que als vostres paraigües els hi quedi alguna barnilla dreta (no com les despulles de tot a cent que corren per casa, trist record de batalles perdudes contra la borrasca tossuda)
jo desprès de llegir-te avui Josep prefereixo no dir-hi res, conec de massa a prop el que descrius.
Em quedo amb aquest paràgraf,
“El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable. L’alcohol em fa molt de mal…”
i amb el final….la intel-ligència, poderosa maquineta !
Sense que serveixi de precedent, poso un enllaç a un breu vídeo que mostra com l’esperit que es “…fa còmplice de la il·lusió i em porta a creure que la vehemència és higiènica i necessària…” és això, una il·lusió, i que si “…noteu que la gent us escolta, que de vegades riu, que us segueix amb els ulls…” és això altre: que ho “noteu”. La realitat, o la percepció dels altres, però, és una miiiica diferent.
Us recomano una ullada a la pel·liculeta, si us plau: http://es.youtube.com/watch?v=Dt1FGumUir8&feature=related
I bé, el pare Florenci ja ha fet el sermó. Ara me’n vaig corrents a beure’m tot el vi de la sagristia, que tinc molta set.
Adéu!
La intel·ligència sovint conspira a favor d’allò que ens agrada, i a més a més sabem que ens està ben engalipant. Tot i que sempre costa trobar les escletxes de l’argumentació. Si en som de complicats!
M’imagino l’àngel i el dimoniet, un a cada espatlla del Senyor Pla, argumentant amb aquesta vehemència que els dóna l’alcohol, excitats els reflexos mentals del cinisme.
Bona nit Josep,
Ostres no sé com t’ho fas per fer una descripció tan llarga i precisa de la teva festa alcohòlica. Jo puc compartir amb tú que la meva primera borratxera va ser de molt joveneta i t’asseguro que va ser amb un cava súper, súper dolent “Dubois”, va ser el dia del meu sant i a més després de representar una obra de teatre i sense haver menjat res. Per tant l’eufòrica del moment va ser boníssima però l’endemà encara el tinc guardadet en el meu cap. Va ser l’única vegada i mai més; i per això mai he pogut tornar assaborir ni tant sols un bon cava. Prefereixo un bon vi.
PS:Gràcies Florenci , veig que em trobaves a faltar, mira jo d’escolanet no n’he pogut fer, ara entenc perquè n’hi havia tants, doncs només anàveu per beure les escorrialles del vi de la sagristia.
A mi només em van permetre beure aquell vi de missa tant bó quan vaig fer la comunió, i creu-me que ja hi vaig tornar per veure si me’n donaven més; però renoi em van estafar i per això crec que ja no hi he tornat més!
“L’ésser humà sembra un pensament
i recull una acció.
Sembra una acció i recull un hàbit.
Sembra un hàbit i recull un caràcter.
Sembra un caràcter i recull un destí.”
L’home (o la dona)… Aquí, dues vegades.
Diuen que en Pla era un misogin, però en els seus textos, de joventut i de maduresa, aquesta presència de “homes” i de “dones” és molt constant. De signe positiu o negatiu?
Felicitats als amics de Xarxa de Mots per l’enllaç que et porta a Josep Ferrer i J.B. Coromina. Molt bo! Recomanable!!
Veig que seguim amb el tema d’ahir: l’alcoholisme i els seus derivats. Sembla ben bé com si les altres anotacions d’avui siguin fetes sota els efectes de la borratxera, o així m’ho sembla a mi.
Aquí tenemos a un Pla sentencioso. No está mal. La sensación de pequeñez que nos brinda el mar, y el miedo, son tan naturales con rascarse. Y de nuevo el alcohol, cosa que para Pla era tan cotidiano como beber agua.
El famoso autorretrato de Pla. Frente a él, ¿qué puede añadir uno sino quedarse en suspenso? Deslumbrante prosopografía. Apabullante etopeya. Y el filo de la tristeza por tantos flancos que ni las armaduras de su ironía minimiza. Aquí está el secreto de la radiación de Pla, con sus palabras:
“No tinc cap ambició, i seria incapaç de fer un pas per tenir una posició brillant”.
Día triste y gris en Barcelona. Mejor me voy a caminar por la orilla de la playa de Castelldefels.
Com diu l’Antonio, en vos la lluita entre mar i muntanya es decideix descaradament, emocionalment i literària, en favor de la segona,: per a la mar us calen quatre adjectius i una “indiferència total”, mentre que per a la muntanya en teniu prou en afirmar, rotundament, que “són ben fetes”. Punt. A més, aquesta vegada se us veu insatisfet en l’adjectivació, com si aquesta vegada no en tinguéssiu prou ni amb deu cigarretes per a trobar l’adjectiu desitjat, de tan rebuscats que us sonen. Se us nota que voleu castigar el mar i no us en acabeu de sortir. La muntanya, en canvi, amb la seva immobilitat asserenada, us tranquil·litza i, relaxat com un monjo de la Trapa, la ploma us flueix més natural. Ep! és com jo ho veig, eh.
Per cert, a mi les muntanyes m’oprimeixen més que els gratacels —especialment vistes des sota una vall— i el mar, amb el seu horitzó suggeridor de terres llunyanes, em relaxa. Curiosa bèstia la humana, oi? No n’hi ha cap d’igual!
Del tot d’acord amb el que heu dit els dos “Antonius”. Jo també penso que la pàgina és exemplar, un model d’autoretrat literari brillant com pocs.
Per cert, quan diu “Autoretrat verídic promès a la senyora Lola S… i no enviat per excés del sentit del ridícul.” (sí, sí, qui és aquesta senyora Lola, amb aquest nom tan suggeridor?) em fa gràcia que no fos enviat a una sola persona per ridícul i després, a més de ser publicat en no se quantes edicions, hagi arribat fins i tot a ser disponible a Internet, exposat davant de milions d’internautes desaprensius —com jo mateix, sense anar més lluny— que en podem dir la nostra, per indocumentada que sigui.
Per cert, aprofito per a agrair a en Ramon Torrents —una mica tard, sí— l’enllaç a l’entrevista. Ja l’havia vist quan era adolescent i després quan la reposaren a la televisió. És un document que té molta tela, certament.
[...] de Josep Pla Written by Gerard on June 7, 2008 Val la pena llegir-se l’autorretrat que escrivia Josep Pla avui fa exactament 90 anys, en el seu Quadern Gris: La veritat és que com més llegeixo a Pla, més [...]
Només vull dir que vaig llegint “el quadern gris” i estic descobrint el Pla que sempre n’havia sentit a parlar però no l’havia llegit mai. Estic tan impressionada, i m’agrada tant! però el que acabo de descobrir ara és que només tenia 21 anys quan escrivia això! M’ha deixat “amb un pam de nas”
Hola a tot@s.
De nou he disfrutat de valent amb aquesta lectura, un Josep humà que es descriu a si mateix i d’aquesta forma tant directa i planera.
Us confeso que l’he llegit més d’un cop, aquesta entrada.
Com et podria dir qualsevol dels altres lectors i comentaristes del QG –veig que per ara no ho han fet–, aquesta obra és “essencialment”, fonamentalment, una obra de joventut, però cal fer aquesta matisació: “essencialment”. Entre el 1918 i el 1966 (any que es va editar en la forma actual), l’original va tenir una llarga elaboració del mateix Pla.
En l’autoretrat d’avui hi ha una pista claríssima sobre això, sobre aquesta reelaboració. Parla dels seus cabells i escriu: «Vaig portar de molt jove els cabells a la parisienne, com es deia llavors, o sia en forma de superfície plana, en forma de raspall. Després he alternat portant-los tirats cap enrera o amb una ratlla a l’esquerra. No he utilitzat mai pomades ni perfums. L’aigua clara.»
Ha escrit “vaig portar de molt jove”. I, doncs, que no era jove quan escrivia això? La foto (del 1922: posa-hi el ratolí al damunt) ho corrobora: aquest pentinat (la foto) que diu haver portat de tan jove és tres anys posterior a l’acabament del Quadern.
Ara, aquestes escletxes no priven el gust de llegir-lo. El teu pam de nas és justificat, i tant. Com ho és el meu.
Gràcies Ramon per la informació. Quina vergonya! ja feia bé jo d’estar calladeta. Tot i així, penso que si no hagués dit res, encara aniria equivocada. Ara, però, ja em sembla més normal, perquè fer-se aquesta descripció als 21 anys em semblava molt lúcida.
Sí, a mi també m’intriga aquest nom i la inicial del cognom, Lola S.? Em deixa perplexa la capacitat: de reconeixement primer i de descripció després, particularitzada i minuciosa, de la seva imatge i del seu tarannà; d’intuir l’efecte que pot tenir en els demés… Jo, anava en la línia de la Neus, ahir quan vaig començar a escriure el comentari. Avui, però, després de llegir la teva resposta i les connexions, Ramon, l’entenc més passat pel tamís del temps. Sense que per aquest fet perdi força literària!
com diu molt bé en Ramon Torrents, que ens convida als tertulians antics d’aquest blog a dir-hi la nostra, jo també us puc dir que l’any 1966 quan vaig llegir per primer cop aquest Quadern, també em vaig pensar que era un diari de joventut. Va ser més tard, quan vaig llegir articles i assaigs sobre Pla que vaig descobrir com havia anat la cosa. Un dels que ens ho explica molt bé és el crític Xavier Pla, que diu:
“El quadern gris és una autèntica síntesi de tota la producció planiana.
És un veritable “work in progress”, el text transversal d’un escriptor que cap al final de la seva vida (Pla el publica gairebé als 70 anys), va triar la forma literària del diari íntim com a estructura formal, com a arquitectura textual que li permetia recuperar el seu diari íntim de joventut i altres textos publicats anteriorment, reescriure’ls seguint les convencions formals del gènere…”
XAVIER PLA. La diabòlica mania d’escriure. Any Pla, 1997
Crec que tots em tingut la mateixa idea de pensar que era un diari original de joventut i no una reelaboració.
Perdoneu que em faci pesat amb els meus comentaris, però és que ara acabo de recordar que a COSES VISTES (1925) hi ha un auto-retrat que va escriure Pla com a cloenda del llibre i que conté una petita part d’aquest famós autoretrat d’avui.
Comença `d’aquesta manera:
“Una senyora, un dia em demanà:
-Vós, com us agradaria d’ésser?
-M’agradaria d’estar gras i tenir una panxa imponent.”
Això del passeig m’ha agradat Josep. Ara tenim parats per fer moltes més carreteres però es clar, traurien la feina a les grans multinacionals que després ens fan pagar per passar-hi.
Bon passeig!
“La meravellosa carretera de la costa, feta per Linares, durant aquesta guerra, per donar feina als parats”. L’economia política de Keynes en una ratlla.
Sorpren que en 1918 es parli d’olimpisme. Els últims jocs olímpics havien estat a stokolm en 1912, abans de la guerra europea. Em consta que Pla era molt poc esportista i es dificil de creure coneixia el concepte olimpisme (?)
“Per a viure bé en un poble –diu– s’ha de saber anar a passeig.” Al meu, la gent agafa el cotxe per anar al carrer del costat (i no serà que no n’hi hagin noses per a transitar!).
Ramon, jo crec que quan en Pla diu que utilitza aquells homes “per a fer riallades olímpiques”, és refereix a divines, estentòries, cleques monumentals. M’imagino que la cosa, en aquest cas, no deu de tenir res a veure amb el recent moviment de l’olimpisme —a més, tallat abruptament durant la guerra, com molt bé has puntualitzat— sinó que es tracta de fer una exageració de caràcter homèric, amb ressons dionisíacs, d’aquelles que tan li agraden al nostre amic.
A reveure.
Bona nit Josep,
Avui només ens has deixat una pinzellada dels teus neguits, es clar com que a l’entrada anterior t’hi vas esplaiar i a l’altra et vas embriagar; avui toca descansar!
M’encanta la paraula “xàvega” no l’havia sentit mai i com és normal he hagut de buscar-la al diccionari. Estàs molt inspirat en el mar encara que jo no comparteixo amb tu quan em parles que la mar és trista i humiliant. Potser perquè sóc de secà i el teu mar no el puc veure gaire bé mai però quan ho faig em dóna pau i tranquil.litat i les seves onades em bressolen per somnis llunyants on amb la mirada perduda gaudeixo de la blavor de les seves aigües i amb el seu perfum de mar i sal m’embriaga tots els sentits.
PS: Vull agrair com ja ho ha fet el meu amic Florenci, l’entrevista amb el Sr. Pla, jo realment l’he escoltada dos cops i m’ha entusiasmat. Realment m’ha ajudat encara més a entendre aquest ser tant extraordinari i alhora me l’he pogut sentir més proper quan vull comentar els seus pensaments. Gràcies.
Avui tinc ganes de deixar una endevinalla.
“Quina és la cosa
immensament grandiosa
que passa pel forat d’una agulla,
i entra a l’aigua i no es mulla?”
Antoni, dices: “Entradeta, la d’avui, de transició: per omplir el paper i prou”.
No estoy de acuerdo. No perdamos la perspectiva. Es que estamos tan acostumbrados al magnífico nivel literario que nos ofrece el mestre prácticamente en todas sus planas que cuando nos encontramos con una entradilla breve, parece que nos sabe a poco. No confundamos la cantidad con la calidad. Ni perdamos el referente de lo que aporta la literatura actual, la que se publica de escritores vivos. Para encontrar una metáfora hemos de leernos 300 páginas, y eso con suerte, una suerte, claro, de metáfora trillada cuando no estúpida, claro. La que nos ofrece hoy el mestre es la de los amigos de Palafrugell como “fustes corcades i naufragades” (leños carcomidos y naufragados). ¡EXCELENTE! Y no hablemos, por ejemplo, del detalle que aporta el poder del sudor del cartero, ese ácido.
De los miles de páginas que he leído de Pla, sólo me he encontrado con un libro francamente malo: Nocturn de primavera. Y tal vez sea porque cayó en mis manos la versión que quiso Baltasar Porcel, no la que dejó como definitiva el mismo Pla.
Les tres primeres línies del primer paràgraf del text d’ahir (Sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes) m’han transportat a situacions de l’infantesa provocant tot un seguit de sensacions agradables i, quasi oblidades, que difícilment afloren sense forçar-les. Un dels elements primordials de la literatura: la connexió amb les sensacions!
Ana, no sóc gens intuïtiva amb les endevinalles, però faig un intent
¿És la llum?
La nota d’avui, sant Antoni, no fa cap referència al sant del senyor Tonet, el pare, i això que el dia del sant era més celebrat que el de l’aniversari.
Ben d’acord amb l’Antonio, quan es refereix a les “fustes corcades”, que tant com la xusma –aquesta gent estranya que té mala peça al teler: el rus poliglot que no diu res, el peó del correu amb la gorra castigada pel temps i la suor, tots aquests personatges que es disputen l’amistat de dues o tres dones que fan més de dos segles–, potser també ser una al·lusió als fustots que solen divagar per aquestes entrades de mar i pels finals de les rieres.
També la referència a la “carretera meravellosa” de Linares (un enginyer de camins, crec recordar), en la lliçó de l’economia de Keynes que subratlla en J. Cardona i també anota l’Estrip…
Nota de transició, Antoni, potser sí, però carregada de coses i cosetes, apunts, no pas per omplir paper, si bé de vegades Pla sembla obsessionat per acabar la quartilla.
No sé si aquesta nota d’avui, que semblava intranscendent, suscitarà més comentaris. Jo crec que n’hem tret força suc.
Ramon Erra, et saludo admirat per aquest resum simplíssim que fas de tota la llarga tirada retratística: “Cap gros, peus petits, cor divers….coi d’home!”
Molt bé, Antonio, però jo segueixo pensant el que deia ahir. En la discrepància hi ha la riquesa de matisos, cadascú ho veu diferent i això porta a la discussió tan interessant que tots plegats tenim en aquest bloq.
En canvi estic d’acord amb tu pel que fa a “Nocturn de primavera”, és una novel·la molt dolenta, molt mal escrita, amb un argument caòtic.
Sobre l’endevinalla de la nostra amiga Anna, m’ha agradat, a més és poètica i tot, i com que no trobo cap resposta vàlida per part meva, m’afegeixo a la resposta que dóna la Maria Rosa: la llum!
Cal llegir la pàgina 533 del volum XXXVII de l’obra completa, en la qual tot parlant del Peloponés, desmitifica, sense sortir-se d’un cert rigor históric, irònicament l’origen del Jocs Olímpics.
Encara que admet “no saber res més sobre atletisme i esport”, afima que”els atletes d’avui són molt diferents dels d’Olímpia. Els d’avui van a fer-se una fortuna i a guanyar molts diners. Els que guanyaven a Olímpia rebien com a premi una branca d’olivera”.
“Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.”
He he he, el comentari té la seva mala llet. Ha estat una espècie de rara casualitat que, fa cosa de quatre dies, Catalunya ha estat també unànime, votant, indefectiblement —com diria el nostre admirat empordanès— el PSC, en massa. Ha estat una altra malaltia anomenada por col·lectiva que jo, que no sóc metge, no em sento prou capacitat per a analitzar.
S’agraeix moltíssim la recomanació d’en Pio Baroja.. N’estic convençut de que ha de ser un bon bàlsam per a segons quin altre tipus de mal. Recullo el consell lector amb alegria. Permeti’m la gosadia de fer-li el meu personal consell: està molt bé això de llegir però no permeteu que us porti a aquest estat d’”afrodisiacació” tan complet, gairebé narcotitzant, home. Què vos sou jove, encara! Una mica de disbauxa és perfectament compatible amb la lectura del mestre basc.
Ah! Per cert, que avui és l’aniversari de la meva senyora. Pensava que era de justícia comentar-ho: la pobra encara no fa un any que és aquí —és oriünda de Nova Zelanda— i ja parla català. Tot i que les classes de la Generalitat i la meva família, entre d’altres factors, l’han ajudat força, la major part del mèrit és totalment seu. A la feina —dóna classes d’anglès— ella és la “catalana”, ja que és la única professora—tots són angloparlants natius— que el sap i que no sap el castellà. És una situació tan interessant com perillosa: algun company de feina comença, imperceptiblement, a fer-li el buit. Què és això de refregar-nos pels morros que no estem tant adaptats al nou país com tu, que fa quatre dies que has arribat, com aquell qui diu?
Bé, perdona aquest incís personal —prometo no tornar-ho a fer, com a mínim no tan llarg— però avui és també una data molt especial per a mi.
Desitjo que us recupereu de la malaltia. Ah! i ja posats, que Catalunya és recuperi aviat també de la seva; cal ser optimistes.
Senyor Pla, tingui cura de la grip, que aquest any diuen que ve molt dolenta…
[...] Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. [...]
Després de la presentació personal i familiar dels tres primers dies, avui Pla ja comença a tocar tots els temes, com el seu admirat Montaigne, cosa que fa tan atractiu aquest quadern.
Gràcies pel regal que ens feu als subscrits. Engegar un estri tan fred i distant com l’ordinador i trobar com a referència del dia un text d’en Pla, humanitza el treball. Us felicito per la idea,
M. Teresa Ferrer
Avui Josep, les teves primeres ratlles del dia són per la teva terra estimada.
Jo també comparteixo amb tu aquest pensament tant intens; també vull dir avui dia 14 de març però del 2008:
-Que bonic començar el dia i pensar; quina sort que tinc de viure a Catalunya!!
Ja veus, tant se val de quina generació siguem perquè també podem compartir els mateixos sentiments. Sóc feliç de que m’hagin parit a Catalunya, perquè ploro, ric, m’enprenyo i m’enamoro a la catalana.
Em sento viva com la meva pròpia terra que es troba dia a dia en constant moviment i això fa que en els moments difícils no ens rendim mai.
Querido amigo, ya empezamos con la onomástica literata, ya está usted poniéndose con la barbilla larga, la pupila afilada, la sonrisilla caliente. Pues claro que sí, la prosa de Eugeni d’Ors es una prosa violinista, de violinista con tortícolis. De Francisco Umbral —otro muerto vivo de la literatura—, aquel del que justísimamente dijo usted que con menos lirismo ya nos hubiéramos apañado, tiene una prosa sonajero, según Juan Marsé, el novelista de la nena Teresa que nunca nos enseñó las tetas, esas tetas pornográficas que usted alternaría con las lecturas del gran Pio Baroja, prosa de tacatá, sss, sss.
Pla,
per un moment he pensat que quan estaveu paralant de la unanimitat que es viu a Catalunya, dient que ara quasi és completa, reconec que el cor m’ha fet un salt: per un moment he pensat que us referieu al resultat de les darreres eleccions espanyoles, però veig que no. Veig que us estaveu referint a la grip. Quin descans!
Estimado Señor Pla:en Madridi también da gusto vivir, y además estoy totalmente de acuerdo en el tema de la gripe.
Así que encuentra a D’Ors un poco afectado y “violinista”, en estos tiempos también los hay, como le ha dicho el señor de arriba, el genuino representatne de la porsa sonajero es Umbral q.e.p.d., y a mí personalmente hubo un tiempo que me gustó mucho, después me dejó de interesar y lo encontré repetitivo.
Baroja sin embargo me sigue interesando, con su pesimismo tan actual, y lo que le falta de concupiscencia le sobra de humanidad.
Por cierto en estos tiempos la concupiscencia sigue siendo el motor de acción, sobre todo de los varones. Fernando Fernán Gómez, q.e.p.d., llegó a decir que gran parte de sus proyectos como actor y director los llevó a cabo con el fin de seducir a alguna mujer (creo incluso que lo consiguió).
Enhorabuena por el blog, un placer leerle, es usted conteporáneo de mi bisabuelo, y entre el Ampurdán y la comarca de Alba de Tormes de 1918 no se crea que hay tanta diferencia.
Això de tenir voltant pel territori guàrdies civils no fa pas cap gràcia. I el pobre lladre ja ho passarà magre, ja.
I amb grip a Catalunya no s’hi viu bé oi? El català emprenyat ara té la grip tu. O potser és una excusa per no sortir al carrer?
Pla té molta raó, Ors era afectat i el problema de la seva afectació va més enllà d’Ors, malgrat que Pla va fer el que va poder, cent anys després no ens hem tret tante afectació del damunt
Voldria fer arribar una felicitació doble a la senyora de Florenci Salesas. Primerament, i òbvia, pel seu natalici (encara que fos ahir); que sigui per molts anys! En segon lloc, per haver comprès (i, per tant, respectat) la natura d´aquest nostre petit raconet de món, la qual cosa, pel que sembla, ja li ha comportat el buit d´alguns companys, com no podria ser d´una altra manera en un país malalt i amb problemes d´autoestima com és el nostre. Amb tot, l´actitud de la nostra veïna neozelandesa ens retorna part de la salut i autoestima perdudes. Així doncs, felicitats i mil gràcies!
Tal com et vaig prometre, amic Josep, et segueixo fidelment en el teu blog. Dilluns vinent, però, marxo a l´Argentina, on romandré disset dies. Dubto de poder-te seguir amb gaire puntualitat durant aquest temps, però esmerçaré tots els esforços per no perdre el contacte. M´emporto, això sí, el diari d´un altre geni per a “salpebrar” els llargs desplaçaments i les esperes: les “Memòries” de Lorenzo Da Ponte, llibretista de Mozart i Salieri entre d´altres; l´amic i company d´aventures de Casanova. Una lectura ben distreta i recomanable, i que fins ara no m´ha fet riure pas poc!
Fins aviat!
Quin gust, el gust de llegir! Trobar les paraules justes, senzilles i planes, maneres de dir que em són constituents, i que potser ja havia oblidat una mica, refugiat en altres llèngues. Quin gust tornar a l’ésser on verament sóc, a l’arrel, passant només la visata!
atles particular
Moltes gràcies per la felicitació senyor Vivancos; la meva senyora també ha quedat encantada per les paraules que li heu dedicat.
Respecte a allò que dieu de si algú m’ha fet el buit, haig dir que en cap cas he notat cap cosa, ho admeto. A més, tampoc penso que jo vagi especialment per cap bon o mal camí, i trobo que està prou bé que cadascú vagi fent la seva. El més important és, per a mi, poder gaudir d’aquesta meravella, una vegada més, compartint-la amb altres lectors, amb tranquil·litat i bon humor.
De tota manera, li agraeixo que s’hagi pres la molèstia de fer-me un comentari tan amable.
Ah! i que tingueu un bon viatge a l’Argentina i unes bones lectures.
Cordialment:
Florenci
Un dels trets que més m’admiren de vos, és la vostra capacitat de tenir les antenes sempre en forma, disposades a detectar l’essència d’un conversa i, després, traslladar-la al paper. Tot i que és obvi que la base científica d’aquesta observació que us faig és molt inestable —com ho sé jo que aquests que vos seleccioneu, varen ser els comentaris més suggestius?— la síntesi que en feu, a mi, com a mínim, em dona molt que pensar.
Amic Pla, teniu el do de la profunditat natural, d’inspirar reflexions autènticament profundes sense recórrer a fer sentir al lector com un miserable ignorant. Dóna tota l’estona la sensació de que, mentre molts h van, vos en torneu, i ens estalvieu el pesadíssim tràngol de les disquisicions inútils i la prosa feixuga de l’especialista. Ignoro si sou un bon filòsof però el que us puc ben assegurar que a mi em sou molt més útil que molts que en són considerats d’alta volada: em feu pensar per mi mateix, no mireu de convencem que les paraules de tal o qual senyor —enmig d’una conversa de cafè— són o no encertades. Però, punyetero, les sabeu escollir molt bé per a fer-me barrinar una bona estona!
Si li hagués de comentar com va acabar més tard tot això del qual en parlen els vostres companys de tertúlia sobre Rússia, se’n farien creus de la seva pròpia lucidesa. Però, cal admetre-ho, seria un abús històric: Qui és ningú de l’any 2008 per a pretendre esmenar la plana a algú de 1908? Amb quin dret històric cap ser actual pot pretendre un acte de tal prepotència? Millor que callem tots plegats.
Per acabar: estic encantat de trobar-me amb el mot “cafarnaüm”. No em feu dir el perquè, però, per a mi, és com trobar-se amb un vell company que sempre tindré associat amb vos.
Estaré esperant que ens expliqui més coses amb delit.
Que tingueu un bon dia.
Pla explica en quatre ratlles les discussions espesses del positivisme, el iusnaturalisme, la funció dels jutges i la finalitat de les lleis, si ha de pesar més el contingut de la llei (tradició continental) o l’empírica (tradició anglosaxona). Ni un bri de palla.
També mostra la seva ànima humanista sobre l’homosexualitat i el tractament dels presos “no se li haurà pas de donar dinar?” .
Finalment m’ha encantat el tarannà antidogmàtic, l’acceptació de que el món és imperfecte i que massa vegades, al voler evitar-ho, el remei és pitjor que la malaltia. Ho deixo aquí perquè hi ha moltes coses a dir sobre el fragment d’avui.
Aquest comentari d’ara mateix de J. Cardona em fa pensar que, quan s’acabi aquest blog l’any vinent, se’n podrien treure els més ben escrits, com aquest que us deia, i fer una edició crítica del Quadern gris. Passo la idea als senyors de Destino.
Hola Josep,
Avui tenies moltes ganes d’explicar coses. Saps, jo des de la meva finestra puc veure la posta de sol i com el cel queda pintat dels colors ataronjats que va deixant aquest astre merevallós que se’n va adormir.
Quin estat de pau i de tranquil.litat que gaudeixo en aquests moments en que es barreja l’afecte visual que veig des de la meva finestra i el plaer que em produeix la vista per llegir els teus pensaments d’avui.
Expliques amb tanta precisió les estances del Jutjat i dels personatges que l’envolten que jo també sembla que formi part d’aquest quadre.
M’has fet buscar moltes paraules al diccionari i espero que en pugui retenir unes quantes. Em sento tan ignorant que no sabia que un “pagell” era un peix -deu ser perquè soc de secà-, tampoc no sé que vols dir quan parles d’un “cafarnaüm” no l’he trobat en el meu diccionari.
De totes maneres avui ja m’has ensenyat molts adjectius; però el que m’ha impactat més són aquestes paraules amb les què has volgut acabar el relat d’avui :”¿Per què hi ha dones lletges i dones guapes? ¿Per què hi ha d’haver homes intel·ligents i homes estúpids? ¿No és una injustícia? Si apliquem la justícia a una situació així, no tindrem més remei que matar les dones guapes i els homes intel·ligents…”
Dia complert Josep,
nova feina, tertúlia interessant. I amb això de la justícia jo diria que la justícia es diferent per tothom, perquè per uns, unes dones són lletges i altres són guapes i per altres les lletges són guapes i les guapes són lletges. Així que no podem pas matar-les a totes. La justícia aquesta aleshores és injusta en si mateixa.
Les fotos de Josep Pla.
Amb motiu d’aquesta resurrecció del Quadern gris, he vist en la majoria de diaris (paper i Internet) que les fotos amb què il·lustren la notícia són d’un Pla madur o vell, el de la boina que s’ha convertit en un estereotip.
Pla no va ser jove? No era jove quan escrivia el Quadern? No s’equivoquen tota aquesta gent?
¿Per què hi ha dones lletges i dones guapes? ¿Per què hi ha d’haver homes intel·ligents i homes estúpids?
De nou, gràcies mestre per fer-nos veure com som, per reconciliar-nos amb el nostre llombrígol tant sovint ignorat.
Gràcies, mestre per aquest exercici de particularisme.
Vós us mereixeu un lloc ben especial en el nostre atles espiritual, potser en un llarg prefaci, tant generós com sou amb les paraules.
Perquè teniu la virtut de fer universal el nostre local, i d’odiar, com nosaltres odiem, els clauers de bola de billar ben visibles a les butxaques dels qui signen xecs com si fossin d’autògrafs. Vos no els heu vist, encara aquests, oi? Bé prou que són els mateixos!
Permeteu-nos, mestre, tractar-vos amb aquesta confiança ja que ens sou, encara, tant proper.
I continueu amb el vostre bloc, no ens deixessiu pas sense aquest pessic de saviesa
Atles de partícules
arribarà un dia Josep, que els homes pintorescs seran un perill per la societat.
I saps que a Holanda, país de tulipes de canals i de bicicletes, hi ha llocs on els homes poden caure sobre les dones o bé les dones sobre els homes, però ho han de fer sense fer soroll?
L’agutzil deu ser un home pintoresc.
Cuando Pla emplea la expresión Dios Nuestro Señor, el muelle de mis labios comienza a estirarse hacia arriba, dominado por las abundantes sugestiones que me acechan a continuación. Pasa lo mismo cuando emplea el término señorita. En este caso, el muelle de mis labios empieza a estirarse hacia arriba tras la lectura de su primera sílaba. Las señoritas y Pla, qué gran mundo entre líneas.
Y hablando de señoritas, hoy sale en la entradilla un hombre encima de una mujer, o una mujer encima de un hombre, tanto monta. No, no, tanto monta, no. La actitud pasiva de la mujer, en este terreno, era la nota dominante de la época. Es Pla quien coloca a la mujer como agente activo, en un plano igualitario. Su natural modernidad.
… I arriba el senyor Gàlvez i ens taca aquesta plana. Però que no és el castellà una llengua parlada per 400 milions de persones? Que no hi ha milers de pàgines per deixar comentaris de tota mena en aquest idioma?
[...] Pla. El cuaderno gris de hoy. Cuando Pla emplea la expresión Dios Nuestro Señor, el muelle de mis labios comienza a estirarse [...]
La lectura de los cuadernos es una corriente de aire fresco, la sublimación de lo cotidiano, de la sencillez tanto de espíritu como de lenguaje. Que alejados los políticos de este sentimiento.
La vinguda de la primavera en tres pinzellades: les orenetes, un home —o una dona— “caiguts” l’un damunt de l’altre (que “No, no tanto monta, no”, com molt bé diu el senyor Antonio) i una celebració del caràcter empordanès.
Tot i la bogeria d’hivern i arribada de primavera que ens està passant pel damunt, les orenetes també ens han vingut a visitar. Per molts anys, i que duri. També que per molts anys tinguem senyores i senyors, caient els uns pel damunt dels altres però, encara més, personatges que s’ho prenguin amb l’excel·lent sentit del fer i deixar fer del senyor Gich.
Per acabar, no hi pot haver millor manera de rubricar un comentari tan positiu com el vostre amb aquest moment de legítim orgull per la petita pàtria empordanesa. Malauradament no conec massa l’Empordà i no tinc altre remei que haver-me de refiar de les vostres paraules sobre el que ens dieu de la seva gent. Molt desitjo que aquest idíl·lic detall del caràcter del vostre país no s’hagi extingit del tot perquè, personalment, us haig de confessar que el tipus de personatge que descriviu a mi també em posa molt nerviós.
Tan de bo tingueu tots plegats una bona arribada de la primavera.
Penso que no és bo barrar el pas a ningú per que escrigui en la llengua que vulgui, tant si és castellà, anglès o eslovac. Per a mi els únics comentaris que poden embrutar són aquells en els quals es perd el respecte a les persones o cultures.
Personalment, estic encantat de que aquest quadern estigui obert a tothom de la manera en que ho fa, en la seva llengua original, que és la meva pròpia. Per a mi és un motiu d’orgull que hi hagi gent disposat llegir-lo des de l’òptica i circumstància que sigui: ja sigui per primera vegada, ja sigui per participar en el joc de compartir una lectura estimada des de fa molt de temps, ja sigui per competir, com a exercici d’escriptura o, simplement, per a compartir el gust per la lectura, la crítica o mil altres coses, per narcisisme, per pur entusiasme, per generositat o gasiveria. Tant és!. És fantàstic si això serveix per a acostar un clàssic que adoro —però, com tota obra humana, discutible— de la literatura catalana a qui vulgui, tingui la llengua materna que tingui. Si aquest algú escriu en català, no podrà ser més benvingut però si ho fa amb una llengua amb la que expressa millor els seus sentiments, també.
Hi ha moltes maneres de fer una cultura forta, moltes, i segur que, si ens posem a discutir, no acabaríem mai per a trobar-ne aigua clara de quines són negatives i quines positives. Però penso, fermament, que en aquest cas, l’insult, el menyspreu cap a algú que escriu en una altra llengua, és un error, una manera de fer sentir “fora del club” a algú que, a la seva manera, també estima la obra d’en Josep Pla.
Siguem ferms; siguem, fins i tot, orgullosos, d’acord, i tant que sí! Però si us plau, m’encantaria que no poséssim traves a qui s’acosta amb amabilitat, bona fe i cultura.
Jo vull aprendre de tothom, parli la llengua que parli. Si us plau, no em trenqueu aquesta il·lusió.
Gràcies.
Estic d’ acord amb en Florenci Salesas. Aquest blog ha d’ estar obert a tothom i si algú castellanoparlant ens llegeix, crec que és per celebrar-ho.
Siguem molt de la terra, però a la vegada cosmopolites, com ho fou el Mestre.
Amic Pla,
aquest ambient ranci que descrius, de paperassa i funcionaris judicials, ja ho veuràs, amb els anys anirà desapareixent. Primer seran les ermilles, després les gires dels abrics, més endavant les plomes -substituides per uns estris extravagants, els ordinadors- i per acabar (per arribar a això potser caldran noranta anys!), es prohibiran els caliquenyos a la feina.
Pla,
si els empordanesos pequen d’excés d’imaginació, què els passa als lluçanesos? Aquí també ha arribat alguna oreneta…i voltors.
Senyor Joan Serra, no ens espatlleu aquest bolg que fins ara anàvem molt bé.
Senyor Antonio Galvez, no en feu cas i seguiu amb els vostres comentaris de cada dia.
Gràcies.
Bé. Molt bé. Us doni les més sinceres felicitacions. Seguiu pensant així i arribareu a un punt en què pensareu que el català ja no és necessari perquè tots ens entenem la mar de bé en castellà. Endavant cartinguts amics! i força al chiki-chiki d’Eurovisió.
Per cert, proveu a fer el mateix en pàgines espanyoles semblants a aquesta: comprovareu com us engeguen solemnement a la merda.
“Senyor” Serra,
Em plau dir-vos que l’aportació del senyor Gálvez Alcaide ha estat, fins al moment, molt més enriquidora que no pas la vostra en aquesta plana. Si no us sembla bé, visiteu-ne una altra, que la Xarxa bé ho fa possible, no li sembla?
I quant a les valoracions de caire polític, deixem-les per a la ploma del mestre Pla. No convertim aquest espai tan entranyable en un cafarnaüm sense solta ni volta.
El fragment d’avui que comença amb les paraules “A l’Empordà -i a tot arreu probablement- el pintoresc produeix una gran fascinació…” em fa pensar en la figura de Salvador Dalí. Hi veig un retrat bastant aproximat al personatge i a la manera de fer del pintor ampurdanès. Era, com diu Pla, un home pintoresc.
Estimat Joan Serra:
Només voldria comentar-li que ni vostè ni jo no sabem fins a quin punt molts dels que participem en aquest fòrum estem treballant pel català. Potser no es pot ni imaginar, ni sap el que alguns de nosaltres hem hagut de passar —i continuarem passant— per la defensa de la nostra llengua. Per respecte per a totes aquestes persones que estan fent aquesta tasca —fent traduccions del català a altres llengües, fent de voluntaris de la llengua, de professors, preservant arxius, parlant-lo i escrivint-lo activament al carrer, a les botigues, a Internet, etc.— trobo que seria útil no confondre aquest fòrum sobre l’obra del mestre empordanès, amb els comentaris tan tristos —en totes direccions— que s’escriuen a llocs com el You Tube, entre d’altres fòrums.
No crec que ningú sigui tan ingenu com per no conèixer i haver patit la molta ignorància, odi i ràbia —fomentats per prejudicis de tota mena—, que hi ha per a tot arreu (i quan dic a tot arreu, vull dir a tot arreu, fins i tot dins el meu cap).
Jo només li demano que no l’encoratgem i que reservi segons quin tipus d’expressions per a aquells fòrums.
Si us plau, desitjaria que el meu comentari no s’entengués com una defensa del senyor Antonio (estic convençut de que és una persona adulta, que es pot defensar perfectament per ella mateixa) sinó per a fer-ho precisament del que vostè mateix pretén defensar. Tan sols crec, modestament, que el seu camí, així d’entrada, té avorrides i predibles conseqüències negatives i que, en canvi, respecte al camí que de moment està portant la resta dels que aquí escrivim és, senzillament, normal. Diguem-ne que no hi ha res que s’hagi dit aquí que m’hagi ofès, excepte el seu. Remetent-me al que li he dit al començament, no sap el que estem fent a casa, al carrer o a d’altres llocs. Segurament, si parlés amb alguns de nosaltres tindria la oportunitat de lamentar no haver-ho pensat més d’una vegada abans de deixar anar tan lapidàries afirmacions. No és més patriota qui belluga més fort la bandera, com deia el mestre Billy Wilder. Abans de dir covard a algú, compti fins a deu i pensi, si us plau.
M’acomiado de vostè tot dient que estaré encantadíssim el dia que aquí hi vegi algun comentari en txec, en aranès, en swahili (o el que sigui), com ho estic de que n’hi hagin en les dues llengües que fins ara hi ha aparegut. Aquell dia tindré l’incentiu de practicar les que mig esgarrapo i de consultar un diccionari per a les que no n’entenc ni un borrall.
Que tingueu tots una molt bona tarda.
Hola Josep,
Avui has començat amb el sentir de la naturalesa potser per treure ferro a les coses cotidianes que moltes vegades no entenem.
Dius que ets pobre però no saps que ric que ets en esperit. Molts hauriem d’aprendre de la teva riquesa espiritual que no es pot comprar amb diners.
Jo, un dia com avui et puc parlar de la desgràcia humana que assetja el Tibet i que els mitjans de comunicació n’han fet tant de ressò. Saps per què ara toca i fa anys que ho havien amagat? perquè a Pequin aquest any hi haurà els jocs olimpics.
Ja veus, amb què s’ha convertir la raça humana que no gaudeix de riquesa espiritual i que només busca el materialisme i els interessos creats.
Que trist. Els de la meva època encara no han après res dels de la teva ni de les anteriors; la història es repeteix però adaptada als seus temps.
Saps, Josep… jo prefereixo parlar de la naturalesa que també intenta sobreviure en el mon dels humans .
Voldria compartir aquest vers perquè en aquests moments és com amb sento ara.
“Espiell” (fragment):
“I si de sobte em desperto angoixat
això no vol pas dir que el món s’acabi.
Fa molt de temps que he après a comportar-me
i a respectar el desordre del progrés
que a poc a poc va destruint la terra.”
MIQUEL MARTÍ I POL
Molts d’anys i bons, senyor Pla. Mentre us llegia, a aquestes ja avançades hores de la nit, em preguntava com ho hauria dut, el fet que el dia de la nostra onomàstica coincideixi amb el Dimecres Sant, en temps de Quaresma encara.
M’he suposat que per a vos, persona austera i creient, no haurà de ser un gran inconvenient. A un servidor, en canvi, no em faria gens ni mica de gràcia; tanmateix, avui és temps de descreguts i no ens estam de dinar d’un parell (mallorquí) de panades de mè. I ja ho veurem que serà.
Molts d’anys, senyor Pla, i gràcies per les anotacions del vostre quadern, que tant ens ensenyen. I que demostren, sobretot, que noranta anys no són res per a la bona literatura: senzillament, com els bons vins, milloren d’any en any.
Quanta raó tenia el senyor Bofill!!!
“L’àvia Marieta ha enviat un pa de pessic, en l’elaboració dels quals excel·leix”. Em penso que aquesta frase es converteix en un capítol sencer de El carrer Estret. Ara no el tinc i ho hauria de comprovar, però sempre que la llegeixo em ve al cap una parrafada que diu “L’àvia Marieta ho menja tot amb pa…” i va explicant que la tal Marieta menja pa amb les figues, amb la sopa… i al final acaba dient que menja pa amb el pa de pessic, que és el que surt aquí. Tres generacions més tard i la invocació a l’àvia Marieta és ben actual. Com ho és l’al·lusió al xaronisme dels escriptors barcelonins! Bon dia!
El metodisme de certes persones és quelcom que em té fascinat. De fet, sóc un metodista frustrat. Quan anava llegint la descripció que feu del vostre pare a mi m’anava agafant una mena d’enveja, doncs per a mi això representa un tipus d’ideal, d’una certa en la manera de distribuir el temps d’una forma ordenada i elegant. Sense deixar de ser el que sóc, no sabeu com m’agradaria de ser tan ordenat i primmirat. Per desgracia, no ho sóc i, a aquestes alçades de la vida, dubto molt que algun dia me’n surti. He tingut rampells d’ordre horari, de comprar-me una agenda, de decidir que fins i tot el meu oci estaria programat… però res, pura façana, la cosa no dura ni dos dies: com els que no poden deixar de fumar, jo no puc més que viure en un mon al qual tan el rellotge com el calendari em passen pel damunt com un cicló. Patètic.
Em sorprèn el que diu d’en Carner. Hauria de llegir la seva prosa, la qual desconec. Pel que fa a la poesia admeto que estic força d’acord, tot i que, com a mitjanament bo sitjetà, em surt tot allò de “Oh Sitges, cel i calitges, mar als peus clavells al niu, etc.” amb unes gotetes d’orgull local, sí. Per tant, poc puc dir si en Carner és xaró o no. Però quan vos expandiu aquest adjectiu fins a la resta d’escriptors barcelonins, no puc evitar de ensumar-hi un cert prejudici. M’explicaré:
N’estic convençut de que vos heu llegit molts més escriptors barcelonins del vostre temps que molts del que el llegim a vos i, per tant, dic això del prejudici amb una certa precaució, si és que aquesta acusació es pot fer d’aquesta manera en cap circumstància. Per tant, amb el vostre coneixement, li concedeixo que una part de “judici” hi és, i molt. Però m’agradaria saber d’on treu això del xaronisme dels escriptors barcelonins, així, apa, en general. Dona una mica la sensació de que heu trobat una manera ràpida i eficaç de classificar dins un calaix comfortable a tots els escriptors que hi puguin haver-hi a la ciutat, deixant-hi, això sí, aquell raconet del calaix especial per a posar-hi tots aquells que s’escapin a la regla, amunt els quals se’ls podrà posar l’etiqueta de “les excepcions”. Sincerament, em sorprèn de vos. Perquè aquesta sortida és, sense més dades per a recolzar aquesta afirmació tan contundent, altament dogmàtica. Això és el que sembla, sí senyor. I, és clar, aquestes afirmacions, una vegada s’han deixat anar damunt el paper, ja han quedat i, si ningú hi aporta més dades, pot acabar restant sedimentades dins dels cervellets de la gent que no estiguin disposats a comprovar si els escriptors barcelonins eren xarons o no perquè, no ens enganyem, comprovar les afirmacions que diuen les persones que escriuen tan brillantment com vos, fan mandra de comprovar a la major part dels mortals; que és el mateix que dir que fa mandra de pensar i descobrir món per un mateix.
Després d’aquesta —fàcil i còmoda, degut a la perspectiva i impunitat que dona el fet que no em pugueu rebatre, ai, las!— crítica, us haig de dir que aquest moment del vostre diari el trobo un dels més bells. El salt que fa de descriure al seu pare, el cafè i tot allò plegat per a posar-se a parlar d’en Carner; el canvi de to que feu, tan “passiu”, d’observador “zen” a la primera part a un altre de tan “actiu”, gairebé activista, de la segona el trobo genial. És més, tota la crítica que li faig de dogmàtic en tota la cosa del xaronisme —i que mantinc— l’humanitza. Bé, que estic encantat que el que parli i descrigui tot això sigui un ésser humà que fa les seves petites trampes, de les que potser ni ell se’n adona, així com jo faig les meves i el veí les que van amb la seva mena.
Mirarem de fer-li una ullada a la prosa d’en Carner… però també a alguns d’aquests barcelonins que dieu (molt sospito que n’admireu més d’un i, llavors, aquesta teoria encara li pot caure encara més per terra, amic Pla, he he he)
Que tingueu un bon dia
Feliç dia del vostre Sant, Josep!
La crema perdura, però ara li diuen “crema catalana”. Això dels sants es va perdent. Carner també. També perdura.
¡Los escritores del país! En esta ocasión le toca el turno a Josep Carner. También se lo carga, evidentemente. Uno puede estar de acuerdo o no con las críticas de Pla, pero en lo que todos deberíamos convenir es en lo admirable, saludable y sabrosamente que Pla nos las presenta. Siempre paladeando su escrito, uno termina sonriendo. En la de hoy, parece que Pla estaba poniendo por las nubes a Carner en sus primeras líneas. Sin embargo, ocurre que en estas primeras líneas incluye el término “retòrics”, que ya nos hace sospechar la aparición de la puntilla. El retoricismo, el barroquismo, la forma que se sale de madre, elementos abominables para un hombre como Pla, tan amigo de la tranquilidad, la austeridad, el pasar de puntillas… Y claro, ese retoricismo de Carner, que envuelve a la forma en papel celofán, para Pla es “la muntanya parint un ratinyol”, dado lo chiquito que queda contenido.
P.D. Parece que ayer se lió un poco la cosa. Las pasiones. Muchas gracias a todos.
Tot això que diu Pla de Josep Carner i que us sorprèn, amic Florenci, no és pas estrany. Josep Pla, ja ho llegirem més endavant al quadern, opina sistemàticament contra els altres escriptors catalans, com Verdaguer, V. Català, Rusiñol, etc. Ell mateix però, confessa que “amb una ploma a la mà esdevinc dionisíac i ofensiu”.
[...] Pla. El cuaderno gris de hoy. ¡Los escritores del país! En esta ocasión le toca el turno a Josep Carner. También se lo [...]
Senyor Joan Serra:
La seva magnificència em permetrà d’escriure alguna cosa en aquest blog duent, ai pobret mi, el cognom que duc?
Si us plau…
Gracias don Josep, su blog me lleva nuevamente a la amada Catalunya, donde pasé estaciones inolvidables, donde lo leí a Ud., donde concebimos a nuestra primogénita.
bona nit senyors i senyores,
avans de res felicitats joseps i josefines.
tants sols esmentar que disfruto amb la lectura d’en josep pla tant com dels vostres escrits, hi estigui o no d’acord.
però es tracta d’això, amb respecte i bona educació hom es lliure d’expresar la seva opinió i cal dons respectar-ho.
gràcies pels vostres comentaris, la seva lectura omplen les meves hores perdudes……………….
Senyor Antoni, n’estic convençut de que ens ho passarem molt bé, tant amb les pàgines sobre aquests escriptors com amb les que ens vindran sobre tants i tants personatges que no han fet tant de soroll.
Aprofito per a demanar disculpes pel meu comentari, més llarg que l’entrada del dia del mestre. Mare de déu, com m’he empatollat a aquella hora del matí! D’en Carner en critica la retòrica però de mi en podria criticar la pallissa adormida i inacabable! Quina vergonya…
Què hi farem!
Bona nit a tothom.
oh que bé que m’ho passo llegint això, collons… moltes gràcies a qui ha tingut tan bona idea.
Per molts anys Josep, encara que sigui amb un dia de retard!
Quina enveja no poder provar aquest pa de pessic, on la materia prima si que era de primera qualitat.
Per desconeixença meva suposo que en Carner havia de ser un contemporani teu.
La descripció que en fas d’ell és tant fantàstica que tú realment et despulles i obres el teu cor deixant per la posteritat el teu sentiment vers ell. Quina sensibilitat alhora d’escriure el què realment sents sigui bo o dolent, tant és, ja que és el que realment sents; quina sinceritat.
Realment, les veritats ofenen però moltes vegades els altres volen que els diguin i volen sentir allò que ells pensen i volen ésser enganyats.(avui molta gent ho practica i podríem dir que és com un mobbing psicològic).
No hi ha cap llei que prohibeixi opinar el que un pensa, encara que el que es digui no agradi als altres; sempre hi quan hi hagi un respecte i un intercanvi d’idees encara que siguin oposades. Tot és enriquidor.
Segur que estaràs d’acord amb mí que aquest vers l’ha transmès una ploma amb molt de sentiment!.
AIGÜES DE PRIMAVERA
Aigües de primavera
que degoten pels jardins,
posades damunt les branques,
les gotes es tornen brins.
Al cor d’una trista fotxa
tremolen els cels divins.
S’acuita la neu a fondre’s
i baixa el torrent endins;
la fressa de les escumes,
com mou el fullam dels pins!
Com sotgen, les flors novelles!
Com dringuen aquests matins!
Josep Carner
P.S : felicitats als Joseps Josefines del blog.
Amiga Anna Ramos,
gràcies pel poema de Carner que ens has transcrit. Molt escaient en aquests primers dies de primavera, quan convé tant que plogui. Hauria de ploure un mes seguit!
Recordo haver llegit no sé on que la masovera de Josep Pla deia: “El senyor Josep només està content quan plou”.
Anna, respecte a si Josep Carner i Josep Pla eren contemporanis, efectivament, ho eren. Carner va entrar al cos consular i va ser enviat al consulat de Gènova el 1921. Allà va fer gestions perquè Josep Pla entrés també al cos consular, cosa que no va prosperar i Pla va seguir fent de periodista per Europa.
Seguint amb la relació Carner-Pla, quan el 1925 va sortir publicat el primer llibre de Josep Pla, “Coses vistes”, Josep Carner va escriure que calia rebre l’aparició del llibre “amb vint-i-una canonades”. I diuen que Josep M. López-Picó, l’endemà, va entrar a la tertúlia dient: “bum, bum, bum…” fent un gest amb el braç, fins a vint-i-u.
Bon dia Antoni,
Ets molt amable amb les teves explicacions que m’has donat. Sempre és enriquidor aprende coses noves de persones que en sabem més tu. Pels teus comentaris em fa l’afecte que en saps un munt de coses d’En Pla i dels seus conteporanis; crec que deus tenir un gran vagatge dins el món de la literatura catalana.
Aprofitant l’avinentesa, em podries dir que és un “cafarnaüm” no l’he trobat al diccionari i el que he trobat a internet no em convenç. O si més no, que interpretes què vol dir En Pla quan parla d’un cafarnaüm judicial?
Gràcies.
Quina delícia, anar llegint-vos.
Aquests vostres micro mons, aquests contes petits dins la història, em provoquen tantes coses…
Si això no són càpsules vitamíniques contra la grip…
Voldria destacar el nivell dels vostres contertulians al bloc: seguir-los és molt interessant; n’hi ha alguns que ben bé fan crítica literària.
Salutacions.
Bon dia Anna,
Moltes gràcies per les teves paraules. Sóc un simple aficionat a la literatura.
Al llibre de Salvador Alsius “Hem perdut l’oremus” hi ha l’explicació següent per al mot “cafarnaüm”: En el llenguatge popular un cafarnaüm és una situació caòtica.
Serà difícil arribar a vellets vellets amb aquesta maleïda pandèmia de grip espanyola que tot just acaba d’esclatar!
Anna,
què vol dir en Pla amb això del cafarnaüm judicial?
El text del quadern diu: “…una taula plena de documents, de llibres i d’exemplars… Un autèntic cafarnaüm judicial.”
Jo crec que vol dir que la taula era un desordre caòtic de papers, piles de documents i escriptures, tal com es veu a vegades en els despatxos de persones que no són gaire ordenades.
No et sembla?
Potser estic equivocat, qui més en sàpiga que més hi digui.
Caram, Doc! Vostè també per aquí?
Teniu raó Sr. Pla, la pressió dificulta moltes de les accions de les persones. Ens encarcara. I, encara que passin els anys, sembla estrany que no ho hagim entès!.
Ens queda tanta grip per endavant!
El professor i crític literari Xavier Pla ha escrit això al seu llibre “Josep Pla. Ficció autobiogràfica i veritat literària”:
El quadern gris és indiscutiblement un relat. Tot el llibre està sotmès a una intriga mínima que es va resolent gradualment. El narrador pateix, al llarg del llibre, una veritable transformació individual, moral, intel·lectual i sentimental.
Caram Josep! meu deixat clavat a la cadira amb aquestes quatre ràpides passades de pinzell: un costum del país, la història del Centre Republicà Tradicionalista, el diàleg del “Pan de los Pobres” i l’escena que us comenta en J. B. Coromina; tot plegat quatre moments de vida, des de guspires fugisseres —la frase dels enamorats—, a un escampall d’anys, i fins a un costum empordanès que vos heu observat i que, ai, com desitjaria que encara existís.
Empreu l’humor —hilarant, però flegmàtic, minimalista— magistralment, sí. Però sempre hi ha aquell “no se què” que deixa un pòsit de tristor: l’amargor del pas del temps. El temps passa i no s’atura i vos en capteu les conseqüències, sense dramatismes, sense èpica —“…quant serem vellets, vellets…”— però el lector la nota. Hi tant que la nota!
Riure i reflexió, tot alhora. La vostra mirada és profunda i còmica a la vegada i, a més, comuniqueu el que veu amb les paraules justes. Quina enveja!
Comparteixo amb Tanmateix? el gust per la lectura dels altres lectors.
Gràcies a tots per l’esforç que s’està fent.
Perdó, volia dir T’imagines? (glups!)
Hola Josep,
Quantes coses expliques avui, tens raó quan parles de l’avi Massot que “encara que no anés a missa, era la persona més entenimada i de més criteri i que no tenia pas pèls a la llengua..”Avui hi haurien d’haver més avis Massots perquè tenim un món molt revolucionat governat per gent que té poder i supossem amb un nivell intel.lectual molt elevat i amb força estudis; haurien d’aprendre a ser més propers i tenir més sentit comú.
Jo, en un dia com avui però del 2008 et podria explicar per ex. que fa poc hem sortit d’unes eleccions en què com sempre, els governants van més perduts que mai; que tenim problemes d’aigua perquè no plou; que el Barça fa poques hores va perdre davant del València i no pot passar a la final de la Copa; que…
Però amb quedo amb què avui dia 21 de març la Unesco va proclamar el DIA MUNDIAL DE LA POESIA . I des d’aquí vull retre un petit homenatge a un poeta que fa poc ens va deixar, amb un poema d’amor que sempre va bé.
JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.
22-23 d’octubre de 1940
Palau i Fabre, Josep
Per l’Anna Ramos:
He llegit com va acabar la conversa d’ahir i crec que puc afegir una mica d’informació a la pregunta que feies:
Cafarnaüm va ser una ciutat de Galilea a la qual Jesús hi va fer alguns miracles. Molt més tard va ser devastada per un terrible terratrèmol, una inundació o qualsevol cataclisme d’aquestos. Des llavors la ciutat ha estat en ruïnes.
Potser per les seves abundoses mencions a la Bíblia, aquestes ruïnes devien de ser més populars que altres de gregues, romanes o perses entre la població catòlica d’aquell temps. Només et puc dir que el meu avi feia servir l’expressió “allò va ser un cafarnaüm!” moltes vegades i era molt divertit. El meu avi va viure entre 1895 i 1975 —poc abans que morís aquell general, pobre home—, per tant, contemporani d’en Pla.
Bona nit Florenci Saleses,
És la primera vegada que escric en un blog i la veritat no sabia com fer-ho. Realment estic acollonida perquè no em pensava que pugues intercanviar directament les meves idees amb els demés. Per les intervencions que anava veient (perquè també m’he les llegeixo) he anat deduïnt que la majoria domineu el tema i per això només he intentat centrar-me en el meu diàleg amb el Sr. Pla. Haig de dir-te que fa 15 anys em van regalar el quadern gris i vaig pensar -quin pal, i no el vaig llegir- . El destí ha volgut que per coses de l’atzar estigués parlant amb el Sr. Pla i seguint’el amb delit, via internet. Per a mi cada dia és un descobriment i no vull pas saber com acaba.
Quan amb l’Antoni li vaig demanar que volia dir “cafarnaüm” era precissament perquè havia llegit que era una ciutat de Galilea i per això no vaig entendre que volia dir en el context del quadern.
Gràcies a tots dos per tan bones apreciacions.
Josep,
quina sort que teniu a l’Empordà. Ara els únic sons que es senten pel carrer són les botzines dels cotxes que gràcies al Sr. Ford i al Sr. Benz amb les seves tècniques de producció han abaratit tant els costos que n’hi han massa.
Josep, si tens la sort de conèixer aquest dos senyors, fes-t’hi amic que són el futur. De veritat que se del que parlo….
L’observació sobre el Centre Republicà Tradicionalista és fina, fina, i tendra. La del miracles del Pan de los pobres és àcida tot i el candor aparent. El conjunt, familiar, humà, va eixamplant i perfilant el mosaic.
Per l’Anna:
Jo, per part meva, et donc la meva benvinguda. I cadascú té la seva manera d’aportar alguna cosa. Jo no he pogut evitar de posar cullerada, per la cosa de l’avi. El demés, ja no ho tinc tant clar, només són suposicions.
Tot plegat és un gran plaer.
Bon dia a tots,
Voldria deixar dues preguntes a l’aire ara que començo a entendre com va això. Com és que a l’any 1925 el Sr. Pla va treure a la llum el seu primer llibre “Coses vistes”, no va acabar abans el quadern gris? què va passar? potser perquè en aquella època el fet de tenir 21 anys encara se’l considerava massa jove per fer publicacions?.
I segona; segons començo a entreveure, per què la relació Pla i Carner no era bona ? M’hagués agradat que no hagues estat així.
Bona mona! -segur que En Pla ho hagués celebrat amb un pastisset més senzill-.
Hola Anna,
he arribat ara de comprar la mona per als nostres néts i em trobo amb el teu comentari. Espero que altres participans d’aquest blog et contestin les preguntes. Jo, de passada, et puc dir que una primera redacció del Quadern gris és dels anys 1918 i 1919 i que va quedar desada al calaix fins que per allà els anys 50 en Pla va decidir refer-la per publicar-la a l’editorial Selecta. La mort, el 1962, de l’editor Cruzet, d’aquella editorial, va motivar que no es publiqués. A partir d’aquesta data i fins el 1966 en Pla va fer l’última redacció de l’obra i ja sap tothom que l’editorial Destino la va publicar com a volum primer de l’Obra Completa.
Pel que fa a la segona pregunta teva, jo tinc entès que la relació entre Pla i Carner va ser bona en tot moment.
Trobaràs molta informació a les biografies de Josep Pla que s’han anat publicant d’experts com Cristina Badosa, Marina Gustà, Xavier Pla, Lluís Bonada, Xavier Febrés i d’altres.
Llegint el Quadern Gris de Josep Plà, un es dóna compta del penós que hauria estat no saber llegir.
He estat uns dies sense poder llegir “El quadern gris”. Avui m’ho he empassat tot, comentaris inclosos. He trobat genial la definició que fa Josep Pla sobre Carner: “la muntanya parint un ratinyol”. (Ho comenta també l’Antonio Gálvez.) Potser el nostre admirat Pla es passa una mica. He llegit bastant l’obra de Carner, i penso que la ploma a vegades se li resisteix, no és un Pla o un Segarra, no, no ho és. La mirada sobre les coses, sobre la vida és molt diferent en aquests dos escriptors.
I que tomba i que gira amb el caràcter dels empordanesos… Ja en tindreu, mestre, de material per rumiar-hi! I val més que us hi afanyeu, perquè ben aviat us costarà identificar-los: cada vegada son més barrejats.
Però tant li fot, perquè mentre hi bufi la tramuntana, tants com n’hi arribaran, tants n’hi quedaran, de tocats. I alguns ja n’hi venen.
Perquè, sabeu? hi ha d’altres vents que bufen, arreu. Però això ja ho veureu vós mateix quan sigueu més viatjat. I a fe que us hi haureu d’avesar, a viatjar, mal que preferiu el pa de pessic de l’àvia al d’altri.
Mentrestant, Josep, rebeu una forta abraçada. I no us escoltéssiu pas a en Gori!
partícula elemental
atles particular
El discurs del senyor Gori és espaterrant, sí. Però l’home, certament, té la seva part de raó. Se m’acut tot de coses per a dir-li però haig d’admetre que les seves paraules no són tot demagògia. No només és un punt de vista molt respectable sinó que vos, Pla, l’exposeu amb tanta netedat que, amb certes modificacions —l’adjectiu “bonica” fa que el pobre Gori quedi com un carrincló de botigueta— podria ser emprat com a arma de defensa d’aquest tipus de gust per la lectura, tan lliure com qualsevol altre.
Jo, en això, em sento tan impedit emocionalment com vos. Adaptat als nostres dies, el discurset és podria aplicar a tota aquesta faramalla fantàstica a l’estil El Senyor dels Anells. Em sap greu, a mi no m’entra; literalment, m’assassina. Ho trobo com una espècie de sub-Homer que no aguanto; que em provoca urticària i tot. Sí, ja entenc que és una metàfora del nostre món i tota la pesca com diuen els seus amants. Vos ens dieu que cal respectar-ho, i teniu raó. Què en sabem nosaltres, gent incompleta, que la nostra imaginació no dona per a més… Oi?
El savi ha de ser, per força, aquell que pot gaudir d’una cosa i de l’altra, i treure’n profit. Quina enveja!
El que dieu de l’Empordà es pot extendre a tota una manera catalana de fer. De tota manera començo a estar impacient que arribeu a Barcelona.
Bé, vos aneu fent: ja ens podem donar per servits de tot el que comenteu, sigui el que sigui i sobre el que sigui.
Apa, me’n vaig. Desitjo que tots plegats tingueu una bona mona.
Adéu-siau!
Gràcies Antoni,
En Pla és un mestre però renoi, tu en saps un munt i llavors dius que només ets un aficcionat a la literatura??? M’atreviria a mal pensar i segur que a les postades de casa teva algun premi que altre hi tens penjat i no precissament de tir al plat!
Deixem-ho en l’anonimat, la senzillesa diu molt de les persones.
Per a mi en Pla és tot un descobriment com també ho són dels amants de la bona lectura que participen en aquest bloc.
Una entradilla de contrastes. La dicotomía literatura superficial, literatura de calidad, tan efervescente y visible hoy en el sector editorial a favor de lo superficial, claro es. Pero qué rabiosamente actual es Josep Pla. Por los servicios prestados a la vida, los huesos de Pla deberían yacer en un cementerio de personas ilustres, o siquiera, a cubierto, con unas tejas por encima (ya, ya, una vez muertos, como si nos quieren tirar en un zarzal). Se me ha ido el santo al cielo. Disculpen. Quiero decir que Pla, con su entradilla tan simpática de hoy, marca el sentir generalizado de la mercadotecnia editorial actual: publicar libros gordos sin nada, tan sin nada que no moleste su lectura, por ejemplo, durante los farragosos trayectos en autobús, en metro, en ferrocarril. Todo el mundo sabe que, para Pla, la literatura superficial es la literatura idealista, que aquí aparece, para que subrayemos una sonrisa planiana, con personajes sentimentalmente afectados, tan exageradamente delicados que no pueden coger las cosas si no es con un papel de fumar, dentro de un marco mínimamente romántico, con esa luna vaga que quiere y no puede iluminar el conjunto. Los contrastes. Resulta que el amigo Gori, el aficionado a la literatura idealista, es muy alto y gordo, tan alto y gordo que en cada comida puede permitirse el atrevimiento de beberse, sin desfallecer, un litro de vinazo de diecisiete grados. Y es que los partidarios de la literatura superficial, como por ejemplo casi todos los editores actuales, suelen ser gente muy bestia, muy primaria, muy pusilánime en realidad, muy bien peinada y recta en las apariencias de la calle.
P.D. Feliz regreso vacacional.
[...] 24 de març de 1918r Sun, 23 Mar 2008 23:00:52 GMT [...]
[...] Pla. El cuaderno gris de hoy. Una entradilla de contrastes. La dicotomía literatura superficial, literatura de calidad, tan [...]
Crec que, tot aprofitant la conversa amb el seu amic Gori, Josep Pla ens explica quin tipus de literatura li agrada i l’interessa.
És oportú aquí el pròleg que encapçala l’obra completa de Pla escrit per Joan Fuster, un fragment del qual us copio:
¿La literatura -la literatura que sí que l’interessa, a ell? ” És el reflex d’una societat determinada en un determinat moment.” La definició, Josep Pla l’ha apresa en De Sanctis, i se n’ha fet un axioma. No podria haver-ne trobada una altra que s’ajustés millor al seu treball. De lluny o de prop, directament o indirectament, tots els seus escrits tenen per tema o per intenció la realitat que el rodeja: la societat de què forma part.
JOAN FUSTER
Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla
Obra completa. Volum I
Edicions Destino, 1966
Poques vegades he gaudit tant llegint un llibre, com amb el Quadern Gris de Josep Pla, nomes em sap greu no haver-lo llegit abans.
Quin plaer llegir aquestes boniques descripcions de l´ambient que es vivia en aquell temps.
Com diu l´Anna Ramos el diccionari fa fum de fent-lo servir.
Bona nit Josep,
En aquests moments el pensament que tinc al cap és que gràcies a Deu que ja s’han acabat les mones; mona amunt mona avall. Jo si que pateixo un cafarnaüm digestiu. Ja veus m’encanta la paraula que m’has ensenyat, serveix per moltes coses -semblo una nena petita amb sabatetes noves.
Veig que t’agrada la literatura dels grans mestres. Ja que parles d’en Rousseau m’agradaria saber que en penses de la seva filosofia. Veig que era molt promiscu en el terreny sexual. Renoi als 16 anys ja és una joguina sexual. També m’he quedat sorpresa que la situació preferida de Rousseau són els trios i que ell prefereix un paper passiu.
Josep, veig que ets de mentalitat molt oberta i que llegir els grans filòsofs també et deuen haver influjenciat en la teva vida personal. M’explicaràs algun dia, tu que ets persona tan sensible i descriptiva, la teva relació amb les dones? o serà un apartat que no el voldràs transcriure en el teu quadern?
Senzillament et puc dir que els de la teva època o anterior no queden curts en aquests afers, i que llavors diguin del jovent d’ara!
Bé et continuaré seguint i esperant que m’espera el proper dia.
En aquesta nit d’insomni i malsons, vos aneu i m’engegueu aquestes descàrregues voltaiques: el Pla llepafils d’olors, l’ostentació de sinceritat, les rellotgeries i la barrallada monumental contra Verdaguer. No ajudeu pas a agafar la son, no.
Amb el mossèn sou tan devastador com tendre. És molt curiós. L’aneu demolint alhora que us arronseu d’espatlles: “Què hi farem”, sembleu dir. Com a vos, l’Atlàntida em sembla una obra bellíssima però distant. El meu fragment favorit és l’apèndix final —una mena d’eco refistolat de Las Coplas por la Muerte de su Padre de Manrique— a on, per les escletxes de les pedres dels campanars caiguts, s’escola una mica d’humanitat a on agafar-s’hi i compartir un viu sentiment de pèrdua irreparable. Aquest tros em fa pensar: no és també aquesta nostàlgia planyívola, al capdavall, molt nostra? El català — “…aquesta classe de pagesos, d’aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç…”—, amb totes les seves misèries, tampoc és de pedra i, potser per això, treballa (o treballava) i mira de no pensar en la ferida que porta a dins. És clar que tot això expressat amb aquesta “ensulsiada de verbalisme”… També és cert que tota generalització s’esmicola tan aviat mirem als ulls de la gent, no? bah, no em feu gaire cas.
Au vinga, què tingueu un bon dia tots plegats.
Pla,
ja en parlarem. Ara vaig de tard.
Benvolgut Josep,
casualment aquests dies he acabat les “Confessions” de Rousseau i n’he quedat força content. Aquest debat entre realisme i literatura “bonica”, “de diumenge a la tarda”, “de sentiments excepcionals” sempre existirà. Perquè sempre hi haurà diverses menes de persones. A mi, així a l’engròs, m’agraden coses de totes dues menes.
Au, bon vent!
Coi de Pla,
ara em sortiu amb les xemeneies fumoses! Us en podria contar deu mil, d’anècdotes de xemeneies…però vaig curt de temps. Només una cosa: Verdaguer -i no arrufeu el nas- s’ensuma en la vostra prosa…encara que només sigui un Verdaguer passat pel sedàs.
Benvolguts comentaristes,
Desde el primer dia em vaig enganxar al blog i tinc com una necesitat llegir-lo. No nomes el Quadern gris, que fa anys vaig llegir, sino també els comentaris que hi deixeu.
Per mi son tan valuosos com la mateixa obra de Pla.
Perdoneu-me mestre pero al pais hi heu deixat molts alumnes aventatjats!
L´enhorabona a tots.
En el fragment final d’avui, Pla torna a marcar distàncies amb la literatura anterior a l’època que li ha tocat viure, (romanticisme, modernisme, noucentisme…) i ens remarca quin és l’estil que ara pertoca, segons la seva opinió.
Podem estar-hi d’acord o no, aquesta és la qüestió. Això sí, he d’admetre que la manera d’expressar-ho per part de Pla és molt brillant. Quin goig tenir un escriptor que se sap explicar tan bé!
El fet de poder llegir un autor com ell m’omple de satisfacció.
I com em conec aquesta necessitat d’aire pur! I quina felicitat trobar-te els teus propis pensaments desordenats tan ben exposats en boca d’un altre… Es gairebè una sensació…mística!
estic d’acors amb Ramon Erra. Verdaguer és el creador del català literari modern. Tots som deutors de mossèn Cinto i Pla també. Altra cosa és el contingut.
Bona nit Josep,
En aquests moments de tranquil.litat i de recolliment davant la fosca negre nit i després de la moguda jornada que la majoria dels mortals suportem, començant el dia amb el brunzit del rellotge que et recorda que has d’anar a primera hora a “toc de pitu” que has de córrer per a tot, rellotge amunt i rellotge a vall on ets més cap cap cor; amb deixes un bri de placidesa davant el que m’has argumentat avui.M’he quedat bocabadada davant la distribució de la teva casa del carrer del sol; talment podria dir que també has estudiat arquitectura.
Permet la meva gosadia de canviar-te l’escenari en què “el foc porta molt de desordre i fa molta brutícia”. Deixa’t portar pel caliu del foc que tot ho encen i escalfa els sentits i estova els cors. Mira els colors de la seva flamarada i comparteix’el amb aquella persona que et sents propera o perquè no, amb un bon llibre tot assaborint una copeta de bon vi que et fa desvatllar tots els sentits.
La grandeza de las pequeñas cosas, tan pequeñas que para muchos son indescriptibles. Pero ahí está Pla para sacar la radiografía de lo que apenas alcanza a verse. Así, del topetazo del olor de las iglesias, que sentimos pero apenas vemos, Pla nos ofrece su pormenorizada luz. Así, de la incongruencia de una relojería que, como todas, exhibe relojes que marcan distintas horas durante la misma fracción de tiempo, que todos vemos pero que apenas sentimos, Pla nos ofrece su pormenorizada luz. La grandeza de las pequeñas cosas. Puesto que Pla sabe como nadie sacar agua de las piedras. Y Verdaguer, otro escritor del país al que Pla se carga con esa indomeñable ironía tan sabrosa. Es que Verdaguer, a día de hoy para la literatura, cumple tan sólo con una función decorativa. Ya que es un enorme palacio con esas enormes chimeneas, tan decorativas, que no calientan; un palacio bonito, pero insustancial. El realismo, que tanto turba y perturba.
[...] Pla. Su última entradilla de El cuaderno gris, la del día 25. La grandeza de las pequeñas cosas, tan pequeñas que para muchos son [...]
Benvolgut Josep,
magnífic exemple literatura indirecta. No solament es veritat que la literatura ha de ser realista d’ença principis de segle, sino que té molt a veure amb la idea del temps i la recuperació de l’orgull hipócrita. El realisme és una forma d’egoísme que pot únicament tenir en compte el present.
extranyes paraules les del vosté, bon amic.
Benvolgut Josep,
Feia temps que no us llegia, i gairebé tant que no escriviu. Quins desficis us menen?
Veig que heu estat escartejant els llibres de Verdaguer. Potser a les seves fulles vos hi sentiu enganxada l’olor de resclosit de l’església, però aquesta partícula, mestre, hi ha trobat grans un trosset de la seva ànima. Amb delit el vaig llegir, i gran és la benevolença que li guardo. Vós dediqueu-vos al que us escau, i no volgueu pas ser l’únic gall del galliner.
Des del vostre temps deu ser una cosa ben extrenya el que us proposo. No volguéssiu pas saber-ne la fetor d’aquest aire estancat: cementiris d’acer
El discurs del senyor Frigola és, juntament amb la repassada literària que més endavant us clavarà l’Alexandre Plana, un dels meus favorits de tots els que heu recollit.
Cal estona per a pair aquest tornado de lucidesa, que sembla que comenci bufant com Maquiavel, bellugui de lloc tot el que no he llegit ni viscut, i acabi petant a Montaigne. Però em queda un dubte: Així com es diu que el Sòcrates de Plató parla moltes vegades per boca de l’autor dels diàlegs, m’agradaria saber fins a quin punt vos no heu emprat en Frigola com a titella transmissor de les vostres reflexions. En tot cas, no hi podria haver millor sastre per a les seves paraules. Qui us pogués tenir ben aprop, per a convertir la nostra desordenada xerrameca de cafè en pàgines immortals; les nostres contradiccions en una màquina tipogràfica que esperoni l’ànima lectora!
Si us plau, digueu-li al senyor Frigola que no sé si admirar-lo, tenir-li por o, per tenir-vos a vos com a cronista, al moment precís, envejar-lo.
Camuflat en forma de conversa de cafè, en Pla ens engega un discurs filosòfic que déu ni do! Absolutament genial! Després, sembla que ens digui: “toquem de peus a terra” i ens ho fa fer, tot explicant l’incendi del carrer de la Rajola. I bona nit! Realisme pur.
Amb l’amic Florenci Salesas discrepo una mica: jo només hi veig l’eco de Montaigne, no hi sé veure la influència de Maquiavel en aquest fragment. I de tota manera, Montaigne és ell mateix qui ens explica les seves coses; en Pla ens ho explica per boca d’altres persones (Frigola, Gallart, Gori…)
Totalment d’acord amb el que dius, Florenci, sobre allò que li dirà l’Alexandre Plana més endavant. Per mi és un dels moments més extraordinaris d’aquest llibre.
I em sembla que ja sento l’amiga Anna Ramos que ens diu: “ei! voleu fer el favor de callar? No s’hi val a explicar el final. Les persones que encara no l’hem llegit volem tenir la satisfacció personal de descobrir-ho amb la lectura. No ens ho expliqueu!”
Gràcies.
De res.
Hi ha coses que mai canviaran Josep. aquells homes que viuen sense la necessitat d’escoltar tothom sap qui són. Cada dia són protagonistes, i tothom se’ls escolta. I quan es cala foc en algun assumpte són els primers a anar a dormir.
Pla,
llegir els escrits d’algú no és també una manera d’escoltar-lo? Per a algunes persones, doncs, escoltar és una necessitat!
Per a Ramon Erra: noi, estic totalment d’acord amb les teves tres ratlles (quina enveja de síntesi!)
Per a l’Antoni: jo tampoc sé si en Pla tenia intencions de fer-hi un eco de Maquiavel. De fet, recolzo tot el que dius. Tan sols és que a mi, personalment, me’l fa recordar moltíssim. Però ja et dic, barrejat amb tot de coses, i no sols de literatura o filosofia, sinó de moltes altres de la vida mateixa.
I sí, procurarem de no fer patir l’Anna Ramos. No sé si he estat gaire elegant… però també està bé que pateixi una mica, què caram! he he he (amb tot l’afecte).
Sortir per uns instants del caos, la pressió, l’aclaparament de la feina -que cada dia que passa, més ens ofega-, per gaudir d’aquest oasi de gran literatura… Quina sort que tenim els seus lectors, senyor Pla.
Sense paraules ja las ha posat ell.
Bona nit Josep,
Ostres, crec que necessites l’ajuda d’una dona. Si em permets i em dones la paraula vull dir-li al teu amic Frigola que de timidesa no en té res i que això de viure als Estats Units l’ha fet tornar molt racional. Renoi JOSEP, de quins companys t’envoltes; ser pobre és molt trist però vols això?
“DIAGRAMA”
El fet és que
milers d’homes adinerats
determinen el destí del món,
i en fer-ho s’orienten per un
principi fonamental:
augmentar els beneficis.
(I fins quan durarà aquesta estructura?)
Joan Brossa
O vols continuar escoltant al Sr. Frigola dient que el què us agrada més als homes és ésser escoltats més que les dones i que pel fet de ser escolats ja sou uns fatxendes feliços !
No, no! no et deixis manipular . T’ho diré d’una altre manera i a cau d’orella i llavors diguem què tries.
“T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana.
Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.
Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l’amor, dallat, que ha granat el meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.
Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall
a la marea viva que em nega a l’endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l’estrall.
Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d’estirp romeva.”
Maria Mercè Marsal
P.S Bona nit companys, veig que sou molt matiners i esteu molt motivats per compartir les interioritats del Sr. Pla.
Ondia!
Perdoneu a tots els homes però és que m’he menjat una lletra; volia dir escoltats i no “escolats”. Quina vergonya.
Haig de dir que aquestes hores de la nit un no té el cap gaire clar i la veritat no em repasso el que escric, però la culpa no és tota meva. No m’agrada massa el format petit per poder escriure. Jo necessito tota la pàgina!
He cregut necessari fer aquesta petita intervenció perquè suposo que serà motiu de rialles i comentaris. No era la meva intenció perturbar la vostra tranquil.litat. Mil disculpes.
Rectifico l’expressió del meu text “déu ni do” per la correcta, que és “déu n’hi do”.
Demano disculpes.
“O vols continuar escoltant al Sr. Frigola dient que el què us agrada més als homes és ésser escoltats més que les dones i que pel fet de ser escolats ja sou uns fatxendes feliços !”
Sí, sí… arregla-ho, ara!
Si és un exercici literari és genial. Si és una pífia, és genial.
Si cal callar perquè et xiuxiuegin a cau d’orella paraules dolces, es calla.
Mestre Pla, qui us ho haguera dit, eh? al vostre diari, tant d’erotisme! No sé si és millor que ens parleu d’esglésies amb aires llepissosos, així no ens esvaloteu tant…
Bé, Anna, no crec que ningú se’n rigui, dona. De tota manera em sembla que en Pla, quan parla d’homes, parla de persones en general. Com a mínim, jo penso que és perfectament aplicable als dos sexes, amb totes les diferències que vulgueu (no vull estrenar una discussió que seria, d’altra banda, estèril). Jo no menysprearia la dona fins al punt de dir que està “discapacitada” per a ser vanitosa. Si ho són molts animals (i fins i tot plantes!) nosaltres no hauríem de ser menys, oi?. Pregunteu-li als grans seductors (d’ambdós sexes): tots saben molt bé com afalagar la vanitat —en totes les seves formes— que homes i dones tenim. El que sí és cert és que, com diu el company Erra, escoltar és de vegades una necessitat, una droga. No tot està perdut, certament. Mai.
Per a l’Antoni: jo també dic “déu ni do”. Gràcies per l’aportació; aquestes correccions són un bon ajut. De tota manera, jo prefereixo no demanar disculpes pels meus errors o no acabaria fins l’any que bé.
Au, que tingueu tots plegats un bon dijous.
Més enllà de Montaigne, que sempre estigué present, el tema desenvolupat és platònic: l’anàlisi de la llagoteria com el material més bàsic des del que es construeixen les relacions humanes
Bona nit,
Crec que per alusions us haig de contestar i dir-vos que; caram meu deixat ben aclaparada, que bonica la vostre reacció.
Eh Antoni, tu sempre el primer i amb les paraules precises. “Justa la fusta” com diu un amic meu. Juntament amb els teus coneixements literaris fas que vagi entrant en el món Planià i que no pensi com fa anys -quin pal de quadern-. Senzillament, entenc que aquell no era el moment de llegir a uns dels mestres de la literatura catalana.
Florenci, t’asseguro que en el text el Sr. Frigola parla d’homes com a sexe masculí. Per altra banda jo també penso com tu que és aplicable als dos sexes. Crec que a tu i a mi ens limitaran l’espai dels comentaris, perquè renoi també t’enrotlles com una persiana. Tens molta facilitat de paraula .
I referent al company o companya Particula elemental gràcies pel teu comentari. En el gènere de la literatura, l’erotisme com dius tu, també forma part de les plomes sensibles i dels cors vius si no es transmet fe forma barroera. Si barregen tots els gèneres farem un còctel molt explosiu que ens portarà a somnis lllunyans.
Bé, en aquests moments em feu sentir la dona mimada del grup.
A reveure, companys.
Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç.
Gràcies pel comentari Anna. Amb el que dius d’enrotllar-me com una persiana, m’has fet començar el matí rient de valent: noia, tens més raó que un sant.
Admiro els companys que són capaços de fer comentaris breus i plens de sentit, però també m’encanta que la gent s’esplaï a gust. Entre repassar la lectura d’aquest home i els comentaris del personal —amb interacció sana d’aquesta—, jo m’ho estic passant pipa, aquesta és la pura veritat.
Ostres, vull dir que en aquest moment sóc ben bé “un fatxenda feliç”, he he he.
Au, que tinguis un bon divendres!
Apa, que tinguis un bon divendres!
Gràcies, Anna, per les teves floretes. Si seguim per aquest camí acabarem tots com aquells personatges de la narració “Teoria de Crisant” de Salvador Espriu. Llegiu-la i us hi fareu un tip de riure.
Per cert, on és l’amic Antonio Gálvez?
Bon cap de setmana a tothom!
Ai, se m’oblidava! Anna, molt bé per la feina de copiar-nos els dos poemes de Joan Brossa i Maria Mercè Marsal. Moltes gràcies. No els coneixia.
Hola, Antoni, estoy aquí, a punto de salir para dar una clase, donde a duras penas soy escuchado.
Tras la degustación del mestre, el placer se prolonga con vuestras aportaciones. Yo diría que este blog de Xarxa de Mots, hasta la fecha, es un blog aristocrático, por lo que tiene de componente de lujo, de buenas maneras, de ilustración que no se riñe con el buen humor, etc.
Muchas felicidades a todos.
Y buenos días.
Com a bona escoltadora que sóc és un gran plaer per a mi escoltar el mestre cada dia i llavors escoltar els comentaris dels bons parladors que sou, tant els que parleu molt com els que resumiu. No pareu de parlar, Florenci, Antoni, Anna, Antonio… que jo us escoltaré i amb molt de gust!!
Vareig descubrir com tants el quadern i desde llavors que m´hi fico una miqueta cada dia, encara no he arribat al mes d´abril, perqué no tinc gaire temps.
Estic fascinada descubrint aquell Pla i ademés tota la gent que
amb el comentaris sucosos em feu passar una bona estona. Ni ha que sou uns bons poetes.adeu fins aviat
Aquest comentari d’avui sobre el “coneix-te a tu mateix” hauria fet les delícies dels vostres admirats grecs i de més d’un psicòleg àvid d’estudiar-vos.
Una cosa certament difícil això de conèixer-se a un mateix: la distància que hi ha entre el que ens pensem que som i el que de debò som pot arribar a ser esborronadora, com vos plantegeu que li passa al vostre pare. Tot i que en les vostres paraules s’hi troba una certa admiració cap a la seva audàcia, queda clar que, pel que dieu, l’home pateix un seriós desenfocament entre quines són les seves autèntiques aptituds i les que ell creu de tenir. Després feu una repassada a una societat, que tot just comença a morir, en la qual això de conèixer-se a un mateix està ben controlat a través d’unes normes inflexibles servides per una educació, una religió que vetllen per la gent. El que cal fer i per al que hem de ser útils està perfectament regulat i sortir-se’n val, ras i curt, un bolet. Passada en vol ras damunt la vostra iaia —permeteu-me ser malèvol i dir-vos que què senzill és ser tendre amb la generació anterior als nostres pares, oi?—, exemple de seguiment tranquil d’aquestes normes, per acabar en fer una descripció de vos mateix, enganyosament dura, en la que us feu passar per una espècie de mediocre. No ho crec pas que ho sigueu. Està clar que vos no sereu mai un heroi de l’espasa o alguna cosa semblant: el vostre heroisme està en la ploma i vos, em sap greu de dir-vos ho, ho deixeu entreveure amb indissimulada coqueteria. Això sí: sense fer-se llàstima de vos mateix, amb elegància, fredor calculada, sense demanar perdó.
Hi ha coses que comencen a canviar en aquesta societat. Potser ens hem anat a l’altre banda i tot. No és fàcil pair la dificultat del món, no.
Que tingueu un bon dia.
Aquesta descripció de jove dispers que en uns segons parla de Garreta, Bergson, “la casta Susana” i l’església de Castelló d’Empúries és la perfecta descripció de mi mateix quan en tenia 20 (o 30). Ara que en tinc 40 sóc pura afonia: res a dir; funcionari, amb cara d’edat (d’e-dat pel sac). Potser ara m’interessa més la primera part de l’apunt d’avui: com sóc com a educador dels meus fills? Quin és el meu model educatiu a la família? Gran Josep Pla.
Bon dia Josep!
Gràcies pels pensaments d’avui perquè en podriem fer moltes reflexions.
Jo per part meva et podria comentar que la vida passa volant. Quan em llevo moltes vegades penso: -M’han avançat el rellotge de la vida.
Els nostres pares són d’una generació on les coses no les vàren tenir fàcils i van educar als fills com bonament sabien perquè ells com a fills també estaven mancats de moltes coses.
Ara ho tenim tot a l’abast però tampoc sabem trobar el terme mitg.
Ho deixaria amb el joc de dues paraules. “De tanta llibertat que tenim l’hem convertit en un gran llibertinatge”.
La mia allegrezz’è la maninconia,
e ‘l mio riposo son questi disagi:
che chi cerca il malanno. Dio gliel dia.
Chi mi vedess’a a la festa de’Magi
sarebbe buono; e più, se la mia casa
vedessi qua fra si ricchi palagi.
Fiamma d’amor nel cor non m’è rimasa;
se’l maggior caccia sempre il minor duolo,
di penne l’alma ho ben tarpata e rasa.
Io tengo un calabron in un orciuolo,
in un sacco di cuoio ossa e capresti,
tre pilole di pece in un bocciuolo.
Fragment de les “Rime” de Michelangelo Buonarroti.
Espero haver copiat bé el text, després de corregir el mot “rimasta” per “rimasa”.
Qui s’atreveix a traduir-ho? Jo no, no sé prou italià.
La educació a la família eternament qüestionada, Josep. En un temps ens volem deslliurar de la disciplina i en uns altra volem que torni. I si has de patir pel futur i donar les culpes a l’educació, no et preocupis perquè algú que és crític amb ell mateix segur que sap veure tard o d’hora quin ha de ser el seu camí.
Hoy vemos muy claramente la lucha del sí-no planiano, a favor del no, por supuesto, para nuestra suerte. Porque el sí es la acción. Porque el no es la contemplación. Y claro, a Pla le interesan las mujeres, sí, pero resulta que no hace nada por tener una de verdad, no. Y claro, Pla lo quiere acaparar todo, sí, pero en realidad todo le resulta indiferente, no. Esa acción-contemplación sin apenas lucha, no nos engañemos, a favor de la contemplación para nuestra suerte, es lo que ha producido ese ingente material de escritura. Para nuestra suerte, repito.
Qué acción ni acción; por ejemplo, la de los negocios. El ejemplo de su padre bien le supuso a Pla un toque de atención. O sea, para los negocios hay que alejarse de las cuestiones morales, puesto que no es práctico ser una persona recta. El padre de Pla se arruinó por su incapacidad de maniobrar como las personas torcidas, o ligeramente torcidas. Lo retorcido es otro punto distinto, con lo que también puede obtenerse beneficios. Sin embargo, es para espíritus del todo montaraces, peleones, hirientes, del todo arriesgados. Como te detecten lo retorcido, lo mismo recibes palmaditas en el hombro que te mandan al otro barrio.
¡Ay!, salió la abuela Marieta.
[...] Pla. La entradilla de hoy en El cuaderno gris. Hoy vemos muy claramente la lucha del sí-no planiano, a favor del no, por supuesto, para nuestra [...]
Bon capvespre,
Primer de tot, dir-te Antoni que t’has ven lluït. El poema és d’amor de desamor, de melangia… Ostres, jo no tinc n’hi idea d’italià.
Doncs bé, com que estarem uns dies sense els comentaris del Sr. Pla us proposo un joc de pistes per amenitzar la llarga espera. Us deixaré un escrit però no hi posaré l’autor.
Única pista: és d’un/una contertulià/ana del “Quadern Gris”.
Per l’autor,
Sé que llegiràs aquest text i et demano que no escriguis res immediatament; si sus plau aguantat el cuc de la impaciència i espera a veure si algú hi deixa cap nom .Jo si t’haig de dir la veritat no podria perquè el primer que diria seria : “Però si això és meu, que hi fa aquí?” .
Per part meva et felicito perquè escrius coses meravelloses i també dir-te que tens molta facilitat de passar de la prosa al vers. Segur que el Sr. Pla et podria ben dir: -Noi, tu si que tens futur!
Deixo que gaudiu d’aquest text .
“No tenim temps de mirar-nos les mans,
ni un trist segon per encendre l’espelma;
la flama que ens bleeix l’ànsia de carn
neix del desig i no pas de la cera.
Abans del llit- tan urgent és la fam!-
rodem pel terra: borrasca i tempesta.
Fugim tal com ziga-zaga de llamp,
del baf de la mort que es clava a l’esquena.
Tens una boca que no puc parar
de besar, menjar, empassant-me la tota!
i de dins teu et vull anar alenant.
Fondrem les dues cares en una nova
i els nostres ventres, per sempre encolats,
de suor buidaran fins l’última gota.”
Senyor Pla,
la vostra àvia Marieta em recorda l’àvia Teresa, de Les Vinyes, que no vaig arribar a conèixer i només he vist en fotografia. La meva va ser una àvia seca, moguda, valenta i arrugada -si faig cas a les fotografies- i tendra, decidida i orgullosa -si faig cas a allò que me n’han contat ( o a allò que crec recordar que me n’han contat). La tendresa, a pagès, sempre ha sigut molt difícil de mostrar, amic Josep, però sempre ha existit.
Afegiré una pista al joc que ens proposa l’Anna Ramós:
“Podria ser el net d’en Josep.”
Fins aviat.
La necessitat juxtaposada de ésser societat, ens fa obligar escoltar el que tens al teu costat. Pel contrari, què seríem rocs amuntegats a una escullera bufetegats per mar de lleva?
Antoni
Ben trobades, Antoni, la poesia de Miquel Àngel i l’errata rimasa/rimasta. Ho havíem detectat, però totes les edicions del Quadern gris reprodueixen ‘rimasta’ i així ho hem deixat. Ara tenim internet per comprovar ràpidament aquestes minúcies, però els anys seixanta, quin editor o corrector aniria a cercar les rimes del Buonarroti en italià per comprovar si la transcripció feta per Pla era fidel o no?
Moltes gràcies, Jordi Palou i l’equip de Xarxa de Mots, per la bona feina que feu publicant aquest blog del Quadern gris. Efectivament, vaig fer la consulta a internet per trobar l’autor del vers que citava Josep Pla. Confesso, però, que primer vaig pensar que el vers era de Leopardi i vaig buscar-lo al llibre en edició bilingüe italià-català dels Cants de Giacomo Leopardi traduïts per Narcís Comadira, que tinc a la meva petita biblioteca. Com que no el vaig trobar, tot seguit vaig anar a buscar-lo al web http://www.liberliber.it/biblioteca, on si que s’hi troben 19 pàgines amb totes les “Rime” de Miquel Àngel.
A part, torno a insistir que caldria fer una edició crítica, amb pròlegs, estudis i notes, del Quadern gris. La Literatura Catalana s’ho mereix i els lectors i lectores catalans ho agrairíem.
Per l’Antoni:
(Diràs “aquest té avui poca feina”, i encertaràs)
Amb l’ajut d’un diccionari ínfim he gosat de fer aquesta —incompleta i amb els errors de l’ignorant impacient— traducció. Tinc una amiga italiana a qui li podria preguntar si me n’he anat massa lluny del sentit original, però no vull molestar-la a aquestes hores.
La meva alegria és la malenconia,
i el meu repòs són aquestes angoixes:
Qui cerca la malaurança, Déu la hi dona.
A qui em trobés a la festa d’en Magi (aquest Magi, lamentant-ho molt, no sé qui és)
li semblaria bé, i més, si la meva llar
es veies aquí, enmig de tan rics palaus.
Flama d’amor que al cor no se’m detura (o no hi roman, etc);
si la més gran caça sempre el menor sofriment,
de pena tinc l’ànima ben cuirassada i segellada.
Tinc una vespa atrapada en un gerro,
dins un sac de cuir, ossos i (capresti!),
tres ruscs de brea dins una poncella.
Hi ha alguns sentits que, de moment, com és evident, encara són contradictoris. Qui es vegi en cor de corregir-la, que ho faci, si us plau. Gràcies.
Bona nit!
Veig que cap dels que cada dia escriviu no heu volgut fer cap comentari. Punyeteros, el qui ho fes ja quedava descartat. Doncs bé quina no va ser la meva sorpresa voltant per aquests mons cibernètics trobar aquesta poesia i em va agradar moltíssim.Sempre n’he deixat alguna que altra perquè m’han dit alguna cosa, però sempe han estat d’autors que ja ens van deixar.
La meva sorpresa ha sigut el veure que l’autor és d’un company nostra que sap dir moltes coses i molt ben dites.
Caram, que bonic poder compartir aquestes lectures quan estan tan ben fetes.
Florenci, espero que no t’ho haguis agafat malament, però l’havia de deixar aqui, perquè i dóna un toc fresc, de color i de desig per les coses realment boniques.
Gràcies perquè els que en sabeu, podeu explicar amb amor i tendresa l’art d’estimar.
Anna, encara no se ben bé que dir-te. Dona, com vols que me’ls agafi malament aquells compliments?
El que no puc amagar de dir és que, quan vaig veure aquell text meu en aquest bloc tan exquisit, em vaig morir de vergonya —i de mal de llengua, de tant mossegar-me la— i gairebé em caic al terra ert perquè el rec sanguini que m’arriba al cervell se’m va tallar en sec. Justament aquest sonet no té en absolut l’estil amb que acostumo a escriure, gairebé sempre molt menys apassionat i sí més distant. De fet, vaig presentar aquest poema a un concurs de poesia eròtica —gènere perillossíssim, que mai m’he arriscat a tocar; en públic, com a mínim— que no vaig guanyar ni de lluny. D’aquí la temàtica —digue’m covard, reservat, tímid, o tot plegat, però acostumo a ser moltíssim més el·líptic amb aquestes coses. El que sí que és cert és que el poema neix d’un sentiment molt animal i primari que neix de l’experiència d’estar separat de la meva pròpia dona per més de 20.000 quilòmetres (autèntics) de distància durant tot un any inacabable. El que si vaig fer va ser —jo no soc poeta, que consti, i no és modèstia, és que em costa una barbaritat i ja em xiulen les orelles, sentint en Pla dient que ja hi ha massa gent que vol ser poeta— va ser auto imposar-me la rígida disciplina del sonet (déu n’hi do les pretensions!). Si aquesta excepció va sortir reeixida o no, ja és una cosa que deixo en mans dels altres. A més, des del moment que una cosa està penjada a la xarxa ens em l’hem d’empassar, sinó, no haver-la posat. Per tant, que m’hagis posat sota el focus d’aquest manera, ja m’està bé per bocamoll literari hehe he.
Ah! i en Pau Plana és el meu malvat nebot: el meu segon cognom és Pla! Aquí s’acaben, desgraciadament, totes les coincidències amb el mestre.
Demano disculpes a Xarxa de Mots que aquest tercer comentari meu sigui tan llarg però no sabia com donar explicacions amb un mínim de paraules sobre una al·lusió —dolcíssima— tan directe. Prometo ser més breu en el futur.
Moltes gràcies Anna pel teu detall tan maco.
Florenci, los letraheridos nunca hacemos caso de la peligrosidad de los géneros, por muy eróticos y resbaladizos que sean.
Buen soneto.
Bon dia a tothom.
Florenci,
et felicito per la traducció i per ser l’autor del sonet, o al revés, tan se val!
Anna,
l’has encertat de ple en incloure aquest sonet eròtic aquí, perquè en Josep Pla també va escriure’n de poemes d’aquest estil; són el que ell anomena els versos del “retour d’âge” i els trobareu al llibre “Notes per a Sílvia” volum 26 de l’O.C.
Bon dia.
A propòsit del que diu l’Antoni, si algun dels comensals d’aquesta taula no té a mà les “Notes per a Sívlia”, tan importants –al costat de les “Disperses” i les del “Capvesprol”– com el mateix “Quadern”, d’aquests “versos del retoour d’âge” n’hi ha una selecció a http://www.lletres.net/pla/pla-poe.html
I pel meu gust aquesta col·leccioneta té coses realment bones, com ara la primera poesia, que comença:
La poesia té una cosa empipadora
que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Pels dos “Antonius”, el “letraherido” (tierno invento, caballero) i el que ha posat la llengua italiana en aquest bloc: m’heu fet posar ben vermell. Agraeixo molt que, enlloc de tirar amb bala ho hàgiu fet floretes.
Però, ep! exhorto a qui vulgui recórrer a les armes, ho faci: només demano que aviseu abans, i així em pugui aixoplugar dins una armadura.
Per en Ramon: La poesia que has penjat té la seva conya marinera, sí.
“amb floretes”, perdoneu.
Els “profes” Jordi i Ramon de Xarxa de Mots ens han posat “deures” i encara no els hem fet. A veure si entre tots ho trobem. Es tracta de descobrir en quina obra Josep Pla va escriure això:
“El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen, Sí, sembla que fa bon dia”.
Jo de moment no ho trobo. Seguiré buscant.
Bona nit!
Primer, dir-vos que podeu trobar totes les “Rime” de Buonarroti a l’edició d’Einaudi en un PDF a http://www.letteraturaitaliana.net/pdf/Volume_4/t83.pdf
La que ens ocupa és la núm. 267, “I’ sto rinchiuso comme la midolla” (midolla=medul·la).
Dit això, m’atreveixo a contribuir a la tasca d’en Francesc de traduir el poema amb alguns suggeriments. Prenc com a base el seu text, i hi indico els versos on suggeriria algun canvi (sense esperit poètic, que això està fora del meu abast!):
La meva alegria és la malenconia,
i el meu repòs són aquestes angoixes:
Qui cerca la malaurança, Déu la hi *doni*.
* Qui em veiés a la festa dels (Reis) Mags [*]
*seria bo*; i més, si la meva llar
*veiés* aquí, enmig de tan rics palaus.
* Flama d’amor al cor no m’ha romàs;
si *el* més gran caça/rep sempre el menor sofriment,
de pena tinc l’ànima ben cuirassada i segellada. [**]
Tinc una vespa atrapada en un gerro,
dins un sac de cuir, ossos i (capresti!),
tres ruscs de brea dins una poncella.
[*] Vegeu http://www.florence-guide.it/english/free_time/festa_de_magi.html
[**] Aquí la cosa es complica: “pena” en italià seria, també, “pena”; penne, és el plural de “penna”=”ploma”; el meu diccionari fins i tot diu “tarpare le ali=tallar les ales” (”tarpata” és el participi de tarpare). Pel que fa a “rasa”, que seria el participi de “rasare”, trobo [http://tinyurl.com/6foera]: “rasare: in riferimento a pelo, radere completamente, tagliare alla radice”. Per això, jo traduiria aquest vers més aviat com:
* de plomes, en tinc l’ànima ben esplumada i pelada.
(és a dir, que no està per orgues).
Pels “capresti”, no tinc cap idea!
Perdó, he escrit Francesc on volia dir Florenci (!).
Jo, a falta d’àvies al meu voltant, he conegut padrines i padrinetes. Això vol dir àvies d’altres, ties de cosins, germanes d’avis,… Eren persones que fèien la feina d’àvies però sense cap obligació, més aviat per devoció.
Una era com la vostra àvia Marieta. Quan s’aixecava ben aviat el matí, ja anava per feina. El que fos: cuina, esmorzars, animals de la granja, hort, anar a buscar llenya. Uf!. Sense pensar en ella. Només amb l’idea d’estar, ajudant sense imposar-se, al costat dels seus. Se’n diu pal de paller?. A la nit, cansada, se n’anava a dormir ben satisfeta de viure.
Moltes gràcies al santboià de Londres!!!
Caram, santboià de Londres; ara se m’ha fet la llum! No entenia el teu petit comentari sobre el Francesc: ara sí.
Estic content de no haver-la espifiat tant com em pensava. El segon “veiés” també l’intuïa, però no ho acabava de tenir clar. Molt bé l’explicació de la “pena” aquella. I veig que, de moment, ens haurem de conformar en no saber que c és el “capresti”. Avui mateix escric a la meva amiga italiana, a veure que hi diu.
Moltes gràcies per tot plegat. Quina bona feina!
Aquest en Gori sempre en té alguna de bona per dir…
Vós també, apa quines unes en teniu per explicar… Aquesta és una mica, si m’ho permeteu, de xafarder.
Vés què n’hem de fer nosaltres dels manegars i desmanegars de la Roseta. D’altra banda, no us ho pensaríeu pas, oi, que encara en queden d’alcavotes? Sí, sí.. n’hi ha, n’hi ha, i tenen feina a dojo…
“Amenitats de l’arcaisme”… quines coses teniu, vós!…
Pel que fa al caïnisme, no ens n’expliqueu pas cap de nova, continua essent-hi, ben viu.
Aquí, tan apretadets, què volieu mestre… Ens és tant nostra, la batussa i la rancúnia!
Però no acabo de veure clar que goseu fer-vos el despistat, i menys davant d’algú dels cabals de’n Gori.
Per cert, no sabeu pas si algú del nostre temps ens podrà explicar lo dels federals de Sant Feliu, no?
Atles de partícules
L’ésser humà i la seva capacitat inesgotable de fascinar-nos. Quina estranya combinació, feta d’inacabables sorpreses i constants decepcions, la que beu el nostre esperit!. No podem parar de mirar-les aquestes formiguetes, no, encara que tampoc n’esperem res. Però, i si hi passa alguna cosa? perquè, de fet, sempre en passa alguna. Cal estar a l’aguait.
Benaurades siguin les “Rosetes Altes” i les seves “estructures físiques planturoses i elevades”… Què tendre, tot això que dieu. Quanta malenconia em feu sentir, així, de bon matí. Perquè?
Som ben estranys els humans. Ai! quines coses ens fan sentir les paraules, depèn com arribin ordenades al nostre cervell…
La violencia de la comunidad de vecinos. Están a matar hace noventa años y están a matar hoy día. Cómo no. Lo extraño sería que se llevaran todos bien. Todos bien. La ironía planiana de Gori, puesto que casi el cien por cien de Gori es Pla. Gori es Pla. Uno hace con su dietario lo que le da la gana. Qué solemne suena eso del error de Nuestro Señor Jesucristo, en boca de Gori-Pla, sobre la redención humana. Por otro lado, salió el enésimo ejemplo trotaconventos en la historia de la sociedad de un país, aquí llamado Roseta la Alta, una mujer bien plantada, como dice la copla y parte de la literatura catalana. La mujer en Pla. Aquí vemos a una alcahueta muy respetada en el vecindario que está a matar. Muy respetada, cómo no, porque la alcahuetería tranquiliza, como tranquiliza el inconmensurable alivio del vaciado testicular, irreprimible.
Permítanme repetir el final mayestático, sublime, de la entradilla del mestre:
“I aquests són els meus veïns –en aquest any de gràcia que es va escolant lentament”. (Y estos son mis vecinos –en el año de gracia que se va deslizando lentamente).
La rueda dentada del tiempo.
[...] Pla. La entradilla de hoy en El cuaderno gris. La violencia de la comunidad de vecinos. Están a matar hace noventa años y están a matar hoy. [...]
No sé si vaig gaire desencaminat, però aquestes quatre pinzellades del seu carrer que ens fa Josep Pla, podrien ser com la idea inicial, que aquí només queda com a un breu apunt i prou, del que anys més tard desenvoluparà en forma de novel·la i serà “El carrer estret”.
Josep, això no és res. A Barcelona es denuncien els veïns uns els altres per regar les flors amb aigua de l’aixeta. I aquests ho paguen amb calers, els teus veïns només amb males cares.
Bona nit Josep,
De nou amb tu per petar la xerrada sobre les moltes coses que avui has dit.
Jo en aquests moments compartiria amb tu i segur que la fariem petar llarga estona sobre aquest petit trosset que et trec del seu context “Els sentiments provocats pels contactes humans …”
A la quieta parlariem de la classe de sentiments que no provoquen baralles entre mals entesos de veïns i de causes perdudes que sempre i han estat i sempre hi seran.
Millor anar a l’encalç d’aquells sentiments provocats pels contactes humans i que ens fan adeleitar i sentir perquè és bonic ser aqui.
Per Particula elemental,
Acabo d’entrar en el teu blog i en l’encapçalament dels teus apunts del dia “tic i tac i tic …” i has deixat una canço que crec que és de l’Sting. És una melodia molt bonica que aquestes hores de la nit va molt bé. Té un un so de piano d’allò més plaent. L’he escoltada dues vegades. Gràcies per deixar-hi coses tant boniques.
Hi parlant del tic, tac; ningú s’ha adonat que el rellotge del blog no va bé?
Anna Ramos:
Ben bé podria ser-ho, però és d’un grup anglès anomenat Coldplay, amb acompanyament dels sons cubans de Buenavista Social Club.
(No sé pas si a vós us agradarien aquestes coses, Josep, avesat com devíeu estar a la sardana. Ara em pica la curiositat per a saber quina vida musical devia tenir un prohom que ho seria com vós a la vostra Barcelona d’estudiant, i més tard en la vostra vida ja més cosmopolita).
Benvinguda a l’Atles, en qualsevol cas: Atles particular
Ay, las distancias chocantes del paso de las generaciones. Seguro que no hay nadie, entre nosotros, que haya jugado de chiquitillo a cantar misa, a hacer de cura. No sé, no sé… A ver si ahora va a salir uno para darme con el tacón de su zapato entre los dientes. Apareció Víctor Català. Cuando Pla saca a algún escritor es para echarse a temblar. No recordaba dónde estaba su puntilla en Víctor Català, la escritora con seudónimo de hombre para no ser tan mal vista, para que otros no se cortaran con ella, tanto que incluso mantuvo correspondencia con algunos escritores, como hombre (algo de eso sé yo también, cosa divertida, con las inversiones correspondientes: Paz Vega López). Creía que no se iba a dar la puntilla; sin embargo, el final de la reseñilla de Pla la anticipa con el adverbio “massa” (demasiado). Cuando Pla dice demasiado tal, demasiado cual, hay que esperar un hallazgo de ironía sutil o sarcástica. Pla no sólo reduce a Català a escritora de novelas de género, sino que dentro de esa nimiedad la coloca en la etiqueta de las novelas más tontas o trilladas: las novelas policíacas. Y remata su impresión con un adjetivo demoledor, compuesto, para más inri. La sociología de la obra de Català la califica de artisticorrecreativa.
Como lo que dice Pla va a misa, me levanto y busco algún subrayado mío sobre Català. Lo encuentro. Cosa buena. Despejemos un poco el mal sabor de boca que nos ha dejado el mestre. Dice Català:
“El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dóna ara el sol, ara l’ombra, però el quart està reservat a l’ombra exclusivament” (El corazón humano es como una casa a cuatro vientos: por tres pega ahora el sol, ahora la sombra; el cuarto está reservado exclusivamente a la sombra).
Què tremoli l’escriptor al qual vós li poseu l’ull. Pobra Català! No estic d’acord amb tot el que li dieu, encara que no dic que no tingueu part de raó. Com sempre, després del pas de les vostra ploma, veritable cavall d’Atila, no se’n pot aprofitar rés. No sé ben bé perquè feu això. És un fet meditable. Aquesta activitat vostra fa, d’una banda, d’excel·lent correctiu abaixafums, similar al que apliquen els bons caricaturistes que, amb les seves deformacions, ajuden a descobrir la veritat ridícula que s’amaga en tothom: res és sagrat; tot és discutible; no hi ha ningú bo per a tot, per a cada circumstància, ningú. Però, d’altra banda, em fa l’efecte que el vostre procés de demolició us pot ser molt útil per a fer-vos pas, arrambant a la cuneta —amb un sarcasme molt sucós, que l’amic Antonio a descrit perfectament— qualsevol figura del passat o present que pugui ser una nosa per a la vostra futura carrera. Potser no és un procés conscient, però no em puc treure aquest tuf de sobre, ho sento. És una mica el que feren els nois dels Cahiers du Cinema a França, al anys cinquanta, que arremeteren contra tota la plana de directors clàssics francesos. Ben aviat, tots aquests es quedaren sense feina, mentre aquells joves crítics es feren un nom com a cineastes, muntant la Nouvelle Vague. Ara, alguns d’ells—amb la seva cadireta assegurada a les enciclopèdies—, admeten el seu pecat. Però dels professionals arraconats, només n’ha quedat pols per a amants de l’arqueologia del cel·luloide.
I ara, permeteu-me la contradicció: no us atureu; m’ho passo pipa!
“ha descrit”, no “a descrit”.
Fins aquí hi arribo, disculpeu.
Un altre nom, el de Víctor Català, per afegir a la llista dels escriptors que reben les plantofades del senyor Pla.
Una pregunta als senyors de Xarxa de mots:
la fotografia de les golfes del text d’avui correspon a les golfes de la casa de Josep Pla o són unes golfes qualssevol?
Moltes gràcies.
Amic Antonio Gálvez,
Jo, que ara tinc 60 anys, de petit no vaig jugar a dir missa, però el meu germà gran, que ara en té 65, sí que jugava a dir missa.
Ell anirà al cel, jo aniré a l’infern.
Als amics Antonio i Antoni, que, encara que semblin un de sol en versió bilingüe, en són dos…
els puc assegurar que de petit vaig tenir un altaret (com que altar acaba amb una erra muda, el diminutiu habitual era “altanet”, com també el de “pilar” era “pilanet”), una casulla, estola, tota la disfressa, el calze i les canadelles, una campaneta…. És a dir, que, com les minyones de can Pla, a mi em podien dir: “Vol dir missa, diu missa…” És clar que, com el germà de l’Antoni, ja he passat la seixantena. I, així com l’Antoni tenia un germà gran, jo en tenia un de petit que, sense arribar als anys que tinc, també pot dir que havia jugat a dir missa.
A part, com a “senyor de la Xarxa de Mots”, confesso que de les golfes de can Pla no n’hem vist ni trobat cap rastre. La casa del carrer Nou és totalment reconstruïda i, així mateix, de la del carrer del Sol no en tenim gaire informació gràfica. De manera que les golfes de la foto no són més que unes golfes qualssevol, com ja suposava l’Antoni.
Bona lectura!
Amigos Antoni y Ramon:
Lo intuí. Sabía que me daría con un canto en los dientes. Aunque con una sonrisa.
Buenas noches.
Això de jugar a dir missa devia ser com aquells que, l’endemà d’una pel·lícula de romans, jugaven a romans. Jo que no tinc fills ni nebots no sé pas a què juga la canalla avui.
Hola, jo en tinc 55 i, si, de petit també jugava a fer missa. Vaja, mes aviat el que ens agradava era la paraphernàlia escènica, la feina de muntar l’altar i els bancs i tot el “decorat” i, com el mestre, la vestimenta, etc, i això com un altre joc de disfresses a les tardes de les llargues vacances d’estiu a Sant Feliu de Guíxols…
[...] Pla. Su última entradilla en El cuaderno gris. Las distancias chocantes del paso de las generaciones. Seguro que no hay nadie, entre nosotros, [...]
Estic fent els deures endarrerits i posant-me al dia de Quadern gris.
Tinc un amic que fa quaranta anys repicats que em predica sobre la grandesa de Josep Pla i jo m’hi he resistit fins ara: l’actitud política del Pla entrant amb els alliberadors franquistes m’ha resultat insuperable. Fins ara.
Quin festival de llengua ben servida amb elaborada facilitat.
I quin blog més suculent.
Però…. Hi ha coses que, com a Pla les ferums de tabac fred, em provoquen malestar físic: una d’elles l’expressió “em caic” tant frequent entre els joves i no tant joves.
I “ai las” l’amic Florenci la deixa anar com si res. Tu quoque ?
Hola companys,
Avui no sé que m’ha petat que enlloc de començar pel Sr. Pla o he fet per vosaltres. No m’ho perdono, si al final tindreu més protagonisme que el Mestre. (ja,ja,ja).
El Sr. Pla no sé que us diria, però jo m’he fet un fart de riure. Hi he pensat, però de què parlen ara aquests homes???
Doncs, renoi, de l’edat!!!.
Caram, caram, a veure si enlloc de descobrir el Mestre aniré descobrint tots els vostres mons personals. A mi ja només em falta que m’hi deixeu els números dels vostres C/C.!
Com que no vull ser menys que vosaltres, jo també us diré la meva edat, i us puc dir que tinc entre els 30 i els 80.
Per l’Antoni.
M’he comprat el llibre de narracions del Salvador Espriu i m’he llegit la Teoria de Crisant. Renoi, el que comporta anar adoctrinant als altres, la pilota cada vegada se’t fa més gran.
I ara parlant en serio, extrauria aquesta frase del seu context: “El silenci és la millor de les qualitats, perquè permet de pensar amb puresa”. Jo el trobo extraordinari.I vosaltres?
Una abraçada a tots que una mica d’ironia també va bé. Prometo ser bona noia i fer bondat.
Pel Sr. Ramón Torrents, que veig que és el ” Sr. de Xarxa de Mots”, m’heu fet cas quan l’últim dia vaig dir que el rellotge no anava bé.
Noi, és que des de que es va canviar l’hora , jo tenia un aldarull de rellotges que no vegis, el del despertador, el de la feina el de mà i el del senyor Pla. Cap anava bé.
Gràcies perquè ara ja ho porto tot alhora, o això crec!.
estrip,
diuen que tot el que es pot pagar amb calers, a rai!
les males cares són molt més difícils …d’entendre?d’intentar de fer-les canviar?d’intentar compendre? ens ho podem plantejar a l’inrevés, ves.
Estic enlluernat per la conversa que s’ha produït amb aquesta entradeta. És fascinant veure que tot text genera tanta diversitat de reaccions com lectors tingui. I davant d’elles no pot existir el blanc o el negre. No es pot dir: “mira, aquest és sensible, aquest no; aquest sap llegir, aquest no, etc.” perquè cadascun de nosaltres està programat per a tenir la pell fina en segons què, a riure amb allò altre i a sentir-nos inspirats per a fer aquell canvi que hauríem d’haver fet tan de temps abans, amb aquella frase més enllà. No tots els textos esperonen tothom de la mateixa manera, ni tot el que hi ha escrit en ells ens fa el mateix efecte.
A mi, el fragment sobre jugar a missa gairebé se m’havia passat per alt (i això que l’he rellegit moltes vegades!) fins que el comentari de l’Antonio m’ha desvetllat de cop: “És veritat! a quines coses de jugar! Ha de ser, com diu ell, quelcom generacional”. Després, quan ha vingut el banquet servit pel Ramon, en Pedro i l’Antoni, parlant-nos de les seves experiències amb el tema, gairebé em moro de gust. Sembla mentida la de coses que passen quan som petits, com queden amagades en la memòria i, un dia, pam! arriba el moment de comentar-les en veu alta. I allò que semblava que el vent de la desmemòria s’havia endut, és útil. Aquella frase d’en Pla que ha lliscat pel damunt la meva insensibilitat lectora —del moment, vull pensar—, ha trobat en vosaltres uns lectors que ens l’han feta entendre més profundament. Mentre jo m’embolicava amb l’aparatós castell de focs del dia, vosaltres heu sabut anar més enllà, agafant aquest petit detall de vida i ampliant-lo amb les vostres íntima mirada.
Moltes gràcies: ha estat una autèntica lliçó.
En prenc nota. Qui molt xerra, l’espifia.
No tot han de ser elogis.
Gràcies.
Bon dia Anna i bon dia a tots els tertulians,
El món de les “xafarderies” li agradava a Pla. Però ell va saber convertir totes aquestes tonteries en literatura. Un exemple d’això el trobaràs al llibre “Aigua de mar”, volum 2 de l’O.C. Concretament a la narració “Pa i raïm”, extrardinària, hi ha un diàleg entre els dos personatges principals, el senyor Pla i Pa i Raïm, que et reprodueixo:
“El vaig mirar fixament. De sobte, fent una brusca transició, preguntà:
-Però, per què vol saber aquestes coses?
-Per res. Per simple curiositat. Per una mena de curiositat… diríem literària.
-Què vol dir literària?
-Per saber-ho i, un dia o altre, d’ací a trenta anys, per exemple, explicar-ho…
-Veu com no li havia d’haver parlat de res?
Però, aquesta frase, la digué en un to molt diferent -almenys m’ho semblà- de les anteriors. Vaig tenir la impressió que m’agafava confiança.”
[...] (Josep Pla, ‘El quadern gris‘, 12 d’abril de 1918) [...]
[...] un acontecimiento el día en que su padre lo invitó a tomar posesión de una buhardilla familiar [El meu pare, que em veu donar voltes a l’entorn dels llibres de text, m’invita a pujar a les gol...]. En esa buhardilla se escribió la primera versión de buena parte del Cuaderno Gris, comenzando [...]
Bona vesprada a tots,
Antoni, gràcies pels teus apunts, ja m’agradaria veure per un forat la teva biblioteca, noi i tens de tot.
Tornes a fer la teva intervenció de forma subtil i pausada, m’hi deixes un apunt i em dones la referència d’allà on es troba, però tu de totes maneres m’hi transcrius el text, perquè no m’hagi de comprar tota la biblioteca!. Que subtil!!
T’aconsello que facis les teves intervencions més llarges, no passa res si m’hi deixes entreveure els capitols del Sr. Pla que encara no conec.
Tu dic perquè En Florenci cada vegada t’escurça més l’espai! ja, ja, ja.
Florenci no t’enfadis, però noi, el rotlle de la teva persina no sé si és manual o de les elèctriques!
De bon rotllo.
Ep, que jo no vull escurçar res a ningú! Cadascú que faci el que vulgui amb la seva pròpia incontinència.
Jo ja tinc prou problemes a subjectar les meves “persines”, que em pengen per tots cantons, amb les dues mans i les dents, mentre faig equilibris per no estavellar-me, amb un peu a l’escala i l’altre donant cegues guitzes al buit.
Ara, que bé que us passeu quan em clavo una patacada, punyeteros!
Què tingueu una bona lectura espriuenca, jugueu força a fer misses, i somnieu amb els angelets.
Això de la “persina” i de les “persines” m’ha agradat. Quin tip de riure!! Com que suposo que volíeu dir “persiana” us passo una frase que va dir Josep Pla una vegada i que s’ha fet famosa:
LA PERSIANA ÉS VERDA.
Josep Pla
Amics i amigues,
no us perdeu el blog “Pla, Rodoreda y las buhardillas” que podeu clicar un tros més amunt d’aquí.
Molt bo!
Bona nit companys que compartiu la ironia,
Molt bé, us puc dir que les persianes tenien gana perquè la nena havia d’anar a sopar i renoi s’han mengat la seva companya precisament la lletra “a” perquè m’han dit que ella era tota rodoneta i que si se la cruspien quedarien més tipes, i es clar jo no els hi he pogut pas dir que no i els he dit: endavant noies , que “persines” queda millor.!!
O és que no us enrecordeu que els homes “escolats” són millor que els homes escoltats.
Escolar: v.tr. Buidar de líquid a través d’un forat, d’un canal, etc..
Aquesta si que la vaig fer bona.
Però heu d’entendre que com la traducció del quadern del Sr. Pla, també tinc entés que se les porta, jo no vull ser menys i prepararé un nou diccionari de no sé que , però us asseguro que vosaltres dos també us hi subscriuré.
No si la nena apren ràpid.!
Bona nit, és un plaer!
Per al company partícula elemental
Ara no recordo exactament on ho deia Pla, però sí que en algun punt de l’oceànica obra posa de manifest la seva poca sensibilitat envers la música en general. Recordo que fins i tot aprofita el comentari per criticar l’estètica del Palau de la Música, que el qualifica, penso, d’”horripilant”.
Tenint en compte aquesta manca de sensibilitat per la música, em pregunto què hauria pensat el mestre de les immersions del catedràtic Yuri Puscas
i de les sirenes que canten apròximadament per no existir 
Tècnica: precisament ahir vaig llegir dos textos de l’Espinàs —permeteu-me que el consideri un mestre, que barreja discreció de pedra i coqueteria suau amb una elegància que em desarma— que parla dels adjectius (Temps afegit) i un altre de vós (Relacions Particulars) a on és concentra amb la vostra tècnica a l’hora de fer-los anar. Us en recomano la lectura, així com a la resta de companys. Vós sou l’exemple perfecte de mag dels adjectius de raça; tant és que sapiguem la fórmula dels vostres trucs: sou inimitable i sempre sorpreneu. Jo, si em poso a cuinar paraules, amb el llibre de receptes al costat, el plat sempre em surt pura imitació. Només pot sorprendre —i amb sort— a qui no ha pogut anar a restaurants de categoria. Als altres, els qui hi veuen el llautó, seran discrets i callaran, o tindran tot el dret a denunciar el frau.
Contingut: El refugi que ens queda als mortals de tècnica vacil·lant. Tots tenim ulls i patim i fruïm d’un entorn que pot ser únic. El suc que en traieu és tot un estímul.
Ahir va ser un dia nefast: passem full.
Gràcies, Florenci, per la recomanació dels dos llibres de l’Espinàs. He llegit “Relacions particulars” i acabo de comprar ara mateix “Temps afegit” a la meva llibreria habitual. El llegiré i segur que m’agradarà perquè també crec, com tu, que és un gran escriptor.
Pel que fa a l’entrada d’avui del quadern, seguim amb el mateix: reflexió sobre la condició humana, sobre les relacions entre les persones. L’estil, com sempre, impecable.
Bon dia Sr. Pla,
com pot ser que s’estranyi de la gent que passats els 30 no mantingui la il•lusió en la mirada dels 17? Els adolescents viuen el dia a dia sense preocupar-se pel demà. Els adults han tingut que anar renunciant a les seves expectatives de joventut i canviar-les per d’altres a mida que fan camí, en funció de les circumstàncies de cadascú. Qui més qui menys té que lluitar amb els pagaments de la hipoteca, mantenir una feina, educar als fills, compaginar la vida personal amb la laboral i tot això pensant en que no té problemes de salut. Com molt bé diu vostè, el mèrit és de les persones que tenint ja uns certs anys mantenen encara una mirada ferma, uns ulls brillants que reflecteixen esperances i poder gaudir de les petites coses. Sóc optimista i crec que encara hi ha gent així. Són les persones que val la pena conèixer. Estar al seu costat contagia a la resta del seu entusiasme perquè li puc ben assegurar que malgrat la seva actitud també tenen els seus problemes.
Ja veu que de tant en tant a mi també m’agrada filosofar, encara que ni de lluny ho faig tan bé con vostè.
Ai les golfes, Pla, les golfes de la infantesa!
Jo també he jugat a dir missa, però no a les golfes, sinó al pati de casa…ah, i deixeu que la Català tingui el seu bocí de posteritat. Se la mereix, també.
Jo, Pla, dels meus veïns no us en vull ni parlar.
Bé, per sort n’hi ha de tota mena, depenent de la banda del carrer i de l’ombra que hi toca.
La cara de la gent comença a ser interessant a partir dels quaranta anys. L’escriptura, potser també. Però els ulls ja es tenen des del primer dia de vida.
Bon dia! Doncs a mi la veritat és que és ara que m’agradaria jugar a dir missa. De petit, no, de cap manera; tenia el cap per a altres coses… Amb la meva germana ens enfotíem de Déu (vostro senyor) a la mínima de canvi.
M’agrada molt com escriu el mestre Pla, i els comentaris que en feu són ben interessants i divertits!
[...] Pla. Su última entradilla en El cuaderno gris. Una inopinada situación de cuernos, palafrugellense, que me recuerda un poco a otra, malagueña, [...]
Jo, aprop dels 30, sento que els ulls em brillen més i millor que mai. També sé que existeixen les mirades de les que parla en Pla, i que d’aquestes…. millor fugir.
Yo no huiría tan rápido de ese tipo de miradas, Belén. La sugestión está asegurada. Y de ahí al aprendizaje sólo hay un paso.
Quina gran ironia que gasta avui! M’ha recordat una mica als contes de Pere Calders.
Per a l’Antoni (i a tots aquells que estiguin encuriosits de com va la traducció del poema del Michellangelo):
Per no abusar encara més de l’espai, pots clicar a aquesta adreça http://florencisalesas.livejournal.com/93000.html i podràs llegir la darrera versió del poema, després que l’ha corregida el poeta i traductor italià Francesco Luti, un senyor molt amable que viu aquí Sitges (mille grazie Francesco!). He deixat les seves notes perquè, qui vulgui, en pugui treure’n les seves conclusions. El mateix Francesco eja m va comentar, abans de començar, que el text era complicadíssim.
Ah! i gràcies pel comentari sobre l’Espinàs. Llegir aquest home sempre em fa sentir bé. És el tipus de gent que hauria de viure tota la vida.
Au, espero que ho gaudiu.
Apa, que a l’hora que escric aquestes entrades es nota que estic adormit (”en pugui treure’n”, “eja m va comentar”… )
Si us plau, no sigueu massa cruels (au, Anna, “escola’m” a garrotades, que tu d’aquestes coses en saps un niu)
Gràcies, Florenci, i al teu amic Francesco Luti. He llegit la traducció; noi, això del “capresti” serà difícil.
He mirat el diccionari etimològic de Joan Coromines i l’arrel “capr” del llatí és comuna per a totes les llengües romàniques. De l’italià “capra” i “capretto” tenim en català “cabra” i “cabrit”.
No sé si la cosa va per aquí.
Sí, això del “capresti” és tot un misteri; una cosa “tremenda,” com diria en Pla.
Gràcies per la resposta, Antoni.
Per a l’Antoni i els altres “quaderngrisaires” interesats en el culebrot paral·lel sobre el poema de Michelangelo:
La feina ha estat acabada gràcies al nostre amic “Santobià de Londres”. Visiteu aquesta segona entrada, a on el maleït “capresti” ha quedat, finalment, desemmascarat:
http://community.livejournal.com/catalan_writing/4830.html
Gràcies “Santboià de Londres”!
Santboià, no Santobià…
Moltes gràcies, Florenci, Santboià i Francesco; jo anava desencaminat amb les cabres i els cabrits. Ara ja sabem que la traducció bona és “cabestres”.
Doncs a mi és l’entrada que més m’ha agradat de les que he llegit…
Com sempre, impecable, tot i que és la primera vegada que li llegeixo una reflexió tan llarga i profunda. I això que no cal gaire més que fixar-s’hi! Com algú va dir –així o d’alguna altra manera–els ulls reflecteixen l’ànima.
Aquesta sí que és bona, mestre! Ara resulta que teniu un avantpassat escriptor, un d’aquells escriptors ocults, que en vida no són reconeguts… i com se us assembla, Josep, en el to de l’article… Voleu dir que no el vau pas llegir quan apreníeu de lletra i ens ho heu amagat?
Tinc la imatge d’aquest home noble al cap, un bala perdut emprenedor, que depassat per les circumstàncies desfavorables ha de fugir mar enllà… el veig endormiscat amanyagant una mulata, i de sobte que desperta, amarat de suor (fa xafogor), torturat per un pensament que li ha vingut com un llamp en sentir el perfum del rom cremat: Redéu, les factures! Tantes vegades se’n va lamentar (quan per no tenir, no tenia ni claus a les sabates), que ara que en té pren ploma i paper, i magnífic d’esperit, orgullós com ho sou vós també, i vessant de supèrbia, amb un gest somriure burleta, decideix donar als seus creditors no tant sols la satisfacció de pagar-los quan menys s’ho esperen, sinó allò que té més valuós: el seu art amb precinte de garantia, que vessarà només una vegada al paper. I que us faci profit!
Aquests empordanesos, tan tocats de la tramuntana… (us hi arriba, per allà la tramuntana, no?)
Salut i dirhams.
[...] Pla. La entradilla de hoy en El cuaderno gris. Otro claro ejemplo de la memoria granuja de Josep Pla. Pero qué bien se lo pasa uno leyendo a [...]
Hay un comentario con fotos sobre Pla, las buhardillas y Rodoreda, en París. Está aquí:
http://unatemporadaenelinfierno.net/2008/04/14/pla-rodoreda-y-las-buhardillas/
Saludos.
Algú sap que és l’orxata de murri?
Perdó : què és.
Això de buscar records familiars en caixes -mundos, en diem a casa- és una experiència que trasbalsa. No cal trobar un avant-passat escriptor, ni unes calces brodades, ni un barret vermell…només amb una carta, una postal, un “cartilla” militar, uns enagos amb les inicials….
Per altra banda, comparteixo l’admiració del vostre avant-passat per Palamós, una vila que…en fi..com diu el lema “resulta familiar”.
Si no vaig errat, el personatge de l’oncle-avi no és res més que un recurs literari que fa servir l’autor. És fàcil de comprovar que l’estil que feia servir el seu avantpassat és el mateix que fa servir Pla al seu quadern. L’adjectivació prodigiosa, característica planiana, que tant ens agrada. No és curiosa la coincidència? Aquest oncle seu de segon grau, va existir de veritat?
Si vaig errat, espero que algú em rectifiqui.
A l’amic Lluís:
sobre “l’orxata de murri” he trobat això: a la traducció castellana de Dionisio Ridruejo del Quadern gris “El cuaderno gris” hi ha una nota a peu de pàgina que diu:
horchata de pícaro (1)
(1) Respeto el modismo. Quiere decir anís o ajenjo con agua, que al emblanquecer el alcohol lo disfraza de horchata de “murri” (pícaro).
Antoni,
Veig que has consultat l’edició castellana de Dionisio Riduejo. Saps per casualitat on puc robar un CD o vídeo sobre Dionisio Riduejo. Vaig veure un reportatge no sé si a TV3 o al Canal 33 sobre aquest escriptor, i m’agradaria tornar-lo a veure. L’evolució política i sobretot personal de Riduejo és molt interessant
I per què no buscar els moments més àlgids en la pròpia història, en els nostres propis records? Depèn de la mirada que hi aboquem que en traguem un profit o un altre…
A Maria Antònia Espasa,
no sé on trobar aquest CD o vídeo que dius, ni del reportatge de TV3.
Sí que trobaràs, jo la tinc, la reedició (any 2007) de “Casi unas memorias” de Dionisio Ridruejo, Editorial Península.
mireu, no sé si l’oncle es tant sols una figura literaria o no, o com diu una particula, un bala perdut emprenedor, m’es ben igual, m’ho he passat d’allò més bé amb aquest relat.
Ei, santboià santboià, 100%! Com el Pau Gasol! De fet, al revés, perquè jo tinc algun any més que ell. Però per coses de la feina ara em trobo a Londres, d’aquí el “nick”.
Ha estat un plaer col.laborar en la traducció d’aquest poema. Vaig estar uns mesos vivint a Itàlia, i clar, l’idioma s’agafa en un no res (no com l’anglès!), i dóna gust recordar-lo.
Vinga, ens anem veient pel blog.
Des de la meva ignorància literària, crec que l’oncle és ell mateix. La veritat és que no es nota diferència entre les anotacions habituals al Quadern i aquesta que suposadament va escriure aquest parent.
D’altra banda, m’ha fet gràcia això de les “tavernes de mala mort, afumades i greixoses”. Trobo que descriu molt bé aquells bars, ara també n’hi ha, en els que quan hi vas et quedes impregnat de la seva olor per la resta del dia. M’ha recordat algun bar que conec, especialment un de Girona.
He trobat molt interessant la relació que teniu amb el fantasma del vostre oncle. Sembleu gairebé posseït pel seu esperit literari, no us sembla? Quines troballes! I això que les golfes eren ordenades! No sé pas que hi hauríeu trobat sí fossin com cal, plenes de noses. Probablement, res.
Sospito que mentre vós, personalment, us hi trobeu molt incòmode en aquest lloc sense olor ni sabor, esterilitzat com un quiròfan, la vostra ploma hi campa que dona gust. D’acord que les vostres golfes no tenen historia i, si la tingueren, ha estat esborrada pels cruels draps de la pols. Però penso que aquestes mancances us han estimulat aquesta imaginació, que sempre remugueu que no teniu (amb tots els respectes: i un be negre, mestre). Així com d’una capsa, un nen imagina un tren, vós heu convertit aquest espai, tan polit i transitable, en un mar d’embalums desordenats, ideals per a entrebancar-hi els peus i l’arbre genealògic.
Gràcies al Javier per l’enllaç, a l’Antoni per les paraules amables d’ahir, al Santboià nòmada per tot plegat i a tots els altres les vostres observacions: investigueu i opineu sense trinxar, ni trencar la màgia. Què bé!
Gràcies, Antoni per la informació sobre el llibre de Dionisio Riduejo. Ja sé quin llibre em regalaré el de Sant Jordi
Que maco això de trobar un familiar que parlar així de la teu poble. En canvi aquestes publicacions que critiquen un conegut conciutadà, malauradament no cal buscar-les en papers guardats. Ni ha a dojo.
[...] Josep Pla, «Mitja hora amb Josep Pla. Autoentrevista», Revista de Catalunya, 1927 (reproducido en Caps-i-puntes, xliii, 274). [...]
ORACIÓ AL SENYOR SANT JORDI
A musitar-la, és clar, amb una molt relativa ingenuïtat.
“Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén.”
L’estampeta
se’m perdia:
no recordo
l’any ni el dia.
SALVADOR ESPRIU
Bona nit Josep,
Fa dies que no t’escric res, però has de saber que t’he seguit igualment però és que en aquests moments el meu cor plora i les meves paraules estan molles.
Tu no et canses de llegir Montaigne i aquest efecte plàcid, sedant, que et donen un repòs deliciós és el que em produeix al llegir-te i seguir-te a tu.
“A pleret i buscant el caliu de la nit
Avui toca anar a classe i
el mestre explicarà la lliçó del dia.
-Escolteu, la frase:
Tinc la impressió que tot anirà bé
és una oració substantiva amb “que” conjunció.
És com dir:
“Tinc la impressió següent: tot anirà bé”.
Quan diem:
“Tinc la impressió que t’equivoques” …
Jo, fa estona que amb aquesta literatura críptica
amb el balanceig de les paraules i
amb el seu to suau i tranquil
ja fa hores que somio amb la perla
captivadora i maliciosa que llisca cautelosa
per atraure el mestre mandarí .
La perla llisca per terres perilloses i pantanoses
però ella insinuosa vol a les palpentes
assaborir com una amantis religiosa
aquest degoteig de sensualitat i desig.
Però el mestre mandarí no estava sol
altres perles rondaven per allí
totes elles volien posseir aquest oasi d’aigua fresca
que regalima terres endins .
Com la fina aigua de la pluja
tota ella juganera que s’escapa i rellisca per …
-Anna, em pots dir quina funció sintàctica
fa aquesta oració subordinada adjectiva?
Ai las! i ara que em demana?
-Molt bé, Anna Torras, Gonzalez … ,
Òndia! Sort que no m’ho demanava a mi,
Perquè t’asseguro que no hagués sabut que dir.
… però on és el mestre mandarí?
I la perla i totes les que rondaven per allí?
Aquest abelliment em provoca un gran esborronament
ben aclaparada per saber a quina va posseir.
.
.
.
Tela
mar
in
e
r
a
!
10 d’abril del 2008
anna “
Vaya, Anna, menudo despertar me has dado… ¡Ánimo! Y el poema, muy muy curioso.
Un abrazo.
Pla,
és curiós que precisament avui anoteu aquest comentari d’Enric Frigola al cafè…ahir, anant pels carrers de Barcelona, també vaig pensar que, de llibres, a vegades, com més se’n tenen menys se’n llegeixen. Però, ep!, no sempre és així. Per sort. Ara, us sorprendria saber que la traducció catalana dels assaigs de Montaigne s’ha enfilat -aquests darrers temps- a la llista dels llibres més venuts. De no ficció. Sabeu què és la no ficció?
El Sr. Pla deia: “El que és literalment inconcebible és ésser pobre i independent.” curiosa i discutible frase, tendenciosa y en definitiva falsa. Mes encara quan en el context en el que esta escrita parla de bens materials i no de bens espirituals. La poteta dreta es deixa veure per aquí?. Per ell la paraula franciscana “La pobresa es llibertat per estar disponibles per a Déu i per al proïsme” no deu tenir sentit, el Sr. Pla deu ser mes proper als Benedictins…
Crec que avui, en Pla, ens dóna dos bons consells, que trobarem una mica amagats entre totes les coses interessants que ens explica:
“…escampar la boira d’una o altra manera”
i també,
“surto al carrer a prendre una mica la fresca”.
i la recomanació indirecta de llegir els “Assaigs” de Montaigne.
El mateix Pla escrivia, l’any 1976 (paraules que atribuïa al doctor Torrent, poc després de tornar del seu primer viatge a Europa): «És una llàstima!… Si tinguéssim una traducció catalana d’aquest llibre [...] desgraciadament, no en conec cap ni crec que se n’hagi feta mai cap. Quan pensem en la quantitat de ximpleries que s’han traduït al català i que no tenim cap traducció dels “Assaigs” ens fa molt estrany. Per què no s’ha fet? Vagi a saber. Una traducció de Montaigne, ben feta, seria una meravella, perquè hauria pogut ser de la més gran utilitat. Montaigne, al meu entendre, és un autor que hauria pogut encaixar amb aquest país, amb la manera de parlar que tenim i amb la manera d’ésser d’aquest poble.» (Notes del capvesprol, OC 35, 107-108)
Noranta anys després de ser pronunciades aquestes paraules i trenta-dos anys després de ser escrites ja la tenim, aquesta traducció de Montaigne, ben feta per Vicent Alonso i publicada per Proa en tres volums. Pla no es cansaria de recomanar-la: «Montesquieu no m’ha cansat mai. Montaigne, encara menys. Hi he après tot el que sé –ben poca cosa, però sense la seva lectura no sabria absolutament res, ni podria valorar res» (Notes disperses, OC 12, 46)
veig que avui encara no hi ha opinions ni debats entre vosaltres.
des de la meva ignorància només puc dir que m’agrada el Pla que descriu el seu entorn, les acàcies, la seva dolça olor, el seu aspecte; el vell amic pescador i Aiguaxellida….quins records d’aquelles contrades i certamen gelides aigues, clares…m’agafo a la seva descriptiva com la de la naturalesa i obvio les comparacions amb el capitalisme, qüestió de NO interés…….
Què ens vol donar a entendre en Pla, avui, amb les seves explicacions? Que la natura segueix el seu curs immutable, (la terra girant al voltant del sol), i que això no té importància (nyinyeries)? A ell el que realment l’interessava molt era tot això dels banquers i del capitalisme. I tot plegat, amb el perfum de les acàcies i l’olor de la canya barrejada amb el cafè.
Ah!, i per enèssima vegada llança un torpede contra un altre escriptor català: Rusiñol. I van… Si no recordo malament són: Verdaguer, V.Català, Carner, …, bé, tirant enrere en aquest bolq tan fabulós els trobaríem tots.
Caldria aclarir el contingut de les imatges que acompanyen el text. El presonatge que acompanya el jove Pla en barnus no s’assembla gens a l’Hermós que es pot veure en altres fotografies, ni te un aspecte impressionant de gorila. És l’Hermós, si o no?
Vidalica,
a la foto, d’esquerra a dreta, hi surten l’Hermós i Josep Pla (amb barnús).
Potser tindràs raó, Vidalica.
Acabo de consultar el volum 45 de l’O.C. on hi ha les fotos de la vida de Josep Pla. Hi ha aquesta mateixa foto i al peu diu:
Josep Pla a la costa de Tamariu amb el Xicu de Fornells.
Més endavant hi ha 3 fotos on hi surt l’Hermós, i efectivament no s’hi assembla gens, tal com dius tu. Però sí que fa cara de goril·la.
Rectifico i et demano disculpes pel primer comentari de les 12:08.
Precisament la meva lectura planiana actual, juntament amb El quadern gris, és Aigua de mar (volum II). Si us interessa endinsar-vos en la figura de Sebastià Puig, l’Hermós, no deixeu de llegir “Un viatge frustrat”, que és el segon relat del volum esmentat.
Pel que fa a aquesta entrada del 26 d’abril, comentar que em sembla senzillament deliciosa, el millor Pla: reflexions sobre la natura, l’economia (sí, company Menta Fresca, una de les obsessions més conegudes del mestre era el seu interès per la sort de la moneda), sobre la literatura i una òptima conversa de cafè.
Bona lectura a tothom!
Bona nit Josep,
Renoi, ets molt directe parlant del teu contemporani Rusiñol. Les deixes anar que déu n’hi do. El problema és que la gent que parla tant directe sol fer por i no té gaires amics. De totes maneres les coses s’han de dir al davant encara que facin mal i mai pel darrera com sempre sol passar. Saps? actualment som bastant “cagadets” alhora de dir les coses pel seu nom quan ets amb el teu interlocutor cara a cara i les coses que s’han de dir no són ni de bon tros massa agradables. Les persones la majoria de vegades tirem la pedra i amaguem la mà, o talment manipulem per fer sortir als altres i no sentint-se culpables. La ment humana moltes vegades és bastant recargolada.
Si et tingués al davant et demanaria: -Tots aquests pensaments d’avui els hi has dit cara a cara o t’has amagat darrera les lletres?
Si ha estat així, no t’amoïnis perquè els de la meva època ho practiquem molt sovint.
Et felicito pels canvis de registre que has tingut en el comentari d’avui, comences per la placidesa de la natura per posar a tó la cosa, per entrat a pinyó fixe amb el teu amic i tot seguit suavitzes la cosa per parlar de les coses del dia a dia.
Fantàstica aquesta ploma tant subtil!
Pla,
El vostre contemporani Rusiñol -igual que vos- aguanta prou bé l’escombrada del temps, que, ai las!, s’emporta tanta literatura…en canvi en això del capitalisme, sembla que la posteritat us ha donat la raó. De moment. Perquè sempre s’ha de dir “de moment”. I aquesta dèria de l’Hermós de deixar-ho tot i anar a sobreviure a Aigua-Xellida és una variant del clàssic i recurrent desig de tornar a la natura, que agafa fort a alguna gent de cada generació. A mi, la veritat, de tant en tant també m’agafa.
Buenos días (de madrugada).
Antoni, buena idea. A medida que vayan saliendo, no estaría mal llevar el recuento de los escritores denostados por Pla: Verdaguer, Català, Carner, Rusiñol (4). Así como contabilizar, del mismo modo, a los que el mestre pone por las nubes, como es el caso, cómo no, de Montaigne (¿1 por ahora?).
Anna, a Pla se le temía precisamente por eso, por ser tan directo y huraño.
Salud.
Gràcies Antonio Galvez,
És curiós com una persona tant sensible alhora de descriure situacions incomparables pugui amb la seva ploma descarnar al seu enemic.
Bon dia.
En Rusiñol era un geni, un potent allau de lucidesa que, si t’agafa distret, et pot estampar contra la paret. El que passa és que aquest fenomen —que si hagués nascut als Estats Units, el tindríem fins a la sopa— li importava molt més viure el moment que cap altra cosa. A primer cop d’ull venen ganes dengegar-li el que en Welles va dir d’en Huston, que la seva millor obra era la seva propia vida, però penso que seria massa fàcil. En Rusiñol va escampar el seu talent tocant potser massa pals -en Picasso l’admirava com a pintor- però el seu favorit fou el de viure el moment, a fons, amb totes les errades que això comporta. En aquest sentit sembla a les antípodes de l’escriptor monàstic tipus Espriu o, m’arrisco a dir que fins i tot vós mateix que, per més que sembleu cridat a voltar món, és ben clar que viviu per la ploma.
Per tot plegat, comparteixo part del vostre lament. És molt enutjós de veure un talentàs com aquest, amagat enmig de tanta escriptura de pilot automàtic. Però de tant en tant, ens en deixa anar cada una que fa venir enveja. Enveja i ràbia per tot el que no hem pogut tenir d’ell. Però si esmolem el nas, descobrirem que l’home tampoc no va deixar res amagat entre línies sinó dins la mateixa tinta que hi ha damunt el paper, barrejat amb sutge. Fer de miner explorador és tota una feinada però paga la pena.
A en Rusiñol li calia aquesta màscara, sense ella no hauria pogut existir.
Deixo aquí unes quantes perles d’en Rusiñol. Perdoneu però estic convençut que el mateix Montaigne les sotscriuria.
Per defensar-se contraatacant:
“L’austeritat és el vici de la virtut.”
En té moltes més sobre el tema i es fa difícil escollir.
Sobre com ens agrada que ens adulin:
“El que parla bé de nosaltres ha de ser molt tou perquè ens ho sembli.”
Sobre tanta beneiteria generalitzada:
“L’amor a la humanitat és literatura declamatòria. Per salvar la vida d’un amic, es deixarien matar cent mil xinesos.”
Jo no ho sé pas vosaltres, però jo sí; excepte si dintre dels cent mil hi tinc algun amic xinès.
Sobre l’estil:
“L’escriptor que cuida massa l’estil és que té poques coses a dir, i aquell que no el cuida gens més li valdria que no les digués.”
Tota una declaració de principis que, com tots els maximalismes és inexactíssima, però que com a consell per a tothom que escriu —preguntem-nos cap a quin camí tenim tirada; la cosa té la seva mala llet— el trobo molt estimulant.
Apa, que tingueu un bon dia.
Jo quedo admirat de l’erudició de l’amic Florenci. No sabria pas dir res de millor del que ens ha dit ell sobre Rusiñol. A mi també m’agrada molt Rusiñol.
Si cal comptabilitzar les patacades als contemporanis de Pla, amic Antonio, la llista serà llarga, em sembla. Però ho farem amb molt de gust. Si no m’erro, per ara són aquests: Verdaguer, Carner, V.Català, Xènius i Rusiñol.
I els elogis, de moment, són per a Montaigne; però ja s’endevina que n’hi haurà més.
Ei, amic Florenci, que t’has oblidat de donar-nos el títol del llibre on hi surten aquestes frases tan bones de Rusiñol.
És broma, eh!
Si em permets, ho dic:
MÀXIMES I MALS PENSAMENTS
Santiago Rusiñol
Editorial L’Avenç, 2006
Justa la fusta, Antoni! aquest llibret és tot un reconcentrat del pensament d’en Rusiñol en quatre fulles. Al costat de canonades com aquestes, n’hi ha d’altres que són vandalisme pur —autèntiques delicatessen del gènere—, barrejades amb d’altres de més tòpiques i, avui dia, fins i tot previsibles: per exemple la seva misogínia, massa amarga pel meu gust i potser no sempre tant ocurrent com la d’en Wilde o el seu odi als metges.
Erudició jo? Gràcies per la floreta, amic Antoni, però soc molt incomplet, jo. Cara a cara em faries miques al primer assalt.
Trobar-se aquest text i uns comentaris tan densos tot just l’endemà de Sant Jordi, entenc que pugui bloquejar a més d’un. A mi m’ha passat. Només sis comentaris a dia 28!
Massa gra de cop, amic Pla. Potser es que vinc atabalat d’abans, això segur. Però els companys encara m’han ajudat a que la pilota de la confusió se’m faci més grossa. A l’amiga Anna li passa alguna cosa —sincerament, espero que no sigui res greu— i ens regala una poesia que té la seva tela; en Lop ens parla de potetes malignes que surten —amic Lop, si ens possem seriosos a parlar de les potetes de la gent crec que ningú s’escaparia de que li sortissin de dretes, d’esquerres i de la contradicció múltiple del més enllà: sense potetes només he conegut els robots, jo—, en Ramon i en Jordi es centren en Montaigne —gràcies per la documentació Jordi— i —això m’ha acabat de matar—, el comentari de l’Antoni, que no sé com s’ho ha fet per, enmig del bombardeig Pla, capturar al vol aquestes dues espècies rares de haikus i obsequiar-nos un moment zen. Com t’ho has fet, Antoni? Jo, admeto que amb qui m’he sentit identificat, aquesta vegada, ha estat amb l’Antonio: encara ara m’aixeco fent un bot.
Digue-me que soc de fireta, si voleu.
Sr Florenci Salesas:
En la meva modesta opinió considero absurd que es justifiqui la falta de notorietat de certs artistes pel fel de ser catalans i no anglesos o nord-americans.Hi han mil exemples que demostren que els artistes grans reconeguts mundialment ho són perque parlen a la humanitat i no perque són d´un lloc i no d´un altre.Ara em ve al cap Pessoa,Hamsun o Ibsen,que no eren pas americans ni anglesos i no obstant,han donat la volta al món i els podem trobar fins a la sopa.
No conec l´obra de Rusiñol,però si fem una comparació superficial de Pla i Pessoa,i provem d´esbrinar perquè un és mundialment famós i l´altre no tant,se m´acut que això es degui a que Pla tracta molt més els detalls i és,per dir-ho així,més particularista,mentre que Pessoa parla a un nivell més abstracte i universal,posant la seva ànima com a protagonista dels seus escrits.I mentre que amb els detalls i les descripcions de Pla només s´hi pot identificar aquell que coneix la Costa Brava o la realitat catalana de principis de segle,els llibres de Pessoa(per posar un exemple) són de plena actualitat perque tracten un tema que des dels grecs apenes ha canviat,de manera que el lector d´arreu s´hi pot identificar amb facilitat.D´aquesta manera hom pot arribar a entendre que els escriptors catalans burgesos materialistes de principis de segle no tinguin massa interès fora de la seva classe social o fora del territori català.
Tampoc deixa de ser graciós la forma en que els escriptors catalans actuals culpen al sistema i als polítics del fet que no tinguin més lectors.Sempre que els escolto malparlar de les institucions que no fan prou per publicitar les seves obres,em pixo de riure.De la mateixa manera que la gent escolta catalunya ràdio o mira Tv3 convertint-les en les cadenes més seguides en hores punta gràcies a la seva reconeguda qualitat,els autors catalans podrien assolir el mateix reconeixement si en comtes d´arrossegar-se en l´autocomplaença,fessin més per millorar les seves obres.A mi personalment m´agradaria moltíssim poguer llegir sempre autors catalans,però cada cop que ho intento amb algun autor actual o novell acabo completament desencantat perquè a pesar que utilitzen paisatges que em són molt coneguts i que els personatges poden evocar persones conegudes i pròximes,sempre acabo desitjant retornar a la lectura d´algun clàssic o d´alguna glòria antiga,i és que la literatura catalana sembla que mai serà capaç d´enlairar-se per damunt del nivell que exigeix una simple crònica periodístca,tant pel que fa al llenguatge com pel que respecta a la temàtica.
Georgina,
si m’ho permet, li donaré la meva opinió sobre aquesta seva argumentació tan ben exposada.
Potser sí que, segons en quines obres, en Pla és massa “localista”. Però jo em pregunto: per què s’han traduït algunes obres seves al francès, castellà, italià, alemany, etc? El quadern gris, les “Cartes d’Italia”, El carrer estret, bé deuen tenir alguna cosa de més universal que hagi motivat la seva traducció.
Ara bé, jo crec, segons la meva modesta opinió que és discutible i criticable, que hi ha un escriptor català que compleix totes les condicions que vostè apuntava en el seu discurs.
Aquest escriptor és Salvador Espriu.
Caram senyora Georgina, si que s’ha agafat fort pel meu breu esment. Però, sincerament, trobo que la seva resposta és molt interessant i, a més, podria compartir en part. No recordo quin escriptor mediocre es queixava a no se quin altre d’excepcional de l’època de la Grecia Clàssica —perdó per la meva manca de memòria, si algú ho vol agafar com a deures, aquí ho deixo— de que hi havia gent molt savia que, per culpa de no viure a Atenes no era ningú, i l’escriptor “important” —ho resumeixo tan com puc!— li respongué que ell, per molt que es queixés, ni si fos natural d’Atenes no faria res.
Tot això que diu del senyor Pessoa i tots aquests escriptors està molt bé, però dubto que cap tingui la botifarra inacabable de versions cinematogràfiques al darrera que té un personatge tan pintoresc com en Hemingway. Estava parlant d’un fet merament comercial a nivell planetari (no sé si ho sap que al món anglosaxó, el 99% dels autors que nosaltres considerem imprescindibles són absolutament ignorats i que, per exemple a Anglaterra, els títols traduïts l’any passat no suposava ni un miserable 3% del total, la qual cosa, potser és una cosa no tan dolenta, qui sap).
Tot això que estic dient em sabria molt greu que em fes quedar com un anti-anglosaxò però li ben asseguro que estic molt fart de discussions estèrils, per defensar la cultura americana de tant d’antiamericanisme superficial. Les coses no són blanques i negres, per descomptat. No crec que la culpa sigui d’un país o de l’altre. No voldria ara que amb el meu comentari sobre en Hemingway i Hoollywood se m’acusés de que me’ls vull carregar. No conec prou en Hemingway per a valorar-lo (el poc que he llegit m’ha agradat força) i Hoollywood és una ens massa complex, a on s’hi trobo el millor i el pitjor de moltes coses. Tant sols he volgut aventurar —amb una base científica zero, perquè ni tinc bola de cristall ni res de res— que si a America haguessin tingut un personatge tant peculiar com en Rusiñol —fixi’s que ni en parlo ara de la seva vàlua artística— es vendrien cromos al cole, cosa que, a Portugal, cosa que dubto que hagin a aconseguit fer del magnífic Pessoa (potser afortunadament també).
Senyora Georgina, es tractava purament de jugar una mica. Si aquest elucubrar molesta a algú, que em perdoni, però té la pell molt fina (i que ningú s’ofengui si us plau, que això ho he copiat d’un home molt savi que em va acusar d’això mateix, fa força temps).
Bona tarda tingui.
I perdó per afegir una cosa més: sobre que la “internacionalitat de la bona literatura” li recomeno un sucossíssim capítol del darrer llibre del senyor Espinàs titolat “Límit de les traduccions”.
Comença dient:
“Una opinió molt estesa: la bona literatura és internacional. Em sembla una afirmació molt discutible…” i continua. I li prometo que ho discuteix, segons el meu pesquis, molt lucidament. Llàstima que es massa llarg però bé, és un llibre que, ara per ara, és molt accessible. Tot i això, m’agradaria saber la opinió d’algú que pensi el contrari.
Bona tarda.
Bé, ja he abusat massa de l’espai per avui.
companya Montse, jo parlo del Pla escriptor i de com m’agrada o no el que escriu, les seves motivacions, cabóries i demés us les deixo per vosaltres, els mes entesos.
gràcies.
Amic Florenci, els robots son tots de dretes, o com a mínim els robots del mestre Asimov, cap d’ells pinta la pared blanca i simplement es limiten a vigilar que la seva pintura es mantingui blanca durant mes i més temps. Al final només alguns imaginen que imaginen. La definició de la dreta de Sartre.
Una bonica definició que encaixa en aquesta poteta d’en Pla, no es maligne, la malignitat es una etiqueta que es posa després de veure el paper penjant del peu mort que ha estat ja classificat i no per tothom, només pels que hi veuen, o volen veure malignitat.
El fil de l’estel, dibuixa en el cel …
En podríem parlar, perquè les mans que van passar per Pla són unes quantes.
ja hi tornem a ser… com em recordes la meva infantesa, cercar llet al capvespre, l’olor d’aquella llet! el fuster de la cantonada i l’olor de la fusta, el barber de sota i el seu massatje, la bodega on anava a buscar el vi pel sopar…. avans les olors feien olor; va a veure per on em sortiu avui.
A la Menta Fresca li puc dir que aquesta evocació dels “martells a l’enclusa del ferrer….” a mi em recorda directament i sense matisos l’arrencada del ‘Roig i el Negre’. Potser és una apreciació personal i no tinc una memòria tan acusada respecte a les sensacions de quan anava amb calça curta.
El text d’avui és del mateix estil del que anys a venir ens donarà Pla en un llibre seu que es titula “Les hores”, volum 20 de l’O.C.
Molt interessant, Ramon Torrents, aquest suggeriment del possible ressò de Stendhal. El quadern gris es mereix que se’n faci una edició crítica que inclogui tots aquests detalls. No em cansaré de repetir-ho i demanar-ho a qui correspongui.
[No sé perquè anit no vaig poder comentar el que volia, la web no m'acceptava el comentari. Per tant, el penjo avui, el mateix text; d'aquí la manca de sincronia amb la resta de comentaris, especialment els d'erraté.]
Benvolgut Josep,
Ja feia dies que no podia llegir-vos, i em fa content saber que el vostre petit món encara gira. Avui més que mai m’heu fet sentir proper a vós, a la terra, a aquest nostre tan llunyà Empordà.
M’ha distret una mica, és cert, la vostra dèria per les olors. Ens n’heu parlat ja en diverses ocasions, i si no m’erro dues vegades heu mencionat una olor llepissosa, i dues vegades també l’olor de l’acàcia. Ara ens sortiu amb l’olor de la gent de la terra.
Per part meva haig de dir que em sento prou interessat per a les olors, m’hi fixo, les retinc, les recordo i observo, i sovint les enyoro. Enyoro les olors de l’hort. Enyoro l’olor de llenya a la roba de la gent, i a la cuina. I fins i tot l’olor de gent a l’estiu -gent de la terra, gent que feineja.
D’on soc em desagrada especialment l’olor de taxi, no sé si vos la coneixeu, la majoria dels qui llegiu al mestre suposo que no. És una olor rància, de gent gastada.
D’altra banda, em va costar uns anys fixar definitivament al record l’olor de l’acàcia, va ser quan va començar a recordar-me alguna cosa amb què sempre més la he identificat. I no en diria llepissosa. Agre, potser.
M’agradaria fer algun comentari també sobre el llenguatge del mestre, que trobo avui particularment (i mai millor dit) interessant i commovedor. També voldria comentar alguna cosa en relació a la potineria dels vostres editors, molt desagradable sorpresa (em refereixo a l’enllaç del text). I una altra a la identificació d’una cita literària que us relaciona amb Stendhal, i que l’autor de l’enllaç sabrà perquè la posa de puntetes, com si temés vessar-la. En qualsevol cas jo l’agraeixo.
Però són ja moltes coses per comentar que atabalarien als altres vostres lectors.
Benvolgut Josep, mestre: si ho desitgeu podeu passar per casa meva que també hi sortiu. No voldria pas atabalar-vos aquí a vós també amb històries que potser no són del vostre interès.
Us saluda cordialment,
partícula elemental
Ep, volia dir Ramon Torrents i no pas erraté.
A Ramon Torrents,
no entenc el sentit de la teva frase d’ahir:
…les mans que van passar per Pla són unes quantes.
Què vols dir?
Gràcies.
Antoni.
Simplement em referia als correctors i traductors, als editors i, potser encara, si vols, els linotipistes.
Potser no vaig ser prou explícit, però són mans (aparentment invisibles) posades sobre Pla.
Espero haver respost.
Ramon
Moltes gràcies per aquesta resposta tan ben argumentada. Estic molt d’acord en que no hi ha res que s’escapi de la política. No m’acostuma a convèncer qui diu “jo, és que soc apolític, sap?”, cosa és molt respectable de dir —només faltaria— però que em sembla un argument molt feble: la política és a tot arreu, per bé i per mal; encara que trobar algú d’una sola peça és impossible, per sort.
Però no estic d’acord amb el que dius dels robots, pobrets. Un robot no és res sense la seva programació. Ell sí que pot ser totalment d’esquerres, de dretes, anarquista. És només una eina, el militant perfecte, amb tota la dialèctica de partit apresa (he conegut alguns, de totes les bandes, que gairebé ho semblaven, una prodigi admirable!) Tot és qüestió de qui el programi.
En parlaré amb més propietat el dia que en tingui un, això sí.
A reveure.
Comparteixo amb en partícula elemental l’admiració per com feu sentir les olors. Per a mi aquest text és un dels més clarament evocadors que us he llegit al Quadern. Aquí s’hi trobem olors, tactes, la corda, la terra, la llana i, de propina, una paraula per a afegir al lèxic: grua. Però, com sempre que us llanceu a descriure d’aquesta manera tan aparentment lleugera, acabeu amb alguna nota amarga: “Quan arriba aquest temps em demano d’on em deu provenir la desfibració, la buidor que sento en el cor i en l’esperit…” Després repreneu el vol, sí, però l’alegria dura poc a la casa del pobre, perquè ens dueu al paràgraf a on dens deixeu anar coses com “La joventut és trista…”
Caram! ens anàvem enlairant amb l’estel aquell i ens feu aterrar de cop. Teniu unes maneres ben curioses —alguns en dirien sadisme— de compartir l’amargor de la vida! Qui us coneix ja està avisat, és clar.
En tot cas, és un plaer anar endut de la vostra mà, amunt i avall, com si la grua fóssim nosaltres els lectors: la sensació que hom té de companyia és una cosa que no es pot explicar.
Sí, Pla, la contemplació d’un hort i el vol de les orenetes. La primavera no demana gaire més.
En Florenci ha dit,
una paraula per afegir al lèxic: GRUA
Deuria ser un mot conegut entre els escriptors de les primeres dècades del segle XX, perquè Joan Salvat-Papasseit té un poema famós de l’any 1923 que comença així:
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tan com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
I em sembla recordar que el cantant Joan Manuel Serrat va posar música a aquest poema i a d’altres de Salvat.
Bon dia Josep,
“Mirar el cel, sentir les orenetes, badar, contemplar la veguedat de la vida de les coses, desfà els nervis”.
Josep, quanta raó que tens, ho hauriem de fer molt més sovint i així ens estimariem més.
Parles del teu capvespre de primavera on una de les poques coses que et distreu és la contemplació d’un hort. Jo et proposo d’altres distraccions que et farien bategar el cor i et portarien a somnis llunyants. Que ho disfrutis!
LA GESTA PELS ESTELS (1922).Joan Salvat Papasseit.
MESTER D’AMOR
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.
No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
Bon dia Antoni,
Que subtil que ets, quina manera de desgranar les coses.
M’ha encantat el tros de poema i l’autor que has escollit. Quina casualitat, entre tants poetes que hi ha, vas i esculls el meu preferit.
El meu primer llibre de poesia que vaig tenir va ser als setze anys i va ser d’En Joan Salvat Papasseit. Em van colpir tant les seves lletres i les seves filigranes que m’hi vaig enamorar i és un dels llibres de la meva tauleta de nit.
Gràcies pel poema jo ni he deixat una altre talment meravellós.
Bon dia a tots.
Bon dia Anna Ramos,
Llevar-te al matí, en un dia de festa com avui, i trobar-te un poema de Salvat, és la millor medecina per a l’esperit.
Moltes gràcies.
També és un dels meus poetes favorits. Quina casualitat!
Amic Antoni, gràcies per l’aclariment sobre aquell poema. Encara que és impossible que ho sabessis, jo he estat tota la vida convençut —i errat— que en Papaseït parlava de les grues del port, i comparava la seva lluent bellesa maquinal a un estel que vola. Mai m’havia ni plantejat que parlava de les “altres” grues, les d’en Pla. És clar que fins i tot ignorava aquest sentit de la paraula.
Gràcies també a l’Anna per l’altra poesia.
Ostres, Antoni i Florenci,voleu dir que meu de donar tantes gràcies?
Em fareu posar vermella!. Jo crec que les gràcies us les haig de donar a vosaltres dos perquè literariament aporteu moltíssimes coses juntament amb d’altres contertulians. En aquests extrems, jo sóc molt ignorant i aprenc de valent amb els vostres comentaris. Jo literariament no us puc aportar res, senzillament escric el que en aquell moment em transmet el mestre i també depenent del meu estat anímic, deixo anar els meus ditets sobre el teclat i avall, ja que mai em repaso el que hi deixo escrit.
Són sentiments i pensaments en estat verge .
A tu Florenci ja te descobert però espero que l’Antoni abans d’acabar aquest bloc es deixi conèixer perquè ensumo que és un bon escriptor i si és aixi m’agradaria comprar-li algun lllibre. Segur que si ho descobreixo em quedaré ben acollonida dels personatges que sou.
També vull fer un apunt pel Sr.Antonio Galvez , a tu no cal descobrir-te, ja ho fas tot sol, cosa que em sembla genial.
PS: us anomeno només a vosaltres tres perquè sou amb qui he intercanviat més comentaris, no és que tingui res en contra dels altres comentaristes però es que no s’ha escaigut.
Que disfruteu d’aquest pont o potser repont tant llarg.
Benvolguda Georgina,
jo també torno molt als clàssics, però de debò que no troba autors catalans actuals que la satisfacin? Jo em considero exigent i, tot i amb això, li podria donar el nom de sis o set autors de molta vàlua. Però m’ho estalviaré…
avui tant sols diré que personalment, no m’agrada la gent que li cal dringar la collereta per cridar-ne l’atenció, per ser escoltat. Si, també que he trovat interessants els links sobre l’ú de maig, la resta us ho deixo per vosaltres ja que disfruto força llegint-vos
Per Anna Ramos dir que jo si em considero d’alló més ignorant, de bon tros dels que us acosteu fins aqui i sobre tot en el camp literari, m’agrada escoltar les vostres opinions, altre cosa es compartir-les.
gràcies .
El sindicalismo obrero en la actualidad. Más vale sonreír de buena manera. Dada la abundancia de la calle en todos los sentidos, con ese consumismo de cotas insospechadas (y que dure), el sindicalismo actual sólo cumple con una labor de mero escaparate (y que dure). Por otro lado, ya sabíamos que Xènius está, en Pla, bajo un punto de mira de diente afilado. Hoy el mestre cumple a medio gas con su ironía sobre Xènius. A pesar de ese medio gas: el arte literario de Xènius se da en periódicos de poca monta, con una naturalidad lingüística relativa (jeje), con lo cual, claro, fue un deslumbramiento (jeje). Pla vuelve a cargarse al Genio.
Buenos días, tras un día de reivindicaciones a pleno pulmón (quiero ganar más dinero para comprar más, para comprar, para comprar… más).
Salud.
Hola Anna Ramos,
com que això del bloq d’en Pla durarà fins l’any que ve, potser tindré temps d’escriure un llibre i així podria satisfer les teves bones intencions, que t’agraeixo molt.
Bon cap de setmana a tothom!
Pregunto; la foto que acompanya el paràgraf del primer de maig,
és en Lenin?
En Coromina, en Frigola i en Gori fan un tercet que són tot un festival! M’encanta com descriviu els seus diàlegs. Sempre sembla que vós sigueu un ens inexistent, una cuca de llum espia —com que sou l’escrivent, no dieu ni piu; o potser dieu massa— que pren nota amb la seva camera mental.
Bé, crec que avui és la primera vegada que parleu bé d’algun escriptor català—que ja havíeu esmicolat abans—, cosa que celebro. No penso com diu l’amic Antonio que us poseu irònic (digueu-me ingenu) o potser sí que només agafeu aire per tornar a contraatacar. Sigui com sigui, ens ho mirarem de lluny—sense perdre detall, això sí—, per si de cas.
A l’Anna: gràcies per les paraules d’ahir. Per menta fresa: comparteixo el teu plaer d’anar aprenent del que saben els altres i alhora, gràcies a les propostes que van sortint, sentir-me esperonat per anar a cercar informació que desconeixia. La meva curiositat està al cel.
Perdó a l’interessat: “fresca” enlloc de “fresa”, evidentment (sobre altres pífies, que hi farem, ja estan dites, però no vull que sembli que faig conyes que no vull)
Gràcies
Pla,
això del sindicalisme…ahir em deia un conegut, que és molt necessari, perquè si no existís, els amos -o les administracions- abusarien dels treballadors. Però un cop acceptat això, s’ha de reconèixer que els sindicats -sobretot els majoritaris- es veuen desfassats i plens de contradiccions, sobretot ara que els “seus” ocupen el poder. A tot arreu. Però tant com dir que volen tornar a l’edat mitjana…renoi!
Au, salut!
Bona nit Josep,
Abans si que us manifestàveu i lluitàveu per els vostres ideals. Ara de tant en tant en fem alguna de bona però les masses costen molt de mobilitzar i la gent està molt desencisada. A França hi ha moltes més mobilitzacions obreres. A Catalunya estem molt escamats. Suposo que vindran d’altres temps on es lluitarà amb més convicció.
Crec que t’agradarien aquests poemes d’aquestes plomes tant sinceres.
“LA GENT NO S’ADONA DEL PODER QUE TÉ…”
La gent no s’adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,
paralitzar l’Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries
Joan Brossa
qui diu foc, diu flama
(1978)
PAÏSOS CATALANS
Un camp de blat ens il•lumina el groc
i darrera l’aiguat vindrà el vermell;
aquí que no ens plau fer del negre groc,
a poc a poc el fruit tira a vermell.
La llibertat sovint amaga el groc
i quatre mots encenen el vermell;
d’un arc emana el dia i sobre groc
arrela el vespre el seu molí vermell.
I passen sol i lluna a la bandera
i cada planta té un estel vermell,
que de tots els colors és el vermell
el que damunt el groc de la bandera
vola més lluny! Vermell! Vermell! Vermell!
La meva terra du un barret vermell!
Pels meus contertulians:
Per a Menta Fresca; bé crec que ja tinc un aliat/da, pensa que moltes vegades em pregunto perquè escric en aquet bloc, si te un nivell de literatura que no vegis però sóc molt agosarada i En Pla em té enganxada i ell no em diu pas que sóc ignorant amb aquests temes. Pel que fa als altres companys més avantatjats, sempre m’han tingut mot de respecte i moltes vegades m’han obligat a participar en les seves disbauxes, cosa que també agraeixo.
Menta Fresca, que seria si tot fós literatura i literatura, també necessiten de petits ingredients com nosaltres per fer la cosa més amena.
Des d’aquí animo a tots els que llegiu aquest bloc que no tingeu por i que participeu independentment del vostre grau d’ignorància. Tots som Planians i molt bons comentaristes.
M’encanten moltíssim les herbes aromàtiques i en concret la menta fresca desprèn una aroma molt particular. Sabies que és afrodisíaca?
Per l’Antoni: -Ara ja sé que no ets escriptor, però de totes maneres si acabes el llibre, jo en vull el primer volum i amb dedicatòria inclosa!
Potser escriptor de llibres no, però de diaris? em fa l’afecte que ets un bon professor de filologia catalana.
Ja veus, jo ja ho intento, diuen que demanar és de savis!
Per En Florenci:-Vaig anar molt ràpida alhora de dir que ja t’havia descobert. Em rectifico. No crec que hagis escrit cap llibre però jo si que et veig publicant tota una enciclopèdia. Noia la teva dona deu estar molt contenta, si tot ho argumentes tant bé i ho vius amb tanta passió serà qüestió que et tingui ben controlat perquè de les pedres en treus flors.
Se’t nota molt apassionat amb tot el que dius i crec que ets com el cul del Jaumet que mai s’està quiet.
Ja veus, Florenci, avui t’he pres l’espai jo, ja em tocava no?.
Espero que cap de vosaltres interpreti els meus comentaris al revés, estan fets amb molt de carinyo.
Bona nit!
Antoni,
bon dia i excusa que no hagi respost abans. Efectivament el personatge de la foto del primer paràgraf és en Lenin (en aquest cas, la imatge és agafada d’una pàgina de l’Argentina — Instituto del Pensamiento Socialista Karl Marx). És una tria encertada, em demano ara, a la vista de la teva pregunta?
Gràcies, Ramon Torrents, per l’aclariment. Ahir, després de fer-te la pregunta, vaig pensar: no siguis “totxo” i busca per internet. I efectivament, vaig trobar una web on diu que aquesta foto és en Lenin a la plaça Roja de Moscou, el 1919.
Amigo Florenci, pues yo sigo viendo ironía, a medio gas, eso sí.
Amiga Anna, no sé si merece la pena ser escritor de libros a día de hoy. Los editores actuales son tan panolis, tan pusilánimes… Parece que no admitan escritos con talento, valga la paradoja. Se me antoja que el talento no concuerda mucho con ellos, que miran para otro lado cuando lo detectan.
Bona nit,
Per l’Antonio,
em podries explicar que vol dir “panolis i pusilánimes” no ho havia sentit mai, ja sé que ho podria buscar en el diccionari però prefereixo que m’ho expliquis tu. Gràcies.
Pel Florenci,
Menys mal que encara no ho has llegit perqué segur que ja m’haguessis contestat. Noi, perdona però ara t’he canviat de sexe. No era la meva intenció pero ja saps que a certes hores de la nit el cap no coordina gaire amb els dits alhora d’escriure. De totes maneres millor que siguis tu que no una altra persona, ja que sé que tu, t’ho agafaràs d’allò més bé; ets dels meus, bon humor i endavant.
Val més que ho deixe’m aquí perquè sinó acabaré parlant del sexe dels àngels.
Claro, Anna.
Panoli: persona cursi, tirando a tonta.
Pusilánime: persona apocada, tan miedosa que ofrece dificultades a la hora dar pasos firmes.
Buenas madrugadas.
Hola Anna:
M’he fet un fart de riure que gairebé m’escapço en dos amb el “cul del Jaumet”: no se’m pot descriure millor! Això sí, un cul que mira de posar-hi els cinc sentits a cada cadira —com a mínim el de la punteria de seure! I el canvi de sexe de treure i posar m’ha renovat del tot. Llàstima que a l’armari no hi tinc roba per a l’ocasió. Aquestes operacions són caríssimes i tu me’n vas oferir una de gratuïta. És pot demanar més? (pobreta, i encara és disculpa!)
I per la darrera cosa que preguntes, doncs sí que em van publicant cosetes. No és res d’alta literatura, d’acord, però miro de fer aquesta feina de divulgació amb humor i amb la documentació tan acurada i contrastada com bonament puc (fica el nas a http://florencisalesas.lletres.googlepages.com/home : a “detalls” hi trobaràs molts enllaços que et donaran moltes raons per perdre’m el respecte he he he)
Ah! “panoli” és una paraula que m’encanta. En català també existeix, encara que el diccionari de l’IEC no la recull. Però sí el de l’Enciclopèdia catalana.
A l’entrada corresponent hi diu: “panoli”- 1 m PAST – Coca feta de farina, sucre i oli, amb vi blanc o aiguardent, cuita al forn. 2 adj i m i f fig- Beneit, curt d’enteniment, ignorant.
“Pusilánime” en català és “pusil·lànime”, i aquesta sí que surt a l’IEC.
Els diccionaris, gran cosa!
Molt bona setmana a tothom.
Curiós que ‘panoli’ no figuri al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, essent com és un mot ben català (de ‘pa en oli’) que els castellans han tingut l’habilitat de manllevar-nos (suposo que a canvi dels molts manlleus que nosaltres tenim del castellà). I encara hi ha qui creu que és un castellanisme!
Ara que ho comenta en Jordi Palou, m’he decidit a mirar el que diu el Dicionario de la R.A.E. i hi posa:
“panoli”. (Del valenciano pa en oli, pan con aceite, una especie de bollo) adj. vul. Dícese de la persona simple y sin voluntad. Ú. t. c. s.
Curiós, oi?
He fet altres investigacions que encara trobo més curioses.
- Que diu el diccionari Collins Español-Inglés, English -Spanish (probablement el més repectat d’aquest tipus)
“panolis”-nmf inv chump, idiot. (aquí “panoli” apareix en plural. Per què?)
-Què diu el Diccionari Català-Anglès, English-Catalan de l’EC (també probablement el millor en el seu estil)
…
nothing, o sigui res.
-Els de Sinònims i Antònims de Teide, tant en català com en castellà ( aquests dos no sé si són els millors però puc ben assegurar que són molt complerts) tampoc esmenten la paraula.
L’univers Panoli és ple de misteris inescrutables…
Vaya, Florenci, ¡pero si tenemos casi la misma edad! Aquella vez que salieron a relucir edades, te tenía, equivocadamente, en la sesentena. ¡Has rejuvenecido!
Enhorabuena por tus escritos.
Ostres, ostres, Florenci!
A mi si que m’has deixat ben assentada a la cadira i de pasta de moniato. Ni que hagués sabut que et feies dir -el cul del Jaumet. Si jo ja sabia que erets tot un crac. De totes maneres m’hauràs de passar comissió per haver-te fet la propaganda gratis. Amb el teu link ara tindràs més visites i més vendes. Caram, caram, amb el xicotet, sent de poble que espaviladet el noiet!
Crec que t’escriuré perquè m’ensenyis tot això que veig que domines tant bé, el you tube, my space… perquè jo no en tinc ni “flouers”.
M’he fet un far de riure amb el video de Jagen Krafterkmumman, per curiositat no seràs tu? -no m’extranyaria gens ni mica lliga molt amb el teu taranna. De totes maneres ho fas millor que les piles duraceli.
Gràcies per aquests moments tant divertits! Bona nit noctàmbuls.
avui es d’aquells dies en que he gaudit de bon tros amb en Josep, sobre tot amb la descripció de les arengades, talment com jo recordo que les menjava el meu pare, la seva preparació tot un art i la seva cara en menjarseles, tot un poema.
Quina descripció de com una cosa ens pot dur a un altre així com si res, l’episodi de la taverna i l’adaptació d’En Gervasi a la seva nova vida, el toc del rosat cargol de mar i la comparació amb el rellotge…..”no podeu caminar d’ases que sou” fantàstica frase, i l’emprenyament que agafa ja que ell és evident que no toca les hores. Sí, avui m’heu fet disfrutat de valent.
Sí Anna, el “ballarí” aquell soc jo. És així de trist…
Escriu quan vulguis, que sempre seràs molt ben vinguda, dona. Ah! i el cul del Jaumet ho vaig posar després que em rebategessis tu. Per tant, de casualitat, res de res! Però no em demanis drets d’autor, si us plau, que estic massa pelat.
Per l’Antonio: caram, no em facis fer anys tan de pressa! Tot arribarà, home. Ja arribarà el moment de trobar-nos al casal d’avis. Llavors continuarem discutint del més aquí i del més enllà, mentre juguem al domino. Confio en tenir més punteria que tu si algun dia t’haig de llençar alguna peça pel cap, he he he.
Gràcies pels comentari a tots dos.
Quan el 1925 Josep Pla va publicar el que, diuen, va ser el seu primer llibre, COSES VISTES, hi va incloure aquesta narració, amb el títol “Història de Gervasi” que ara trobem aquí al Quadern gris, incorporat amb lleugeres variants.
El primer fragment: “Una de les tavernes…” fins a “…i el tracte és agradable” no hi és a Coses vistes.
A Coses vistes: “ni cap orador sagrat”.
Al Quadern gris: “ni cap predicador estentori”
CV: “S’ha de variar, els temps són uns altres… digué el fill que escoltava.
QG: “Sha de variar, els temps són uns altres… digué algú que escoltava.
[...] L’enllaç de l’entrada corresponent al dietari de Josep Pla del 2 de maig el teniu aquí. Escrit a Dietari [...]
“La gent és sempre igual. Són les cançons que passen.”
Pla va escriure el Quadern el 1918 però no el va fer públic fins molts anys després. ¿Tenia dons profètics quan parlava de les cues? o ho va afegir a pilota passada? Algú ho sap?.
Quant al apassionant tema del panoli (digne de les inefables cartes al Director de la Vanguardia) jo que si que fa vuit anys que sóc a la seixantena, penso que és:
1- una paraula antiquada com “calavera” o “gilda” o “nuvolari” o “finolis”
2- jo ja la recordo com a antiquada quan era jove i propia de l’insoportable llenguatge del sainet pseudo castís-madrileny-sarsueler. “E-ra un po-co pa-n-o-li”
Que derivi del català (o valencià) no vol dir necessàriament que la paraula un cop independitzada del seu orígen sigui catalana.
És que “water” (pronuncieu bàter) sinonim finolis del també obsolet “comuna” és una paraula realment anglesa.
El tema de les paraules bordes, és a dir no reconegudes pels seus pares, sempre m’ha fascinat. Hi ha gustos per tot
Quants anys es necessiten per tal que una vinya plantada de nou doni un vi de gran fama en tota la rodalia?
A mi no em surten els números.
Definitivament sóc un llepafils.
No cal tenir a la vostra vila Josep, cap redemptor, ni cap col·leccionista de sensacions rares, ni cap predicador estentori, en Gervasi ja fa el fet!
Si en Gervasi té cap filla per casar, si us plau, Josep, aviseu-nos, que de ben segur és bon partit!
hola estrip i ben vingut siguis , per fi t’has decidit.
Subscric tot el que diu en menta fresca i l’estrip.
“Sembleu tenidors de llibres, tots plegats!”. Acusació impagable.
No sé com anirà tot ara pel vostre estimat Palafrugell. A mi m’heu fet pensar en com el meu Sitges ha patit tot just pel contrari. Aquí hem tingut un superàvit de figurasses —un atapeïment de redemptors digne del “camarot” dels germans Marx— que s’han barallat al llarg del darrer segle i mig per a posar-nos al cim del món mundial de les pretensions. I fou en Rusiñol, precisament, qui començà la cursa…
Aquí l’abús no ha estat tan per l’urbanisme, com dieu —bé, una mica. Aquí em mort de massa art, de massa internacionalitat. Jo mateix soc d’una generació que ja no sap “el nom de cada cosa”. Tan ens és d’on venim i ens em acostumat a viure desorientats. Tenim l’extravagància del nou ric intel·lectual. No en sabem res dels nostres Gervasis, ni entenem de que reien els que van posar el nom als oficis, a les plantes, als masos. No n’ha quedat ni les cendres. Som una gent, de fet, molt pobra.
El vostre relat m’ha fet riure molt, sí, però el meu jo més nostàlgic també mor de tristesa. Com a mínim en Gervasi podia culpar als altres.
Els de la meva generació, no podem.
Ai Josep, Josep!
Acabeu d’escriure un dels capítols més melangiosos del vostre quadern…acabeu de regalar-nos una història bella d’amor a la terra i a la vida. Una taverna es va perdre, però va néixer un tocador de corn, un bon vi i una mena de mite casolà.
Bona nit Josep,
Com m’agradaria ser en aquesta taverna, punt de reunió de tota la setmana per a la gent del poble i per la gent forana que ho feia els diumenges.
Retinc amb els ulls clucs aquesta deliciosa descripció per compartir amb tu la flaire i les aromes d’aquest lloc tant especial “la taverna bullia fins que moria la tarda i la llum es fonia, desmaiada sobre les terres del cantó de mar”. Impressionant!
Jo vull que compartexis un altre lloc molt emblemàtic però de terres endins concretament a Barcelona, l’hostal “Els Quatre Gats” que va esdevenir un dels nuclis principals del Modernisme. Lloc de tertulies i d’art barceloní, vetllades literàries i musicals. Tots els artistes que s’hi reunien, intel.lectuals de l’època van instaurar un canvi ideològic i cultural: Santiago Rusiñol, Picasso que va fer la carta de menus, fins i tot el compositor alemany Wagner s’hi va enamorar.
Jo me perdut aquestes tertúlies animadíssimes que es devien fer a la tarda i al vespre, tertúlies que segur es parlava sobretot de política, filosofia i art asseguts al voltant de taules i cadires de l’època.
Ments inquietes i obertes a les noves corrents de l’època pensaments filosòfics i llibertats que també es van perdre.
Potser tu també ho vas conèìxer, quina enveja, però bé si més no em queda les teves descripcions .
Avui els amics de Xarxa de Mots ens han donat molta feina, amb totes aquestes entradetes (López-Picó, Estelrich, Kierkegaard, etc…).
Per resumir-ho, a mi m’agrada la síntesi, jo avui em quedo amb la frase següent:
…la nostra generació tracta de dir, en la llengua restaurada per Verdaguer, tot el que en les llengües més treballades es diu normalment. JOSEP PLA
El teu resum, Antoni, coincideix amb el meu. Plenament. I hi afegeixo que, parlant aparentment d’una altra cosa, Pla comença amb Kierkegaard i, si el resumim amb la teva síntesi, acaba en la mateixa línia –de la filosofia escandinava a la mística de la Plana de Vic!
Sobre la feina que dius trobar amb els enllaços, potser la feina ha estat d’aquests amics de la Xarxa de Mots… perquè després cadascú s’entretingués espigolant aquí i allà per on li agradi.
Bon dia.
Aquesta és una de les anotacions que més rellegeixo habitualment.
Això de que Carner “provençaleja de vitrina” és fantàstic, i la descripció dels seus deixebles, absolutament premonitòria de la poesia catalana d’aquestes últimes dècades.
Un capellà protestant danès i un capellà de la Plana de Vic. I jo em pregunto: quina llum és més aclaridora? La pàlida llum nòrdica? La llum apagada de les boires? Els cels escombrats per la tramuntana que teniu a casa vostra, amic Pla, són de veres més clars que els altres?
Veig que heu tornat amb el martell per a rematar dos claus que us devia de semblar que no havíeu reblat del tot (en Carner i en Verdaguer) Però no sé com us ho feu que cada vegada em venen més ganes de llegir-los! (no conec la prosa d’en Verdaguer, a veure que passa…)
Consulta: No sé que li passa a la connexió Internet que tinc però jo fa ben bé uns tres dies que no tinc accés al bloQG des de casa meva.Puc entrar a totes les webs i adreces que vull, excepte a la del Quadern Gris. Les consultes i entrades que he fet aquest darrers dies han estat fetes des d’altres ordinadors o en miraculosos -i breus- moments d’epifania connectiva.
A algú més li passa això?
Gràcies.
Això dels deixebles de Carner que semblaran poetes escandinaus traduïts em sembla sublim!
Hi ha un article a la revista Els Marges (nº 78, any 2006) firmat per Dolors Perarnau qu es titula: Joan Estelrich, l’oblidat precursor de l’estudi de Soren Kierkegaard. S’hi llegeix això:
…Estelrich escriu un assaig poètic sobre Kierkegaard amb la intenció de publicar-lo com a llibre. Aquest, però, no arriba mai a veure la llum i la major part del material aplegat és publicat a “La Revista” en forma d’articles d’octubre a desembre de 1918.
…”Així, tant com de dir les coses. el problema és de tenir alguna cosa a dir”.
Barretada!
Però quan passem de com dieu les coses a quines coses dieu, mestre, comença a grinyolar l’admiració.
Per dir-ho amb mots vostres, passeu de ser un escriptor considerable a un mediocre propagandista del conservadurisme empordanès.
L’obseervació d’en Lluís… no és potser un punt capciosa?
Ho diu ben dit, molt ben dit, immillorablement dit, sí. Però trobes que diu poca cosa? No dic que en altres passatges el nostre autor no caigui de tant en tant en la cosa repetitiva, reiterativa, i intenti acabar d’omplir el paper per acabar l’article com sigui. Però no diria pas que en el que hem llegit fins aquí hi hagi una simple manifestació aüillada de virtuosisme.
És clar que això és la meva manera de veure-ho.
Resulta llamativo cómo Pla se regodea en los razonamientos de sus críticas literarias demoledoras. Se alarga en ellas y deleita con su gigantesca capacidad de observación e ironía. Hoy vuelve a ocurrir con la poesía de Carner y Verdaguer.
Lo que resulta llamativo es lo escueto que se muestra Pla frente a lo bueno, en este caso muy bueno: la prosa de Verdaguer. Dice: “Després, hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica”. Y ya está. Entonces se queda uno como cojo, como con una falta de compensación entre la vista del ojo izquierdo y el derecho.
P.D. Florenci, no le des más vueltas: en tu casa hay duendes.
Antonio, Pla en parla una mica més (no gaire), de la prosa de Verdaguer, als Darrers escrits (OC 44):
«I després hi ha la prosa de Verdaguer, que és insuperable, d’un enorme interès. Per a saber escriure una mica el català s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot el Diari d’un pelegrí a Terra Santa i els seus escrits de viatges per Europa i, si no vaig errat, pel nord d’Àfrica, que realitzà sempre amb el segon marquès de Comillas, si no em falla la memòria, cosa, a la meva edat, sempre possible.»
Mirarem què diu sobre Verdaguer el “Diccionari Pla de literatura”, de Valentí Puig. No és exhaustiu, però sí indicatiu. Ja en donaré notícia.
I per avui em penso que ja he excedit la quota de comentaris.
Sense haver fet els deures d’haver llegit l’entrada corresponent a avui (toca quan ja me’n vaig a dormir, en negre sobre blanc), comentar-vos que sí que m’he precipitat a llegir els vostres comentaris i a cercar l’entrada de Verdaguer al diccionari que esmenta en Ramon, de Valentí Puig. Quan el vaig llegir, ara ja fa temps, hi vaig subratllar el següent:
“A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de L’Atlàntida o del Canigó. Em dono gairebé vergonya de confessar-ho… Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent… El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el menor interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d’haver enormes escalfapanxes que no escalfen, merament decoratius, i tapissos penjants a les parets. Comprenc, així mateix, que la meva sensibilitat és molt incompleta, però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l’ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m’esterilitza tota possibilitat d’atenció o de curiositat” (OC 1, 123 -118-)
“I després hi ha la prosa de Verdaguer, que és insuperable, d’un enorme interès. Per a saber escriure una mica el català, s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer” (OC 44, 451-454)
I també hi diu que “Verdaguer fou un místic molt terrestre”.
Una bona eina, el Diccionari Pla de literatura, de Valentí Puig.
Què hauria donat Salvat-Papasseit pel tros de terra d’en Gervasi! És aquella casa que volia el poeta!
La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.
Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l’estiu
níui l’oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.
Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.
Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
Avui el Sr. Pla em perdonarà però una cosa s’ha de solucionar!
Florenci, Florenci!
Potser que facis més cas al teu probre ordinador; perquè no veus que el tens com un colador?
Si tot el dia linkes el bloc del Sr. Pla, i fins i tot t’hi quedes adormit per veure quina nova entrada hi ha; com no vols que la teva connexió et deixi tant aclaparat!
Ja veus, llevat del teu futur amic de residència -l’Antonio- ningú més t’ha volgut contestar; però no et preocupis que l’Anna t’ho solucionarà!
Si a aquestes alçades, te escolat i de noia te tractat, hauré de veure quin “cony” de virus t’ha entrat!
Jo et recomano l’antivirus “cul d’en Jaumet” amb incorporació de les piles “duraceli”, que amb el moviment psicodèlic del “power ranger” et faran desbloquejar tots aquests virus que hi tens tant ben instal.lats.
Te’l recomano perquè amb el seu moviment frenètic et farà de molt bona centrifugadora i et solucionarà aquesta mala hora.
Que tinguis sort, company!
Gracias, Jordi.
Sí, dice un poco más, pero en otro tomo, con lo que el contraste en el Quadern permanece. Parece que Pla, para la buena crítica, no siente que tiene que desarrollar ningún argumento. Parece que Pla nos dé a entender que tal vertiente del escritor X es excelente y que ya ha dicho bastante con tal adjetivo, con lo que no tiene que argumentar nada.
Buenas madrugadas.
Entradilla meramente descriptiva. Digo meramente y parece que le quite importancia. Así sería en casi cualquier escritor vivo actual. Pero con Pla no es así, evidentemente. La descripción en Pla es puro ejercicio literario, ejemplo que en absoluto abunda.
Dice Pla: “Vaig al mas per la carretera del cementiri”. ¡Menuda subida la de la carretera al “mas”! Como sabéis muchos, yo la caminé.
No sé si ya he hablado aquí de la enorme sensualidad que se concentra en Pla. Fijaos en este fragmento de hoy: “Els pujols laterals del paisatge –paral·lels a la mar– fan una ondulació llarga, d’una lluminosa suavitat, d’una elegància viva: semblen un nu palpitant adormit”.
Gran sensibilidad poética, por supuesto. Los altozanos del paisaje son un cuerpo desnudo, por supuesto de mujer. Pero no de una mujer en cualquier momento, sino de una mujer cuando se nos presenta, desnuda, más suave y luminosa y palpitante, cuando está adormecida sobre las sábanas.
Esto es una maravilla. La sugestión se me encabrita. Mejor será detenerse.
Buenas madrugadas.
P.D. Poco se ha hablado del erotismo en Pla. Lo trajo por la calle de la amargura (a quién no).
bon dia Antonio, avui hem matinat eh!
mira, mentre llegia aquest fragment ja m’hi trobava, curiós no?
he vist les corves sinuoses, la palla argentada com la lluna, fins i tot he sentit la suau brisa a l’obrir el finestral……i el soroll del rellotge de caixa…i el delit per veure les pintures dels primitius? Josep qui pogues estar assegut, en silenci al vostre costat, escoltant precisament aquest silenci. Ara jo també sento ocells en el arbres prop de casa i no m’estranya que a l’Antonio “la sugestión se le encabrite”……bon dia a totes i a tots!
Vós mateix dieu que és molt més difícil descriure que opinar i que, per això mateix, tothom opina. A vós mateix us costa molt d’estar vos en de fer-ho; sou massa rabiüt i neguitós, massa occidental. Ara, jo estic encantat per com les “descriviu” les vostres opinions, hi estigui molt d’acord o gens.
Avui, però, crec que us heu acostat més que mai a la descripció pura; gronxant les frases amb el vostre ritme únic, això sí. Tot i així no heu pogut evitar l’opinió: el panorama és “gran” perquè els vostres no són els ulls d’un canadenc, al qual aquest paisatge li semblaria comprimit, o la conclusió sobre el silenci, per exemple. No podeu teniu l’estat zen de la càmera immòbil, que deixava fer, dels germans Lumière. Vós, tampoc moveu la vostra quan la plantifiqueu davant l’objecte observat, però el rau rau del vostre cervell inquiet no hi ha manera que calli.
Al final, però, es produeix un miracle. Quan parleu de com el silenci us afecta el que feu, penso, es descriure el vostre interior. Heu traslladat el vostre desempar d’una manera tan nua d’artifici que a m’ha commogut.
“El vent infla i desinfla la cortina”. Quants escriptors i en quantes llengües no s’haurà escrit una frase semblant? Però calia mirar de forçar la originalitat? No, i gràcies per no fer-ho. Així heu retratat la vostra insignificància còsmica -la nostra- amb aquella senzillesa que us mostra tan humà com la resta de nosaltres.
Oh Anna!
Justament ara descobreixo el teu comentari. Seguiré els teus consells, a veure que passa. M’hauràs d’enviar alguna adreça en cas de reclamació, però.
I per l’Antonio: “duendes” és poc! Fa poc tenia formigues però han emigrat a la fruiteria de sota casa. Duendes per formigues: un canvi que encra no he pait.
La Montse Florenciano m’estalvia la feina de consultar el Diccionari Pla de Valentí Puig. Gràcies, Montse.
Però com que no hi veig el text següent, de les “Notes del capvesprol” (ja sabem que el Diccionari és molt útil, però no pretén l’exhaustivitat), el poso a continuació. Si el voleu llegir complet, el trobareu en aquesta pàgina, que és una visió de Pla sobre la literatura catalana, escrita a 80 anys, amb la referència inevitable a Verdaguer.
Verdaguer
La nostra llengua, i per tant, la nostra literatura, havia arribat molt avall: a extrems de grolleria, de vulgaritat i d’irrisorietat que els Jocs Florals no pogueren aturar. Els Jocs Florals, que tractaren de crear una societat, o sigui una llengua civilitzada, foren combatuts per Pitarra i Almirall en nom del «català que ara es parla». Observin el matís: no el català que es parla, sinó el català que ara es parla. Ho promogueren, és clar, en el camp de la subversivitat i de la revolució –de la Revolució de Setembre, que fou un indescriptible fracàs. Fou Mossèn Verdaguer el qui redreçà la llengua i la literatura La seva obra literària respon a la vitalitat que tingué, que fou molt gran. La seva literatura mística és com les altres. «L’Atl àntida» avui és il·legible. El «Canigó» és un gran poema, sorprenent, extraordinari. L’obra en prosa de Verdaguer no té comparació possible: extraordinari.
Notes del capvesprol
Lleguint l’entrada d’avui m’he adonat del que hem arribat a canviar en tant poc temps. De Morena estant, els Pirineus no són blancs, el canvi climàtic o la sequera o alguna altra causa, però ja no són blancs.
De Morena estant, el Montgri continua presidint una miniatura dibuixada, encara més precisa que fa 90 anys, el nostre plotter és d’alta resolució, un polígon industrial, una ferida temporal en forma de carretera provisional, una ferida definitiva en forma de desdoblament de la carretera de Palamós a Palafrugell ens han canviat el verd, que refrescava pluja, de les pinedes i de l’userda pel gris fort i enllustrat de l’asfalt … la resta, desdibuixat, continua, des de Morena estant, igual … o no?, però això ja és motiu d’una altra reflexió.
El contrast:
ahir, 6 de maig, crítica apassionada; avui, 7 de maig, lirisme contingut.
Literatura i paisatge, les dues coses que més estimava Pla.
[...] Carner, Verdaguer i el català. Josep Pla a El Quadern Gris, 6 de maig de 1918 [...]
Un dia de calma, Josep. Quantes cortines s’inflen i es desinflen alhora, i quants personatges s’ho miren en calma i en el misteri del silenci que sempre sorprèn!
Que passis un bon silenci doncs, fins aviat!
Pla,
us deixo tranquil en la vostra contemplació. Només vull dir que m’agradaria arribar, un dia, si pogués ser, a fer una descripció senzilla, real i lírica com aquesta. Per altra banda, el maig ja ho té, això de la contemplació!
A propòsit de les cortines al vent, em vénen al cap uns fabulosos versos de Góngora:
“vagas cortinas de volantes vanos
corrió Favonio lisonjeramente
a la (de viento cuando no sea) cama
de frescas sombras, de menuda grama”
Bona nit Josep,
Quin relat més tendra. En aquests moments em deixaré portar pel teu pensament i m’endinçaré un cop hagi buidat el pap en aquest silenci de què em parles i deixare que el vent …
Acabo de veure com els meus colors estimats han patit de valent davant del color blanc que en tot moment ha enlluernat.
Avui ja veus et parlo de futbol que ni de bon tros és el meu fort, però també ho podem fer perquè tot és poesia si li saps trobar el punt adeqüat.
El meu equip ha fet el passadís al guanyador i s’ha portat com tot un bon professional aguantan l’orgull i la ràbia d’haver perdut la temporada.
L’infortuni l’ha acompanyat en tot moment i a cada bugada ha perdut un llençol. Ni el lloc, ni el temps, ni l’arbitratge l’han acompanyat. I per més INRI quan ja era anar morint a punxades, li allarguen el partit -cosa innecessària- ens castiguen amb un penalti, i ens treuen alhora dues targetes grogues i una vermella; tot plegat a les acaballes del joc. Quin martiri, però els meus colors ho han aguantat perquè vénen d’una terra lluitadora.
Potser aquest és el resultat de que al llarg del curs no s’hagi treballat en equip i de no anar a la una. No sé qui li ha passat pel cap al pobre porter, que sempre li queda la responsabilitat més gran i més, quan les coses no van bé; realment s’ho ha lluitat tot sol, però quan formes part d’un equip això no triunfa.
En aquests moments cal animar aquests colors perquè són els de la meva terra, perquè d’altres temps bons vindran.
No sé quines aficions tens i si mai ho esbrinaré al llarg dels teus apunts però segur que també la terra et tiba perquè encara que algun cop hagis marxat d’ella, segur que sempre te n’has enrecordat.
“…el vent infla i desinfla la cortina “. I jo m’endinçaré en la negra nit miraré per la finestra i buscaré la meva lluna i les meves estrelletes i deixaré que el silenci m’acompanyi per anar a dormir.
OOOOOohhhhhh!!! Mestre, mestre! No us embaleu, que us quedareu sense energies o ens hi deixareu a nosaltres -perdoneu que parli per tots.
M’heu deixat esmaperdut amb aquest relat. Vós, padrí (ai, no, perdoneu, m’ha fet la il·lusió que érem a la vora del foc i explicàveu un conte als xics) vós, deia, ens proposeu un evangeli, una epifania, un sapiencial, un Gènesi, un… (podríem arribar, en un excés d’imaginació, a la litúrgia sarraïna, amb el moetzí que crida a la oració a hores convingudes amb el sol, però això sí, amb un corn víking! L’Alcorà no el deguéreu pas llegir, però, oi?).
És obvi que heu llegit les Escriptures. Un home així, de no haver existit, s’hagués hagut d’inventar, però en qualsevol cas, narrar-lo és del tot necessari. Gràcies per fer-ho.
Què coi estan fent a l’escola pública, que no ens hi ensenyen aquestes coses?
Fins aviat.
Ai, ai, ai… quan feu de filòsof (de la música), mestre, no sé si l’encerteu gaire. Feu valer més que mai aquell terme que tant us agrada. Com era? Ah, sí. Collonades. M’heu fet venir al cap a Shopenhauer per diversos motius (quin tip de riure es faria!). Segurament, però, us convidaria a un vinet.
Quan feu de psicòleg (dels pobles), al meu entendre, i coneixent bé el caràcter del vells empordanesos, crec que us hi acosteu més.
M’ha agradat molt tenir notícia del vostre Joseph Joubert, i les coses que diu. Haurem de fer-hi un cop d’ull.
Per cert, quina és la bona música? No sé si aquí mateix em preguntava quina relació tenia Pla amb la música, quina música havia escoltat més enllà de les sardanes.
Senyors de l’Internet, vostès que han llegit tot Pla i rodalies, que ens en podríeu fer cinc cèntims, de si ell mateix en diu quelcom? Agraït quedo.
atles particular
dons mira, m’agraden d’alló més les collonades d’En Josep.
ara, això de la música si que ho trovo estrany; i escriure amb una falsilla sota el full de paper? vaja si m’hi vàren fer apendre les monjes del col-legi on anava de petita! uf no en tinc bons records d’aquest lloc.
m’agrada com saltes d’una cosa a l’altre, així de sobte, m’agrada la descripció de les grolleries fines, i crec que si, que el català es un animal que s’enyora, i com!
tornaré a pasar per aqui ja que vull saberne la resposta sobre quina es o no la bona música p’En Josep, ens ho direu oi?
se us saluda i que tingueu un bon dia.
“En aquest país, hom prefereix el brut conegut que el net per conèixer. Això és terra de desconfiats –de desconfiats ancestrals–, de recargolats”. Pues claro que sí. Los desconfiados y retorcidos son la nota dominante de la humanidad. Dos virtudes, entre otras, de que la humanidad propere y de que surja la buena literatura sobre el asunto.
Ay qué gracia: “La música de les dones –i la de Don Joan– deu ésser la música de regiment”. Y tanto. ¿Pero la de un solo regimiento? A mí me parece que de más regimientos. Y de artillería. El poder de la mujer en Pla. De nuevo la mujer en Pla. El poderío de la mujer en Pla. En absoluto me extraña la sutileza que acabo de entrecomillar. No en vano, Pla dijo en cierta ocasión que la mujer manda en la pareja. PORQUE MANDA EN LA CAMA. Sabias palabras de Pla, que también he escuchado en gente cercana, de pueblo.
P.D. Por cierto, y perdonen el atrevimiento, acabo de actualizar mi blog y acabo de darme cuenta de que Josep Pla y Federico García Lorca se llevaban sólo un año de edad. Qué cosas.
Acaba de salir el sol en Barcelona.
I la literatura bona a qui agrada més Sr.Pla?. Es curiós que si el mateix comentari es fes dels negres tothom es tirtaria al coll del que ho ha escrit, però clar, com parla de les dones es pot dir qualsevol tonteria. No es estrany que fins hi tot a USA tingui aventatge un senador negre sobre una senadora. I es que ja es va dir, les dones son els “negres” del món…
Quant tòpics absurds, la dona mana, perquè mana en el llit?, es a dir només pot manar de portes endins?, qe ens vol fer creure amb lo de música de regiment, que la dona diu ques’ha de fer i l’home obeeix dòcilment?, ha estat així en aquests segles?.
L’únic que salva al Sr Pla es el moment en el que va viure, cert, llavors la societat era més masclista, però no obstant, no per això, el text es encertat.
El català, amic Josep, és un animal que s’enyora moltíssim. Anar del Lluçanès a Banyoles o del Lluçanès a Montserrat, fins fa poc era com per a un americà anar de costa a costa. Però les comunicacions, Pla, continuens sent tan deficiens com en la vostra època (vull dir com fa noranta anys). Sobretot els trens. També és veritat que el català és un animal que es deixa vèncer per l’estètica: d’aquí vénen casos com el del cor “La Taponera” i tantes que n’haurem de veure!
Ai senyor, senyor, quan farem el cop de cap?
Això de que la música agrada més als homes que a les dones no hi estic pas gens d’acord. Oh!, i a més, el Sr. Pla diu: la música “bona”. Què preten, amb aquestes afirmacions, Josep Pla? Potser són ganes d’encetar una polèmica.
Sobre Joseph Joubert, quina casualitat! Acaba de sortir publicat el llibre:
Sobre arte y literatura
Joseph Joubert
Editorial Periférica, Cáceres, 2008
Sobre aquest tema, hi ha un gran dèficit de llibres d’assaigs en català, originals i traduccions. Quan hi posaran remei les editorials catalanes?
Bona nit Josep,
Com a dona i de les poques que t’escric i per al.lusions avui em centraré només en el teu primer pàragraf i te’l desgranaré de mica en mica com quan un home despulla sensualment la seva estimada.
Realment, m’has fet emprenyar, com que no em pots replicar em faré jo mateixa la teva versió. Jo crec que aquests dia estaves realment cabrejat amb alguna de les dones que sempre tenies al voltant, doncs ja sé que en vas rondar unes quantes, per què serà?
Què buscaves, que és el que no t’omplia ? Potser el problema venia de tu que mai vas saber connectar amb la teva mitja taronja.
Jo t’asseguro que si realment t’haguessis enamorat haguessis fet gec i mànegues per agradar-te la música de la teva estimada encara que fós horrorosa; tant sols per poder-li “xiu-xiuegar” a cau d’orella tots aquells sons que la fan tremolar.
De totes maneres com que sé que t’agrada la crispació en tots els terrenys i avui ha tocat aquest , jo continuo pensant que en el fons degut a la teva gran sensibilitat mai vas voler despullar-te interiorment per por de perdre el control de tots els teus sentits, i això un home com tu no s’ho podia permetre.
Tot i així, segur que ens passariem moltes hores xerrant perquè t’asseguro que a mi no em faries pas callar. Ets genial !
A propòsit de la música, la Partícula elemental demana cinc cèntims sobre aquest tema i l’autor.
Responent només com a lector de Pla, però no de “tot Pla”, puc dir que la relació de Pla amb la música ha estat objecte de comentari en més d’una ocasió, en general posant en qüestió aquesta relació.
Personalment sóc del parer contrari, o almenys em sembla una mica ràpid i simplificador suposar o dir que Pla era una orella insensible. El meu record (un record purament memorísitc, sense notes preses) és que de música en parla en uns quants passatges d’interès segur i que demostren aquesta sensibilitat..Aquí jo hauria d’aportar citacions concretes i, pel motiu que he dit, no ho puc fer.
Ara, aventurant una improvisació, diria que en els volums de les Notes (Disperses, del Capvesprol, per a Silvia) hi ha uns quants textos amb opinions i judicis sobre música i sobre compositors.
Per si serveix de res, aquí teniu un resultat de la consulta “música” al cercador de la meva pàgina sobre Pla.
Bon dia a tothom.
No sé si interpreto bé les conclusions de Josep Pla sobre els desgrat que les dones mostren per la música, “la bona” a més. Explicita la potenciació que en fan de la sensualitat en detriment d’aquesta música. La feblesa i la pobresa (no sols material) que manifesten ?
No entenc per què les relaciona amb la de Don Joan i la de regiment?
Clar, que potser es pot entendre tot el paràgraf situant-lo en la seva època, en seu context.
El que sí em consta és que Pla no va tenir massa afinitat amb el sexe oposat.
Sobre el tema musical que demana “Partícula elemental” i que aclareix Ramon Torrents, puc ampliar la informació dient que en el Quadern gris hi haurà, més endavant, referències sobre algun compositor famós.
Però, no avancem aconteixements!
Perdó pel castellanisme!
No són aconteixements, són ESDEVENIMENTS.
M’imaginava que el primer paragraf tindria mes repercussio que la resta de l’entrada. Crec interpretar, del que diu Pla, que com que els homes som mes febles d’esperit, tenim menys forsa i, per aixo, ens agrada la musica bona per omplir el nostre buit. A les dones no els fa falta gracies a la forsa de que disposen: en tenen prou amb la musica de regiment. Com jo ho veig, el comentari de Pla no es ni molt menys masclista. Al contrari, us esta alabant. PS: Disculpes perque estic escrivint en un teclat sense accents ni ce trencada.
Ahhhh… moltes gracies, Ramon Torrents i Antoni per la vostra col·laboració.
El llistat d’enllaços és molt interessant, tot i que no els he pogut visitar encara tots. No us perdeu l’inici de la crítica al festival on no assisteix Raimon, del qual -amb un estil terriblement bondadós- en destaca com a millor… la fresqueta que va fer! (i de passada, com qui no vol, diu cafarnaüm, amb la seva dièresi i tot desafiant el miserable corrector automàtic del navegador -que per cert també s’espanta amb els punts volants, com si li volguessin saltar a la jugular).
De tota manera esperarem amb impaciència els comentaris del mateix Josep.
La qual cosa no vol pas dir que em quedi satisfet. Tinc encara l’urc de saber quina era la vida musical del país a la primera meitat de segle més enllà de la sardana, la vida de les corals i la música clàssica de les grans viles (cosa, que òbviament, porta temps i recerca). I endemés que Pla parla força de música, ja es veu amb les aportacions, però n’escoltava?
En Ramon apunta que va ser desautoritzat com a bon oïdor… bé, ja és un apunt interessant.
I sense canviar massa de to, vull fer notar que darrerament per aquí algú ja ha clavat una bastonada al cap del pobre Pla, que suposo que en vida devia amortir prou bé els cops amb la boina. Més tard em fa la impressió que la desmemòria ha estat la tònica pel que tinc llegit als paperots. Si no m’erro hi té més a veure el seu comportament en l’àmbit polític que no pas la qualitat literària.
Bé, algú ho haurà d’il·lustrar aviat o tard, i a algú li tocava d’obrir el pot de les vergonyes i misèries, siguin seves o nostres, segons el gust.
Bona nit.
Pla sí que tuvo sensibilidad musical. A Pau Casals lo pone por las nubes en la magnífica crónica que le hace en Homenots.
Por otro lado, como es natural, a Pla le gustaba mucho bromear sobre mujeres. Por favor, chicas, no se piquen con el mestre.
Buenas madrugadas.
Bon dia,
Confesso, d’entrada, que sóc neòfita en Josep Pla: només he llegit EL CARRER ESTRET; he vist una biografia produïda per TV3; alguns comentaris sobre la seva personalitat i literatura; i com a conseqüència de la publicació d’aquest blog (la qual cosa m’ha semblat una idea fantàstica i motivant) llegeixo cada dia, coincidint amb el dia del mes, la meva edició del llibre EL QUADERN GRIS (Edicions Destino)…
A reveure,
Sense desdenyar el que diuen els senyors, el que per a mi tenia avui un interès especial eren les impressions de les senyores. No se’n manifesten gaires al BloQG, però les excepcions que tenim aquí penso que han demostrat tenir un ull i una obertura de mires exemplar. Em sap greu amic Antonio, però jo no les he notat gens nervioses. És més, crec que ens han ofert tot model d’harmonia entre la fermesa i la flexibilitat. Què gasto massa sabó amb les dames? Què se’m veu massa el llautó? Em sap greu nois, és el que em sembla. A més, sí elles també ho veuen així prou bé que m’ho diran… si volen: ignorar al bocamoll també és signe d’intel·ligència, ves.
Per a l’Anna: sí noia; tenir línia directa amb en Josep i que ell ens pogués rebatre… Qui sap? potser ens engegaria, en silenci, a pastar fang a tots plegats (me l’imagino sortint per la porta del darrere, mentre nosaltres l’esperem palplantats). Potser no, i tindria paraules per a tots. Jo no ho sabré mai; si la ciència se’m dona malament, imagina’t la “paraciència”.
Per a en Pau: quina observació més fina! Per cert, això dels teclats sense accents és una murga, sí.
Bona nit a tots.
Per en Florenci,
Em pensava que el meu antivirus no t’havia servit perquè normalment tu ets dels que sempre a primera hora hi deixes el teu comentari i veig que per la teva entrada has deixat passar bastants dies. Fins i tot m’he vist temptada a deixar-te el meu correu per si volies fer-me una reclamació!
Bé, ets tot un “gentlemen”i saps trobar les paraules justes i en el moment adequat.
“Harmonia ,fermesa i flexibilitat”. Justa la fusta! -com diria un amic meu- has encaixat molt bé la meva intervenció de discordia amb el Sr. Pla i no tot han de ser floretes i bones intencions perquè en la vida real tots sabem que no és sempre així.
Segur que tots els que participem en aquest blog estariem contentíssims de poder fer una bona tertúlia amb el Sr. Pla i segur que ell estaria orgullós de veure tanta diversitat d’opinions guarnides amb tanta elegància i respecte; claus molt importants que integren els grans debats.
Eco li qua!
(S’escriu així? el meu avi sempre ho deia això)
Eugeni S. Reig, al seu diccionari Valencià en perill d’extinció, recull l’expressió ‘èquili qua’, amb el significat “precisament això i no una altra cosa”. Afegeix: “La locució valenciana ‘èquili qua’ deriva de la italiana ‘eccoli qua’. A Elx s’usa la variant formal ‘ècoli qua’, més acostada al seu origen italià. Aquestes exclamacions són àmpliament emprades pels valencians però, inexplicablement, no les recull cap diccionari.” Sinònims: en efecte, exactament, justa la fusta.
Gràcies Jordi pel comentari i per l’enllaç (aquest llibre sembla molt interessant).
M’he adonat que sí que es veritat que el meu avi es decantava més aviat cap a la “i” enlloc de la “o” (”èquili qua” en comptes del meu “eco li qua” , com m’ha fet pensar una d’aquelles lògiques subconscients absurdes).
Sempre m’ha agradat molt aquesta exclamació. De vegades em surt quan parlo, però fins avui mai l’havia emprat en llenguatge escrit.
“èquili qua”
Una de les meves expressions preferides. La faig servir tot sovint i mai m´havia parat a pensar que fós d´origen valencià. Es que jo sóc pallaresa.
Bon dia a tothom!
Aquesta descripció de l’enterrament sota els efectes de la tramuntana és un dels textos de Pla que més m’agrada. Encara recordo l’impacte emocional que em va produir la primera lectura que en vaig fer. Cada vegada que el torno a llegir m’agrada més. No em cansaria de recomanar-lo.
Em refereixo, és clar, a la construcció del text, no al contingut. La cadència de les frases, les comparacions que fa, l’exacta descripció gràfica dels personatges: sembla ben bé que els vegis caminar.
Llàstima que sigui un enterrament. Podria haver descrit el ball de la Festa Major, caram!
El asunto es grave. Pero como de costumbre, se perdona. Todo sea por el ejercicio literario bien hecho. A ver. En un entierro, ¿qué pintan los velos de Salomé, algo que es puro erotismo? Pues pintan la vena satírica del mestre. Digo que el asunto es grave porque la seriedad de un entierro pasa a ser mera cosificación (el cura y el monaguillo como monigotes) y animalización (el cortejo como animal extraño). Y todo por culpa del viento de tramontana, y del cabreo que le produce al mestre este viento.
P.D. Cuidado, amigo Antoni. En una fiesta mayor casi todos, a fin de cuentas, parecemos monigotes. El trabajo descriptivo estaría casi hecho.
D’acord amb l’Antonio Gálvez, a mi també m’ha sobtat una mica el tractament de l’enterrament. De seguida he pensat en els vels com una referència eròtica i m’ha xocat. Això no treu que el text sigui excel·lent.
Però jo no puc sintonitzar amb la sensibilitat tramuntanal de Pla.
És un cant a la vida! La mort i la tramuntana són “la naturalesa agitada i violenta”, “el deliri”, els xiscles que tot ho turmenten. Si la tramuntana -i la mort- arriba en plena maduresa, en el moment de collir la feina feta, ésun drama Però és clar, també formen part de la mateixa naturalesa!
D’aquí vé, potser, la dèria d’en Pla de salvar un món que s’acaba a través de l’escriptura, la seva obsessió de salvar aquella manera antiga d’entendre la vida que passà avall tant violentament per culpa de la guerra i la follia. L’Obra Completa de Pla va vèncer la tramuntana i la temença de no haver-ho pogut fer.
Estic del tot d’acord amb l’Antoni: aquesta bateria de comparacions és el cel per qui es llepi els dits amb l’humor de primera. Només acabar de llegir el que hi ha darrere d’un “com”, un ja frisa pel que vindrà rere el següent. Entre les potes del pop, el cotxer esclafat pel cop de maça, el capellà volador i la resta del panorama, pinteu una escena de dibuix animat divina. L’apart “…per dir-ho més finament…” és una sàtira gamberra de l’escriptor que si no posa una referència culta, rebenta. L’entrada d’avui és el màxim d’enfumer-se’n del mort i de qui el vetlla (modèstia apart, mai més ben dit).
Una curiositat: qui és el mort? és real? o és el resum de tots els enterraments passats per tornado? Tan és, és clar.
La tramuntana potser us deprimirà, però avui us ha inspirat un text d’una comicitat irresistible. Per mi no hi canvieu ni una coma, que això de riure em va molt bé per a la salut.
(I perdoneu la paraula “gamberra”, però “brètol” aquí no el sé veure de cap manera, em sap greu).
Feia dies que no escrivia, però avui no me n’he pogut estar. El text és dels millors de Pla, de tots els Pla. De totes les èpoques d’en Pla. Només vull destacar-ne dos aspectes (n’hi ha per donar i per vendre). Un és l’adjectiu “resumit”. El cotxer ha quedat xafat i resumit. Simplement, insuperable. L’altra cosa que vull destacar és l’hiperrealisme. L’escena és moooolt lluminosa. El vent es una força que no es veu (a diferència, per exemple, d’una tempesta). Els enterraments literaris solen ser foscos, plugencs, però aquest és ben lluminós: “rutilant”. Claror i una força brutal, la del vent, que és capaç de resumir, d’esquematitzar i condicionar. Que es reencarni, sisplau! (no el mort, en Pla!)
Mmmmmmmmmmmmmmm, qué gusto de comentarios. Hoy, tras el texto del mestre, continúa claramente el placer.
Buenas noches.
El 1966, en una carta a Josep Vergés, Josep Pla es referia a la publicació del Quadern gris i entre altres coses deia: “Jo tinc a més uns dos mil admiradors a prova de bomba, granítics, que faran propaganda. [...] No sé qui són. Tot el que he escrit els agrada –simplement perquè els agrada, per gust, per desig de passar un moment”. (OC, 45, pàg. 445 – citat per Xavier Pla en Josep Pla. La diabòlica mania d’escriure).
Els comentaris d’avui confirmen que aquella tropa de lectors incondicionals o quasi incondicionals continua i potser creix. En Jesús, a part el que diu del cant a la vida, també subratlla “la dèria de salvar un món que s’acaba, l’obsessió de salvar aquella manera antiga d’entendre la vida que passà avall”.
Podem dir res més? Només que jo m’adhereixo també a l’encert de l’Antonio quan remarca aquell “resumit”, brevíssim, claríssim, que estalvia tot altre adjectiu.
Josep, les inclemències del temps. El temps porta vents i porta morts. Mata collites i amb misses dites resem per estar forts.
L’ús de l’adjectiu “resumit”, remarcat per l’Antonio, és d’els que et fan botar de la cadira, perquè veus que ja no cal dir res més. És com l’aire “devastat” de l’església aquella o el fet de sentir-se “plausible” davant el mirall. Són coses que t’ensenyen a pensar i a riure bé, que per a mi ve a ser el mateix.
Una pregunta sobre un fet que no acabo d’entendre: Perquè la gent riu tan poc quan llegeix al tren, al metro, al banc del parc? Entenc que hi ha qui no és rialler (jo mateix, no soc de riure fàcil) però tothom? Són raríssims els texts que m’han afectat profundament que no m’hagin fet riure com a mínim un cop. Recordo haver llegit el Montaigne a tres —tots ja prou granadets— mentre ens cargolàvem pel terra. Érem uns ximples? No seríem llumeneres però allò tampoc, confio.
De vegades sembla que hi ha certes obres que només t’hi pots acostar si guardes un silenci sepulcral, com si entressis en una catedral. Un dels motius que em generen més respecte per a en Pla és precisament que, parlant en plata, em peto de riure. No sempre, però sovint, quan penso que és el que ell pretén. És el meu aplaudiment espontani, visceral, la prova del cotó definitiva. Cometo algun pecat? A algú més li passa el mateix?
Sóc dels que penso —sovint em sento molt sol— que dir “va més enllà del riure” o “no només fa riure” d’algun text, per a remarcar-ne una qualitat especial és redundar. Per a mi, fer riure —riure “bé”, com jo ho entenc en el meu diccionari mental privat— per sí sol, implica donar el màxim que es pot demanar.
Sospito que en Cervantes hauria deixat d’escriure, tot frustrat, fracassat, si hagués vist la circumspecció en que molts es llegeixen el Quixot.
Amic Florenci,
la gent, -al metro, al bus, al parc,- deu riure (o plorar) per dintre, per sentit de ridícul. Té vergonya d’exterioritzar els seus sentiments, crec.
Deu ser allò que deia aquell rei castellà, ara no recordo quin, que va dir, quan va veure un seu súbdit que es petava de riure mentre llegia un llibre: “Aquest és boig o està llegint el Quixot.”
Bon dia!
Bon dia i doblement gràcies Antoni: per la companyia en el sentiment (això sona a auto-pèsam, ho sento) i a la teva capacitat d’emprar els teus coneixements per a fer que els altres se sentin bé. Una qualitat ben rara.
Ah! i jo als llocs públics, això sí, miro de no arribar molestar als altres. La veritat és que aquesta és una cosa que s’entén i que també agraeixo als companys de trajecte. És un tema que dona molt de sí, crec.
I ara, me’n haig d’anar pitant. Adéu!
El manuscrit original del Quadern gris, escrit a mà amb llapis i amb ploma, tal com explica Xavier Pla en el pròleg de la seva edició d’EL PRIMER QUADERN GRIS publicat per Destino el 2004 recull la primera redacció del text d’avui sobre la tramuntana. Amb lleugeres variacions, gairebé sense rectificacions ni supressions i amb afegits que milloren el text, diu així:
Tramuntana, forta. La sento xiular desde el llit. Devant d’aquest vent huracanat (que odio) se’m revolten les entranyes. Sempre preferiré a una naturalesa en deliri, agitada, una naturalesa estàtica. Però cada any és el mateix. A les portes de l’istiu es produieix la ventada delirant. Si coincideix amb el moment de la maduresa dels blats els danys poden esser irreparables.
A la tarda, passa per el carrer de Cavallers un enterrament dintre la tramontana. El vent fa dringar les corones, fa l’efecte que les ungles d’un gat esgarrapen la llauna. Les cintes voleien sobre el cotxe mortuori com les cames d’un pop o com els vels de Salomé. El cotxer, a dalt del seu seient ha quedat xafat, aplanat i resumit com si hagués rebut un imponent cop de massa. Sobre la llum rutilant, esmolada, crua, blanca, de la tarda, el seguici, vestit de negre, te un aspecte irrisoriament grotesc. El capellà, amb el roquet ple de vent fa l’efecte que el vent se l’ha d’emportar. L’escolà, amb la creu alçada, apenes pot caminar. L’enterrament enfila el carrer Estret i sembla un animal estrany.
Josep Pla quan va escriure això l’any 1919 tenia ja el domini absolut de l’escriptura. Com podeu comprovar ja hi surt el mot “resumit” que tant ha agradat a tots els tertulians (a mi també, no cal dir-ho). El text definitiu, publicat el 1966, és immillorable.
No m’he explicat bé: volia dir que el text de 1966, amb lleugeres variacions, gairebé sense rectificacions ni supressions i amb afegits, millora el text de 1919.
Ha quedat clar, home.
Quina aportació més interesant! El text original ja és una joia. Hi ha el “resumit”, sí, però no el “per dir-ho més finament” -apart d’altres petits canvis, és clar-, com si amb l’edat dir certes coses, si abans no les passava una mica per la ironia, li fes una mica de vergonya. La comparació, però, devia d’agradar-li perquè a la versió final, amb ironia o sense, hi és.
Gràcies Antoni.
.
Amic Josep,
Aquest post d’avui, aquesta escena tan viva (tot i el mort), fa venir esgarrifances (i no només de fred). Avui no hi haurà debats de si la música, de si les dones, de si Rusiñol de si Xènius. Avui -ja s’ha vist- tots els comentaris s’han fixat en la vostra escena. Això és un gran èxit, creieu-me!
Bona tarda Josep,
T’he llegit dos cops el teu text perquè necessitava la placidesa dels teus comentaris i de la dolçor de les teves paraules per tranquil.litzar el neguit que a moltes vegades ens acompanya a la majoria dels mortals alhora de prendre decisions importants.
Em reconforta el text d’avui perquè encara que parlis de la tristesa dels acomiadaments definitius ho fas de manera dolça i carinyosa; cosa que si jo hagués de parlar-ne no s’habria pas com fer-ho ni com encaixar-ho perquè no deixés de ser una cosa que a tots ens fa mal.
“… A Figueres les pedres, quan fa tramuntana, les pedres dels carrers rellisquen com una pell de serp tibant”.
“… el vent neteja d’un cop d’escombra els núvols del cel”.
Avui terres endins plou moltíssim i agraeixo que aquesta pluja faci net i ens perfumi amb les aromes de la terra mullada.
PS: Envejo als que viuen a la comarca de l’Empordà per tenir un poeta que us descriu tant bé i amb tant d’amor tota la seva comarca. La gent que viu vora la mar no saben el regal tant bonic que tenen per poder gaudir d’aquest paisatge -ha de ser espaterrant encara que bufi molt fort la tramuntana!
M’agradaria saber que vol dir “en doina” no ho havia sentit mai.Gràcies.
En doina: clic aquí.
Bona nit a tots,
Ahir volia deixar una intervenció per alguns dels meus companys en l’entrada del dia 11 de maig, i ho vaig enviar dues vegades i no es va grabar.
Mira la culpa de tot això la té el meu amic Florenci -suposo que a aquestes alçades ja ho puc dir així perquè ens contestem des de l’inici del bloc, no?- perquè va se ell qui va començar amb els virus de l’ordinador, donsc mira per on, ara m’ha tocat a mi. Els comentaris no se’m van gravar i l’ordinador em va dir que m’anés a dormir!
Florenci, Florenci, quin cuc cibernètic ens has deixat per aquí?
Deixa’m emprenyar-te una mica perquè el dia ha estat una mica revolucionat. A veure qui serà el següent.
Per en Pau,
Hola company, és la primera vegada que et comento alguna cosa i vull agrair-t’he que en fessis veure d’una altre manera la critica que jo li vaig fer amb el Sr. Pla.
Jo ni m’ho vaig plantejar poder-ho veure des de la teva prespectiva, cosa que m’ha encantat. Vigila que no ens deixis tant bé a les dones perquè en aquest bloc la gran majoria són del teu sexe. Gràcies per cuidant-se tant i per dir coses tant reboniques!
Per l’Antoni,
Mira amic meu -em permets, no! també ets un dels que en va començar a introduir a parlar amb vosaltres i des de l’inici.
M’agraden molt les teves intervencions, però ets tant elegant alhora de dir les coses que sempre et quedes curt en les teves intervencions, jo vull que les facis més llargues, no tinguis por que no vull pas descobrir a que et dediques!
Noi, ja se que la culpa torna a ser d’en Florenci que sempre ens explica moltes coses, però ara també jo també he pujat al carro d’usurpar l’espai dels altres, i crec que en tinc un gran mestre, eh Sr. Saleses Pla!.
Continues essent tant prudent alhora d’avançar les coses que a vegades crec que jo en tinc la culpa perquè potser alguna vegada ho vaig dir. Si ho vaig fer no era a tall de retret, jo ja et dono permís perquè expliquis tot allò que tinguis ganes de dir.
I no demanis perdó per les teves errades gramaticals i pels teus castellanismes. Jo sóc la primera que en deixo de molt gruixudes i si m’ho pensés dues vegades et juro que no podria deixar cap comentari i llavors em perderia totes les intervencions que ens enriqueixen a tots plegats.
Ja sé que aquest és un bloc literari d’alt standing però jo m’hi tiro de peus a la galleda sense saber nedar.
Tinc un profe que és filòleg de llengua catalana que és molt exigent i quan veu els meus escrits deu caure de cul de la cadira només de veure tantes faltes; però ell molt subtilment sap com redreçar la meva llengua per enriquir-la.
Per en Jordi Palou,
Gràcies per la teva intervenció tant ràpida. Sempre et preocupes d’aclarir tots els dubtes gramaticals, de situació … perquè poguem tenir un bon “book” Planià . Noi, sempre se’t gira molta feina.
Bé, ja he fet una bona repassada .
Bon cap de setmana contertulians.
En el volum 2 de l’O.C. de Josep Pla, “Aigua de mar” hi ha aquest text que és pràcticament idèntic al fragment d’avui que parla de les sardines a la brasa:
¿Hi ha res més exquisit a la primavera que un plat de sardines a la brasa? Grosses, fresques, vives… En les escates tocades de foc, l’oli hi lluu d’una manera somorta i densa. En les escates blavisses, la llum hi fa petits punts rutilants, com un formiguieg lluent. Hom pot menjar-ne moltes: una porta l’altra. En el meu organisme, aquesta alimentació produeix una segregació sentimental intensa. Les sardines em fan experimentar sentiments regalimants. Sentiments i efusions de bondat, amor a la justícia, a la humanitat. I a la bellesa, és clar. Per fortuna, aquests sentiments tendeixen a l’abstracció, i això els dóna molta innocuïtat. Aquest fenomen és en mi tan objectiu que de vegades he pensat si els estats d’esponjament sentimental i poètic dels celtes no podrien provenir de la importància que en la seva alimentació tenen les sardines.
JOSEP PLA
Aigua de mar
Bodegó amb peixos
p. 48
Amigo Antoni, esto también lo hacía Azorín. Sobre todo con sus artículos: pasados unos años volvía a publicarlos como nuevos. Así los cobraba dobles y también ahorraba energías.
Cosas de los grandes, tan amantes de su propio coleto.
Buenas madrugadas.
Caram Anna, abans de passar a veure que hi ha avui de nou no me’n puc estar de confessar-te que m’has fet riure de valent amb el que dius que us he fet amb el meu “virus”. Dona, em sabria molt de greu d’haver-vos infestat amb aquest “mal fario”, sincerament.
Sobre la qüestió de les correccions, jo penso que és bo de mirar de ser el màxim correctes però, ai! qui no té un all té una ceba i a mi també se’m pot picar el crostó —de fet ja se m’ha picat, cosa que agraeixo— més d’un cop. El mateix Josep es lamentava una vegada que “mai aconseguiria de dominar l’endimoniada ortografia”, comentari dels que els mortals que la passem magra agraïm perquè ens alleuja. És clar, tampoc és excusa per a relaxar-se.
Què tinguis un bon dia!
Sí, Antonio, d’això se’n diu autoplagi.
Gràcies i bon dia.
mira, tinc la mateixa sensació amb la mar i el menjar sardines, independentment si es autoplagi i com n’hi volguin dir.
la mar em sedueix tant que a voltes crec que se m’empasarà, les sardines poden produir un, diguem estat de gràcia; per cert es el primer cop que en josep parla de dones o m’ho sembla a mi?
Josep,
amb aquesta oloreta de sardines a la brasa, se me n’ha anat el sant al cel…no sé de què us volia parlar! Tant se val. Aquí al Lluçanès -noranta anys enllà- estem tenint un maig amorós i verd. S’han fet bassals per totes bandes i dins i fora dels bassals hi ha reinetes inflades. La primavera és tan ufanosa que fins i tot ha fet callar per uns dies els profetes del catastròfic canvi climàtic (que hi és, però no corre tant com diuen).
Ara no em malinterpreteu, mestre i comentaires, que a mi també m’agraden les sardines i el mar. Però avui m’heu embafat, mireu.
Ja fa uns dies que us trobo massa absolut, pontificant d’això i d’allò, sempre reblat amb tres adjectius. Començo a entendre als vostres crítics, tant poc com us he llegit, tant poc com els he escoltat.
No vull pas dir que no capti -al menys en certa mesura- les fineses dels vostre esperit en cada observació i les filigranes del vostre dir precís. No és pas això.
Però quan del subjectiu absolut passeu a l’objectivació d’un univers fet a mida de l’ànima empordanesa em costa de seguir-vos. Perquè vós no la sou pas, l’ànima empordanesa universal. I de vegades l’encerteu, i d’altes no m’hi reconec en aquest esperit tant universal i absolut.
I més quan us mostreu rebel contra allò que us constitueix, poc o molt, tant empordanès com sou. La tramuntana, la pols, tot plumífer vivent, a voltes alabat, però finalment sempre anorreat (fins ara, crec que no salveu a gaire ningú).
Jo, vegeu, mestre Pla, avui també em trobo un punt introspectiu i m’heu embafat. Cal -és absolutament necessari- que n’expliqueu alguna de dones mal casades, de celtes rebotits de sardines o d’Abels vinyaters que marquen l’hora a la imprecisa manera, com Kant ho feia quan sortia a passejar, amb germànica puntualitat.
Au, doncs, val més que s’aturi la tramuntana, perquè al meu entendre no us fa cap bé.
(Suposo que vist el hooliganisme imperant entre els comentaristes aquesta opinió no serà gaire popular. Però és el que té la literatura, que està feta d’humors també dels lectors. Antonio Gálvez, ajudi’m, tregui la gaiata i defensi’m ni que sigui per compassió, vostè que també ha estat crític alguna vegada, que ara em tocarà rebre a mi…)
atles de partícules
I jo rectifico per clavar-hi un barbarisme (que he oblidat al comentari), i endolcir les esgarrapades, a veure si corrompo una mica més la nostra llengua i els comentaires: el darrer paràgraf està escrit amb tot el carinyo i tot el compadreo del món.
A mi, que no m’agraden gaire les sardines i en canvi sóc un enamorat dels paisatges polsegosos —això de clavar una coça al terra i que surti un núvol de pols em va—
el text d’avui l’he digerit molt a gust. Trobo que té un punt perillós i tot: si es tradueix a segons quines llengües que s’ensenyen a les escoles d’idiomes, pot atraure turistes a l’Empordà.
D’altra banda haig de dir-te, amic a partícula elemental, que també m’ha agradat molt el teu comentari, per sincer, divertit i murri. No crec que ningú es pugui sentir ofès amb una mostra de criteri propi tan autèntica. Es podrà opinar el contrari però penso que amb comentaris com el teu —una espècie de raig de 6 en 1 contra l’encarcarament del múscul de dalt—el bloQG rutlla més alegre.
Per l’Antoni: quina capacitat de reacció! Gràcies per l’ampliació de la informació.
L’amic Florenci ho ha respost molt bé, amic partícula elemental. Jo també et dic: benvinguda sigui la teva discrepància!
Amigo partícula elemental, si este bloQG es una balsa de aceite… placentera por todos los costados, con una educación exquisita, de arriba abajo, en zigzag, etc.
Buenas noches de sábado noche.
Lean también Dietario en Red (jeje, es bromilla)
Ai, Anna Ramos, què vols que et digui? ara m’has deixat aclaparat! Sóc lent de reflexos, jo, per aquestes coses. Sóc lacònic, què hi farem!
Jo vaig seguint amb molt de gust les vostres llarges parrafades.
Bona nit Josep,
Mira tu em parles del vent, de la pluja, del mar, de la platja…
Jo et parlaré de terres endins. Avui des de casa he pogut veure la posta de sol com s’amagava de mica en mica darrera les muntanyes. M’ha deixat tot un pastís de colors i les meves muntanyes s’han quedat pintades de colors rosadets i envoltades d’un farvalanet de boira molt fina que drincava al só d’un ventolí molt juganer.
Tinc un company molt proper que quan arriba aquesta temporada sempre em regala els seus cants; és tant matiner que sempre em desperta amb els seus refilons i moltes vegades cap a la vesprada em diu bona nit Anna, que tinguis un bon son. Refila que refilaràs i el teu cor d’amor ompliràs.
Fins i tot el meu amic Arc de Sant Martí ha volgut formar part d’aquest quadre tant diví.
Ara, un cop el llençol de la nit a cobert aquest tapís tant bonic vull que em diguis qui em fa companyia .
Què és?
Una cosa rodona com una poma que es veu des de tot arreu.
Va sempre de viatge sense maleta ni bastó,
hi ha qui es pensa que és de formatge,
hi ha qui es pensa que és de meló.
Quan és plena les bruixes surten a passejar.
Auuuu! i els llops udolen sense parar.
Les seves companyes, un ramat d’ovelles
que pasturen de nit i no duen esquelles.
I els nens li canten cançons des de ben petitons
Pero, avui també compartiré amb tu la teva mar que jo no tinc al meu costat però me la sento propera perquè si tu me la descrius jo també sento la olor de l’aigua salada i el balanceig de les onades.
“Però, si hom aconsegueix abstreure’s de l’obsessió interna i de la nosa exterior, la mar esdevé un embadaliment, una força insidiosa de penetració lenta que desfà els sentits en una deliqüescent vaguetat.”
A mi les sardines a la brasa no em fan ni fred ni calor. Ara bé, “una dona mal casada, avinent, generosa, amable”? Oi tant! No he pogut evitar de posar-me a riure, enmig d’una reunió de treball a Chicago (sí, en dissabte a la tarda…).
Anna, sabes traducir en palabras tu desbordante sensibilidad.
Gracias por tus regalos.
Ostres Antonio Gálvez,
Aquesta si que no me l’esperava! Venint de tu que ets un escriptor consumat i que hi tens els dits pelats amb això de la literatura sigui quina sigui la llengua que s’utilitza ; m’afalaga moltíssim, i m’has fet posar vermella i el meu cor va a mil.
No n’hi ha per tant, jo no tinc els coneixements de literatura com pots tenir tu, senzillament m’agrada llegir i fins fa poc he descobert que també m’encanta escriure perquè realment no ho havia fet mai, tret de quatre fulles que vaig deixar en un diari personal quan era mès jovenívola.
Jo, crec que en el fons veig que estic fent un diari paral.lel amb el del Sr. Pla -cosa que mai em podrà replicar, per això a vegades surto de text i també parlo amb vosaltres per intercanviar idees; o perquè vosaltres mateixos m’ho demaneu cosa que m’hi trobo d’allò més bé- perquè un cop acabada la lectura que m’hi deixa, senzillament escric el que en aquell moment em transmet .
Tu també ets dels que ens coneixem des de la primeria del bloc i a vegades també hem intercanviat opinions i com molt bé saps també vaig fer una entrada en el teu Diario en Red quan vaig veur que feia dies que no intervenies aquí i em vaig preocupar per la teva salut. També fa uns dies que et vaig deixar unes paraules per a tu en una de les meves intervencions.
Totes aquestes entrades i sortides entra nosaltres ho ha provocat el Mestre i ens ha fet arribar a un punt de molt bon companyerisme perquè encara que hi deixem la nostra primera impressió per la lectura del dia, tornem a passar i passar per veure els comentaris que hi anem deixant -com queda demostrat en els comentaris que queden gravats i ja no corresponen moltes vegades en el dia del dietari d’En Josep Pla.
Gràcies Antonio, però no m’afalaguis tant que els que escriuen per aquí agafaran gelos i la gran majoria que ens llegeix es pensaran que sóc la nena mimada del bloc, perquè sempre em tracteu molt bé.
Que tinguis un bon dia i també tots els altres que esteu llegint aquest bloc.
Aprofito que l’amic Antoni està distret —o ha tingut pietat de tots nosaltres— per avançar-m’hi amb uns deures sorpresa que he fet sobre la frase de Dante esmentada avui. Cliqueu aquí i ja hem direu el què, si voleu: http://community.livejournal.com/catalan_writing/6329.html?mode=reply
Les cites italianes que deixeu anar, amic Josep, són un filó inesgotable.
Sobre aquests senyors que parlen de senyores, haig de reconèixer que jo estic arrenglerat més aviat en la facció dels enamoradissos eixelebrats. Tot i això, les opinions d’en Frigola —amb aquestes anàlisis percentuals, aquest sortir-se per la tangent— sempre m’agafen per sorpresa. Hi estigui o no d’acord, aquest home, com a mínim, em fa ballar el cap una estona, em distreu.
Bon dia a tothom.
Ospa, Florenci, moltes felicitats! Sí, noi, estava distret i adormit i m’he despertat de cop quan he llegit le teva intervenció. Per cert, bon dia a tothom. Aquesta teva entradeta és exhaustiva, però jo que sóc un perepunyetes hi afegiria un detall: hi ha una traducció de la Divina Comèdia (en prosa) de Joan Francesc Mira, que no he llegit, però que diuen que està molt bé.
He disfrutat de valent, ara m’ho tornaré a llegir amb més calma perquè hi ha substància per estona.
De tota manera, un detall: jo tenia entès, hi potser m’equivoco, que la traducció de Febrer era la primera a qualsevol altra llengua, abans que la castellana. No sé, potser vaig equivocat. En el pròleg de l’edició de la “Commedia” de l’editorial Barcino, fet per A.M. Gallina diu això:
“El 1r. d’agost de 1429, segons acredita l’explicit del manuscrit, acaba a Barcelona la traducció de la Divina Commedia.
Saps, Florenci, quina és la data de la traducció castellana?
Per part meva, el text d’avui de Pla, com sempre, a nivell molt alt quan es posa a filosofar. Les converses de cafè amb els seus amics habituals són una meravella.
[...] Pla. La entradilla de hoy en El cuaderno gris. Sobre la generosidad sexual de las mujeres, o sea, sobre la disponibilidad de que las mujeres [...]
Sí Antoni, jo també tenia entés que la primera versió era la d’en Febrer. Però, si em de fer cas al pròleg tan exhaustiu de la versió editada per l’editorial Barcino (d’una exquisidesa enlluernadora) el senyor de Villena se li va avançar un any, per tant seria el 1428.
Sempre és bo investigar una mica més però penso que cal ser justos amb els fets històrics, si els papers ho reiteren, i esmenar un error tan estés. De tota manera, el que és segur, és que ambdues es feren molt abans que moltes altres, com per exemple l’anglesa: per a aquesta calgué esperar fins gairebé tres segles després. La meva dona -angloparlant nativa- va fer broma quan vaig descobrir aquesta dada, tot dient-me que els anglesos de la època no estaven en la mateixa ona espiritual que el personal del meditarrani.
Tot plegat serà tan fàcil com consultar el manuscrit original que segur que està a Internet, i mirar la data de la primera pàgina.
Aquest és el sistema que vaig emprar per a trobar els manuscrits del senyor Febrer. La cosa es va embolicar quan vaig voler trobar les pàgines exactes a on hi havia el text, però va valer la pena.
Ara, però, que treballi si vol, que jo ja he fet prou he he he
Au Antoni -i companyia- què tingueu un bon dia!
Si, noi, ara ho acabo de trobar i tens tota la raó. La castellana se’ns va avançar d’un any. És del 1428 tal com dius. No passa res.
Jo anava equivocat.
Moltes gràcies altra vegada, Florenci!
Les dones, el clima, els versos del Dant. Tot passa i tot torna. Noranta anys no són res.
Jo també anava equivocat abans de llegir el pròleg de la versió d’en Febrer, Antoni.
Ah! I perdoneu el desgavell de segona entrada; l’he escrit mentre anava de bòlit i hi ha frases que amb prou feines s’entenen. .
Ara sí, em disolc del tot, que diria aquell.
Adéu siau!
(El diccionari diu “dissolc” amb dues “s”. Es veu que m’he passat tota la vida pronunciant malament la parauleta. I a més, com podeu veure, em dissolc lentament blub, blub, blub… Ara sí…)
Quina quantitat d’informació! A tots nivells: jo també “disolia” fins ara. Gràcies a tothom
Cada vegada que llegeixo algun paràgraf que fa referència a les dones me’n adono de la distància que hi havia en l’època entre sexes: la dona, quina gran desconeguda!
És curiós el paral·lelisme entre això de la roba interior de les dones i allò de mirar-se les puntes de les sabates (18 de març.) No ve a ser la mateixa cosa, un cert menyspreu de la closca, de les formes externes i la fatxenderia?
Gràcies a l’amic Jordi Palou, ha estat possible d’ampliar una mica més la informació respecte a la cita de Dante. Per sort m’ha donat temps d’incluir-la aquí http://community.livejournal.com/catalan_writing/6546.html?mode=reply abans de que a l’entrada del dia 19 se li passi l’arrós. Personalment, trobo fascinants les diferents interpretacions que es poden arribar a fer d’un mateix text.
Del que dius Maria Rosa sobre el desconeixement i els prejudicis que hi ha hagut -i encara hi ha- al voltant de la dona, cal lamentar la molta raó que tens, sí.
Aquesta història de la tortuga i el gos m’ha recordat la lectura del llibre “La meva família i altres animals” de Gerald Durrell, en què les tortugues hi juguen un paper important. És divertidíssim! Si no l’heu llegit, feu-ho i ja m’ho direu. És extraordinari. Gerald Durell és el germà de Lawrence Durrell, el del Quartet d’Alexandria. En Gerald té altres llibres sobre animals, com “Ocells, bèsties i parents”, “Filets de palaia”, etc.
Sobre Rusiñol, què hi farem? Seguim igual, com sempre, anar parlant malament dels companys de professió. Encara que avui sembla que Pla tingui un moment de mala consciència: “amb quin dret escric judicis literaris…”
Una altra envestida contra Rusiñol? Ja n’hi ha hagut de referides a l’Ors, a la Víctor Català, a Verdaguer, però amb en Rusiñol es repeteix.
L’interès per Rusiñol és una cosa permanent en Pla, com veiem a l’entrevista que li va fer en Soler Serrano. El periodista li proposa noms d’escriptors i, si la memòria no em falla, davant del nom de Rusiñol, Pla només pronuncia un adjectiu: “Gracioso”. Això vol dir que el condemna? A part la reflexió sobre el fonament de la crítica (l’Antoni també ho subratlla: “¿Amb quin dret escric judicis literaris jo que no sé un borrall de res?”), almenys avui en diu: “No està pas dit, per exemple, que Rusiñol tingui la partida completament perduda.”. I, al capdavall, Pla va dedicar una biografia a Rusiñol
Antoni, jo vaig llegir el llibre de Gerald Durrell de “La Meva Família i Altres Animals”. Va ser un estiu. Encara em recordo dels farts de riure que em vaig fer estirada a la sorra de la platja. No sé que pensaria la resta de la gent, però jo m’ho vaig passar d’allò més bé. El teu comentari m’ha fet recordar aquells bons moments d’intimitat entre els llibres, el sol i la platja. Ja queda poc per tornar-los a repetir! I començaré amb algun llibre dels altres que té en Gerald.
Una història molt curiosa…
La tortuga que descriu en Josep Pla és sens dubte la tortuga mediterrània (Testudo hermanni), una espècie autòctona que amb molta freqüència es podia trobar als jardins de molta gent (se l’acostumava a anomenar tortuga de jardí).
Amb el permís del editors us volia comentar tres detalls que m’han fet força gràcia:
- La tortuga pot viure a les proximitats de les persones per un motiu molt bàsic: l’alimentació. En la majoria de cases de poble hi havia hagut sempre un hort, i és aquí on la tortuga es podia alimentar de diferents vegetals (cols, enciams, …).
– Comenta que la tortuga tenia “una cua ridícula”. Aquest fet indica que molt probablement es tractés d’una femella, ja que els mascles tenen la cua força més llarga.
- Quan una tortuga queda de panxa cap a dalt és capaç de redreçar-se sola. Amb uns moviments de potes i de coll aconsegueix girar-se sense problemes. El que sí és cert es que si es quedés del revés massa temps moriria per asfíxia, ja que els pulmons són a la part superior del seu cos (dins de la closca), i al quedar-se al revés queden a la part inferior, i la resta d’òrgans li oprimeixen els pulmons.
Per cert, és curiós que justament el 23 de maig celebrem el Dia Mundial de les Tortugues: http://www.infotortuga.com/dia_mundial_tortugas.htm
També volia comentar que he llegit algun llibre de’n Durrell, i la veritat és que són molt divertits.
Enric Pàmies – http://www.infotortuga.com
Tortuga i Rusiñol, ai Senyor, quin programa…
Bé, avui passo d’en Rusiñol, us el deixo tot per vós. Només vull dir que tot escriptor que tenim massa après ens pot acabar resultant maquinal i previsible.
Tema tortuga: no podria ser que els humans invertíssim les tortugues per simple i pura compassió? M’agrada que llenceu dues alternatives —sentimentalisme o fàstic— obertes, sense resposta ni moral. S’agraeix. De tota manera, trobo que hi manca la pregunta que a mi em val. Jo no sóc un gran amant dels animals, precisament. Ho sento. No els vull cap mal, però prefereixo els humans: me’n refio més. Però tampoc puc sofrir el seu patiment, i veure una tortuga cap per avall em trenca el cor.
De vegades penso que el vostre negativisme va massa lluny. Trobo sa i generós que furgueu dins la nostra part més fosca, sí, però les alternatives que avui oferiu no ens deixen massa espai: si és per sentimentalisme, som uns bledes… no, definitivament ha de ser la segona… sí, som uns egoistes, només ens mou la repugnància.
Crec que en part sí i fins i tot la compassió té el seu component egoista, de recerca de redempció. Però no som tan idealment horribles. Crec que això és un mite, atractiu per fer-se el dur, però mite al capdavall. Teniu el do de fer un text d’aparença lleugera i acabar-lo de manera que, depén el dia que hom tingui, et venen ganes de tallar-te les venes. Home, feu un tomet i relaxeu-vos.
Ah! perdoneu l’abús d’avui, però és que tot just el fragment de les tortugues està traduït (com bonament s’ha pogut) a l’anglès a aquesta adreça: http://community.livejournal.com/catalan_writing/6744.html.
Perquè aquest tros, amb tots els que podria haver escollit? Un misteri. Traduïu vosaltres, si voleu.
Bon dia a tothom.
Perdó. L’adreça és:
http://community.livejournal.com/catalan_writing/6744.html
L’enllaç estava mal fet.
A mi, Pla, la veritat, m’interessen poc les tortugues…amb tot, la seva lentitud, la catxassa, i els anys que viuen -potser per aquest prendre’s les coses amb calma- em semblen un bon exemple a seguir. Però costa la lentitud en aquest segle que ens ha tocat viure! Sobre Russiñol, a mi m’agrada molt un text breu seu que es diu “La casa del silenci” (o similar), el coneixeu?
Pla, la vostra tia Marieta llac de Calonge és un dels personatges vostres que jo més admiro. I què és sinó un personatge, tal com vos la presenteu: la literatura ja ho té això.
Bon dia (plujós),
Després de tanta referència a Santiago Rusiñol (he llegit l’Auca del senyor Esteve i, m’agraden les seves pintures!) m’he quedat amb les ganes de saber-ne més… He vist que hi ha una biografia editada SANTIAGO RUSIÑOL, EL CAMINANT DE LA TERRA de Vinyet Panyella, Edicions 62. També he trobat alguna informació més http://www.uoc.es/lletra/noms/srusinol/index.html
Molts gràcies, Enric: l’explicació sobre la tortuga ha estat molt aclaridora amb tots els detalls que expliques.
Nosaltres teniem una tortuga a l’hort,estavem molt pendents d’ella.Un dia el pare va cremar follaraca,la tortuga estava amagada a sota i va cremar-se.Vam tenir un bon disgust. Vaig intentar comprar-ne una i van dir-me que estaven protegides. Me quedat amb les ganes de tornar a veure aquests animaló pel meu jardi.
Per ser pare de família cal tenir un do, i encara sort.
La vostra tieta, aquest ser que “…Ens parla d’una infinitat de parents que pràcticament no coneixem, dels quals no tenim ni idea…” m’ha dut molts records. No gosaré dir-vos que aquest és un dels personatges que heu descrit amb més tendresa (temo ofendre-us si si us dic que podeu ser molt tendre) però gairebé. A totes les famílies hi ha algú així, que ve amb la saviesa de la terra, de la família, acumulada a la seva memòria, i un dia, puf! desapareix, se’n va com si es fongués. Hi ha un bri de màgia que sura amb tanta cautela que només es veu si el mirem des d’un únic punt, per on un filet de llum el fa visible, com les partícules de pols i els àcars. Per mi, ho heu sabut capturar i transmetre amb una delicadesa que m’ha tocat.
Felicito a la feina d’edició del BloQG per la inclusió de fotografies —encara no ho havia fet mai.
Aquesta imatge de l’àvia Marieta i la tia Marieta sorpreses infraganti per Pla ficant la mà -totes dues alhora- dins un sacotell de mill per sentir-ne la tebior dels granets, la trobo tan gràfica i tan pròpia del món rural, que no té preu.
Bon cap de setmana!
Motes gràcies, Ramon Torrents per l´enllaç de l´entrevista, la acabo de veure i me ha agradat molt.
El mestre J. Pla era tot un personatge.
[...] Pla. La última entradilla en El cuaderno gris. La importancia de tener un nicho en propiedad. La importancia de tener algo donde caerse muerto. [...]
La significació que per a elles té la realitat –o sigui la significació de les paraules– és diversa.
Símplement, magnífic!
Per mi hi ha una paraula que ho transforma tot, no crec pas que amb mala intenció, però amb un resultat discretament espectacular: Diu que , l’àvia i la tia, les va sorprendre. N’hauríem d’inferir que feien una cosa mal feta, que se n’havien d’amagar? Analitzant la descripció, en realitat només veig que la tia i l’àvia estaven soles.
I qui no ha sentit un petit plaer al tacte ficant la mà en una bona massa de gra? No és cap secret, però aquest fragment en subratlla els aspectes més tàctils, més sensuals. Com, sense ser ni sensual ni tàctil, sinó purament anímic, veig realment ben descrit allò de: ” Saben quan s’ha de fer una junta; si fa lluna nova o lluna vella; per quines raons, el suro, en el moment de la pela, segueix o no segueix. El meu pare també ho sap, tot això. Nosaltres ja no en tenim ni idea. ”
Això, encara, em fa pensar en la relació de Josep Pla amb el seu pare.
El meu pare també ho sap, tot això. Nosaltres ja no en tenim ni idea.
A mi també em va fer reflexionar aquest comentari, Ramon, però no pas per la relació de Pla amb el seu pare, sinó per la gran veritat que fa palesa: tots els coneixements que, en el transcurs del darrer segle, hem anat perdent pel camí, sobretot tot allò arrelat a la terra, als elements. Que poc que en sabem ara, de tot això! Personalment, és una de les penes que sento més profundament, una ignorància que em fa mal. Potser per això sóc tan infinitament feliç llegint Pla, perquè em regala un tast d’aquestes grans coses.
Jo també vaig pensar en My Family and Other Animals, de G. Durrell, en llegir sobre la tortuga, amb tots els petits detalls. A mi també em va aportar quantitats de llum, aquesta lectura, i més tenint en compte que la vaig fer a Belfast, en una primavera plujosíssima i freda, molt freda. Durrell a Corfú, Pla a Palafrugell, les tortugues i la bona literatura: la causa no és perduda!
M’ha cridat l’atenció allò d’”enutjat com un caporal de reialistes”, dels que s’aixecaren als anys 20 del segle 19 contra la constitució de Cadis. Exactament un segle després encara es feia servir!
Sembla que sóc el primer a disparar avui, jugo amb avantatge a Anglaterra anem una hora abans. Ens apropem a les crítiques despiadades de Pla a la universitat. Surten “poetes o xofers” de les acadèmies? Em sembla que tan ahir com avui surten més xofers
. Coses de la “tècnica”. L’apunt d’avui és un cant magnífic als inadaptats a les estretors universitàries, els que coneixen la filosofia però no dominen la metodologia i queden empantanegats en les matèries àrides i inútils. Un homenatge als Pere Poch que els que hem conegut a les terribles aules universitàries hispàniques!
Josep, voldria saber fer servir la ironia amb tanta destresa com vos. També voldria ser capaç de fer un retrat -de qui sigui- amb aquesta precisió imaginativa, amb aquesta gràcia, a tot color. D’aquesta postal d’avui, em quedo, però, amb el detall de quan dieu que Poch “els diumenges, perd.”
En el retrat d’avui del seu amic Pere Poch, Pla ens diu que ha tornat de la Universitat de Santiago de Compostela on s’ha examinat. Jo em pregunto, si el mes de març va tancar la Universitat de Barcelona a causa de la grip, com pot ser que la de Santiago estigués oberta fins ara, mes de maig, i amb exàmens i tot? ¿És que només va afectar la grip a Barcelona? Suposo que la grip devia afectar a tot Espanya i part d’Europa. No sé, no ho entenc. Els historiadors que hi diguin la seva opinió.
Que bó l’article d’avui!
Quant a la diferència de dates de la grip, jo crec que el propi Pla ens dona la pista: va arribar en tren, probablement en tercera, que ja se sap que produeix un aclaparament ferroviari molt dens.
Tinc altres hipòtesis: la grip de 1918, dita “espanyola” a les Europes i anomenada “mal de moda” pel meu sogre que va néixer el 1917 a un llogarret de Leon i hi va perdre dos germanets i altra família, podia trigar a arribar a Galícia uns quants mesos.
I tampoc no sembla segur que en Pere Poch s’assabentés de si estava obert o tancat el “preguntoiro” amb la poca afició que tenia a llevar-se de matí.
Jo vaig fer la pregunta de si en Josep Pla era profeta o si era cosa de la “correcció i augment” de les successives edicions del Quadern Gris que pronostiqués amb tanta precisi’o que el règim comunista generaria cues. Però veig que ningú no m’ho sap aclarir.
Recordo que quan vaig començar a estudiar la carrera d’enginyeria, eren els temps del “Naranjito”, de seguida va arribar a les meves oïdes al cas del Martínez, que portava 10 anys per aprovar l’assignatura de Càlcul Infinitesimal. Aquesta matèria era l’os de primer que tombava a la meitat de cada convocatòria.
En un primer moment em pensava que era una exageració, però en alguna ocasió em vaig creuar amb el famós Martínez. Era un xicotet menut, pàl·lid, amb un breu bigotet i que parlava amb parsimònia inalterada que et feia inversemblant que tingués la voluntat d’insistir per obtenir l’aprovat en Càlcul.
El repte que representà aquesta assignatura, acompanyat de la dedicació que hi vaig posar junt a les explicacions del professor, un jove barbut amb ulleretes a lo John Lennon i, també cal dir-ho, un xic de sort va fer que fos l’única assignatura que aproves al Juny!!!
Època d’exàmens, quina fatiga. I un viatge en tren tant llarg, quina moral. Bé s’ho val, una estona al bordell, però digues-li Josep, que es tregui el barret aquest, d’una ala amunt i una altra avall, quan hi entri.
Curiosa manera de fer passar una pena, la que gasten els senyors de la vostra època. Per cert, com s’ho feien les senyores? És clar que llavors no ho tenien fàcil per a estudiar. Decididament, ha plogut molt des de llavors, encara que jo encara voldria que hi plogués més: sóc insaciable de pluja i canvis. Bé, rectifico, de segons quina pluja i segons quins canvis.
Ara, això de que en Pere Poch s’encarrili —sens dubte, dieu— cap al bordell “caminant flàccidament”, tampoc fa presagiar res de bo en el tema que haurà de tractar d’aquí no res. Si es pensa aquesta idea és la millor per a fer augmentar el que ara se’n diu l’autoestima, crec que tal com es troba avui, tan “tècnicament” derrotat, s’equivoca de molt, sincerament.
La vida és dura, sí.
En contra dels meus costums, faré un comentari a un comentari. Salesas, encara ric amb el que acabo de llegir!
Benvinguda sigui la interacció Ramon. I si a més hem rigut, molt millor!
Gràcies i bona tarda.
Doncs, bona nit Josep. Diuen que si plou quan comença el Juny el bon temps és lluny!
Segur doncs que més nits com aquesta les tindràs!
dons mira, estic d’acord amb tú, estrip.
i amb en josep també, m’agrada el soroll del glu-glu, de l’aigua caient per la canalera de casa, o com pica en el vidres, m’agrada ves…..
Fa un parell de setmanes que m’he incorporat al bloc. Una iniciativa brillant. Dóna bo de llegir el dietari d’aquesta manera. Felicitats
La pluja, un dels elements de la naturalesa, que es fa servir com a recurs literari per part de molts escriptors. Ben utilitzada en la narrativa i en la poesia, la pluja, dóna molts bons resultats, però només els grans autors, com Pla, com Espriu, ho saben fer, perquè es fàcil caure en el ridícul.
Penso en aquell fragment de La pell de brau (poema XLVI) que diu:
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
SALVADOR ESPRIU
Precisamente ahora, no hace ni una hora, ha caído un buen chaparrón aquí, en Cornellá de Llobregat.
La lluvia le ha producido mucha tristeza a Coromina. Y no la tristeza de Coromina, sino la potencia celestial en forma de tormenta, le produce a Pla un sueño reposado y profundo. No es para menos, como si la fuerza de la tormenta hubiera salido del mismo Pla.
Magnífico esfuerzo descriptivo. Estupendo resultado.
Bona nit Josep,
“Quan plou, ara, no costa gens d’imaginar la sensació física de plaer que deuen sentir els arbres”.
Jo, Josep i afegiria … el plaer que sentim les persones quan ens amarem de la placidesa del plugim que regalima per les nostres contrades i sentim calfreds perquè ens aixoplugem enmig d’aquest borrissol que la natura ens regala i ens produeix un abelliment de comunió total.
“Amb l’amor veritable esdevé el mateix que amb les aparicions dels esperits. Tots en parlen, però molt pocs les han vistes.”
François de la Rochefoucauld, escriptor francès (1613-1680)
Aquest any el tres de juny també ha plogut, Josep.
Es curiós, que cap dels nostres tertulians hagi tingut un record pel significat que avui haria representat aquesta pluja, si llavors haguessin existit les circumstàcies ambientals que aquest any hem patit. Potser Pla hauria dormit de manera encara més reposada i profunda. Ara esta plovent força a Barcelona.
La asignatura hueso de mi etapa universitaria se llamaba así: Historia de la Lengua.
Recuerdos inquietos.
Sí, molt curiós, Ramon i la resta! Veig que la situació climatològica actual, fins i tot transcendeix la literària o, si més no, se’n serveix.
A mi també em deixa en un estat especial, la pluja: observo que és un efecte força general!
Ramon, m’imagino que amb la que està passant amb la pluja és tan grossa, a tots nivells, que no sabem ni per on començar. Jo fa molts dies que no sé que dir, només faig gestos: miro amunt estupefacte; llegeixo els diaris perplex; arronso les espatlles; ara somric, ara esquivo un toll, i no processo cap paraula que no hagi dit algú altre. Resultat: molt bellugueig i poca lletra.
Llavors, ens fixem en altres aspectes curiosos, reaccions misterioses —l’Antonio m’ha aclarit que li passa a en Coromina, per exemple— o en la descripció, el llenguatge —ep, Anna! celebro aquest retorn tan líric.
En fi, us desitjo a tots plegats que gaudiu del glu glu de les canonades, i que als vostres paraigües els hi quedi alguna barnilla dreta (no com les despulles de tot a cent que corren per casa, trist record de batalles perdudes contra la borrasca tossuda)
El primer.
La vanitat realment fa venir molta set.
jo desprès de llegir-te avui Josep prefereixo no dir-hi res, conec de massa a prop el que descrius.
Em quedo amb aquest paràgraf,
“El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable. L’alcohol em fa molt de mal…”
i amb el final….la intel-ligència, poderosa maquineta !
Las pasiones, las pasiones. Ningún ser humano se libra de las pasiones. Ni siquiera el mestre, que cayó en ellas como todo hijo de vecino.
¡A su salud, mestre! ¡A su salud este chupito de buena mañana, del mañana!
¡Y por las personas del mañana! ¡Todas de tan buen provecho!
Sense que serveixi de precedent, poso un enllaç a un breu vídeo que mostra com l’esperit que es “…fa còmplice de la il·lusió i em porta a creure que la vehemència és higiènica i necessària…” és això, una il·lusió, i que si “…noteu que la gent us escolta, que de vegades riu, que us segueix amb els ulls…” és això altre: que ho “noteu”. La realitat, o la percepció dels altres, però, és una miiiica diferent.
Us recomano una ullada a la pel·liculeta, si us plau:
http://es.youtube.com/watch?v=Dt1FGumUir8&feature=related
I bé, el pare Florenci ja ha fet el sermó. Ara me’n vaig corrents a beure’m tot el vi de la sagristia, que tinc molta set.
Adéu!
La descripció de la calma desprès de la tempesta és magnífica. No només ho veig, si no que també ho sento.
La intel·ligència sovint conspira a favor d’allò que ens agrada, i a més a més sabem que ens està ben engalipant. Tot i que sempre costa trobar les escletxes de l’argumentació. Si en som de complicats!
M’imagino l’àngel i el dimoniet, un a cada espatlla del Senyor Pla, argumentant amb aquesta vehemència que els dóna l’alcohol, excitats els reflexos mentals del cinisme.
Molt bé, Florenci, crec que el vídeo és alliçonador.
És terrible, però, la sinceritat de Pla en explicar-nos la seva relació amb l’alcohol.
Bona nit Josep,
Ostres no sé com t’ho fas per fer una descripció tan llarga i precisa de la teva festa alcohòlica. Jo puc compartir amb tú que la meva primera borratxera va ser de molt joveneta i t’asseguro que va ser amb un cava súper, súper dolent “Dubois”, va ser el dia del meu sant i a més després de representar una obra de teatre i sense haver menjat res. Per tant l’eufòrica del moment va ser boníssima però l’endemà encara el tinc guardadet en el meu cap. Va ser l’única vegada i mai més; i per això mai he pogut tornar assaborir ni tant sols un bon cava. Prefereixo un bon vi.
PS:Gràcies Florenci , veig que em trobaves a faltar, mira jo d’escolanet no n’he pogut fer, ara entenc perquè n’hi havia tants, doncs només anàveu per beure les escorrialles del vi de la sagristia.
A mi només em van permetre beure aquell vi de missa tant bó quan vaig fer la comunió, i creu-me que ja hi vaig tornar per veure si me’n donaven més; però renoi em van estafar i per això crec que ja no hi he tornat més!
“L’ésser humà sembra un pensament
i recull una acció.
Sembra una acció i recull un hàbit.
Sembra un hàbit i recull un caràcter.
Sembra un caràcter i recull un destí.”
Sivananda
L’home (o la dona)… Aquí, dues vegades.
Diuen que en Pla era un misogin, però en els seus textos, de joventut i de maduresa, aquesta presència de “homes” i de “dones” és molt constant. De signe positiu o negatiu?
Felicitats als amics de Xarxa de Mots per l’enllaç que et porta a Josep Ferrer i J.B. Coromina. Molt bo! Recomanable!!
Veig que seguim amb el tema d’ahir: l’alcoholisme i els seus derivats. Sembla ben bé com si les altres anotacions d’avui siguin fetes sota els efectes de la borratxera, o així m’ho sembla a mi.
Aquí tenemos a un Pla sentencioso. No está mal. La sensación de pequeñez que nos brinda el mar, y el miedo, son tan naturales con rascarse. Y de nuevo el alcohol, cosa que para Pla era tan cotidiano como beber agua.
El famoso autorretrato de Pla. Frente a él, ¿qué puede añadir uno sino quedarse en suspenso? Deslumbrante prosopografía. Apabullante etopeya. Y el filo de la tristeza por tantos flancos que ni las armaduras de su ironía minimiza. Aquí está el secreto de la radiación de Pla, con sus palabras:
“No tinc cap ambició, i seria incapaç de fer un pas per tenir una posició brillant”.
Día triste y gris en Barcelona. Mejor me voy a caminar por la orilla de la playa de Castelldefels.
Buen día.
Per mi, aquesta és una de les pàgines més memorables del Quadern gris. N’hi ha d’altres, però aquesta és de les millors.
Per cert, i fent una mica el xafarder:
qui era aquesta senyora Lola S. a qui va dirigit l’autoretrat?
Com diu l’Antonio, en vos la lluita entre mar i muntanya es decideix descaradament, emocionalment i literària, en favor de la segona,: per a la mar us calen quatre adjectius i una “indiferència total”, mentre que per a la muntanya en teniu prou en afirmar, rotundament, que “són ben fetes”. Punt. A més, aquesta vegada se us veu insatisfet en l’adjectivació, com si aquesta vegada no en tinguéssiu prou ni amb deu cigarretes per a trobar l’adjectiu desitjat, de tan rebuscats que us sonen. Se us nota que voleu castigar el mar i no us en acabeu de sortir. La muntanya, en canvi, amb la seva immobilitat asserenada, us tranquil·litza i, relaxat com un monjo de la Trapa, la ploma us flueix més natural. Ep! és com jo ho veig, eh.
Per cert, a mi les muntanyes m’oprimeixen més que els gratacels —especialment vistes des sota una vall— i el mar, amb el seu horitzó suggeridor de terres llunyanes, em relaxa. Curiosa bèstia la humana, oi? No n’hi ha cap d’igual!
I vinga “aquesta vegada” per duplicat! ai, senyor…
Del tot d’acord amb el que heu dit els dos “Antonius”. Jo també penso que la pàgina és exemplar, un model d’autoretrat literari brillant com pocs.
Per cert, quan diu “Autoretrat verídic promès a la senyora Lola S… i no enviat per excés del sentit del ridícul.” (sí, sí, qui és aquesta senyora Lola, amb aquest nom tan suggeridor?) em fa gràcia que no fos enviat a una sola persona per ridícul i després, a més de ser publicat en no se quantes edicions, hagi arribat fins i tot a ser disponible a Internet, exposat davant de milions d’internautes desaprensius —com jo mateix, sense anar més lluny— que en podem dir la nostra, per indocumentada que sigui.
Per cert, aprofito per a agrair a en Ramon Torrents —una mica tard, sí— l’enllaç a l’entrevista. Ja l’havia vist quan era adolescent i després quan la reposaren a la televisió. És un document que té molta tela, certament.
[...] de Josep Pla Written by Gerard on June 7, 2008 Val la pena llegir-se l’autorretrat que escrivia Josep Pla avui fa exactament 90 anys, en el seu Quadern Gris: La veritat és que com més llegeixo a Pla, més [...]
Només vull dir que vaig llegint “el quadern gris” i estic descobrint el Pla que sempre n’havia sentit a parlar però no l’havia llegit mai. Estic tan impressionada, i m’agrada tant! però el que acabo de descobrir ara és que només tenia 21 anys quan escrivia això! M’ha deixat “amb un pam de nas”
Hola a tot@s.
De nou he disfrutat de valent amb aquesta lectura, un Josep humà que es descriu a si mateix i d’aquesta forma tant directa i planera.
Us confeso que l’he llegit més d’un cop, aquesta entrada.
Cap gros, peus petits, cor divers….coi d’home!
És veritat, Pla, que una mica de vanitat sempre va bé. Però només una mica, no n’hauríem d’abusar.
Amiga Neus,
Com et podria dir qualsevol dels altres lectors i comentaristes del QG –veig que per ara no ho han fet–, aquesta obra és “essencialment”, fonamentalment, una obra de joventut, però cal fer aquesta matisació: “essencialment”. Entre el 1918 i el 1966 (any que es va editar en la forma actual), l’original va tenir una llarga elaboració del mateix Pla.
En l’autoretrat d’avui hi ha una pista claríssima sobre això, sobre aquesta reelaboració. Parla dels seus cabells i escriu: «Vaig portar de molt jove els cabells a la parisienne, com es deia llavors, o sia en forma de superfície plana, en forma de raspall. Després he alternat portant-los tirats cap enrera o amb una ratlla a l’esquerra. No he utilitzat mai pomades ni perfums. L’aigua clara.»
Ha escrit “vaig portar de molt jove”. I, doncs, que no era jove quan escrivia això? La foto (del 1922: posa-hi el ratolí al damunt) ho corrobora: aquest pentinat (la foto) que diu haver portat de tan jove és tres anys posterior a l’acabament del Quadern.
Ara, aquestes escletxes no priven el gust de llegir-lo. El teu pam de nas és justificat, i tant. Com ho és el meu.
Per si et pot il·lustrar, llegeix aquest comentari de l’Antoni.
http://elquaderngris.cat/blog/?p=54#comment-933 , referit solament a una data determinada.
Per ampliar una mica mica la informació sobre la gestació del QG, llegeix això altre: http://www.lletres.net/pla/qg_ed.html
I bon Quadern!
Gràcies Ramon per la informació. Quina vergonya! ja feia bé jo d’estar calladeta. Tot i així, penso que si no hagués dit res, encara aniria equivocada. Ara, però, ja em sembla més normal, perquè fer-se aquesta descripció als 21 anys em semblava molt lúcida.
Sí, a mi també m’intriga aquest nom i la inicial del cognom, Lola S.? Em deixa perplexa la capacitat: de reconeixement primer i de descripció després, particularitzada i minuciosa, de la seva imatge i del seu tarannà; d’intuir l’efecte que pot tenir en els demés… Jo, anava en la línia de la Neus, ahir quan vaig començar a escriure el comentari. Avui, però, després de llegir la teva resposta i les connexions, Ramon, l’entenc més passat pel tamís del temps. Sense que per aquest fet perdi força literària!
Neus i Maria Rosa,
com diu molt bé en Ramon Torrents, que ens convida als tertulians antics d’aquest blog a dir-hi la nostra, jo també us puc dir que l’any 1966 quan vaig llegir per primer cop aquest Quadern, també em vaig pensar que era un diari de joventut. Va ser més tard, quan vaig llegir articles i assaigs sobre Pla que vaig descobrir com havia anat la cosa. Un dels que ens ho explica molt bé és el crític Xavier Pla, que diu:
“El quadern gris és una autèntica síntesi de tota la producció planiana.
És un veritable “work in progress”, el text transversal d’un escriptor que cap al final de la seva vida (Pla el publica gairebé als 70 anys), va triar la forma literària del diari íntim com a estructura formal, com a arquitectura textual que li permetia recuperar el seu diari íntim de joventut i altres textos publicats anteriorment, reescriure’ls seguint les convencions formals del gènere…”
XAVIER PLA. La diabòlica mania d’escriure. Any Pla, 1997
Crec que tots em tingut la mateixa idea de pensar que era un diari original de joventut i no una reelaboració.
Perdoneu, eh!
“hem tingut” i no, em tingut. Les presses a l’hora d’escriure no són mai bones.
Perdoneu que em faci pesat amb els meus comentaris, però és que ara acabo de recordar que a COSES VISTES (1925) hi ha un auto-retrat que va escriure Pla com a cloenda del llibre i que conté una petita part d’aquest famós autoretrat d’avui.
Comença `d’aquesta manera:
“Una senyora, un dia em demanà:
-Vós, com us agradaria d’ésser?
-M’agradaria d’estar gras i tenir una panxa imponent.”
Això del passeig m’ha agradat Josep. Ara tenim parats per fer moltes més carreteres però es clar, traurien la feina a les grans multinacionals que després ens fan pagar per passar-hi.
Bon passeig!
Entradeta, la d’avui, de transició: per omplir el paper i prou. M’ha fet gràcia la frase que diu:
“Quan fa fred, tenen un aspecte encongit i musti i quan ve el bon temps es dilaten i revifen.”
“La meravellosa carretera de la costa, feta per Linares, durant aquesta guerra, per donar feina als parats”. L’economia política de Keynes en una ratlla.
Sorpren que en 1918 es parli d’olimpisme. Els últims jocs olímpics havien estat a stokolm en 1912, abans de la guerra europea. Em consta que Pla era molt poc esportista i es dificil de creure coneixia el concepte olimpisme (?)
“Per a viure bé en un poble –diu– s’ha de saber anar a passeig.” Al meu, la gent agafa el cotxe per anar al carrer del costat (i no serà que no n’hi hagin noses per a transitar!).
Ramon, jo crec que quan en Pla diu que utilitza aquells homes “per a fer riallades olímpiques”, és refereix a divines, estentòries, cleques monumentals. M’imagino que la cosa, en aquest cas, no deu de tenir res a veure amb el recent moviment de l’olimpisme —a més, tallat abruptament durant la guerra, com molt bé has puntualitzat— sinó que es tracta de fer una exageració de caràcter homèric, amb ressons dionisíacs, d’aquelles que tan li agraden al nostre amic.
A reveure.
…o de caràcter dionissíac, amb ressons homèrics, com més us agradi.
Bona nit Josep,
Avui només ens has deixat una pinzellada dels teus neguits, es clar com que a l’entrada anterior t’hi vas esplaiar i a l’altra et vas embriagar; avui toca descansar!
M’encanta la paraula “xàvega” no l’havia sentit mai i com és normal he hagut de buscar-la al diccionari. Estàs molt inspirat en el mar encara que jo no comparteixo amb tu quan em parles que la mar és trista i humiliant. Potser perquè sóc de secà i el teu mar no el puc veure gaire bé mai però quan ho faig em dóna pau i tranquil.litat i les seves onades em bressolen per somnis llunyants on amb la mirada perduda gaudeixo de la blavor de les seves aigües i amb el seu perfum de mar i sal m’embriaga tots els sentits.
PS: Vull agrair com ja ho ha fet el meu amic Florenci, l’entrevista amb el Sr. Pla, jo realment l’he escoltada dos cops i m’ha entusiasmat. Realment m’ha ajudat encara més a entendre aquest ser tant extraordinari i alhora me l’he pogut sentir més proper quan vull comentar els seus pensaments. Gràcies.
Avui tinc ganes de deixar una endevinalla.
“Quina és la cosa
immensament grandiosa
que passa pel forat d’una agulla,
i entra a l’aigua i no es mulla?”
Bona nit a tots.
Antoni, dices: “Entradeta, la d’avui, de transició: per omplir el paper i prou”.
No estoy de acuerdo. No perdamos la perspectiva. Es que estamos tan acostumbrados al magnífico nivel literario que nos ofrece el mestre prácticamente en todas sus planas que cuando nos encontramos con una entradilla breve, parece que nos sabe a poco. No confundamos la cantidad con la calidad. Ni perdamos el referente de lo que aporta la literatura actual, la que se publica de escritores vivos. Para encontrar una metáfora hemos de leernos 300 páginas, y eso con suerte, una suerte, claro, de metáfora trillada cuando no estúpida, claro. La que nos ofrece hoy el mestre es la de los amigos de Palafrugell como “fustes corcades i naufragades” (leños carcomidos y naufragados). ¡EXCELENTE! Y no hablemos, por ejemplo, del detalle que aporta el poder del sudor del cartero, ese ácido.
De los miles de páginas que he leído de Pla, sólo me he encontrado con un libro francamente malo: Nocturn de primavera. Y tal vez sea porque cayó en mis manos la versión que quiso Baltasar Porcel, no la que dejó como definitiva el mismo Pla.
Saludos.
Bon dia a tothom,
Les tres primeres línies del primer paràgraf del text d’ahir (Sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes) m’han transportat a situacions de l’infantesa provocant tot un seguit de sensacions agradables i, quasi oblidades, que difícilment afloren sense forçar-les. Un dels elements primordials de la literatura: la connexió amb les sensacions!
Ana, no sóc gens intuïtiva amb les endevinalles, però faig un intent
¿És la llum?
A reveure,
Maria Rosa Juan
La nota d’avui, sant Antoni, no fa cap referència al sant del senyor Tonet, el pare, i això que el dia del sant era més celebrat que el de l’aniversari.
Ben d’acord amb l’Antonio, quan es refereix a les “fustes corcades”, que tant com la xusma –aquesta gent estranya que té mala peça al teler: el rus poliglot que no diu res, el peó del correu amb la gorra castigada pel temps i la suor, tots aquests personatges que es disputen l’amistat de dues o tres dones que fan més de dos segles–, potser també ser una al·lusió als fustots que solen divagar per aquestes entrades de mar i pels finals de les rieres.
També la referència a la “carretera meravellosa” de Linares (un enginyer de camins, crec recordar), en la lliçó de l’economia de Keynes que subratlla en J. Cardona i també anota l’Estrip…
Nota de transició, Antoni, potser sí, però carregada de coses i cosetes, apunts, no pas per omplir paper, si bé de vegades Pla sembla obsessionat per acabar la quartilla.
No sé si aquesta nota d’avui, que semblava intranscendent, suscitarà més comentaris. Jo crec que n’hem tret força suc.
Ramon Erra, et saludo admirat per aquest resum simplíssim que fas de tota la llarga tirada retratística: “Cap gros, peus petits, cor divers….coi d’home!”
Molt bé, Antonio, però jo segueixo pensant el que deia ahir. En la discrepància hi ha la riquesa de matisos, cadascú ho veu diferent i això porta a la discussió tan interessant que tots plegats tenim en aquest bloq.
En canvi estic d’acord amb tu pel que fa a “Nocturn de primavera”, és una novel·la molt dolenta, molt mal escrita, amb un argument caòtic.
Sobre l’endevinalla de la nostra amiga Anna, m’ha agradat, a més és poètica i tot, i com que no trobo cap resposta vàlida per part meva, m’afegeixo a la resposta que dóna la Maria Rosa: la llum!
Salut i bon cap de setmana!
L’endevinalla (que bonica) de l’Anna:
El sol.
Cal llegir la pàgina 533 del volum XXXVII de l’obra completa, en la qual tot parlant del Peloponés, desmitifica, sense sortir-se d’un cert rigor históric, irònicament l’origen del Jocs Olímpics.
Encara que admet “no saber res més sobre atletisme i esport”, afima que”els atletes d’avui són molt diferents dels d’Olímpia. Els d’avui van a fer-se una fortuna i a guanyar molts diners. Els que guanyaven a Olímpia rebien com a premi una branca d’olivera”.